The New Raemon

The New Raemon elèctric i amb banda: entre la mitologia i l’espai

Barcelona, 5 de desembre del 2019. Sala [2] de l’Apolo

Entrar a Barcelona la tarda-nit anterior a un pont de tres dies és una sensació curiosa, vas al contrari de quasi tothom. Veure els cotxes fent cua per sortir de la ciutat, és com mirar una d’aquelles pel·lícules catastrofistes en què la gent es queda inútilment encallada a la carretera i, que finalment, no podran anar enlloc. Jo, al contrari, vaig molt tranquil cap a un concert, i avui penso més que mai que el nom de la sala és dels més encertats.

The New Raemon elèctric i amb banda, tanca el cercle del seu últim treball Una canción de cuna entre tempestades (BMG, 2018) en la Sala [2] de l’Apolo. Apolo era fill de Zeus i un dels déus més influents i venerats de la mitologia grega. I també va donar el nom a un programa aeroespacial, entre el que hi havia la nau que va portar a l’home a la lluna (l’11), i la del no menys famós “Houston, we have a problem” (el 13). New Raemon, deus, naus espacials…que t’has pres avui Josep Maria?

Doncs molt senzill, el concertàs que es va marcar aquest passat dijous el sr. Ramón Rodríguez, maresmenc de pro, i la seva super-mega banda (més la Laia Alsina), està a cavall entre la mitologia i la lluna. Cançons com Cíclope, En el centro del baile, Wittgenstein, Charlestón, Cielos estrellados, Reina del amazonas, El Yeti, Tú, Garfunkel, La cafetera… van anar caient sobre nosaltres com ho fan els perseids durant el mes d’agost. Has de ser ràpid per poder-les veure, però un cop ho has fet, aquella imatge, ja et queda per sempre gravada en els ulls. En aquest cas, la música i les lletres ens quedaran marcades durant un llarg temps en el nostre cervell, i faran que desitgem escoltar ja el 7è treball que ha començat a cuinar per terres andaluses.

Segur que entre la crònica escrita pel company Gerard de The New Raemon quan va tocar al Let’s ara fa una mica més de mig any i la meva, ens han passat moltes coses, però l’admiració que li tenim no ha canviat gens. Poques coses puc afegir a les moltes altres cròniques que ja s’han fet després de tots els bolos que porten. Escoltar a uns treballadors de la música, com van millorant les cançons concert a concert, veure com la maquinària es va greixant fins que funciona a la perfecció, és un autèntic luxe que solament podem gaudir els que anem a concerts.

I com sempre, donar les gràcies a Subterfuge per acreditar-nos i a la Sala Apolo per solucionar un petit problema que vam tenir.

Josep Ma. Català
Redactor

The New Raemon: Hey, Ramon, Let’s go!

L’Hospitalet de Llobregat, 23 de març de 2019. Let’s Festival. Sala Salamandra

El concert va començar amb en Ramon Rodríguez, líder i ànima dels The New Raemon recordant que feia 10 anys que ja havia tocat al Let’s. Els qui llavors vam poder assistir-hi, volíem delectar-nos amb les cançons del seu celebrat A propósito de Garfunkel, el primer llarg durada en solitari del músic de Cabrils, exmembre dels enyorats Madee.

Tot i ser llavors un àlbum de debut deliciós, ni intuíem ni albiràvem en el que vindria en la dècada posterior. Un seguit de nous LPs i EPs marca personal del nou Ramon, amb el segell de la qualitat i honestedat per bandera. I no li ha anat pas malament, per sort nostra i seva.

Dissabte presentava la seva darrera obra Una canción de cuna entre tempestades, la qual va defensar en les primeres cançons amb Cíclope, En el centro del baile o Wittgenstein. Un concert sense treva, poques pauses i algunes paraules. Amb una banda potent i majestuosa, una formació de sis músics consolidats i fixes en els darrers anys. I això és nota en un so compacte, harmoniós i excitant també en el directe.

Va ser a partir de Oh, Rompehielos quan va endegar i rescatar temes anteriors. Un no parar de bones cançons, una constant en tots els seus treballs, on hi podem trobar meravelles com Lo bello y lo bestia, El fin de la resistencia o la senzilla però encara impactant La Cafetera. I per acabar la vetllada, sense bisos ni complexos, vam poder gaudir de Tú, Garfunkel. I retrocedir novament en el temps, en aquell concert de fa 10 anys, on vam anar a escoltar el disc del moment, sense saber que estàvem davant una carrera de llarg recorregut. Que no pari la música Ramon!

