Prats

Let’s Festival #3 – Hi ha algú de L’Hospitalet?

 

15/03/2013 – Let’s Festival – Sala Salamandra

Gran cartell amb accent català per a la nit de divendres passat al Let’s.

Els encarregats d’obrir foc foren els barcelonins Bremen que passet a passet augmenten la seva presència en els festivals d’aquí i d’allà. El seu directe afegeix contundència i una intencionada distorsió als temes del seu debut discogràfic Les cançons que vindran. Tres guitarres, dues veus protagonistes i puntuals sonoritats surenyes amb un cert aroma Eagles en la seva etapa country rock.

Com diria Sofia Mazagatos, l’important és “estar en el candelabro” i la banda compta, més enllà del “televisiu” Ja ho veus, amb raons per quedar-s’hi.

Un bon inici de sessió i preàmbul per una altra formació que a l’igual que els Bremen passeja amb envejable assiduïtat el seu Pla B pels escenaris. Parlem de Prats que carregaren al màxim les piles per a despentinar els assistents amb un enèrgic concert carregat de decibels. La recent formació destil·la experiència, la dels seus membres, i això es nota en l’elegància i seguretat de la posada en escena. A més del repàs integral del disc els de Marc Prats van afegir, com ja va sent habitual, un cover de la brillantíssima cançó Ja no sap greu de Paul Fuster així com  una sorprenent versió del Laredo de Band of Horses.

A l’Ampli li mola Prats, ja ho sabeu, les xarxes “gossip” en van plenes, i malgrat que no som gaire de xafarderies comentar-vos que en breu en tindreu proves d’aquest tòrrid idil·li. En fi, estigueu atents.

I finalment arribaren els Mishima. Què dir d’aquests cap de cartell que no s’hagi dit ja? Són grans i ho saben, sobretot quan arrosseguen al públic allà on calgui. Carabén, en una sincera mostra de cortesia, manifestà el seu goig en tocar al Salamandra i, per tant, a L’Hospitalet. Ara bé, poques mans s’aixecaren quan intrigat preguntà si hi havia algun autòcton entre els presents.

Doncs això, poc importa que al cantant se li oblidi fugaçment la lletra o que Dani Vega toqui momentàniament en un to equivocat; la gent coreja i gaudeix amb fervor totes i cadascuna de les cançons.

Aclarim, tot i que potser no caldria, que els Mishima toquen de memòria i que la pulcritud amb la que executen els seus hits, un rere l’altre, els fan mereixedors d’un lloc privilegiat a la història de la música feta al nostre país. El concert del Salamandra en fou una nova mostra.

 Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

 

Prats. M’encanta que els plans surtin bé

L’hamburguesa clàssica de l’Apolo Dinner és avorrida, li manca un bri d’alegria, un cogombret, un xic d’enciam, una rodanxa de tomàquet… vida! Aproximadament tres quarts d’hora per a que La [2] obri les seves portes i sopem. A prop nostre els protagonistes de l’acte escalfen motors. Lluís Cots, bateria, s’apropa a la barra i ens saluda somrient (fa uns dies tinguérem l’honor d’entrevistar-los a Can Rin). Nervis, l’esdeveniment és important i serveix a la banda per a presentar-se oficialment a Barcelona. La previsió d’assistència de públic és bona i els Prats volen estar a l’alçada.

L’acte comença amb l’actuació dels padrins de la vetllada, uns Anímic en format duet acústic que feren de teloners i que no volgueren perdre l’ocasió de desitjar sort a la recent formació. Al seu davant, a més, esdevenint una part important de l’aforament, amics i seguidors de la desapareguda Madee a la qual pertanyien alguns dels seus components.

Tot plegat conformà un ambient càlid i amable que facilità les coses al quintet. Un quintet que malgrat la seva curta trajectòria com a banda demostrà funcionar com un rellotge. El repàs al seu Pla B, des de les inicials notes de teclat d’Amort fins el contundent final de Bèstia Somrient, sonà de meravella. Afinat i molt fidel al que hom pot trobar al disc. Per a que això fos així comptaren, en els darrers temes, amb la col·laboració de Dani Vega i d’Helena Miquel, ambdós partícips de la gravació de l’àlbum.

Amb nou cançons no hi havia prou així que els Prats ens regalaren una versió esplèndida del Ja no sap greu d’en Paul Fuster i un record al seu antic projecte Lovesurplus amb Carolyn.

En fi, com diria l’entranyable mercenari Hannibal Smith, “m’encanta que els plans surtin bé” i als Prats aquest Pla B els ha sortit rodó.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Mercat de Música Viva de Vic 2012: el somni d’una nit d’estiu

Vic, 13-16 de setembre

Quan amb bastants anys menys, els que som de la Plana esperàvem l’arribada del Mercat de Música Viva teníem clares dues coses: que la música seria el centre de les nostres activitats durant tres dies, i que aquella mateixa festa i música posava cloenda a l’estiu, per més que ens hi volguéssim resignar.

Passat el temps podríem dir gairebé el mateix: Vic s’omple de música per tots el racons i de gent disposada a gaudir-la (més de 110.000 persones segons dades oficials) però hem de dir que aquest cop l’estiu, ens va picar l’ullet, ja que el bon temps va acompanyar tot el 24è Mercat de Música Viva d’enguany a diferència del  prematur fred vigatà que es va patir tan sols uns dies enrere en el Foramuralla.

Seria molt agosarat voler fer una bona crònica del que han sigut gairebé 70 actuacions repartides en 8 escenaris diferents, així que serem modestos i farem una breu pinzellada allà on fórem capaços d’arribar, nosaltres i la nostra càmera fotogràfica (si us diem la veritat, una mica “cames ajudeu-nos” degut a les distàncies entre els diferents escenaris i al solapament inevitable d’actuacions).

Havent-nos perdut lamentablement el reguitzell de bones propostes del primer dia de Mercat, el divendres la Plaça Major de Vic, començà a despertar-se amb el pop-folk dels Catarres. Els de Centelles i Aiguafreda arribaren de bracet no tan sols de la Jenifer, aquella noia de “Castefa” que va robar el cor d’un català independentista (tema polític candent i present a Vic per les més que nombroses estelades que penjaven per balcons i finestres de la Plaça), sinó de tot un bon repàs al seu disc Cançons 2011 (DiscMedi, 2011) , així com noves propostes que feren les delícies d’un públic molt jove (molts d’ells acompanyats dels pares)  que ballaren i cantaren entregats totes les lletres del grup de l’Eric Vergés.

Els mallorquins L.A, vingueren acompanyats del seu EP “Slnt Flm” (Universal, 2012), acabat de sortir del forn. La veu de Luis Albert Segura, veu cantant d’aquest quintet pop-rock, es va barrejar amb un bon grup de seguidors apinyats al davant de l’escenari, que no es va cansar de cantar durant tot el concert. I quan el rellotge de la plaça marcava poc més d’un quart de dotze de la nit, saltaren damunt l’escenari de la Plaça els Love of Lesbian, plat fort de la nit, que es varen ficar al públic a la butxaca des del primer moment. Els lesbians presentaren “La noche eterna. Los días no vividos” (Music Bus, 2012) davant d’una plaça plena a vessar. La complicitat de Santi Balmes va fer saltar i cridar als assistents i aquests van respondre corejant incansablement temes del nou disc com dels anteriors.

I allunyant-nos una mica dels concerts multitudinaris, ens apropàrem a la Carpa Vermella i a la Carpa Negra per escoltar a Za! i a Jonston. Abans però,  ens vàrem aturar a la Cava Jazz per escoltar als Everan Tusk, un grup pop-folk d’origen francès que varen presentar el seu primer disc “Fortify Your Innocence” (Underdog Records/ Rue Stendhal, 2012). Una proposta interessant i apuntada a la llista de nous grups emergents que caldrà veure com van evolucionant. Val a dir que es varen guanyar als pocs assistents allí presents, quan varen brindar amb vi català. Poca assistència també, al començament del concert de Jonston, potser la fredor de l’entorn va fer que el seu pop d’origen madrileny, tot i ser acurat, l’hi faltés un toc de dinamisme. I Za! va començar a tocar prop de les dues del matí i va mostrar un altre cop el seu segell tan personal: una barreja de bogeria i excentricitat, moltes vegades al límit de la psicodèlica. Un toc final d’energia per acabar un divendres d’allò més musical.

Dissabte va ser un dia de propostes contrastades. El bon gust i la delicadesa de Maria Rodés va fer acte de presència davant d’un públic que omplí la Carpa Vermella per escoltar el seu “Sueño Triangular” (BCore, 2012). Totes les cançons del nou disc deixen palès un procés creatiu molt precís, on els detalls han estat molt cuidats. Una empremta molt personal que ha deixat gravat en el seu treball més oníric. D’altre banda, la Carpa Negra, es vestí amb l’elegància absoluta de Prats, que feren acte de presència gairebé a la mitjanit de dissabte per presentar-nos el seu Pla B (BCore, 2012), primer treball del grup que havia vist la llum tan sols uns dies abans, precisament el 10 de setembre. El pop rock dels catalans i ex-membres de Madee sona treballat i amb personalitat, i estem segurs que tindran un forat dins el panorama musical actual.

I dels concerts més íntims als més multitudinaris, els que aconseguiren omplir de gom a gom altre cop la Plaça Major, i Txarango, el Puchero del Hortelano i La Pegatina foren els encarregats. Txarango tocava pràcticament a casa, i començaren a escalfar l’ambient amb les cançons del seu àlbum “Benvinguts al llarg viatge” (DiscMedi, 2012) una fusió d’estils animosos, tocs llatins, pops i ritmes entre el reggae i el dub. El públic tenia ganes de festa, de cridar i saltar. I els nois de Txarango no es varen fer de pregar. Moment especial la introducció que l’Alguer Miquel va fer a “Quan tot s’enlaira”, fent un crit per un món millor i per l’educació dels valors dels més petits per evitar que “el racisme s’instal·li en els nostres ajuntaments”.

I el fi de festa vingué de la mà de La Pegatina que desplegaren damunt de l’escenari tots els seus encants, ritmes, instruments, simpatia i complicitat amb els milers de persones que saltaven, cantaven i picaven de mans. Repàs al seu treball “Xapomelön” (Kasba Music, 2011) i a temes anteriors. Festival de ritmes alegres i enganxosos. Va haver-hi de tot, i la gent s’ho va passar d’allò més bé. I com tot fi de festa no podia faltar el confeti i un moment d’or: tots els membres de La Pegatina, ballant i cantant al bell mig del públic.

Vic, ciutat de fires i mercats, i bressol de grans esdeveniments musicals!

Text i fotos: Maria Carme Montero

 

 

PRATS: UN DEBUT ELEGANT

Prats: “Pla B” (BCore 2012)

[xrr rating=8/10]

Contextualitzem: Prats el formen Marc Prats (veu, teclats i guitarra acústica), Lluís Cots (bateria) i en Pep Masiques (baix) com a base del grup. Els tres havien estat membres de Madee. Aquest motiu, entre d’altres, feia que tingues moltes ganes d’escoltar-ne el debut. Moltes ganes, perquè el simple record de tornar a escoltar la base rítmica dels Madee em feia pensar en temps passats molt bons. Però no sonen a Madee…

Prats sonen a Prats. Tòpic entre els tòpics, però que certament és real. Això sí, amb punts a Mishima (Dani Vega va gravar les guitarres elèctriques del disc, però no participa en els directes). Amb algun refiló a The New Raemon (en Ramon Rodríguez col·labora fent veus igual que l’Helena Miquel i la Maria Rodés). I potser li podríem trobar algun puntet d’Standstill (que no ho faci que la producció va a càrrec d’en Ricky Falkner i del mateix Lluís Cots). Doncs podem trobar tots aquests ingredients creant paisatges sonors en unes cançons que t’embolcallen amb la veu molt ben tractada d’en Marc. Històries de vampirs com la cançó que obre el disc “Sookie” la protagonista de les novel·les de The Southern Vampire Mysteries. Històries d’amor com “Flamants amants” o “A flor de pell”. I històries de desamor “Fase R. E. M.”. En resum, històries quotidianes vestides elegantment per una poètica sencilla i propera.

I menció especial per les lletres, totes escrites per en Marc excepte la preciosa “Petita i blanca” amb lletra del poeta Joan Vergés i música d’en Toti Soler, que és la primera vegada que si tira de cap i se li ha de reconèixer l’esforç i la qualitat de les mateixes. Utilitza paraules com xiuxiuejarà (a “Bèstia somrient”) o a cor obert, de bat de bat (a “Amort”) d’una manera normal, però que li donen punts de lírica agradable a l’oïda.

