Sala SalamandraPàgina 2

Let’s Festival: Triángulo de Amor Bizarro + Havalina + Franc3s

Recta final del Let’s Festival i l’últim divendres es presentava sorollós. I no va decebre a les expectatives creades…

Van obrir la nit el trio gallec Franc3s. Va costar entrar en la seva actuació i, personalment, no em van transmetre la seva descarrega de noise rock. Molta distorsió, tant en els instruments com en les veus, però amb poca capacitat per atrapar-te. Van tocar cançons dels seus dos discos “Franc3s” i “Campanas de fuego rosa”, que m’agraden en disc, però esperava alguna cosa més de l’actuació en directe.

A continuació, un altre trio, aquesta vegada de Madrid, eren els que ocupaven l’escenari de la sala Salamandra. I es respirava en l’ambient que hi havia ganes de veure’ls. Aquests no eren uns altres que els Havalina. Els seus passatges sonors em recorden a alguns grups de post-rock. Si no cantessin, no passaria res, bé, si que passaria, que no gaudiríem de les seves lletres punyents i esquinçadores. Toquen bona part de les cançons del seu últim treball “H”, entre elles, “El estruendo” (segons en Manuel Cabezalí, el cantant i guitarra, la preferida de la banda). Ens van regalar un concertàs: intensitat, entrega, criteri, soroll, decibels i bon rotllo.

I el concertàs de Havalina va ser el millor escalfament per rebre els gallecs Triángulo de Amor Bizarro. Com ens va recordar la seva cantant, la Isa, era el quart any consecutiu que toquen al Let’s Festival. I ho deia contenta i orgullosa (també hi deuria fer que estrenava baix).

Els Triángulo de Amor Bizarro estan rodant algunes cançons del nou disc que veurà la llum al llarg d’aquesta primera meitat de 2013. Per aquest motiu, el set list no es centrava en l’últim disc sinó que van fer uns grans èxits amb intercalació de noves cançons. Així van sonar himnes com “De la monarquía a la criptocracia”, “Amigos del género humano” i “El fantasma de la transición”. Descarrega de shoegaze, noise i post-punk de qualitat.

Vam acabar cansats, però contents. I contents de viure, un any més, el Let’s Festival… Llarga vida al Let’s Festival!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Let’s Festival #3 – Hi ha algú de L’Hospitalet?

 

15/03/2013 – Let’s Festival – Sala Salamandra

Gran cartell amb accent català per a la nit de divendres passat al Let’s.

Els encarregats d’obrir foc foren els barcelonins Bremen que passet a passet augmenten la seva presència en els festivals d’aquí i d’allà. El seu directe afegeix contundència i una intencionada distorsió als temes del seu debut discogràfic Les cançons que vindran. Tres guitarres, dues veus protagonistes i puntuals sonoritats surenyes amb un cert aroma Eagles en la seva etapa country rock.

Com diria Sofia Mazagatos, l’important és “estar en el candelabro” i la banda compta, més enllà del “televisiu” Ja ho veus, amb raons per quedar-s’hi.

Un bon inici de sessió i preàmbul per una altra formació que a l’igual que els Bremen passeja amb envejable assiduïtat el seu Pla B pels escenaris. Parlem de Prats que carregaren al màxim les piles per a despentinar els assistents amb un enèrgic concert carregat de decibels. La recent formació destil·la experiència, la dels seus membres, i això es nota en l’elegància i seguretat de la posada en escena. A més del repàs integral del disc els de Marc Prats van afegir, com ja va sent habitual, un cover de la brillantíssima cançó Ja no sap greu de Paul Fuster així com  una sorprenent versió del Laredo de Band of Horses.

A l’Ampli li mola Prats, ja ho sabeu, les xarxes “gossip” en van plenes, i malgrat que no som gaire de xafarderies comentar-vos que en breu en tindreu proves d’aquest tòrrid idil·li. En fi, estigueu atents.

I finalment arribaren els Mishima. Què dir d’aquests cap de cartell que no s’hagi dit ja? Són grans i ho saben, sobretot quan arrosseguen al públic allà on calgui. Carabén, en una sincera mostra de cortesia, manifestà el seu goig en tocar al Salamandra i, per tant, a L’Hospitalet. Ara bé, poques mans s’aixecaren quan intrigat preguntà si hi havia algun autòcton entre els presents.

Doncs això, poc importa que al cantant se li oblidi fugaçment la lletra o que Dani Vega toqui momentàniament en un to equivocat; la gent coreja i gaudeix amb fervor totes i cadascuna de les cançons.

Aclarim, tot i que potser no caldria, que els Mishima toquen de memòria i que la pulcritud amb la que executen els seus hits, un rere l’altre, els fan mereixedors d’un lloc privilegiat a la història de la música feta al nostre país. El concert del Salamandra en fou una nova mostra.

 Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

 

Let’s Festival: Sr. Chinarro + Nacho Umbert & La Compañia + Bastante

Sala Salamandra. Segon cap de setmana del Let’s Festival i comença el divendres amb un dels caps de cartell del festival el Sr. Chinarro. Però anem pas a pas…

Obrien la nit els Bastante. Com tots els inicis, format per un club de fans nombrós anomenats “amics, amigues, parelles i família”. Els inicis es fan més portables… Una dosi de pop-rock per començar la nit i deixar pas a la delicadesa d’en Nacho Umbert & La Compañia. Aquesta nit “La Compañia” és en Raul Fernández “Refree” tocant la guitarra elèctrica i el banjo i en Xavi Molero a la bateria.

En Nacho Umbert és un músic amb unes cançons molt tranquil·les, properes i delicades i amb la mateixa delicadesa les transmet en directe. Cançons com “Cien hombre ni uno más” o “Confidencias en el palomar” del seu primer disc “Ay…” i “El mort i el degollat” o “No os creáis ni la mitad” del disc homònim a aquesta cançó. Va aprofitar per estrenar una cançó dedicada a la seva mare del futur disc que es dirà “Família”. Evidentment, anirà dedicat exclusivament a la seva família.

I l’últim a sortir a l’escenari de la sala Salamandra 1 va ser l’Antonio Luque i el seu Sr. Chinarro. Aquesta vegada els “Chinarros” que l’acompanyaven eren: Pau Roca (guitarra), Marc Greenwood (baix) i Jordi Sapena (guitarra i teclats) de La Habitación Roja i l’Alfonso Luna dels Tachenko a la bateria.

L’actuació del sevillà, amb els seus amics com a banda, va servir d’estrena de l“Enhorabuena a Los Cuatro” el seu últim disc que fa ben poc que ha vist la llum. I va començar, igual que el disc, amb la cançó “El destino turístico”. D’aquest últim disc també van sonar, per exemple, “Más grande que Barcelona” i “Catequesis”. I les cançons de l’últim disc es van compaginar amb alguns hits de la seva discografia, que van ser molt ben rebuts i corejats pel públic, com “El rayo verde”, “Los Ángeles”, “Del montón” o “Quiromántico”. No descobrirem ara al Sr. Chinarro, perquè porta molts anys i es conegut per tothom. Va ser un concert sobri i on l’Antonio Luque va xerrar força entre cançó i cançó i ens va tenir distrets tant amb la música com amb la seva oratòria. I, entre el públic, un espectador de luxe: en Jorge Martí, cantant de La Habitación Roja.

Que continuï el Let’s!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

 

Let’s Festival 2013 #1 – Vetllada de tranquis

És just començar dient que sempre resulta un plaer poder assistir al Let’s Festival. La selecció curosa del cartell i la combinació normalment encertada de músics de llarga i curta (malgrat que prometedora) trajectòria el converteixen en un dels esdeveniments musicals de l’any al Barcelonès. I tot això a un preu ajustat a la butxaca del consumidor mig.

Doncs bé, el passat divendres a la ja mítica Sala Salamandra de L’Hospitalet es va donar el tret de sortida a la vuitena edició d’aquest festival amb una oferta ben atractiva: Partido, Cuchillo i McEnroe.

Els de Víctor Partido van ser els encarregats d’obrir la festa fent, fonamentalment, un repàs al seu Leaving all behind, us disc que justament comptà amb un ampli reconeixement per part de la crítica durant el 2012. Temes de la força de Not Full Of Anger o més lents i introspectius com Fell All Down o Bulletin Board System conformaren un directe fidel a la versió enregistrada. Els barcelonins també sorprengueren al públic amb una colpidora versió de El Bandoler de Lluís Lach. Celebrem, doncs, que el líder i vocalista de la banda s’animés a reprendre la seva carrera musical i engresqués a músics d’alt nivell per acompanyar-lo.

El segon torn fou per Cuchillo que malgrat haver estat víctimes dels clàssics virus hivernals saberen camuflar magistralment els símptomes per marcar-se un recital farcit de cadència hipnòtica i profunda, al més pur estil de la casa. L’Israel, en Daniel i en Henrik s’endinsaren en les melodies del seu Encanto amb temes de cadència pausada com La Hierba o Navega, transportant-nos en un plaent viatge intercontinental.

Finalment entraren en escena els McEnroe. Els bascos aconseguiren agrupar un bon grapat de seguidors al seu voltant que aconseguiren omplir una sala fins llavors (i malauradament) a mitja entrada. El premi arribà en forma de cançons, una col·lecció de temes que de manera puntual anàren més enllà del Tú Nunca Morirás. I malgrat tot, al final, hi va haver qui no en va tenir prou: Els més entregats trobaren a faltar alguns títols de El Sur De Mi Vida o Mundo Marino. A la nostra esquerra una parella de fans denuncià també la manca d’entusiasme d’un públic excesivament passiu. – No tornaran! – ens comenten atemorits.

