Maria Carme Montero

Nacho Vegas: Palau de la Música i l’art del Detournement.

Nacho Vegas: Palau de la Música i l’art del Detournement.

Semblava que els planetes del sistema solar s’haguessin alineat perquè la meva primera crònica per l’Ampli anés més enllà de la simple crítica musical. Ja feia mesos que tenia ganes de començar a col·laborar amb tan distingit magazine musical i aquella trucada d’última hora demanant-me “Fer, vols fer la crònica de Nacho Vegas al Palau?” va ser un d’aquells obsequis que només li pots agrair amb un: “Oi tant, collons!!!

Tot i l’alegria d’aquella trucada, se’m fa difícil parlar d’alguna cosa que tingui a veure amb la música després de tot el que va passar en aquell concert. Jo, que acumulo prejudicis barats contra la instrumentació política per vendre discos, he de reconèixer que amb en Nacho Vegas algun dubte tenia, tot i que em vaig passar la tarda regirant per Internet mentre escoltava les seves cançons velles i noves, i llegint cites com:

Estem tan acostumats que es perverteixi el llenguatge per fer passar per atractives idees polítiques miserables que ens sembla bé la idea de restituir el significat original de termes com “populista”. Les cançons a les quals ens referim parlen de la gent i, per tant, li han de pertànyer a la gent. Creiem en la música com un bé comú.” Rockdelux

Esperant al vestíbul del Palau em vaig concentrar en  la meva tasca de “posar l’orella” per escoltar i identificar quin tipus de gent venia a veure a Nacho Vegas, pensant en dirigir cap al terreny antropològic la meva crònica ¿Com són els progres del segle XXI? Era la meva hipòtesi de partida. No obstant això el retard es va anar allargant i els comentaris sobre els suposats vicis de l’artista o els problemes tècnics corrien a parts iguals.

Quan un nodrit grup de segurates i treballadors del Palau es va acumular a les escales, jo ni per un moment vaig pensar que realment el concert estava a punt de ser suspès, la indignació del supòsit públic polititzat no va anar més enllà d’alguns xiulets tímids, res feia pensar que la gent assaltaria el “temple de la música catalana” a causa de la frustració de no poder veure el seu cantant favorit. Lluny de la indignació de les places 15Meres el públic semblava d’allò més formal i educat, d’aquells per als quals la política es tracta més de votar i discutir al bar que d’organitzar l’autogestió generalitzada.

El que va passar després, quan per fi amb quaranta minuts de retard vam poder ocupar els nostres seients, eclipsa la crònica musical. El vídeo amb el qual Nacho Vegas va tergiversar l’espot publicitari  “Converses sobre el futur” promogut pel Banc Sabadell, patrocinador principal de l’esdeveniment, va ser simplement brutal. En aquest moment molts vam entendre el retard. En el vídeo en el qual Nacho divagava i s’auto-parodiava al costat de la cantant Fee Reega es tancava amb un contundent:

“No et quedis a casa, te la podem treure”.

I unes dades que malgrat ser de domini públic i arxiconegudes no van deixar de ressonar en el meu cap durant tot el concert:

Més de 3’5 milions d’habitatges buits
Menor parc públic d’habitatge de lloguer d’Europa (1%)
656.839 execucions hipotecàries des de 2007
436.235 desnonaments des de 2008

Ni l’acompanyament del Cor Internacional Antifeixista Al Altu La Porta, ni el repàs als temes més coneguts dels últims discos em podien fer treure del cap el gest de tremenda potència simbòlica i real que havíem presenciat i les cares que havien hagut de posar els organitzadors del festival i responsables davant del seu principal patrocinador; el Banc Sabadell al qual havien trolejat fins i tot el logotip convertint-lo en un símbol de dolar.

Potser per això, o perquè el so en el segon amfiteatre era pèssim, ningú es movia, ni taral·larejava tant sols les cançons. Una mística pseudo-litúrgica es va instaurar al Palau acompanyant a la PAH i als seus 10 afectats amb les seves samarretes verdes sostenint unes pancartes en què es llegien els cinc punts que exigeix la plataforma:

1.- Dació en pagament retroactiva
2.- Lloguer assequible
3.- Stop desnonaments
4.- Habitatge social
5.- Subministraments garantits

Jo no vaig resistir aprofitar una visita furtiva al bany per colar-me a la platea i situar-me al costat de les samarretes verdes al lateral esquerra. Les seves cares d’alegria i la seva dignitat rebel em van distreure encara més de la música i mentre una amiga (que m’havia previngut de l’acció de la PAH que havia de gravar en vídeo) m’explicava, amb un gran somriure, com havia presenciat els esbufecs i passejades nervioses per la platea dels organitzadors i directius, mentre es planejava la idea de suspensió del concert després de veure el vídeo durant la prova de so.

Ja gairebé al final, en els bisos, em vaig quedar realment eclipsat amb la presència escènica de Nacho que entonava sol a l’escenari Luz de agosto en Gijón. El cor antifeixista va tornar per tancar el concert i ni els acoblaments van poder enterbolir El hombre que casi conoció a Michi Panero.

Cap temps passat va ser millor, i segurament no podrem reviure per molt que pengem fotos als concerts de la guitarra de Woody Guthrie i la frase “This machine kills Fascists” (“Aquesta màquina mata feixistes”) el que es va viure en la dècada dels 1960’s i el moviment de la cançó protesta, però només podem alegrar-nos del dia en què Nacho Vegas es va creuar amb un membre de la PAH pels carrers de Gijón i el van embolicar per muntar un concert. Aquell dia, segons em van explicar els compas de les samarretes verdes amb una cervesseta després del concert, el camí emprès per Nacho Vegas amb La Fundación Robo va seguir madurant per regalar-nos en un futur proper alguns himnes més d’aquests que segurament traspassaran els nostres temps.

Fa temps que Nacho Vegas va emprendre aquest camí que en paraules de Bertolt Brecht ens diu que “L’art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma”. Esperem que ell no l’abandoni pel molt de temps.

Text: Fernando Paniagua

Fotografia: Maria Carme Montero

4a Festa de Presentació del Vida 2016: Inspira i Air Waves: barreges que funcionen

En l’anterior crònica de la tercera presentació del Vida 2016, vaig dir que era l’última, i va ser una veritat a mitges. Va ser l’última del 2015.

En el 2016 ens volen continuar donant “vida” amb bones propostes musicals, com van ser les que vam tenir el passat dimecres 20 a l’Antiga Fàbrica Damm, Inspira i Air Waves.

Inspira, un dels grups de casa, que no ens cansem d’anar a veure’ls i escoltar-los, van ser els primers a tocar. Ens van portar gairebé la totalitat del seu últim treball Greta (BanKrobber, 2015), quart disc d’un dels grups de referència de la música independent del nostre país. I hi van afegir tres de les cançons més conegudes dels Amunt i Escapistes.

Què podem dir dels Inspira que no hàgim escrit. Aquest Greta ens porta cançons escrites pel Jordi Lanuza de caràcter més intimistes a les lletres, i més electròniques pel que fa a la música, amb més pes dels sintetitzadors.

Com sempre, amb Xavi Molero a la bateria, Cristian Diana a la guitarra elèctrica, Dario Vuelta al baix i Fer Acosta al Omnichord, guitarra de dotze cordes i segones veus, els Inspira han passat a ser una banda imprescindible per qualsevol cartell important, tal i com ho demostra, per exemple, aquest any 2016 el Primavera Sound, el Let’s Festival i molts d’altres que encara s’estan tancant. Amb deu anys de recorregut a l’esquena, han arribat a la seva plena maduresa i es reflecteix amb un procés més participatiu a l’hora de la creació i també, per exemple, a l’hora de l’enregistrament del Greta, on Dario Vuelta ha sigut l’encarregat de fer-ho i fer també les mescles.

Els veurem molt doncs aquest any als Inspira, però d’una cosa n’estem segurs, que no ens cansarem d’escoltar-los.

Air Waves van ser la segona banda de la tarda-nit i que per primera vegada aterren al nostre país amb una bona pila de concerts programats.

Ha plogut molt des de que en el 2010 van treure el seu segon i molt ben acollit disc Dungeon Dots. El quartet novaiorquès amb la frontwoman Nicole Schneit, ens van portar el seu tercer treball Parting Glances (Western Vinyl, 2015).

Noves cançons que la peculiar Nicole xiuxiueja amb delicadesa. Dolces i a vegades melancòliques harmonies sense caure en tòpics, lletres amb vivències personals, minimalistes a vegades i amb un punt folk altres, fan que aquesta formació americana es passegi fora del seu Estats Units natal amb total tranquil·litat i amb bones acollides.

Hi haurà una cinquena festa de presentació del Vida 2016? Si és així, senyors promotors apuntin-m’hi ja, perquè la barreja que feu de nacional i internacional, funciona.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Pau Vallvé: el “looser” guanyador

Barcelona, 12 de desembre de 2015. L’Auditori

Crec que a en Pau Vallvé li inspiraria llegir-se Lo importante es perder de Manuel Pérez Subirana o El Viaje Vertical d’Enrique Vila-Matas. Tracten de persones que no es troben a si mateixes en el personatge social que representen, on el triomf és un amalgama de llocs superficials i prefabricats, i per això inicien un viatge interior, en el que ho abandonen tot, fins i tot el seu propi èxit, per cercar en l’abandonament, en la pèrdua, alguna cosa essencial en les seves vides.