M’agraden les cançons. M’agrada el disc. M’agradaven molt els Madee. I m’agradaran Prats. M’agraden. I esperem, per la música, que sigui el primer de molts discs.

Entrevista a Prats

Dijous 16 d’agost de 2012. Restaurant Can Rin. Can Rin és un restaurant, un bon restaurant, de Cabrils. Cabrils del Maresme no confondre amb Cambrils del Baix Camp… Doncs aquest restaurant té una terrassa molt xula i agradable on des de fa uns anys, en els mesos d’estiu, hi programen concerts “acústics” de petit format gratuïts. Avui hi toca en Ramón Rodríguez “The New Raemon” i Germana (ell amb les seves dues filles). Per tant, no és gratuït que avui entrevistem a Prats (Marc Prats, teclista de The New Raemon i ex-teclista de Madee; Lluís Cots, ex-bateria de Madee i Pep Masiques ex-baixista de Madee). Recordem que en Ramón Rodríguez era cantant i guitarra de Madee. D’aquí aquesta “casualitat” de data… A més a més, en Pep Masiques és el propietari de Can Rin i en Lluís Cots és el tècnic de so en els concerts. D’aquesta manera tot queda lligat i tot queda a casa.

Un cop finalitzat el concert i que en Lluís hagi recollit una mica les coses, ens dediquen una mica del seu temps, aprofitant que és la primera hora dels sopars i en Pep pot estar una estona amb nosaltres.

Així que comencem…

Sembla que Prats, pel nom, sigui un projecte personal d’en Marc, però pel que hem vist a la promoció del disc a les xarxes no és ben bé així. Ens podríeu explicar com sorgeix el projecte?

Comença, com no podria ser d’una altra manera, en Marc: a mi m’agradaria dir que el funcionament dels grups és molt divers i cada grup funciona d’una manera pròpia i no hi ha una llei ni una norma ni res que s’imposi per sobre de les altres. En aquest cas si que va ser un projecte que va néixer de cançons meves, però de seguida es va incorporar en Lluís a participar amb les cançons i després vam gravar el disc amb uns músics i finalment, la banda, ha acabat sent una altra. En Lluís puntualitza: en Pep també hi ha sigut des del principi… Ens vam anar incorporant mica en mica… I en Pep hi posa la punta final: si home, clar, tot neix d’en Marc que tenia uns temes…

Ens acaben comentant que en Marc va ser el que ha estira’t el carro o ha encès la metxa i és, en definitiva, el que porta el timó del grup. I que no és un concepte de cantautor sinó que són una banda, formada mica en mica i d’una manera bastant espontània. Tot i que no dubten que el nom portarà aquesta confusió.

I, per tant, d’on ve el nom?

En fan broma… Marc: a Prats també vam tenir mesos de pensar amb noms i al final… I enganxa en Lluís: som tant dolents amb els noms… En Marc ens ho acaba explicant: era com, vols dir ara anar a buscar un nom que soni guai que vulgui dir no sé què… Em semblava un procés mental d’adolescent de quan teníem bandes de fa vint anys, no? Hòstia, doncs mira, són cançons meves i és un projecte que ha nascut així doncs li podem posar Prats que la paraula és maca i el significat també està bé…

Per tant, no va lligat al teu cognom…

En Lluís s’avança: una mica, una mica sí… I en Marc puntualitza: hi pot anar, però pot deslligar-se… No crec que sigui molt important si és un projecte més personal o no sinó si realment agrada o comunica.

Entrem a parlar una mica del disc. Com és que es va gravar el disc amb una banda i ara la banda és una altra?

Marc: bàsicament és que en Dani Vega, que va gravar les guitarres, doncs està amb el projecte de Mishima i aleshores li era difícil liar-se amb una altra banda per compaginar els directes. Tot i que el nucli de la banda som nosaltres i hem incorporat un guitarrista i un teclista per acabar de conformar la formació de directe. En Lluís aclareix: ho hem fet per poder fer el que hem gravat mínimament i amb dignitat en directe. Per poder defensar el que hem gravat necessitem ser cinc persones.

I en aquest punt, entre rialles, hi ha una breu discussió. En Marc fa broma i diu que ell era partidari de portar-ho tot gravat i en Pep hi posa cullerada comentant que volia fer playback. I en Lluís si posa fort i descobreix la veritat i és que ell volia ser un trio i en Marc molta gent. D’aquest punt se’n desprèn el bon rotllo que tenen entre ells. En Marc ens comenta: si que ens vam plantejar de disparar coses gravades. Que es pot fer, eh, vull dir que és lícit i legítim, però potser els grups de rock no estan tan acostumats a fer-ho i ens va semblar una mica… provem primer a veure com toquem tots, com sona i més endavant ja veurem… En Pep ens recorda que sempre han tocat bastants amb els grups en els que han estat.

A Madee éreu sis… bé, havíeu arribat a ser sis…

Pep: exacte! Érem sis… Per això… I en Lluís apunta: jo hagués volgut poder-ho fer amb tres, però era molt difícil de defensar-ho amb tres perquè hi ha moltes guitarres elèctriques, en Marc no és guitarrista, aleshores era difícil amb tres fer tots els teclats, totes les guitarres gravades que amb els temes eren importants. Si haguessin estat secundaris, doncs mira, amb tres ho haguéssim pogut defensar.

Les cançons són escrites totes per tu Marc…

Marc: totes menys una què és d’en Toti Soler la música i la lletra del poeta Joan Vergés.

Quan fa que escrius i quan fa que et vas decidir a publicar?

Marc: ja havíem fet algunes cançonetes i vam fer un EP amb quatre cançons fa tres o quatre anys. Va ser una mena d’assaig per veure si ens tiràvem a fer una banda i a treure un disc. Durant aquest procés jo vaig anar fent cançons i quan en teníem vuit o nou… Hòstia, i què fas amb allò? El més normal és ensenyar-ho, no? Mostrar-ho… I llavors vam dir: “gravem, gravem un disc”. En Lluís concreta: ho vam fer perquè hi havia bon material per fer alguna cosa sinó no ens haguéssim liat. Vam esperar una miqueta més, perquè volíem fer-ho un any abans, però faltaven temes perquè el mínim en un disc són nou temes i és el que ha acabat sent.

En Marc ens acaba responent la pregunta: amb les lletres si què és una experiència bastant nova. Potser ha estat la part que m’ha costat més temps, perquè una cosa és fer música, cançons, la la la o inclús lletres en anglès, però en català has d’intentar que a part de sonar bé rítmicament dir alguna cosa i que estigui ben dita.

Lligat amb aquest tema, no sorprèn que les lletres siguin en català, perquè cada vegada sorprèn menys aquest tema, però si que és el fet diferencial dels grups on heu tocat o esteu tocant, com els Madee o The New Raemon, ja que els idiomes eren en anglès o en castellà. És perquè us fa sentir més còmodes o és una evolució natural?

És una qüestió de la llengua pròpia –comenta en Lluís-. En Marc és el que fa les lletres i no es veu fent lletres en castellà. No és la seva llengua… En Marc s’explica: fer lletres en anglès si no ets anglès o americà o que parles en anglès té un punt de fals o d’amagar-te o de, bé… I col·labora en Pep: és el moment que estem ara… abans fer lletres en català, quan érem els Madee, fa uns anys, s’associava al rock català i estèticament no estava tan ben vist…

Potser s’associava al tema nacionalista independentista, per dir-ho d’alguna manera…

Marc: Si, el rock català que hi havia hagut… Però en la moguda del rock independent que hi havia no hi havia grups que cantessin en català. Però això ha canviat, com sabeu… Per sort, per sort… Si cantes en català no se t’identifica amb una ideologia determinada. Hi ha grups en català de molts estils diferents i no passa res. S’ha normalitza’t, diguem-ne… D’alguna manera vam haver de passar per aquest procés dels anys noranta, de tot això del rock català, on no es mirava tant la qualitat com si un grup anava més per aquí, perquè interessava, o més per allà… bé… I ara no, ara ja no. Hi ha grups que canten en català i poden parlar de coses molt diverses i són d’estils molt diversos i no se t’encasella.

Aprofitant que tractem el tema de l’idioma, parlem de l’escena musical actual a Catalunya, ja siguin grups que cantin en català, castellà, anglès… Com la veieu?

Lluís: amb algun aspecte millor que fa anys. Millor vull dir que bandes que fa uns anys eren més independents ara es poden guanyar més la vida, entre cometes també, perquè en el moment en què estem és difícil, però les bandes que abans anaven per un altre camí molt més underground ara… Continua en Marc: s’han professionalitza’t… Jo la veig molt bé, molt bé… Que tothom canti com vulgui… I acaba en Lluís: ara hi ha menys underground que abans o diguéssim que aquell camí ha anat un pas més enllà i s’ha posa’t més al seu lloc, diguéssim…

Ha facilitat molt tot el tema d’internet, les xarxes socials…

Lluís: la indústria musical ha canviat totalment. El mainstream s’ha posa’t el seu lloc i no tot són vendes sinó el que cadascú pot aportar musicalment. Tot des d’un criteri musical no tant comercial. Segueix en Marc: i això està bé… I també, els avenços tecnològics han fet que bandes que no tenen ni un euro i que estan tocant en locals petits puguin gravar pràcticament un disc, si tenen coneixements, o una maqueta molt ben feta des de casa seva. Amb un ordinador, una targeta de so i quatre instruments pots fotre un disc si vols…

Creieu que això ha fet perdre qualitat? El fet que hi hagi molta oferta i que qualsevol pugui fer un disc pot afectar-ne la qualitat?

Lluís: més que oferta és que no hi hagi tants diners per gravar. Qualitat en quan a so vols dir?

No… qualitat musical també…

Lluís: no, no, al revés, cadascú pot aportar la seva manera de fer música i no pensar tant en com ha de ser per vendre sinó que cadascú pot expressar molt lliurement la seva música. Evidentment sempre hi ha còpies d’altres coses… En Marc hi està d’acord: sigui com sigui és positiu. Democratitza una mica i estén les facilitats per fer música i poder-la enregistrar… Això és perfecte. I a continuació, en Lluís, treu un tema que hi va relaciona’t i comenta que viure de la música és més complicat i en Marc hi acaba posant la seva visió: això és un altre tema… el panorama comercial i l’estat de salut econòmic del sector diguem que és bastant penós, però com tot plegat. No és que siguem diferents de la resta, però si que a la situació econòmica fotuda si afegeix que el sector de la música està vivint uns canvis que ja no es tornarà enrere i encara estem en un procés de transformació que no ens acabem de trobar i això crea incertesa i dificultats a l’hora de poder viure d’això o sobreviure… una mica més de sobreviure.

Tornem al disc. Hem pogut escoltar dues cançons que estan penjades ja a la xarxa que són “Pla delirant” i “Vols i dols”, tot i que comentes que ja en sona una tercera per Icat FM. L’estil és entre el pop i el rock, per on us heu mogut sempre. És on us sentiu més còmodes?

En Marc és sincer: és el que sabem fer, no? No fem jazz perquè… I en Pep en fa broma: perquè no en sabem! Esclaten a rialles.

I quines són les vostres referències musicals?

Aquí cadascú hi diu la seva. Lluís: molt diverses. Nacionals d’aquí com també de fora. Molt clarament ens agraden molt The Flaming Lips, Interpol… Marc: Interpol, Deerhunter, The National… Pep: Bon Iver… Torna la roda a en Lluís: i també clàssics ens poden agradar, de fa anys… Pep: The Cure, The Clash… Lluís: i d’abans també! Tot una mica. Agafes tota la teva història musical… I acaba fent-nos un resum en Marc: el que passa que d’alguna manera és un procés dels últims vint anys que hem anat fent música tots amb diferents bandes i en diferents moments i aquest és un altre pas, res més… És… no sé com t’ho diria… És el camí que estem fent sense necessitat d’arribar enlloc és aquest: tocar rock amb diferents bandes.

Bé, anem acabant… Vau tocar al Cruïlla, que si no anem errats, va ser la primera actuació en directe…

En Marc ens rectifica: bé, vam fer un Clap a la sala petita… un bolo familiar…

És veritat que van tocar al Clap i ara tocaran al Mercat de Música Viva de Vic.