Gerard Birbe
Redactor

Javier Álvarez & The New Raemon: duel de col·legues

Barcelona, divendres 20 d’abril de 2018. Sala Sidecar

Nit compartida. Dos cantautors. Un nascut artísticament a finals de la darrera dècada del segle XX i l’altre a principis de la primera del XXI. Un de la Meseta i l’altre a la riba de la Mediterrània.

Un combat de titans que va esdevenir un duel de col·legues. La proximitat de la sala hi va ajudar. I ho rematar els hits sense treva amb que va començar la sessió, i que van anar corejats per les respectives aficions. The New Raemon i Javier Álvarez es van anar alternant sense descans, començant amb La cafetera, La edat del porvenir, Tú, Garfunkel, Sunset Boulevard, ¡Hoy estreno!, i Piel de pantera (aquesta a capella i sense micro, coses que només poden passar a la Sidecar).

I així va continuar la nit, entre cançó i cançó i amb mostres de colegueo entre ells (pura estimació mútua). I amb en Javier Álvarez fent de les seves interpretant la seva particular versió de El novio de la muerte (himne de la Legión) o la peça Una imatge del seu disc Tiempodespacio. Tot compaginant en alguna cançó amb alguna coreografia de ballarí amb certa gràcia. Coses d’un artista amb actitud punk.

Mentre, en Ramón Rodríguez (The New Raemon) anava desgranant el seu repertori basat principalment en el seu primer disc, A propósito de Garfunkel. Un avançament de la seva propera gira per celebrar els 10è aniversari del mateix i on promet que l’interpretarà íntegrament. A la tardor diu que publicarà nou material. Que no para, vaja.

Per acabar la vetllada, el Javier va recordar que les entrades del concert anirien destinades a sufragar part dels costos del seu proper disc, produït pel mateix Ramón. Preveu la seva estrena al gener, però ens va avançar la magnífica Al mar. Si la resta és del mateix nivell, ens espera un retorn d’alçada de l’artista madrileny.

Tant a l’un com l’altre els esperarem amb vell i nou material, amb o sense coreografies. Però per favor, que tornin a tocar junts.

Text: Gerard Birbe

Fotos: Sergi Moro

En Pau Vallvé a Can Rin

3 d’agost de 2017. Can Rin. Cabrils

Ahir, a tocar al vespre, vam gaudir en un ambient molt familiar, de les cançons d’en Pau Vallvé a la terrassa de Can Rin. No es va centrar en el seu últim i exitós disc Abisme cavall hivern primavera i tornar, sinó que va fer un repàs a alguns dels seus èxits. Així van sonar, entre altres, Benvinguts als Pirineus o Tots som molt millors. Però també alguna de l’últim disc, com Que vingui l’hivern, molt adient amb la calorada que fot aquests dies.

Amb l’estiu apareixen terrasses i espais a l’aire lliure on s’hi programen concerts de música de tots tipus i estils. En una petita població del Maresme, Cabrils, d’on n’ha sorgit un dels grups de música de l’estat més interessants i importants, els Madee, hi ha un restaurant que ja fa anys que tenen una programació estable de concerts acústics a l’estiu. És Can Rin. El seu propietari, en Pep Masiques, baixista dels Madee i de Prats, i el tècnic de so dels concerts, en Lluís Cots, bateria dels mateixos grups que en Pep, porten des del 2012 programant concerts molt interessants en un marc magnífic. Tenen la sensibilitat, els contactes i l’amor per la música i això fa que les propostes que fan siguin interessants i els artistes es sentin ben cuidats.

Per motius personals, aquest any, de moment, només hi hem pogut assistir el passat dijous 3 d’agost a l’actuació d’en Pau Vallvé, amb la que hem obert aquesta petita ressenya, però tots els dijous del juliol ja hi van haver concerts. Nosaltres n’informem cada setmana al nostre twitter. Seguiu-nos per assabentar-vos-en!

Els propers artistes a passar per la terrassa de Can Rin seran en Nico Roig, la Pavvla, l’Helena Miquel i The New Raemon, un clàssic de cada estiu.

A gaudir de l’estiu i de la música!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

The New Raemon & McEnroe: I visca la cultura col·laborativa!

