Maria Carme Montero

L’Ayo és Joy!

Barcelona, Sala Barts 15 de Maig

L’organització del 19è festival del Mil·lenni ens ha convidat a conèixer l’Ayo, una proposta que encaixa en la línia que promou aquest festival d’apropar artistes de
gran prestigi i varietat de gèneres musicals. Fent una mica de cerca per Internet –gràcies Wikipedia!- sobre l’Ayo, sorry la world music no acostuma a estar en el meu radar cultural, descobreixo que Ayo és la traducció al ioruba de Joy, el seu nom occidental. Curiosament arreu es destaquen els seus orígens, de pare nigerià i mare romaní com si l’origen ètnic fos un element essencial de la seva proposta artística.

Apostats a la primera fila veiem com s’omple mandrosament la sala, des de que les obligacions laborals i de tota mena condicionen el dia a dia, la grada guanya a la pista a l’hora de gaudir d’un concert. Són encara no les vuit de la tarda i el públic que flueix lentament cap a les grades de la BARTS al Paral·lel deu pensar el mateix.

Surt l’Ayo a escena i es disparen les càmeres, les ràfegues de clics dominen els primers compassos, només serà possible recollir imatges durant els tres primers
temes així que s’ha d’aprofitar. Ens canta una llarga presentació acompanyada de la seva guitarra, preludi d’unes quantes més que salpebraran el concert , és d’agrair que no formi part del club d’artistes que ni es presenten ni saluden al públic, maleducats en diuen al meu poble…

Embolcallada en un vestit daurat i amb el somriure permanent al segon tema ja ens ha guanyat el cor, escortada per una banda que li proporciona un embolcall de reminiscències reggae desprèn en cada tema un aire de candidesa i bondat mentre es despulla emocionalment a l’escenari.

En el setlist no hi faltaran els seus grans èxits com Down on my knees i Who, que combinats amb els temes del seu últim treball completaran un concert rodó i ple de Love and light!

Sí, definitivament l’Ayo és Joy, pura alegria de viure en píndoles musicals!

Xavi Gimeno
Redactor
Maria Carme Montero
Fotògrafa

 

Lanuza is in da haus!

Barcelona, divendres 9 de març de 2018. Auditori de Barcelona. Barnasants

Qui més qui menys haurà patit una decepció amb algun artista, la casuística és àmplia, o massa passat de voltes o poc motivat o directament una estafa vocal servida en playback… però tranquils que aquest no és el cas.
La presentació del nou treball d’en Jordi Lanuza a l’Auditori és a les antípodes de ser una decepció, dóna just allò que promet, m’explico… Som a la sala 3 de l’Auditori amb capacitat per a més de 300 persones un espai poc propens a la proximitat, amb un escenari buit amb només la il·luminació que ens recorda que ens trobem a un concert del Barnasants.
Arrenca el concert i en Lanuza presenta la seva nova aventura en solitari, agraeix als friends, fools and family presents que han vingut a donar-li suport i encara el primer tema del nou disc. El moment li pesa. Van caient els temes i els Inspira, es fan presents amb el Foc i Brases, els enyora i no se n’amaga, però l’ambient gèlid del principi es va trencant. I parlant de friends, el Com a casa ha comptat amb la producció d’en Pau Vallvé, algun dia n’haurem de parlar de la sinèrgia creativa entre músics de l’escena a Barcelona i que en el Bar Vinil() tenen una The Factory nostrada.
De la familiy també n’hem de parlar, la Greta font d’inspiració del títol del fins ara últim àlbum dels Inspira és present a la sala i es fa notar corrent amunt i avall i demana un tema especial al seu pare, La lluna, la pruna que obrirà la tanda de bisos.
Al final del concert la sala està entregada, fa estona que el Com a casa ha deixat de ser un títol per convertir-se en un estat d’ànim, les butaques de l’Auditori han passat a ser el sofà de casa i en Jordi l’amic que ens escalfava les tardes d’hivern amb la guitarra i un grapat de bones cançons.
I a la sortida, de nou el ritual on l’autor s’acosta al seus fools, des de que Spotify va guanyar la partida a la indústria musical, i el directe és essencial per la supervivència de l’autor, personalitzar la venda de l’obra és imprescindible.
L’MC Montero no s’hi va poder resistir i ja té a les seves mans el nou àlbum amb dedicatòria. I és que com a casa no s’escolta la música enlloc, però avui no hi hem estat massa lluny.