En fi, no creiem que fos per tant, en la nostra opinió la nit va ser en tot moment tranquil·la arran del clima creat per les tres bandes. Prou. En termes generals el conjunt deixà un magnífic sabor de boca que esperem s’allargui les següents setmanes.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

3, 2, 1….LET’S! Tret de sortida al Let’s Festival

Divendres es va escriure el pròleg de l’edició 2012 del Let’s Festival, l’imprescindible trobada amb el millor indie estatal que cada any té lloc a l’Hospitalet.

A la 1 de la Salamandra el post-punk, les veus fosques i el decadentisme van ser els protagonistes; tot un eco dels temps que corren, en què no estem per gaires floritures. Las Ruinas, un grup novell liderat per Eduardo Chiniros (peruà de naixement i barceloní d’adopció), van saber escalfar l’ambient amb un reguitzell d’himnes urbans i enganxosos, amb títols tan hilarants com “Cerveza beer” (una patètica oda a les nits del Raval, en què tots ens podem sentir lamentablement identificats), “Cubata de Fairy” o “Secundarios del mundo, uníos!”. Els de Chiniros tenen clar que la qüestió és prendre-s’ho amb filosofia i saber riure’s d’un mateix i dels propis fracassos, i això és el què intenten recollir al seu segon LP, “Disco de autoayuda para mutantes” (Siete Señoritas Gritando, 2011). A banda d’unes lletres brillantment tramades, cal reconèixer que el so de Las Ruinas – contundent  i desvergonyit – apunta maneres: sens dubte un grup amb un enorme potencial.

El relleu el van prendre uns ja clàssics del Let’s, els viguesos Triángulo de Amor Bizarro. Amb ells els poppies van confirmar que, efectivament, aquella nit s’havien equivocat de sala. Desmuntem els tòpics: posem el baix (la polifacètica Isa Cea) al centre, agafant el timó, col·loquem una autèntica caixa de ritmes humana (espectacular Rafael Mallo) a la sala de màquines i ho arrodonim amb dues guitarres hiperactives als flancs. Per què més? So vibrant, punk descarat i lletres desesperançades, esquinçadores de happy ends; queda clar que si vagabundeges pels móns de Triángulo llevar navaja siempre es conveniente.

Els gallecs ens van oferir un còctel molt equilibrat entre els seus darrers treballs, amb garantia de qualitat Mushroom Pillow (segell que agrupa Delorean, El Columpio Asesino, La Habitación Roja i We Are Standard, entre d’altres), i amb anècdotes tan reals com la vida mateixa: acoblaments inesperats, algun xiulet i baquetes que sortien disparades. Són coses del directe que no van inquietar a un públic cada vegada més entregat i amb ganes de deixar-se anar. Isa Cea, molt democràticament, ens va demanar l’opinió sobre un nou tema: voleu el final més progressiu o menys? El baròmetre d’opinió del Let’s va registrar una clara tendència cap al progressive i els tics psicodèlics que tan bé saben cuinar Triángulo. Així que menys veu i més guitarres, si us plau, tot i que pocs van ser els qui es van quedar callats quan va tocar corejar aquell Arréglame, arréglame, arréglame, de “De la Monarquia a la Criptocrácia”, hit indiscutible del darrer àlbum “Año Santo” (Mushroom Pillow, 2010), o el ja mític “El Crimen: cómo ocurre cómo remediarlo”, tema que va tancar un concert sense bisos.

Un parell de cerveses d’interludi i encara ens quedava el colofó de El Columpio Asesino, uns gats vells que van demostrar per què són un dels grups estatals més potents del moment. Amb una trajectòria consolidada i amb quatre àlbums sota el braç, els navarresos van presentar “Diamantes” (Mushroom Pillow, 2011), segurament el treball que els ha aportat més alegries (millor disc nacional 2011 per la revista Mondosonoro). Sota la batuta d’ Álbaro Arizaleta, energètic cantant i bateria, i amb la inconfusible veu de femme fatale de Cristina Martínez, El Columpio es va ficar el públic a la butxaca ja amb els primers acords de “Floto”.

El concert va ser una travessia molt programada, sense accidents – potser massa regular? – , en què els de Pamplona ens van oferir un so net, treballat al mil·límetre, que contrastava vivament amb unes lletres que evocaven imatges barroques, fosques, decadents, una mica en la línia de la vetllada.

Amb la màquina plenament engreixada i un auditori rendit als seus peus, El Columpio va desgranar curosament els temes “Diamantes”, “Perlas” i l’aclamadíssim “Toro” (allò que molts qualificaríem com un “temazo”), un eufòric epíleg que va donar pas a uns bisos èpics, especialment el tema Vamos – una versió de l’homònim de Pixies però passada per un distorsionant colador psicodèlic – amb el qual van tancar un concert rodó.

Els que varem marxar a dormir ho varem fer esverats i amb ganes de més. Una gran manera de començar un mes de març que promet, i molt.

 Text: Elisenda Lamana

http://elisendalamana.com

Fotos: Sergi Moro