Barcelona, 9 de desembre de 2016. Sala Razzmatazz 2

En aquesta època de “modernitat líquida”, societat (in)solidària, de fronteres fermes i murs molt alts… vaja, temps convulsos (quan no ho han estat!?), la cultura serà col·laborativa o no serà. I Ramon Rodríguez (The New Raemon) i Ricardo Lezón (McEnroe) sembla que tinguin clara aquesta  màxima i l’han exprimit a fons amb l’elaboració conjunta a dues mans, veus i ànimes de l’excel·lent treball Lluvia y Truenos. El resultat ha estat dotze sentides cançons que el passat divendres varen presentar per primer cop en una sala Razzmatazz 2 plena. Repetim: plena, perquè el  fàcil era fer pont (com varen fer milers de persones) que no pas programar un bolo i aconseguir congregar la gentada que hi havia.

El concert va ser des de l’inici un combat sense treva. Ni presentacions ni benvingudes, els esmentats protagonistes varen anar al gra desgranant les cançons en el mateix ordre del disc, acompanyats per la banda de la darrera gira “ramoniana”. Amb intensitat, passió, ritme i els nervis habituals d’una estrena que fins passada la mitja hora van semblar no esvair-se. Coincidint amb Gracia, es van deixar anar i aconseguir el màxim clímax amb l’emocionant Por fin los Ciervos. Als cinquanta minuts, encaraven el darrer tema, Cristo de los Faroles, del treball que ens venien a presentar.

El show va continuar als bisos amb la interpretació de quatre temes de les seves respectives bandes i projectes. En destaco el darrer de la nit, La Palma (McEnroe) on Ramon Rodríguez va deixar la guitarra i micròfon en mà semblava reclamar el protagonisme d’un crooner (aquests dies els hem sentit en algun mitjà reivindicant a Julio Iglesias).

Esperem que a aquesta obra feta des dels marges, el públic li doni l’impuls i protagonisme que es mereix i tinguem una nova oportunitat de gaudir-la en directe a Barcelona. Seria una prova de que Lluvia y Truenos sembla parida per anar més enllà del territori i públic indie.

Text: Gerard Birbe i Estrada

Fotografia: Rafa Rubiales

La vida sense el Vida, no és tanta vida

Vida 2016, Festival Internacional de Vilanova i la Geltrú,1 i 2 de Juliol de 2016

De totes les descripcions que he trobat de la paraula vida, la que més m’ha agradat ha sigut la que diu: “Estat dinàmic de la matèria organitzada, caracteritzat bàsicament per la seva capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi, i pel fet de poder reproduir-se”. I precisament aquest cap de setmana és el que hem fet en el Festival Vida 2016. Hem procurat anar d’escenari en escenari intentant-nos adaptar als diferents estils de música, sons, fets, gent….i hem evolucionat per procurar no tancar-nos en aquells que de bon principi més ens atreien.

Això representa anar amunt i avall, d’escenari en escenari, sense poder acabar de veure del tot l’actuació o perdre’t el principi de l’altre. Per sort, en el Vida, anar d’un lloc a l’altre és un plaer. Poder passejar pel bosc, passar pel túnel de llums per accedir dels escenaris més petits i més alternatius als de més gran format, mentre beus una cervesa o menges alguna cosa assegut en un dels múltiples espais d’esbarjo, és un luxe.

No vam poder anar a totes les actuacions que van programar els organitzadors, però vam fer el que vam poder i així us ho expliquem i us ho ensenyem.

El divendres vam arribar justets per veure a la Maria Arnal i el Marcel Bagés. Un tàndem poderós que en un escenari com el del Vaixell, va guanyar en intensitat i va fer que la gent que començava a arribar poc a poc, amb un respectuós silenci, escoltes com la veu de la Maria Arnal omplia el bosquet amb un cant potent i reivindicatiu.

A les set de la tarda, els Inspira els hi va tocar lluitar en l’escenari de La Masia, amb un mal horari. Era divendres, i segurament molta gent tot just agafava els cotxe i es posava a la carretera. Tampoc el bat de sol que els hi queia, i que els va tocar de ple, els va ajudar gaire. Tot i això, amb ulleres de sol, els barcelonins van començar a escalfar l’ambient amb el seu bon directe, i van continuar presentant Greta juntament amb un petit repàs d’antics temes.

Més tard vam tornar a l’escenari del Vaixell, on Kiko Veneno, acompanyat per Refree, ens va tornar a passejar en un mercedes blanco. Fa temps ja dels èxits del José Maria, impulsor del flamenc-pop, però a la gent li encanta poder entonar pónme esa cinta otra vez, pónmela hasta que se arranque…

KIKO VENENO + REFREE AL VIDA

Difícil va ser poder poder-nos apropar a l’escenari de La Cova, nou en aquesta edició del Vida 2016, per la gentada que hi havia per poder veure a The New Raemon. El públic va omplir l’ondulant petit terraplè del davant i es va deixar portar per les cançons del seu recent treball.