En Marc ens ho confirma i en Pep ens recorda que abans faran un previ a Can Rin.

Tens raó Pep, el 13 de setembre, oi? Ens ho va xivar en Lluís… (Rialles) Un concert que no estava programat i no sé si es pot dir…

Lluís: si, si que es pot dir! Ara es farà una pròrroga en els concerts d’aquí a Can Rin i tindrem a Anímic el dia 6 de setembre; el 13 nosaltres i el 20 vindrà Daniel El Higiénico. I estem intentant portar una bèstia el dia 27, però això si és possible… És molt possible que no surti, per tant, millor no dir-ho. Si surt, doncs perfecte, sinó no.

Enganxant amb el tema dels directes, heu tocat sense tenir el disc publicat. La gent ve a veure-us i potser només ha escoltat dos cançons. Com heu notat i quina reacció ha tingut el públic? Com us heu sentit vosaltres?

Lluís: prou bé. Això ens ha anat bé…

Suposo que és diferent anar a tocar quan la gent es sap les cançons i hi ha moltes reaccions i reps molt, a tocar quan la gent va a esperar que es troba, no?

Ara comença en Pep: a veure… encara ens falten fer molts concerts perquè la gent comenci a conèixer les cançons… Tot just estem començant. I continua en Marc: si… tant el bolo del Cruïlla com el bolo de Vic són… bé, no una mostra, però estem arrancant… Evidentment, ens fa falta anar tocant i que la gent escolti el disc per anar agafant aquest feedback que deies. I acaba en Lluís: el que passa que la gent no es pot esperar a Madee, perquè és molt diferent. És molt diferent. No va pel mateix camí tot i que hi ha coses, però…

Bé, no deixeu de ser un grup diferent encara que la base sigueu els Madee. I quan sortirà el disc?

Marc: el 10 de setembre…

Així que ja ho sabeu, ja podeu comprar i escoltar el “Pla B” dels Prats. Doncs ho deixem aquí… Moltes gràcies pel vostre temps i molta sort en aquest nou projecte! I ara… anem a sopar!

Fotos: BCore – Biel Capllonch

Los grandes clásicos sacuden el Cruïlla BCN

Parece que el Cruïlla BCN se va consolidando como uno de los festivales de referencia en Barcelona, y lo quiere hacer alejado de las pretensiones de otros como el Primavera Sound o el Sónar. Este año atrajo a un total de 22.000 personas, que pudieron disfrutar sin estar enlatados de una programación no sólo nutrida por grandes clásicos, sino de una decena de bandas de la escena local que bien se merecen ocupar cada vez más lugar en carteles de festivales. Un notable a la organización, que ha tenido en cuenta nuestra rica escena musical y tiene la personalidad suficiente para igualar la propuesta de por ejemplo artistas como M.I.A y Astrio -tocaron exactamente a la misma hora y puedo atestiguar que al trío catalán le faltó pista de baile-.

 Pero vamos a empezar por los grandes clásicos, el gancho al que se agarraron muchos a la hora de comprarse la entrada. Iggy Pop fue el primero en hacer temblar los cimientos del Fòrum con unas contorsiones y bailes frenéticos que parecen no tener fecha de caducidad. `Raw power’ y ‘Search & Destroy’ ganaron peso en un repertorio adornado por los bailes de unos cuantos fans en el escenario y un salto de Iggy Pop al público que seguro que le costó el labio. ‘¡Estoy sucio!’ gritó antes de entonar las primeras notas de ‘Louie Louie’. Un 10 para este agitador de masas y veterano de los escenarios que según parece tiene cuerda para rato.

Otro de los puntales fue el poeta dub jamaicano Linton Kwesi Johnson que arropado por ritmos reggae recitó poesías de alto contenido político que apelaban a su lucha en Gran Bretaña contra el racismo y el fascismo. ‘¿Who has the money?’ formuló con indignación a la clase banquera. Una buena dosis de inconformismo y beligerancia protagonizada por este mito del dub acompañado por ocho ‘musicazos’ en su directo.

The Specials, quizás los más esperados, pusieron la maquinaria ska revival en marcha para acontentar a sus fans. Después de 14 años sin pisar nuestros escenarios volvieron sobre todo con clásicos de su primer disco. Cómo no, sonaron ‘A message to you, Rudy’ y ‘Monkey Man’.

