Barcelona, 22 de juliol del 2014. Apolo [2]
A l’endemà de tornar de Burg, amb el cansament propi d’un cap de setmana intens, els de L’Ampli volguérem apropar-nos a l’Apolo a escoltar els sud-coreans Jambinai. Entenguérem que la seva proposta és prou interessant com per posposar el ja necessari descans: una barreja de música tradicional asiàtica amb la força i la contundència del metal i el hardcore.
Essent un dilluns i tractant-se d’una raresa hom podria haver arribat a pensar (em confesso culpable) que la sala no presentaria una de les seves millors entrades. Gran error, doncs per sorpresa d’aquest redactor l’espai l’ocupà un número generós de persones, moltes d’elles (segons converses alienes) engrescades per la curiositat.
El directe, emmarcat dins el cicle Be My Guest, començà amb envoltants melodies interpretades amb l’instrumental clàssic coreà: el haegeum (un llaüd amb arc), el piri (una flauta de bambú que produeix una àmplia gamma de tons) i el geomungo (un instrument de corda de la família de les cítares).
El recital s’assimilà momentàniament a una sessió de wordmusic però un cop finalitzada la primera peça (molt maca i hipnòtica) sonaren ja les primeres notes del contundent so que els ha donat a conèixer. Entre el públic els primers caps començaren a moure’s amb la cadència pròpia d’un concert de metal i més d’un “yeah!” (rotllo James Hetfield) se sentí entre els presents.
La mescla sonà molt bé, certament fresca i enèrgica, però el fet d’utilitzar algunes percussions i sons enregistrats no semblà prou justificat i restà veracitat al resultat. De totes maneres no volem restar mèrit a uns músics que demostraren la seva qualitat i que acontentaren a seguidors (que segur que n’hi havien) i a curiosos.
Els Jambinai (paraula que pel que es veu no significa res) ens feren passar una gran estona viatjant, dit de manera insolent, del documental d’osos panda a una frenètica peli d’arts marcials on l’acció queda reflectida en la força del so elèctric.
Si amb això no hi hagués prou, l’Ilwoo Lee (piri i portaveu de la banda) es ficà el públic a la butxaca amb les seves intervencions en anglès (desastrós, sí, però amb molta gràcia) i els seus “bona nit Barcelona”, “bona nit Catalunya” o “ens veiem”.
Podem afirmar, ara sí, que a Corea del Sud hi ha un més enllà del Gangnam Style i les inefables boybands que triomfen al continent asiàtic. Nosaltres ens alegrem.