Barcelona, 5 de desembre del 2019. Sala [2] de l’Apolo
Entrar a Barcelona la tarda-nit anterior a un pont de tres dies és una sensació curiosa, vas al contrari de quasi tothom. Veure els cotxes fent cua per sortir de la ciutat, és com mirar una d’aquelles pel·lícules catastrofistes en què la gent es queda inútilment encallada a la carretera i, que finalment, no podran anar enlloc. Jo, al contrari, vaig molt tranquil cap a un concert, i avui penso més que mai que el nom de la sala és dels més encertats.
The New Raemon elèctric i amb banda, tanca el cercle del seu últim treball Una canción de cuna entre tempestades (BMG, 2018) en la Sala [2] de l’Apolo. Apolo era fill de Zeus i un dels déus més influents i venerats de la mitologia grega. I també va donar el nom a un programa aeroespacial, entre el que hi havia la nau que va portar a l’home a la lluna (l’11), i la del no menys famós “Houston, we have a problem” (el 13). New Raemon, deus, naus espacials…que t’has pres avui Josep Maria?
Doncs molt senzill, el concertàs que es va marcar aquest passat dijous el sr. Ramón Rodríguez, maresmenc de pro, i la seva super-mega banda (més la Laia Alsina), està a cavall entre la mitologia i la lluna. Cançons com Cíclope, En el centro del baile, Wittgenstein, Charlestón, Cielos estrellados, Reina del amazonas, El Yeti, Tú, Garfunkel, La cafetera… van anar caient sobre nosaltres com ho fan els perseids durant el mes d’agost. Has de ser ràpid per poder-les veure, però un cop ho has fet, aquella imatge, ja et queda per sempre gravada en els ulls. En aquest cas, la música i les lletres ens quedaran marcades durant un llarg temps en el nostre cervell, i faran que desitgem escoltar ja el 7è treball que ha començat a cuinar per terres andaluses.
Segur que entre la crònica escrita pel company Gerard de The New Raemon quan va tocar al Let’s ara fa una mica més de mig any i la meva, ens han passat moltes coses, però l’admiració que li tenim no ha canviat gens. Poques coses puc afegir a les moltes altres cròniques que ja s’han fet després de tots els bolos que porten. Escoltar a uns treballadors de la música, com van millorant les cançons concert a concert, veure com la maquinària es va greixant fins que funciona a la perfecció, és un autèntic luxe que solament podem gaudir els que anem a concerts.
I com sempre, donar les gràcies a Subterfuge per acreditar-nos i a la Sala Apolo per solucionar un petit problema que vam tenir.