Text : Xavi Gimeno

Fotografia: Ma. Carme Montero

 

Festival Hivernacle 2018, la Meridiana passa per Vilafranca.

2 i 23 de febrer del 2018, Vilafranca del Penedès

Ho fem poc i la veritat és que ens sap greu. El ritme del dia a dia, les agendes atapeïdes i tantes altres excuses que ens imposem per justificar la manca de temps. Sia com sia són escasses les nostres excursions fora de l’àmbit metropolità per indagar i conèixer de primera mà què i, sobretot, com s’ho munten a l’hora de programar i organitzar concerts i/o festivals.

Aquesta fou la 5a edició de l’Hivernacle i la primera en la que hem estat presents. Superada podem dir amb convenciment que esperem no sigui l’última. El format, la proximitat i la cura per determinats detalls sovint escassegen a les sales i “saraos” barcelonins. El fet no ens sorprèn, ja n’érem conscients, és, simplement una constatació més d’aquest fet.

El concert inaugural anà a càrrec del Pau Vallvé. No són poques les cròniques que hem dedicat als seus directes i hem seguit amb molta atenció, donant-hi cobertura, l’evolució de la intensa gira de presentació del seu Abisme cavall hivern primavera i tornar. Arribats a aquest punt, doncs, destacarem per sobre de tot les bondats d’un bon rodatge, el rodatge que ha permès a artista i banda anar perfilant serrells, petits detalls, les mancances que implica l’inici d’una anadura conjunta. A dia d’avui tot va com una seda i fa goig observar l’enteniment a nivell professional (més enllà ens l’imaginem) dels músics. L’acústica, l’escenari, el públic… aportaren el seu granet de sorra pel tal que el clima fos del tot agradable. Amenitzador, com sempre, el compendi anecdotari, marca Vallvé, que feu les delícies del atents i agraïts vilafranquins i d’altres entre els que ens incloem.

El passat divendres 23 arribà el moment de la represa. El nostre corresponsal Xavi Gimeno ens explica en primera persona com va viure l’execució dels directes de luxe programats per la jornada:

Parafrasejant en Llach podem dir que el meu país és tan petit que des de dalt d’un escenari sempre es pot veure un festival veí. Així que avui anem a l’Hivernacle, el festival d’hivern de Vilafranca perquè la gent de Brave Coast ens ha preparat un bon menú, la Joana Serrat i l’Enric Montefusco.

Aforament a mig gas, públic de mitjana edat, la jovenalla no està per la música d’autor i el teatre Cal Bolet dista de ser una trap house. La Joana Serrat entra bé, pura DO Liverpool català, el seu folk intimista d’arrel americana et deixa bon regust de boca i obre la gana.

Al descans ja salivem com gossos de Pavlov, el menú anuncia l’estrena del disc en solitari de l’Enric Montefusco. Escenografia sòbria per emmarcar tota una estrena a la terra del vi, l’Enric mateix reconeix que s’hi ha prodigat poc pel Penedès.

Un Montefusco loquaç i intimista –sí, he dit loquaç-, presenta a en Pere Pou el seu home orquestra i fidel escuder en aquesta nova etapa més acústica.

Ui ui, formació de duo per uns temes que es defensen amb banda? Arrenca el show i els dubtes s’esvaeixen, tocats amb intensitat animal van caient els talls del nou disc i, no és fins a les cançons d’Standstill que enyorem la banda.

Ens acostem al final del concert amb Obra Maestra, un èxit instantani que enfila una mica més la temperatura ambient, el fred inicial amb que hem obert la nit ha deixat pas a una escalfor vibrant, ara entenc d’on ve el nom del festival!.

