Guillem Roma & Camping Band Orchestra: heterodòxia bonrotllista

Setmanes enrere, un Guillem Roma que no te cap problema en reconèixer que és ell mateix qui s’encarrega de promocionar-se, es posà en contacte amb L’Ampli per convidar-nos a escoltar la seva música. Darrerament ens hem trobat amb unes quantes peticions similars; suposem que amb els temps que corren tota ajuda és poca. Fer d’altaveu de noves propostes ja ens agrada, molt, però no sempre podem oferir el temps i la dedicació que aquestes mereixen.

En qualsevol cas dijous passat ens trobàrem amb un nou correu de l’artista, ens invitava a assistir a la presentació del seu darrer àlbum, Oxitocina al Music Hall. Animats per la seva cordialitat ens apropàrem per conèixer de primera mà (o oïda) la mise en scène d’aquell disc, que val a dir ens semblà una amalgama d’heterodòxia musical prou ambiciosa i curiosa.

En Guillem és ciutadà del món (havent residit a diferents punts del globus), és per això que en les seves composicions hom troba ritmes caribenys, centre-americans, amb molt de swing, balcànics, jazz, balades mediterrànies i anglosaxones… Tants registres descol·loquen inicialment l’oient però alhora demostren la versatilitat dels músics. Músics en plural, doncs si bé el cantant demostra virtuosisme vocal i instrumental la resta de la banda, la Camping Band Orchestra, no es queda enrere: Violoncel, contrabaix, guitarres, trompetes, bateria… i fins i tot una tuba oferiren un alt nivell que aportà cos i prestància al directe.

Sonaren els temes que composen l’àlbum amb alguna pinzellada del Secret Place, que com el seu nom sembla indicar és més intimista. També regalà al públic una bonica versió del Sad Eyes de Josh Rouse.

Per a interpretar-los no sabem si el músic alliberà una quantitat important d’oxitocina durant l’espectacle (recordem que ambdós sexes alliberen aquesta hormona durant l’orgasme) però la seva expressió vital i entusiasta contagià els assistents. L’ambient fou proper, amb un cert aire familiar. I és que amics, incondicionals i/o família no volgueren faltar a l’important cita, convertint l’esdeveniment en una gran festa col·lectiva, amb moments pel vall i per abraçar la parella. Molt completet, vaja.

Conclourem fent palès el nostre desig de que aquest projecte rodi molt i molt de temps, guanyant en experiència i adeptes. Qualitat no li falta.

Text: Alex Reuss

Fotos: Alba Nájera

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Història anterior

Ron Sexsmith, el misteri del pop.

Següent història

Let's Festival 2013 #1 - Vetllada de tranquis

L'últim de A PRIMERA FILA