De nou, a l’escenari de La Masia, els Villagers van ser el primer plat fort de la tarda. La banda de Conor O’Briend ens va portar el seu impecable folk. Un concert preciós i amb una sensació ambivalent, que com més cançons escoltaves, més veies amb pena que quedava poc perquè s’acabés l’actuació.

Els Manel van portar el primer gran ple de la nit a l’escenari Estrella. Amb la gent asseguda i guardant lloc des de feia estona, els catalans van portar el seu electrònic Jo competeixo. El fenomen Manel, es mereixedor d’estudi. Que treball que treguin, treball que sigui nº1 en vendes, és per treure’s el barret. Però a mi, amb Manel sempre em passa el mateix, trobo a faltar la connexió amb el públic, tot i que aquest en coneix a la perfecció les lletres de totes les seves cançons.

MANEL AL VIDA

Els neozelandesos Unknown Mortal Orchestra ens va portar un dels primers concerts amb tocs psicodèlics que ens esperava aquest cap de setmana. Pop experimental, executat amb mode lo-fi, paraula que sembla tornar a estar de moda. La passejada d’en Ruban Nielson entre el públic amb un cable pel micròfon quilomètric i els seus “solos” de guitarra van captivar a la gent, si encara no ho estava.

Wilco, que va ser el segon grup en el gegantí escenari Estrella, no van decebre als seus incondicionals. Poques coses s’ha de dir d’una banda com Wilco després de més de 20 anys de carrera. Han inspirat a moltes bandes, amb registres que van des del rock i country alternatiu, al pop més clàssic. Segur que van entusiasmar als seus incondicionals, mentre que a la resta els va semblar un concert correcte.

WILCO AL VIDA

Pel meu gust, i fins a l’hora que ja vam marxar, si hagués sigut un partit de futbol entre La Masia i Estrella, crec que el divendres, hagueren guanyat els primers.

El nostre dissabte començà a La Masia, amb el Niño de Elche. El nen dolent que traspassa les fronteres més puristes del flamenc i les endinsa en un món de samplers, fent servir per exemple, un antic transistor per acompanyar-lo, o els rfiffs. El Niño ens va donar el seu “arte” amb una barreja de poemes clàssics i reivindicatius. Com ell mateix va dir a dalt de l’escenari, ell era la Verge del Rocío i nosaltres els peregrins que ens empassàvem la pols a punt de saltar la tanca que ens separava.

Basia Bulat, en l’escenari Vaixell, que semblava fabricat per a ella, va donar el toc folk de la tarda. Escenari fantàstic per a distàncies curtes, la canadenca es va posar a la butxaca al nodrit grup de gent que van assistir hipnotitzats al seu concert, sobretot quan va interpretar temes d’autors catalans i espanyols.

Després de la bona acollida que va tenir en la segona festa de presentació del Vida, l’organització va tenir l’encert de portar-los al festival gran, ens referim als Balthazar. Els belgues segurament van ser una de les sorpreses de la nit, i van tornar a confirmar que la seva música guanya en directe. Barrejant cançons dels seus tres treballs, la gent es va entregar en massa a les composicions dels belgues.

The Divine Comedy va fer veritat la dita que les grans bandes sempre sonen bé t’agradin o no. Pot ser festivals i escenaris d’aquest tipus no son el millor lloc per veure i escoltar el show de Divine Comedy, que pel meu gust és millor en recintes tancats. Però van demostrar que són una gran músics que veure’ls, sempre és una experiència. La gent ho va agrair, però sense grans estridències.

THE DIVINE COMEDY AL VIDA

Odio Paris ja ha deixat l’etapa de ser considerat un grup revelació per ser un imprescindible als festivals com a banda de referència. Amb un directe cada vegada més treballat, van fer ressonar-lo a l’escenari de La Cova.

A La Cabana, Baywaves va portar el seu pop-psico-light-dèlic. Tenia moltes ganes de veure’ls més estona de la que ho vaig fer, però la coincidència d’horaris amb els Nada Surf, va fer que hagués de marxar corrents. Una cosa que potser hauria d’intentar evitar l’organització per edicions següents. Si continuen així i cuidant les produccions de les seves cançons, tindran un llarg camí a fer.