Ara fa ja bastants anys quan des de l’Ampli li vam fer la primera crònica d’en Pau Vallvé –ho recordo en un Faraday a Vilanova i la Geltrú– ja l’artista s’autodenominava “plom”, “trist”, i altres. I es justificava de les seves pròpies cançons abans de tocar-les. La veritat és que ahir ho va seguir fent, però el temps ha fet que es deixi anar, que sigui més divertit i espontani, i que l’abandonament que ha practicat en la seva pròpia vida (deixar les discogràfiques, marxar a Banyoles, fer discos a mà i fer una gira per tota Europa dormint a les cases de la gent), li ha donat una llum que abans no tenia –i també tocar una temporada amb en Colomo–.

És cert que ahir deia coses com “tinc uns amics que han vingut al concert que estaven a un bar al costat del tanatori, ja s’anaven ambientant”, o bé dir “jo faig un folk tostón”  o, fins i tot, va arribar al punt de demanar en el tema Amics dels cirerers que la gent no aplaudís al final –perquè segons ell genera un mal rotllo i un buit existencial, que fan que aplaudir sigui pitjor–.    Però tot i que segueix fent i dient totes aquestes coses, transmet quelcom més autèntic i divertit.

Això dels Amics dels cirerers cal explicar-lo més. Ja hem dit que a en Pau l’angoixa l’èxit, i adopta el camí del perdedor, de manera premeditada, potser una mica fictícia. Va explicar que en certa manera l’èxit el persegueix, quan per exemple en Cuní va posar un tema seu, Protagonistes, com l’anunci que tornava a la televisió, o bé quan el tema Amics dels cirerers que he esmentat abans, el va adoptar la sèrie Polseres vermelles. Aquesta apropiació de TV3 d’alguns dels èxits d’en Pau, podria ser una de les causes de la seva fugida a Banyoles. En tot cas tot queda a casa.

Ahir, sigui com sigui, era un dia molt important per ell, perquè era el final d’una gira d’un any i mig. I sobre això cal dir vàries coses. En Pau de looser res. Ahir va omplir l’auditori per segon dia consecutiu i fa poc ho fa ver a la Sala Bikini. Musicalment va fer un concert impecable, acompanyat del bateria Víctor Garcia i d’en Jordi Casadesús – baix, teclats i altres-, dels quals va fer una presentació llarga, entregada, plena d’elogis i d’història, que ens va ensenyar un Pau que no coneixíem. Pau, aquest és el camí.

Però anem al concert. Va començar poc passades les 21:00 hores, rodejats de cara conegudes (Nico Roig, Enric Montefusco, Jordi Lanuza…), amb execució fabulosa de Muntanyes i glaciars i Un gran riu de fang, amb un so en directe que es notava que la banda ha polit els temes fins deixar-los ben acabats. Va seguir amb “Jo només faig el que puc, un pèl més rítmica i amb un solo amb so de dofí xisclant, mantenint la tensió del concert. Bàsicament, va alternar temes del De bosc amb l’últim Pels dies bons, amb alguna incursió a anteriors discs, com ja l’esmentada Amics dels cirerers del 2010. Tots vam coincidir que va ser un plaer de concert, que va passar molt ràpid l’hora i mitja que va durar i que va sonar impecablement bé.

Quan el van deixar sol, cal destacar la versió de la Björk All is full of love que tantes vegades li hem sentit, però que ha anat millorant, fins a la versió d’ahir, on amb l’ajut del sampler , va arribar a un nivell simplement descomunal (al final del tema va demanar perdó. Per què?!?!?!?!?!?!).

M’estic allargant i podria explicar moltes més coses (altres cançons, la confessió terapèutica grupal de la ràbia que li feien els seus pares perquè s’estimaven molt…). Només resumir dient  que va ser un concert fantàstic de final de gira, i que va acabar amb Benvingut als Pirineus enganxós i ja als bisos, el clàssic Tots som molt millors amb el públic cantant.

Pau Vallvé doncs, va triomfar, com ja ho està fent darrerament amb els seus discos i gires. Com a looser comença a perdre credibilitat. És un dels millors creadors musicals de Catalunya –sense dubte– i omple sales i ven discs. Ara s’agafa un any sabàtic –va preguntar si algú tenia feina–. Ben guanyat any sabàtic, doncs.  Moltes felicitats i molta sort.

