Allà on fa molts anys hi havia un delta i els rius arribaven de llevant i sortien cap a ponent o al revés i on el pas del temps ha configurat estrats en les roques, modelades per les marees i els onatges intensos en estries ondulants i contraposades, allà on davant s’alça imponent el Montsec, allà doncs on fa molts molts anys hi havia un delta, ara hi ha la Vall d’Àger.
En aquest laberint de línies, roques i runes, la Clara Vinyals ens va desvelar els seus secrets. En aquest cas sí que ens va ser fàcil saber qui era qui, doncs eren dos: La Clara i el Renaldo, encara que a ell li agrada fer-se passar per ella.
El vell local social d’Àger era ben ple, però entre columnes groguenques 4 cadires buides ens feren veure que alguns no van poder venir, perquè estan privats de llibertat. Un llindar absolut que ens preparava per una tarda diferent i relaxada.
El pop preciosista, introspectiu, que es canta a si mateix, ens transmet des d’allò senzill. No us deixeu enganyar: com va dir aquell, si la Clara tingués una metralleta, igual faria una escabetxada. Però ella canta amb veus i guitarres d’ecos velvetians o com si algú hagués decidit passejar-se durant la tarda, trepitjant les muntanyes de la vall i des d’allà, solitàriament, hagués decidit formular-nos un encanteri hipnòtic i sedant.
I així va passar la tarda, al local vell d’Àger, entre les columnes groguenques, la llum tranquil·la i les cançons precioses i ben arranjades de Renaldo & Clara, que sense haver una migració d’allà on venien, han depurat la seva proposta, entre espurnes de llum, fins a cotes més elevades.
Potser venien de les Afores, però tant ells com nosaltres, en tot moment, ens vam sentir com a casa.
Text: Albert Gasch
Fotografia: Maria Carme Montero