Nada Surf, quartet, trio, que més dona. La manca d’un dels seus membres per raons aeronàutiques no va deslluir gens l’actuació dels novaiorquesos, que van aconseguir espantar els “fantomas” que assegurava que hi havien Matthew Caws en el proper bosc. Les seves bones cançons i les superbes rastes de Daniel Lorca van omplir l’escenari i van convèncer a un públic que tenia moltes ganes de sentir-los tocar el més representatiu dels seus treballs.

Kula Shaker, van succeir als Divine en l’escenari Estrella. Banda feta, desfeta i tornada a fer, famosa per ser una de les representants del denominat brit-pop i també per barrejar influències de la cultura hindú. Els Kula van donar a l’escenari l’energia que potser vam robar a faltar en l’actuació anterior amb un grapat d’antigues, però bones cançons.

KULA SHAKER AL VIDA

Pel que fa a l’última part de la definició de vida que hi ha al principi, la deixarem per un altre dia. Realment acabes cansat després d’un cap de setmana de concerts i no estàs per gaires “reproduccions”, però això si… vas a dormir amb un somriure d’orella a orella.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

 

Gran Reserva 2015

L’any s’acaba però abans volem presentar-vos la selecció dels que, segons criteri de l’equip de L’Ampli, són els millors discos d’aquest 2015. Al mateix temps aprofitem per a desitjar-vos unes magnífiques Festes i que el 2016 ens ofereixi un bon grapat de bons moments!

nadal_lampli2015

1a festa de presentació del Vida 2016: Ferran Palau + The New Raemon

Antiga Fàbrica Estrella Damm, 15 d’octubre de 2015

La primera festa de presentació del proper Festival Vida 2016 estava precedida dels rumors que van generar unes lletres que van aparèixer fa un parell de dies a la plaça dels Països Catalans de Barcelona formant la paraula WILCO.

Va obrir la festa en Ferran Palau, ell sol amb la guitarra, tocant-nos íntimament les cançons del seu últim i grandiós disc Santa Ferida.

A continuació, els organitzadors del festival van pujar a l’escenari. Era el seu gran moment. En Dani Poveda, director del Vida, va preguntar l’hora. Volia que fossin les vuit en punt de la tarda. I va deixar la notícia: els Wilco seran al Vida 2016. Doncs ja estava dit. Tothom a penjar-ho al Twitter i al Facebook i demés xarxes socials!

I, tancava aquesta primera festa de presentació, en Ramón Rodríguez, més conegut per The New Raemon. Ell també sol, acompanyat de la seva guitarra, ens va fer un popurri de cançons, on va barrejar versions de diferents grups amb cançons de collita pròpia. La primera cançó que va tocar va ser una de Wilco, un petit detall i picada d’ullet al festival. Va fer altres versions dels Nueva Vulcano, American Music Club, The Velvet Underground i d’en Chris Isaak. I, entremig, cançons dels seus celebrats discos.

Moltes felicitats a l’organització per les dues primeres confirmacions! Pels despistats: són els ja citats Wilco i The Divine Comedy.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Ma. Carme Montero

Ramón Rodríguez: The New Retorn

Quan en el seu moment vaig veure que The New Raemon estava dintre de la programació del 10 d’abril del Cinquè Cicle BandAutors 2015, vaig pensar que era una gran notícia. Una sala molt especial per un cantant molt especial. Però quan després vaig continuar llegint i vaig veure que la sala escollida era la del Petit Palau, els meus ulls encara es van obrir més. Una sala que, pel meu gust, és força freda. Estreta i allargada. Excavada sota terra, amb unes parets de pedra que sembla que t’oprimeixin, amb un escenari de fusta que tampoc ajuda gaire i un joc de llums potser poc apropiats. Després vaig pensar que el nom del nou disc del Ramón Rodríguez potser ja era premonitori. Què millor que Oh, Rompehielos (BCore, 2015), cinquè treball i retorn al segell BCore. Un vaixell fabricat i preparat per obrir-se pas i esmicolar la fredor que transmet aquella sala.

És habitual documentar-te abans de fer una crònica d’un concert. Però aquesta vegada vaig voler fer-ho d’un altre manera. Vaig decidir seure a la meva butaca totalment despullat d’informació. Sentir la fredor al meu costat, aïllar-me dels companys de filera i deixar que les cançons del Ramón Rodríguez m’expliquessin coses sense influències externes. Aquesta vegada l’acompanyaven, en Miquel Sospedra al baix, Marc Prats als teclats, Pablo Garrido a la guitarra i Lluís Cots a la bateria.