Saltamos a otro estilo, el soul en estado puro capitaneado por Sharon Jones, que bien podría ser prima hermana de James Brown con sólo apreciar su fuerza eléctrica encima del escenario. Y después de la controvertida M.I.A (tuve que sacrificar su concierto en pro de los Astrio) llegaron los monstruos del hip hop Cypress Hill arropados por una efectista y agresiva puesta en escena. Estos defensores de la legalización de la marihuana llevaron al Fòrum a cotas máximas de contagiosa euforia.

Y ahora vamos a dejar bien alto lo nuestro, que bien se lo merece. Quimi Portet en directo hasta consigue animar a una piedra, aunque sean las ocho de la tarde. La banda suena compacta y fina como una seda, y parte del mérito está en la grandiosa labor del guitarra Jordi Busquets y del compañero de batallas de Quimi, el bajo Antonio Fidel junto al batería Charly Oliver. “Es cansado esto de ser cantautor”, decía Quimi después de sudar la gota gorda contorneándose como toda una estrella del rock (¡y es que lo es!). ‘Fem el ximple’, ‘Sunny day’, ‘Vida interior d’un lluç’ sonaron junto a clásicos como ‘Progresso adequadament’ o ‘La Rambla’.

Depedro fue otra grata sorpresa del Cruïlla, que bien parece llevar en su música la esencia de este festival. Fuera etiquetas, fuera modas: él hace la música que le gusta, que eminentemente es canción de autor pero que quizás bebe del folk fronterizo. En muchos momentos parecía que el alma de Calexico estuviera allí impregnando todo el show (de hecho colaboraron en su último disco ‘Nubes de papel’). Amparo Sánchez estuvo presente en cuerpo y alma para interpretar junto a Depedro algún tema del repertorio, en el que no faltaron ‘Diciembre’, ‘Como el viento’. Hasta hicieron una versión del famoso ‘Blister in the sun’ de Violent Femmes.

Astrio brillaron con sus melodías más cercanas a la electrónica. Este trío jazzero que ya no lleva el ‘Ass’ por bandera podría encajar perfectamente tanto en la programación de un festival de jazz, de electrónica, de pop o de rock. Con sus trajes futuristas y sus ritmos tan bailables parecían los nuevos Daft Punk catalanes, y montaron una buena fiesta que traspasó los límites de la carpa que arropaba el escenario Ramon Llull. Hubo mucha personalidad, mucho groove y virtuosismo musical y además puesto al alcance de todos, que es lo más difícil.

The Pepper Pots llevan al sentido más estricto el término revival, desde su música hasta su puesta en escena. La coros y la combinación de las tres voces femeninas es a mi parecer uno de los grandes aciertos de esta banda que pone alto el listón del soul y del rock steady a nivel local. Sonaron temas de ‘Train To Your Lover’ pero también nos sorprendieron con una versión de ‘Please Mr Postman’. Las coreografías más guatequeras se sucedieron hasta el último acorde del repertorio.

Otro que no puedo dejarme en el tintero es a Bigott, el gran maestro de los festivales (si echáis un ojo a la programación de los festivales de este verano sabréis porqué). Mucha guasa, mucho descaro y mucho pop psicodélico, el de este zaragozano que dice cantar en inglés para no entender sus tontadas. Toda la banda (con mucha presencia de teclados y del sinte) arropaba bien de cerca a Bigott, que interpretó entre movimientos estrafalarios sobre todo temas de su último disco ‘The Orinal Soundtrack’. Cómo no, en los bises no podía faltar uno de sus hits ‘Dead mum walking’.

Prats estaba de estreno, con su ‘Pla B’, un pop arropado por la fuerza de Madee y que a u vez bebe de la herencia de The New Raemon. Se estrenaron delante de un público que se posicionaba tímidamente (era de los primeros grupos programados en el festival), y a momentos sonaban a coctel de Mishima y The New Raemon. Defiendieron lo suyo -aunque también cayó una versión más cañera de ‘Ja no sap greu’ de Paul Fuster -, arropados sobre todo por amigos y seguidores de la reserva indie catalana.

 Text: Tatiana Moret

Fotos: Xavi Torrent