Text: David Tare

Fotografia: Maria Carme Montero

 

El Copacabana dels Izal arriba a Barcelona (Foto-crònica)

Barcelona, 11 de desembre 2015. Sant Jordi Club

Els madrilenys Izal, liderats per Mikel Izal, varen portar a Barcelona el seu Copacabana estrenat enguany, després d’acumular èxits creixents tal i com demostren el reguitzell de concerts i participacions a nombrosos festivals. El pròleg de l’aclamat Copacabana, que va ser corejat pel primer segon pel públic que gairebé omplia el Sant Jordi Club, va donar el tret de sortida d’un concert que fa fer les delícies dels fans més incondicionals.

Aquesta foto-crònica és una petita mostra del que vam poder viure i veure durant el concert.

Fotografia i text: Maria Carme Montero

 

3a Festa de Presentació del Vida 2016: Nothing Places i Heartless Bastards

Barcelona, 9 desembre de 2015. Fàbrica Estrella Damm

3a festa de presentació del Vida 2016: Nothing Places i Heartless Bastards

L’ou o la gallina?

Nothing Places i Heartless Bastards van ser els encarregats de tancar la tercera i última festa de presentació del Festival Vida 2016.
Dubte del dia. Qui pot posar la mà al foc i dir: un és el grup principal i l’altre són els “teloneros”. És com preguntar, qui va ser primer, l’ou o la gallina?

Amb una sala amb moltes cares conegudes en el món de la música com per exemple en Jordi Lanuza, els Nothing Places van presentar per primera vegada en directe el seu segon treball Tidal Love (Foehn Records).

Projecte molt personal i arriscat de l’Emilio Saiz, acompanyat per Xavi Molero a la bateria, Martí Perarnau als teclats i Ricky Falkner al baix. Músics amb molt de pes, i que han aportat la seva experiència i saber fer en aquest disc, que jo recomanaria escoltar amb un bon equip de música o amb auriculars.

Pop psicodèlic, experimental, que t’embolcalla i que et convida a tancar els ulls i deixar-te portar. Feia temps que no escoltava música d’aquest tipus, ara que l’indie ho arrasa tot.

Com va dir l’Emilio Saiz en una entrevista: la música no cobra vida fins que la comparteixes. Els Nothing Places han compartit Tidal Love amb nosaltres.

La mitja part, de la mateixa manera que va passar en la segona presentació del Vida 2016, ens va portar una altra bona novetat. La confirmació dels Balthazar pel festival a l’estiu. La bona acollida que van tenir els belgues fa poquets dies i de la que ja us vam informar, ha sigut cabdal perquè la direcció els hagi convidat a ser amb nosaltres a Vilanova.

Heartless Bastards van ser els segons a tocar. El quartet de Ohio, (o quintet, depenent de la cançó) van fer a la Damm una de les cinc actuacions que els ha portat per la península, per presentar el seu últim treball Restless Ones (Partisan Records).

Amb una percussió potent, guitarres amb gust de bon rock i la inconfusible veu de l’Erika Wennerstrom, (l’únic membre de la formació que porta des de l’inici), fan que les seves cançons et portin per les carreteres centrals americanes de la mateixa manera que ho faria un Mustang o una Pick Up. Amb ganes d’entrar en un bar, demanar una cervesa i escoltar als Heartless Bastards de fons. Bon concert i bona música per tancar ja la tarda-nit.

Potser he vist massa pel·lícules, o potser ja és hora de fer la Ruta 66.

Redactor: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

2ona festa de presentació del Vida 2016: Ramírez i Balthazar

Dijous, 12 de Novembre 2015

Llarga vida al Vida

La cua que ens vam trobar a l’hora d’entrar a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm ja deia que no seria un concert en família. Genial idea la d’obrir les ganes de música i d’estiu, quan encara no ha començat el fred, amb aquestes festes de presentació del Festival Vida 2016.

La tarda va començar amb els Ramírez. Música fresca i jove. Mentrestant, el públic anava omplint la sala, retrobant-se amb els amics i caient les primeres cerveses.

Mentre feien el canvi d’instruments d’un grup a un altre, els organitzadors del festival ens van donar la bona noticia: el Vida havia rebut el Premi Fest al millor festival de format mitjà en l’àmbit estatal. Que un festival amb dos anys de recorregut hagi rebut dos premis diferents dos anys seguits diu molt de la bona feina que s’està fent. Enhorabona i a seguir portant bona música i cultura.

Balthazar va començar el seu concert amb el violí de Patricia Vanneste i la primera cançó del seu últim treball Thin Walls. Amb una bandera belga penjada en el balconet que dóna entrada a les escales de la sala i que volia recordar que la música belga també existeix, una darrera l’altra, Balthazar va anar alternant cançons dels seus tres treballs, l’anomenat ja Thin Walls, Rats i Applause, i va confirmar que és un d’aquells grups que en directe és a on es troba a gust. És potent i mostra que guanya amb escreix a la música gravada. No va ser el mateix escoltar The Boatman o Bunker a la Damm que al CD.

El seu indie-electrònic ens va deixar un molt bon gust de boca i ens va demostrar que a poc a poc la seva música sortirà de les fronteres belgues i holandeses, que eren les que fins ara havien retingut la seva bona feina.

Fent un acudit molt fàcil i dolent, gràcies per avançar-nos un regal de Reis.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

 

Greta és el nom

Divendres 16 Octubre, L’Auditori, Barcelona

Inspira presentà el seu quart treball discogràfic aquest passat divendres a Barcelona. Greta (Bankrobber, 2015), nom de l’àlbum, de ben segur te quelcom d’emotiu i personal, doncs coincideix amb el de la nouvinguda filla del lider de la banda, Jordi Lanuza.

Tocaren a casa, envoltats de la seva gent, dels incondicionals i això, com acostuma a passar, jugà al seu favor. Un repàs generós al nou disc: temes intensos, lletres que parlen de canvis, la incorporació dels sintetitzadors com a recurs…

Aquesta foto-crònica és una petita mostra del que vam poder viure i veure durant el concert.

Aprofitem l’avinentesa per donar la nostra particular benvinguda a la Greta (filla i disc).

Fotos i text: Maria Carme Montero

 

1a festa de presentació del Vida 2016: Ferran Palau + The New Raemon

Antiga Fàbrica Estrella Damm, 15 d’octubre de 2015

La primera festa de presentació del proper Festival Vida 2016 estava precedida dels rumors que van generar unes lletres que van aparèixer fa un parell de dies a la plaça dels Països Catalans de Barcelona formant la paraula WILCO.

Va obrir la festa en Ferran Palau, ell sol amb la guitarra, tocant-nos íntimament les cançons del seu últim i grandiós disc Santa Ferida.

A continuació, els organitzadors del festival van pujar a l’escenari. Era el seu gran moment. En Dani Poveda, director del Vida, va preguntar l’hora. Volia que fossin les vuit en punt de la tarda. I va deixar la notícia: els Wilco seran al Vida 2016. Doncs ja estava dit. Tothom a penjar-ho al Twitter i al Facebook i demés xarxes socials!

I, tancava aquesta primera festa de presentació, en Ramón Rodríguez, més conegut per The New Raemon. Ell també sol, acompanyat de la seva guitarra, ens va fer un popurri de cançons, on va barrejar versions de diferents grups amb cançons de collita pròpia. La primera cançó que va tocar va ser una de Wilco, un petit detall i picada d’ullet al festival. Va fer altres versions dels Nueva Vulcano, American Music Club, The Velvet Underground i d’en Chris Isaak. I, entremig, cançons dels seus celebrats discos.

Moltes felicitats a l’organització per les dues primeres confirmacions! Pels despistats: són els ja citats Wilco i The Divine Comedy.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Ma. Carme Montero

MMVV 2015: a Vic es viu la Música Més Viva

 

L’Albert mira distretament per la finestra del tren que el porta a Vic, mentre la seva mà es mou rítmicament com si toqués una guitarra imaginària. La seva, reposa al seient del costat juntament amb la seva motxilla. L’Albert és un dels molts músics anònims que han omplert de música els carrers de Vic en la 27èna edició del Mercat de Música Viva de Vic, amb èxit rotund de públic i professionals. Una cinquantena de concerts, amb moltes estrenes de nous treballs que ompliran de nous ritmes i colors aquest tardor. Tres dies de propostes musicals per tots el gustos, de concerts massius com Els Catarres, Els Amics de les Arts, o La Pegatina, de joves promeses com Núria Graham, de mestissatge i fusió com Soleá Morente i Canteca de Macao, de retorns esperats com els de Inspira i Egon Soda, íntims i personals com Bikimel o Ramon Mirabet. No vàrem poder arribar a tots, i us deixem un petit recull del que la nostra càmera fotogràfica va poder immortalitzar.

La música, no es pot capturar en imatges, s’ha de viure i sentir, i a voltes, deixar que ho envaeixi tot. I això ho aconsegueix any rere any el Mercat de Música Viva de Vic.

Fotos i text: Maria Carme Montero

 

1 3 4 5