Amb sis cançons seguides del Oh,Rompehielos va començar el concert. Unes cançons que semblen que obrin un petit forat d’esperança després d’una època complicada, en la que ell mateix reconeix les dificultats de fer les cançons que volia i gires que no han acabat de funcionar. Entre elles especialment vibrant la lletra de El Yeti, història d’un final. Amb Oh, Rompehielos torna un Ramón Rodríguez més optimista, parlant de relacions personals i deixant antics obstacles per començar de nou. Com si ara sí que pogués tornar a fer el que vol.

Amb Sucedáneos van començar els temes d’anteriors treballs amb dos punts destacables. El primer, quan va tocar El refugio de Superman, aplaudint la versió que ha fet de la seva cançó en Jero Romero i ho va fer imitant-la, tot un reconeixement a companys de feina. El segon, va ser un homenatge al recordat Eugenio amb El saben aquel que diu. Abans, per això, va tocar El cau del pescador, una de les dues cançons que segons reconeix ell mateix, se’l veu content.

Els nervis del principi a poc a poc es van anar esvaint, potser perquè els seus ulls s’havien acostumant a la foscor de la sala i ja podien veure millor les cares de la gent, pel que ens va convidar a fer l’únic moviment que es pot quan estàs assegut en un concert, que és amb el cap.

Amb El poni roig va cantar l’única cançó de la nit en català i en solitari. I amb La dimensión desconocida gairebé tancava el concert.

Pels bis va deixar La cafetera i Tú, Garfunkel, amb la gent ja dreta per invitació seva. Suposo que no ens vam atrevir a fer-ho abans i és que el lloc no convidava gaire i la sala imposa (que pesat amb la sala pensareu). Per fi el vam poder acompanyar cantant … yo soy Simon, tú Garfunkel… Un bon final i un Ramón ja totalment entregat al seu públic.

Tinc ganes de tornar-lo a veure al PopArb 2015, festival que pel que sembla ja està confirmat, i veure’l com m’agrada, de ben a prop i dret.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

The New Raemon: Un càlid retorn a casa

Enlloc com a casa. M’aposto qualsevol cosa que en algun moment aquesta dita va assetjar els pensaments de Ramón Rodríguez, àlies  The New Raemon, després de veure com nous i antics seguidors aconseguien el ple de la sala Apolo el passat divendres. I encara més tractant-se d’una càlida tornada a casa, d’un punt i final a una gira que l’ha portat amb la seva banda arreu d’Espanya amb més penes que alegries.

Sap greu dir que bona part del públic desmereixés amb el seu constant xiuxiueig el concert que va fer el teloner, Ferran Palau, veu i guitarra dels Anímic. Va resultar realment difícil concentrar-se i entrar en la interessant proposta intimista, trobadoresca i evocadora d’aquest músic que presentarà disc en solitari el pròxim mes de març sota el segell Amniòtic Records.  És una pena, però haurem d’esperar una millor ocasió i potser un entorn més favorable.

The New Raemon es va passejar per totes les seves etapes musicals- va tocar un total de 23 temes- posant l’accent en el seu últim disc ‘Libre Asociación’ de reminiscències més Madee. Fins i tot va comptar amb la col·laboració del guitarra Dani Vega (Mishima) i la violinista Sara Fontán (Manos de Topo). Un recorregut amb parades a perles primogènites i acústiques com ‘La Cafetera’, ‘Tú, Garfunkel’, ‘Hundir la Flota’ y ‘ El Saben Aquel Que Diu’. L’ampli repertori va aconseguir acontentar tant a seguidors d’un Raemon més folk, més melancòlic i amable com a adeptes d’un faceta més agressiva i obscura, amiga de les guitarres elèctriques i les distorsions. Dues cares d’un Ramon que es sentia còmode en els dos rols i que fins i tot celebrava la seva paternitat amb el tema acústic ‘Hàmster caníbal’, composat per una de les seves filles, i confessava la seva debilitat pel tema ‘La dimensión desconocida’.

Finalment, un retorn al punt de partida amb ‘Consciente Hiperconsciente’, ‘Soñar la Muerte’ y ‘Llenos de Gracia’. La tornada “Todo se va a torcer si te vuelvo a ver” va ser l’excusa perfecta per desaparèixer de puntetes després d’una nit intensa.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro