Nothing Places

Nothing Places – Sala BeGood

Nothing Places van sorprendre fa un parell de temporades amb un àlbum homònim de caire aventurer, ple de melodies oníriques, capes de textura i desenvolupaments harmònics impossibles.

Emilio Saiz (cantant, guitarrista i ànima mater del projecte) i Xavi Molero (bateria i percussions) s’acompanyen de les bones arts de Martí Perarnau i Ricky Falkner en el paper de còmplices multiinstrumentistes, i el resultat final és un calidoscopi musical tan sorprenent com addictiu.

Gravada a Red Bull Studio Madrid per Oswaldo Terrones sota l’atenta mirada de Suso Saiz, ” Tidal Love ” aprofita la suma de talents per a traçar una el·lipsi sònica perpètua mutació, una rara avis propulsat per un beat hipnòtic i contundent.

Nothing Places saben moure perfectament en una terra de ningú que s’han convertit en el seu senyal d’identitat, on l’experimentació i l’explosiva llibertat creativa es combinen amb la classe i elegància interpretativa pròpies del pop clàssic, qualitats que presagien un àlbum veritablement excepcional.

Text: Foehn Records

Foehn Records: Dècada i mitja donant ales a la bona música

A PRIMERA FILA

Barcelona, 29 d’octubre del 2016. Fabra & Coats

Quinze anys donen per molt. Val a dir, però que no tothom els aprofita de la mateixa manera. Els amics de Foehn Records, per exemple, invertiren temps i esforços en aconseguir fer del seu segell un niu de talent. L’objectiu, si hom fa una ullada al planter d’artistes que han crescut a l’aixopluc de les seves ales, sembla assolit. Oïda i bon gust han fet d’aquesta discogràfica barcelonina una referència alhora de buscar sonoritats fresques, enèrgiques, atrevides… dins el panorama musical estatal.

Dissabte una nodrida colla de músics es donaren cita a la Fabra & Coats per donar fe d’aquesta afirmació. L’eficient muntatge de dos escenaris preparat per l’ocasió permeté vibrar sense pausa de quinze breus, malgrat grans, actuacions (llistat a la primera de les fotografies que acompanyen aquesta ressenya).

Per part nostra un doble agraïment: gràcies per convidar-nos a la festassa i per la vostra inestimable i complicada tasca.

Text i fotos: Alex Reuss

[envira-gallery id="25579"]

Gran Reserva 2015

VINyLS

L’any s’acaba però abans volem presentar-vos la selecció dels que, segons criteri de l’equip de L’Ampli, són els millors discos d’aquest 2015. Al mateix temps aprofitem per a desitjar-vos unes magnífiques Festes i que el 2016 ens ofereixi un bon grapat de bons moments!

3a Festa de Presentació del Vida 2016: Nothing Places i Heartless Bastards

A PRIMERA FILA

Barcelona, 9 desembre de 2015. Fàbrica Estrella Damm

3a festa de presentació del Vida 2016: Nothing Places i Heartless Bastards

L’ou o la gallina?

Nothing Places i Heartless Bastards van ser els encarregats de tancar la tercera i última festa de presentació del Festival Vida 2016.
Dubte del dia. Qui pot posar la mà al foc i dir: un és el grup principal i l’altre són els “teloneros”. És com preguntar, qui va ser primer, l’ou o la gallina?

Amb una sala amb moltes cares conegudes en el món de la música com per exemple en Jordi Lanuza, els Nothing Places van presentar per primera vegada en directe el seu segon treball Tidal Love (Foehn Records).

Projecte molt personal i arriscat de l’Emilio Saiz, acompanyat per Xavi Molero a la bateria, Martí Perarnau als teclats i Ricky Falkner al baix. Músics amb molt de pes, i que han aportat la seva experiència i saber fer en aquest disc, que jo recomanaria escoltar amb un bon equip de música o amb auriculars.

Pop psicodèlic, experimental, que t’embolcalla i que et convida a tancar els ulls i deixar-te portar. Feia temps que no escoltava música d’aquest tipus, ara que l’indie ho arrasa tot.

Com va dir l’Emilio Saiz en una entrevista: la música no cobra vida fins que la comparteixes. Els Nothing Places han compartit Tidal Love amb nosaltres.

La mitja part, de la mateixa manera que va passar en la segona presentació del Vida 2016, ens va portar una altra bona novetat. La confirmació dels Balthazar pel festival a l’estiu. La bona acollida que van tenir els belgues fa poquets dies i de la que ja us vam informar, ha sigut cabdal perquè la direcció els hagi convidat a ser amb nosaltres a Vilanova.

Heartless Bastards van ser els segons a tocar. El quartet de Ohio, (o quintet, depenent de la cançó) van fer a la Damm una de les cinc actuacions que els ha portat per la península, per presentar el seu últim treball Restless Ones (Partisan Records).

Amb una percussió potent, guitarres amb gust de bon rock i la inconfusible veu de l’Erika Wennerstrom, (l’únic membre de la formació que porta des de l’inici), fan que les seves cançons et portin per les carreteres centrals americanes de la mateixa manera que ho faria un Mustang o una Pick Up. Amb ganes d’entrar en un bar, demanar una cervesa i escoltar als Heartless Bastards de fons. Bon concert i bona música per tancar ja la tarda-nit.

Potser he vist massa pel·lícules, o potser ja és hora de fer la Ruta 66.

Redactor: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

Vinil() Fest o Lanuza & Friends, sisena edició

A PRIMERA FILA

Ha de ser tot un goig poder organitzar un cop l’any un petit festival per a reunir un bon grapat d’amics. Que toquin i cantin cançons, xerrin, presentin llibres, facin fotos… en definitiva, que s’ho passin en gran.

Un dels afortunats que pot fer això, i que va tenir a bé incloure L’Ampli a la llista de convidats, és en Jordi Lanuza, líder de la banda barcelonina Inspira i propietari del bar, excel•lent punt de trobada, Vinil().

Amb el pretext ja mencionat en Jordi celebrà el passat dia 6 a la sala BeCool, la sisena edició del Vinil() Fest que, com era d’esperar, va sumar un nou èxit a la seva trajectòria.

Per l’escenari circularen els col•legues de La Comarque, Not from here, Nothing Places, Pau Gener (amb llibre d’aventures i poemes nous anomenat Home a l’aigua), Raydinspira (fusió de Raydibaum i Inspira) i per últim l’experiment de la Banda Inèdita (amalgama de components de bandes tant importants com Love of lesbian, Mishima, Standstill o Egon Soda). Tot, donat també per les característiques de la sala, va sonar càlid i proper.

Així doncs un triomf més d’aquest festival que demostra que qui sembra, recull. Nosaltres, com probablement la majoria dels presents, ens ho vam passar molt bé. La ressaca i la Setmana Santa han fet que aquesta ressenya arribi amb força retard, fet, malgrat tot, que evidencia encara més les seqüeles d’una gran nit.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Inspira: jugant a casa

A PRIMERA FILA

Com uns bons aficionats, quedem una hora abans per prendre alguna cosa i xerrar. Tres canyes i dues taronjades. Es nota que som dilluns…

Entrem al Music Hall. Està acabant de tocar l’Emilio Sáiz amb el seu projecte Nothing Places. Sincerament, escoltem una cançó i mitjà, però cal dir que el que hem escoltat, sobretot el final del concert, val molt la pena (utilitza el looper que sembla l’expertíssim Pau Vallvé).

I surten els Inspira. Amb el seu cap visible, a la davantera, en Jordi Lanuza. A les bandes, el guitarrista Cristian Diana i a la guitarra acústica i teclats en Fer Acosta. A la reraguarda, en Simon Williams a la bateria i percussions i en Dario Vuelta al baix.

I comença el partit. Aviat es veu que els Inspira juguen a casa. Tot són cares conegudes i fans del grup. Celebren un any del reconegut “Escapistes” amb un molt bon concert. Comencen amb “Talls nets d’arrel”, “Somnis de corall” i “Humilment brillant”, del darrer disc. Tres grans temes per marcar la pauta del que ja ens acostumats: un so net, íntim i intens. Tocant i tocant. Jugant a l’atac. Aguantant el tempo del concert amb cançons del seu primer disc i contraatacant amb un parell de noves cançons, la fenomenal “Cançó protesta” (no n’estic segur que aquest sigui el títol) i la més continuista “El refugi de les hores”.

Al llarg del concert incorporen a l’Anaïs, companya d’en Jordi al Vinil(), a en Ricki Lavado per donar més potencia percussionista i a dos companys de Raydibaum per acabar tots a l’atac.

El partit arriba ja a la recta final, i es nota que ha estat guanyat àmpliament. El públic coreja i canta les seves, especialment al bis, amb els hits “Foc i brases”, i la formidable i imprescindible “Onades de Nit”: el zenit creatiu del Jordi Lanuza fins avui.

Un bon concert. Una bona celebració. I a per un altre títol… Teloners dels Vetusta Morla!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro