Artte, 16 d’octubre de 2015
Tinc la sensació de música que vibra en si mateixa. Els àtoms es concentren en les notes i adquireixen vida pròpia. Tot és viu i amb un dens dinamisme. Un conjunt de cèl·lules que s’esmicolen a càmera lenta i que va prenent els seus espais, plens de vida, multiplicant-se i dispersant-se. Així és, la música de Balago. Una joia perduda i oblidada.
Humilment. A la glamourosa cafeteria-restaurant-saló de te-botiga Artte, obren amb un set de 29 minuts meravellós. Tres components, dos teclats una caixa de sons (David Crespo, Guim Serradesanferm i Roger Crespo) desgranen ”ambient” pulcre, acabat, una música que potser a The Wire seria habitual, però que al nostre país és inaudita –de fet a The Wire seria comercial–.
Amb un fons d’imatges en blanc i negre de rius, herbes i insectes que s’uneixen, fan fàcil el que és difícil, mantenir intacte l’atenció (i la tensió), fent una música electrònica, psicodèlica, a vegades fosca, a vegades assequible i tímidament rítmica, però que et punxa l’ànima a petites dosis. Fan un altre tema aproximadament igual i acaben entre aplaudiments d’un públic poc nombrós.
Aquestes coses, haig de dir, a Catalunya no són habituals. Aquesta música tant avançada. Si fossin de Manchester igual a la Garriga es parlaria una altra llengua.
A Artte l’idioma és el d’un cicle que combina l’estètica d’una sala ample i cool amb música d’avantguarda per minories, almenys en aquest cas. Excepcional sessió. Gràcies Balago, Foehn Records, per ser tant freaks, i Artte per aquesta iniciativa.
Text: David Tare