I el termòmetre esclata definitivament amb el Todo para Todos interpretat enmig del pati de butaques amb el públic corejant dempeus. Un final de festa marca de la casa!

Si com va dir l’Enric el músic és com un alquimista que transforma la merda -emocional- en or, en aquest disc han trobat una bona veta, el Meridiana ha passat per Vilafranca i passarà per on vulgui, li espera un recorregut més llarg que l’avinguda que li dóna nom.

Esperem i desitgem, també, un destí igual de llarg i fructuós a aquest entranyable festival. Fins aviat.

Text: Alex Reuss i Xavi Gimeno

Fotografia: Alex Reuss i Maria Carme Montero

 

Renaldo & Clara se’n van als Afores

Allà on fa molts anys hi havia un delta i els rius arribaven de llevant i sortien cap a ponent o al revés i on el pas del temps ha configurat estrats en les roques, modelades per les marees i els onatges intensos en estries ondulants i contraposades, allà on davant s’alça imponent el Montsec, allà doncs on fa molts molts anys hi havia un delta, ara hi ha la Vall d’Àger.

En aquest laberint de línies, roques i runes, la Clara Vinyals ens va desvelar els seus secrets. En aquest cas sí que ens va ser fàcil saber qui era qui, doncs eren dos: La Clara i el Renaldo, encara que a ell li agrada fer-se passar per ella.

El vell local social d’Àger era ben ple, però entre columnes groguenques 4 cadires buides ens feren veure que alguns no van poder venir, perquè estan privats de llibertat. Un llindar absolut que ens preparava per una tarda diferent i relaxada.

El pop preciosista, introspectiu, que es canta a si mateix, ens transmet des d’allò senzill.  No us deixeu enganyar: com va dir aquell, si la Clara tingués una metralleta, igual faria una escabetxada. Però ella canta amb veus i guitarres d’ecos velvetians o com si algú hagués decidit passejar-se durant la tarda, trepitjant les muntanyes de la vall i des d’allà, solitàriament, hagués decidit formular-nos un encanteri hipnòtic i sedant.

I així va passar la tarda, al local vell d’Àger, entre les columnes groguenques, la llum tranquil·la i les cançons precioses i ben arranjades de Renaldo & Clara, que sense haver una migració d’allà on venien, han depurat la seva proposta, entre espurnes de llum, fins a cotes més elevades.

Potser venien de les Afores, però tant ells com nosaltres, en tot moment, ens vam sentir com a casa.

Text: Albert Gasch

Fotografia: Maria Carme Montero

 

29è Mercat de Música Viva de Vic: que mai ens manqui la música!

Setembre 2017, Vic. Diversos espais

Any rere any no podem faltar a la cita gustosament obligada que Vic ens ofereix per gaudir del millor Mercat de Música.

Enguany no hem pogut gaudir de tots el quatre dies que el Mercat ens ofereix, però us assegurem que Vic es consolida com a capital de la Música en majúscules, omplint de concerts carrers i places.

Aquí us deixem una mostra del que varem veure i escoltar.

I que mai ens manqui la música!

 

Fotografia :  Maria Carme  Montero

 

FESTIVAL VIDA 2017: YEAH, YEAH, YEAH…

FESTIVAL VIDA 2017: YEAH, YEAH, YEAH…

Quin millor títol pot tenir el Vida 2017 aquest any que les paraules yeah, yeah, yeah , després de veure-les reflectides a l’escenari gegantí d’Estrella Damm, mentre Wayne Coyne (The Flaming Lips) es passejava sobre els nostres caps a dintre de la seva bombolla gegant?. Hi han revistes de música que diuen que és una de les 50 bandes que s’han de veure abans de morir…ull al dat.

És difícil, sempre que es va a un festival amb molts grups, fer una mica de resum del què has vist i del que t’han semblat. Així és que avui he decidit fer una cosa que vaig escoltar un dia a la ràdio del cotxe, mentre tornava de no sé on i que em va semblar ideal per aquest tipus d’ocasions.

