30/04/2016 – Sala Razzmatazz – Barcelona
Love of Lesbian ha tornat, i ho ha fet amb força. La seva onada expansiva va omplir de gom a gom el Razzmatazz durant tres dies consecutius i el fet que el sold out estigués anunciat setmanes enrere, fa que no sigui agosarat dir que haguessin omplert el doble. I això sols està a l’abast de molt pocs i més en els temps que corren.
Com s’ho han fet per passar a ser un conjunt que fa quinze anys no els fèiem gaire cas, tot i ser teloners dels The Cure al llavors Palau d’Esports de Barcelona, a ser un grup de masses i fer el que els dóna la gana?
Perquè fer el que vols és gravar un disc, El Poeta Halley, d’una hora i quart de durada amb temes llargs, sense gairebé tornades ni hits, i tocar la cançó més llarga de la seva carrera, Psiconautas, a mig concert (quasi deu minuts).
La seva capacitat de convocatòria sobta més enllà de les xifres d’espectadors. Són intergeneracionals: davant meu una mare corejava totes les cançons i al seu costat la seva filla de deu anys feia el mateix; o un company de feina anava al concert el divendres, com la seva filla de vint el dia anterior. Estan per damunt de modes i poses: mileuristes, hipsters, common people, universitaris, puretes, solitaris i grups d’amics entonaven com si fossin a un karaoke els seus temes. I molt propers, gent com nosaltres que estimen i fan estimar la música: van fer el seu particular homenatge a la meitat del concert a Sant David Bowie i van punxar el Purple Rain de Prince per acabar i encendre les llums de la sala. Tota una declaració d’amor.
Dissabte van tornar a fer un bon show com tenen acostumada a la seva parròquia, potser menys festius i més pausats que en anteriors gires, però amb la mateixa intensitat de sempre. Dues hores i mitja de música ben executada pel quintet titular lesbià acompanyat per l’excel·lent Ricky Falkner (guitarra i teclats) i de l’habitual Dani Ferrer als teclats. En la presentació del seu darrer treball, les cançons van ser corejades com si ja fossin clàssics, van recuperar força temes del seu millor disc fins a la data, l’aclamat 1999 (“perquè tocar cançons si pots cantar himnes generacionals”, Santi Balmes dixit) i també van tirar d’armari com el tema del seu primer disc en castellà, Maniobras de escapismo.
Com ells mateixos van advertir, si sou dels que us vàreu quedar sense entrades o voleu repetir, tindreu ocasió de veure’ls al proper Cruïlla i a altres festivals. O potser al seu fi de gira, on van avisar que volen fer alguna cosa gran. Un Palau Sant Jordi!? En són ben capaços. En un parell d’anys ho sabrem, perquè han tornat per quedar-se i girar.
Text: Gerard Birbe Estrada
Fotos: Sergi Moro
