Hi ha qui sembla haver nascut dalt un escenari, que la Mare Naturalesa, sàviament, li hagi reservat un lloc dins aquest peculiar i no sempre confortable hàbitat.
La desimboltura amb la que es mou la Maika Makovski (MK MK, com hom pot llegir a la banda que subjecta la seva guitarra) per sobre la tarima fa pensar que ella és un d’aquests particulars individus que, com a natiu, allà a sobre s’hi sent com a casa.
A qui no agradin o entusiasmin els seus discos li recomanaria que un dia la vagi a veure en concert. Artista d’aquelles que, fruit de la passió amb la viu la seva professió, trasllada entusiasme a qui l’observa. No cal dir que el seu nivell interpretatiu ajuda força: veu, teclat i guitarra sonen magníficament bé. I si amb això no hagués prou Benas, Martínez i Luque (guitarra, bateria i baix respectivament) posen la resta i no desentonen en qualitat.
Per tant no resulta curiós que aquest passat dissabte la Bikini presentés un ple en una cita (presentació a Barcelona del seu Thank You For The Boots) ineludible pels incondicionals. Es respirava frisança i la mallorquina va voler estar a l’alçada.
El focus de l’acte, com era d’esperar, apuntà cap al darrer dels seus treballs i el primer dels temes en sonar fou Language. A partir d’aquí la seguiren No News, Get Along, Your Reflection, When the Dust Clears… intercalant material d’altres discos (Body, Friends, Oh M A…) i reservant pels moments especials perles com les inevitables Lava Love (que bé podria incloure Tarantino en alguna de les seves pel·lícules), A Dream within a Dream o l’escruixidora Song of Distance (gran capacitat per sostenir i arribar a determinades notes!).
En definitiva una manera excel·lent de celebrar un aniversari, i és que la cantant estrenà la vint-i-novena primavera amb un directe a la seva ciutat d’adopció. Va rebre de mans d’alguns dels presents un bonic ram de roses i ella, a canvi, els va (ens va) regalar un recital ric i cuidat on no faltaren tres bisos i l’estrena d’un tema encara inèdit. Què més es pot demanar? Un bon teloner?
En Dani Poveda, vocalista i guitarra de Gentle Music Men, canta i toca força bé però, malgrat fer gala d’una potent veu (en ocasions potser massa), les melodies sonaren com mancades d’un necessari acompanyament instrumental que arrodonís el producte. Difícil paper per algú que ha de precedir el concert d’una inspirada MK MK i companyia.
Text: Alex Reuss
Fotos: Sergi Moro