Es diu un per un i es tracta més o menys de fer una definició ràpida i després justificar el perquè d’aquesta definició. A veure que tal em surt…ah i com sempre, perdó als que no vam poder veure…

Devendra Banhart: surrealisme, minimalisme i psicodèlia. Tot barrejat en la seva justa mesura i amb una rodanxa de subtilesa. Beure a poc a poc, pot pujar ràpidament al cap.

The Flaming Lips: espectacle com pocs. Per gaudir com a nens petits. Com ja he dit abans, un dels grups que s’han de veure abans de dedicar-nos a jugar a la petanca. Agafeu sinònims d’imprescindibles i els hi podeu afegir vosaltres mateixos a la crònica. Dr Dog: pop filtrat seixanter. Molt bona banda amb una ja llarga trajectòria. Real Estate: magnífics. Un títol; It’s Real, pur estiu, platja i amics. Reflex amb majúscules del que vol representar el Vida Festival. La Casa Azul: pop galàctic, per desconnectar del dia a dia sense poder deixar de ballar. Tversky: tecno-house, chillwave d’escola. So electrònic embolcallador. Tanques els ulls i et porta directe a la pista de ball. Del segell Foehn, una garantia. Shame: inconformisme, ràbia, joventut, suor. En sentirem a parlar.

Mishima: un clàssic i un dels grans del país. Després d’un llarg silenci, rodant el seu nou treball Ara i Res. Qualitat i elegància . Fleet Foxes: folk amb què les harmonies vocals de les seves cançons ens porten per paisatges delicats i terrenals. Un altre representant de l’esperit del Vida. Enric Montefusco: ha allargat la seva Meridiana fins a Vilanova i ens va recordant que tot es pot millorar. Un fuet pels professors de música de les escoles i les seves flautes. L’ombra del seu anterior grup és molt llarga encara. Warhaus: nou projecte d’un Balthazar, Maarten Devoldere, en el que experimenta amb pop-jazzistic fosc. Warpaint: que sigui un grup íntegrament femení és una anècdota, enlluernadores. Vaja bateria que tenen.

Anímic: canvi total, mutació, transformació, una llum en la foscor. Collbató power. Pau Vallvé: un altre dels de casa i una de les barbes més estimades per la gent de l’Ampli. Amb la seva característica veu i la falsa aparent fragilitat física ens torna a embadalir amb les lletres del seu Abisme cavall hivern primavera i tornar. Chico y Chica: ballables cent per cent mentre cantes les seves impossibles lletres.

Rosalia & Raül Refree: pur sentiment. Encara que no t’agradi el flamenc et quedes hipnotitzat per la seva veu i pels màgics dits d’ell, imprescindibles per qualsevol cantant. Un fixe a El Vaixell del Vida. Sorprenent el silenci que hi havia tot i la gentada.

L’enyorat Faraday pot descansar tranquil sigui allà a on sigui. El Vida ha aconseguit ajuntar el que inicialment volia, natura, llum, mar i música. Que la gent es passegi d’un escenari a un altre sense corredisses, que les actuacions pràcticament no se trepitgin. Tenir llocs a on descansar i fins i tot que la canalla puguin córrer. De moment, any rere any el cartell ens ha agradat, si us plau, no canvieu, però tampoc creixeu més. Els abonaments pel 2018 es posen a la venda dimecres 5 de juliol, qui vol ser el primer ??

 

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Jo Jet i Maria Ribot o les decisions equivocades

26 de maig 2017. Centre Cívic Matas i Ramis. Barcelona

Recordeu els llibres de “Tria la teva aventura”? Eren llibres de lectura juvenil que cap als anys 90 es posaren de moda. Llibres a mode de joc, on el propi lector podia escollir varies opcions que l’exemplar li plantejava, provocant així, que llibre fos llegit saltant pàgines i fent, que en cada una de les històries pogués existir un ventall de diferents finals, depenent de les decisions que prenia el lector. Paraula clau aquesta… “decisions”, som conscients de les decisions que prenem en un dia, des de que ens llevem fins que anem a dormir, configurant inconscientment la nostra pròpia aventura? Petites-grans decisions, a vegades més, a vegades menys encertades.

