Vaig tenir l’oportunitat de veure’ls d’artistes convidats (el què abans es deien teloners) de Japandroids el passat juliol a la [2] de l’Apolo. Amb aquest disc, en Cuervo (guitarra i veu) i l’Albert (bateria i veus), o el que és el mateix, Retirada!, només s’assemblen als canadencs en què també són un duet.
Amb Son (El Segell, 2019), els barcelonins, han abraçat la part més emotiva i sensible del hardcore amb punts de shoegazing. Han posat ordre a les idees i bones maneres que ja apuntaven al seu primer disc Victoria | Derrota. Quan el escolto em venen al cap els Nueva Vulcano i els primers discos de The Pains of Being Pure at Heart. Les seves cançons t’evoquen a paisatges quotidians, a moments idíl·lics, a felicitat i a l’amor més absolut. Escoltant-los m’imagino que estic al sofà de casa, tapat amb una manta i per la finestra veig com neva.
Al llarg de les onze cançons combinen el català i el castellà (qui diu que a Catalunya s’obliguen als nens i nenes a parlar només un idioma?). Respira ens dóna la benvinguda i ens prepara pel què vindrà. I ens diu adéu Corre, que estem somiant. Entremig, meravelles com Castors, Nunca dejes de venir a mi casa o 92. Bé, les podria posar totes…
Un consell: aneu a veure’ls en directe. I si no podeu, escolteu-vos-els a casa. Us farà bé.
Podries estar interessat/-ada