Divendres mentre escoltava Jo Jet i Maria Ribot vaig pensar en tot això. Ells varen ser finalistes del Concurs de Cantautors d’Horta Guinardó al 2015, però no en varen ser els guanyadors. Potser aquella no va ser la millor decisió del jurat o potser sí. Això no ho sabrem mai. Però el que és cert és que el temps, sempre savi, els hi ha atorgat la seva pròpia victòria amb el seu nou treball Lliure o descansar. El duet manresà, format per en Jordi Jet Serra i Maria Ribot, que s’autoediten i s’autogestionen, oferiren un directe impecable, íntim, explicant en les seves cançons la quotidianitat de la vida, cantant a la por, al desig, al desamor i a l’esperança.

Concert que alhora va servir per donar gairebé conclòs el període d’inscripcions pel 18è Concurs de Cantautors d’Horta Guinardó on divendres n’eren més de 70 els inscrits, així que pinta un concurs molt interessant. Les semifinals seran els propers 16 i 17 de juny al Centre Cívic Matas i Ramis i la gran final el diumenge 18 de juny a la Plaça Santes Creus d’Horta. Nosaltres hi serem.

A vegades prenem les decisions equivocades, però amb una mica de sort, sempre tindrem una oportunitat per poder rectificar.

Text i fotografia: Maria Carme Montero

 

 

GUITAR BCN 2017: L.A. tornant a Ses Illes

25 de maig 2017. Sala Bikini. Barcelona

L’evolució és un fet refutat i no estem descobrint res de nou. Portem milions d’anys fent-ho. Evolucionem per, teòricament, millorar i per adaptar-nos al nostre entorn canviant. Guanyem algunes coses i d’altres les deixem pel camí. Però sense adonar-nos, perquè és un fet generacional.

En el cas dels grups de música, els cantants, l’evolució és disc a disc, treball a treball, concert a concert. I ja que un dels mecanismes principals que impulsen l’evolució és la selecció natural, pot fer que aquesta sigui cruel amb segons quins canvis es facin i que la marxa enrere sigui molt difícil o que la taca l’acompanyi per sempre.

No fa gaire, en una trobada de la gent de l’Ampli, va sorgir aquesta conversa parlant sobre un nou treball d’un conegut grup català. Volem realment que els grups, els cantants, evolucionin? Ens agradaran facin el que facin? Volem que a l’escoltar una cançó sapiguem ràpidament de qui és? O volem que ens sorprenguin? Crec, tot i que no ho recordo gaire bé, ja que les cerveses i el pinso que les acompanyaven anaven caient, que vam quedar que el pitjor que pots dir d’un grup, d’un cantant és: està bé, però és més del mateix.

Amb L.A. l’evolució o canvi és evident amb el King of Beasts (Sony Music, 2017). No ho dic jo, busquis a on busquis, a entrevistes, a cròniques, a crítiques. També surten les paraules: menys americà i més intimista. I de la soledat que acompanya a la gent que es passa quasi tot el dia envoltada de desconeguts. També es aquí a on trobes la feina i les influències dels productors. S’ha passat dels americans als mallorquins. De la llum de la Costa Oest del EEUU a la calidesa mediterrània. D’una manera de veure i fer les coses a un altre.

Crec que la gent, o en L.A., en un moment determinat, tornem/han tornat a les arrels, del lloc a on hem/han crescut, amb la gent de sempre, encara que sigui per recordar els nostres/seus orígens. El mateix Luis Alberto Segura ho va reconèixer duran el concert a la Sala Bikini, recordava quan ell hi anava com a públic. Privilegi de pocs poder fer el salt de baix cap a l’escenari.

Dir que L.A. van fer un gran concert no és cap novetat, i a més si a sobre la segona cançó que van tocar va ser Rebel i l’última Hands. Que són bons i que ens agraden és obvi i que l’evolució els hi ha anat bé als L.A. també. A mi, al menys, no m’ha semblat que s’hagin de preocupar per la selecció natural de la que abans parlàvem. Helsinki i Killing me són uns bon exemples, o la folk Suddenly – Reprise.

Pel que fa al grup que va talonejar als L.A., us diré que no fa gaire que ja va dir el meu company Alex, en una de les seves grans cròniques, que hauríem de seguir de prop a les The Crab Apples, i que havíem de deixar de banda el tema edat a l’hora de valorar a aquest tipus de grups. Totalment d’acord, amic meu. Les de Santa Eulàlia de Ronçana i la seva insultant joventut fa que un servidor, que pentina canes ja fa temps per herència familiar (en comptes d’una caseta a la platja), fa pensar què collons feia jo quan tenia els seus anys. En fi, hem fet per segona vegada un mos a aquestes pomes i cada vegada ens agrada més el tast.

Al sortir de la Bikini semblava que la calor ja no era tant sufocant i que els neumàtics de la moto ja no es quedaven enganxats a l’asfalt com a la tarda. La barreja del Mediterrani i de les Apples havia sorgit efecte.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Inspira: Final de gira ‘Greta’

13 de maig 2017, Sala BeGood, Barcelona

Dissabte passat, Inspira, amb en Jordi Lanuza al capdavant, posà punt i final a la seva darrera gira. Després de més d’un any i mig voltant i tocant les cançons del seu últim treball discogràfic, Greta, la banda barcelonina tancà una important etapa per obrir-ne una de nova, donant-se un temps pel descans, la reflexió i per, en un futur que esperem no sigui llunyà, preparar nou material.

El concert serví per fer un ampli repàs a la seva discografia, comptant per a l’ocasió amb un dels col·laboradors habituals, Pau Vallvé, a la segona bateria.

Fotografia: Maria Carme Montero

En Colomo, les fílies i les fòbies

Barcelona, Sala Barts, 20 d’abril 2017

Després de fer baixar amb una canya els pintxos de cartó pedra engolits en un dels locals del parc temàtic donostiarra del carrer Blai enfilem cap a la BARTS. Avui és juernes i el Guitar BCN 2017 ens ha convidat a veure la proposta del Joan Colomo, l’eterna promesa emergent i malauradament encara un desconegut del gran públic.

I entre ells, un servidor, qui empès per les fílies i fòbies que guien la condició humana renega de l’indie com ànima que porta el dimoni. Decidit a exorcitzar els prejudicis innats a la meva condició de rocker, em vaig deixar convèncer per assistir al fenomen Colomo. Si m’avorria, sempre em podria distreure fent inventari de hipsters, fàcilment identificables per la camisa de quadres i la brusa estampada d’animals diversos –estereotips mode on!-, rehipotecar-me per pagar els deutes acumulats a la barra o fugir d’estudi i abandonar la fotògrafa a la seva sort. Per cert uns éssers ben curiosos els fotògrafs musicals, apostats a primera fila com groupies voyeurs

La nit de Barcelona és complexa, massa factors a tenir en compte, que si la Champions, que si el Primavera, les festes populars, el Bruno Oro versionant a Sinatra a la sala principal de la BARTS…, els artistes i programadors tenen la coartada perfecta per justificar l’èxit o el fracàs d’aforament.
No és el cas d’en Colomo, ell no necessita excuses, és un animal escènic que des del primer joc de sampler t’arrenca un somriure i que al tercer tema et té ballant i ja no et deixa de sorprendre fins que s’apaguen els focus. Perquè d’això es tracta amics de deixar el sofà aparcat per unes hores, de pagar 15 pavos pel gust de participar d’una experiència musical, de descobrir noves propostes i arriscar, ell ho posa tot perquè el públic gaudeixi i torni a casa amb un somriure taral·lejant com un mantra alguna de les seves tornades.

I no, no em vaig avorrir, no vaig fugir, de hipsters tampoc en vaig comptar, amb la cervesa a preu de combinat i una proposta eclèctica barreja de concert i show de varietés em van tenir prou distret. Suficient per afegir en Colomo a la meva llista de fílies.

En definitiva una experiència altament recomanable, aquest ha estat el primer cop però de ben segur ens tornarem a veure, fins aviat Amigo!

Text: Xavi Gimeno

Fotografia: Maria Carme Montero

1 2 3 5