Maria Coma

Maria Coma i el loop maleït

 Els lectors habituals de L’Ampli coneixeu la nostra especial admiració per la música barcelonina. Sense voler abusar sovint mirem de fer-nos ressò de la seva activitat artística (ja ho haureu notat) i tenim costum de trepitjar assíduament algunes de les sales on toca.

A la Bikini, ves per on, no l’havíem vist mai. Excusa perfecta per atansar-s’hi. En una anterior crònica us parlàrem de la presentació del Celesta a l’Apolo. Ara, amb el rodatge fet us parlem de la maduresa de la versió en directe.

Un dimarts plujós pot resultar ideal per quedar-se a casa mirant el Quèquicom al 33 però també per escoltar la Maria i banda interpretant els temes d’un àlbum gestat a Berlín, on les precipitacions de ben segur inspiraren algunes notes. Quelcom semblant devien pensar els assistents que ompliren generosament la pista.

Doncs bé, en l’anàlisi qualitatiu d’allò que esmentàvem abans: Celesta gira pels escenaris des de setembre del 2013 i en aquest temps, com acostuma a passar, es poleixen detalls, s’experimenta, s’adquireix soltesa… Tot plegat resultà evident en aquesta entrega, amb l’única pega d’un loop mal executat. Terrible error que tots perdonàrem menys, probablement, la compositora que el maleí amb humor.

Sabem del zel i la meticulositat amb els que la banda prepara els seus concerts i aquest minúscul detall no contaminà un recital rodó. Estem convençuts de que samplers i loopers es portaran bé en properes ocasions i que els sabrà posar a ratlla.

Sobre el repertori esmentar, com no, que tingué molt de Celesta, força de Magnòlia, poc de Linòleum i un polsim d’u_mä. Tot ben amanit i amb les particularitats que fan única cada entrega de la Coma.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Maria Coma i el seu Celesta particular

En un Apolo ple de cadires es presentava el nou projecte de la Maria Coma Celesta. Aquest nou disc sorgit del Premi Puig-Porret rebut en el Mercat de Música Viva de Vic 2012. El projecte pel qual va rebre el premi incloïa la creació d’un piano-celesta* de l’estil Baschet i la gravació d’un disc. Doncs amb aquest clavinimbus de nova creació i un piano de cua eren els instruments que més destacaven al damunt l’escenari. Això sí, anaven molt ben acompanyats de la guitarra i teclats d’en Marc Barrera, la guitarra d’en Nico Roig i la bateria, i productor del disc, d’en Pau Vallvé. A més a més, la Maria estava acompanyada de la Fanny Roz, que es tornava amb la Maria el clavinimbus i el piano de cua.

El concert es va centrar, com no podia ser d’una altra manera, en les cançons del Celesta. La veu dolça i hipnòtica de la Maria només era trencada per la potencia per la percussió de la bateria d’en Pau. El grup era un engranatge perfectament sincronitzat.

Van sonar més d’una quinzena de cançons, com per exemple, Orió, L’últim Cercle Polar, Berlín o Forever and a day. I també van sonar cançons dels anteriors discos com Dins Magnòlies o Tots els colors. Algunes d’aquestes va tenir

Com a concert oficial de presentació del disc, segons paraules de la mateixa Maria, va ser especial. Entre el públic hi havia familiars i amics i amigues. I, tothom que hi vam assistir vam gaudir al màxim, com es va comprovar amb l’ovació final.

I, el detall familiar, va ser l’entrega d’un ram de roses a la Maria. Ella, semblava una mica avergonyida… Coses del directe.

Us recomanem el disc, però sobretot, el directe. Felicitats Maria!

*f MÚS Petit piano vertical les tecles del qual actuen mitjançant martells sobre plaques metàl·liques (definició del diccionari del Grup Enciclopèdia Catalana).

Text: Jordi Daumal

Foto: Fede Nieto

Crònica fotogràfica del Petit Burg Festival

Crònica fotogràfica del Petit Burg Festival 2012 (#PBF12)

Fotos: Fede Nieto

 

Embassa’t: el regal perfecte

Un regal es pot rebre de moltes maneres, però bàsicament n’hi ha dues de molt contraposades: una és quan reps un regal que ja veus que no s’han trencat massa el cap i pot ser el típic llibre, disc, roba o el súmmum del regal impersonal: quan et donen diners. En aquest cas la reacció acostuma a ser: “Aaaah… Gràcies” i fas cara de circumstàncies. La segona és quan reps un regal que, des del primer moment, ja veus que hi han esmerçat esforços. En aquest cas, la reacció acostuma a ser: “Guau! Moltíssimes gràcies!” i la cara és d’alegria, satisfacció i un punt d’admiració cap a la persona o persones que te l’acaben de donar. Doncs l’Embassa’t d’aquest any va ser aquesta segona opció de regal…

En el festival Embassa’t hi vam trobar els petits detalls, els punxadiscs que entre concert i concert li donen continuïtat a tot el festival i mantenen el clima i la festa en cada un dels moments. Aquest any hi van actuar els EM, Terror Marriage, Joan Elektrik, Kacktus, Capo, Hal9000 i Maadraassoo.

Com a complements a uns grans caps de cartell vam poder veure i escoltar als Gran Amant, que sota el sol d’estiu van tocar el seu “El primer disc”. Les primeres persones que es congregaven a la gespa de la bassa de Sant Oleguer, a les zones amb ombra, vam poder gaudir del post folk, del món particular i de les bromes dels mallorquins. A continuació, va ser el torn dels joves Cut Your Hair. Sense cap disc editat, van destil·lar el seu post punk rabiós amb tocs pop durant mitja hora que va passar volant. Cal destacar els rampells epilèptics i enèrgics del cantant. De ben segur que deixaran de ser promeses per ser una realitat. I els Thee Brandy Hips, un dels fantàstics complements del cartell d’aquest any que van fer que el seu pop lluminós amb puntejats de guitarra ens fes passar una bona estona entre els Mishima i els We Are Standard. El seu segon disc “Raincoat” és una clara aposta per fer-se un espai en l’escena musical de l’estat espanyol. Destacaria la correcte versió de “Panic” de The Smiths.

El climax el va crear la Maria Coma i el seu trident: Nico Roig, Miguel Serna i Pau Vallvé. Mentre el sol s’amagava ella va posar la llum amb la seva delicada veu i el color de la seva “Magnòlia”. Les notes del seu piano feien posar els pèls de punta i, amb el ulls tancats, era com estar al cel. I el duet Pegasvs, format per la Luciana i en Sergio, van acabar de pujar el climax esbombant les cançons de caire retrofuturista i rocker del seu disc homònim editat aquest mateix any. No són un espectacle dalt de l’escenari, ja que la seva posada en escena no ajuda massa, però la seva música et fa moure sense parar.

I, arribava el moment amb majúscules. A l’escenari de la bassa de Sant Oleguer es deixaven veure els barcelonins amb nom japonès: els Mishima. Van aparèixer a l’escenari a crits de “Carabén! President!” i van anar tocant una a una totes les seves cançons que ja formen part de la banda sonora de molts dels que estàvem a allà reunits. Van fer una acurada selecció del seus himnes més popular dels últims discos “Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa”, “Set tota la vida”, “Ordre i aventura” i “L’amor feliç”. Són una assegurança: bones cançons, proximitat amb el públic, comunicatius… fantàstics!

I, en tot bon regal, el que a vegades sembla una tonteria i pot fer que decanti per un “Guau! Moltes gràcies! Que serà, que serà…!” amb una cara al·lucinant i d’alegria o bé per un “moltes gràcies” a seques amb cara de circumstàncies és l’embolcall. I l’embolcall de la quarta edició de l’Embassa’t van ser els We Are Standard. I el llaç, sens dubte, va ser el seu cantant i xouman Deu Txakartegi que es capaç de saltar, ballar, cantar, perdre el micròfon i no adonar-se’n i, a més a més, posar-se amb la gent perquè li acabin tirant els gots. Un fenomen! Amb una base rítmica potent, en molts moments formada per dues bateries, van fer saltar i ballar a totes les persones que apuràvem les darreres hores a la gespa de Sant Oleguer, sobretot amb el destacadíssim últim EP “Great State” que probablement tingui les cançons més poperes i enganxoses de l’actual panorama musical com “07:45 (bring me back home)” o “Summer”. Els de Getxo han fet unes cançons rodones, lluminoses i alegres que, en època de crisi, ja és admirable. Després del seu brutal directe que ens van oferir s’entén perquè l’organització de l’Embassa’t feia quatre anys que ja hi anava al darrera. I, creieu-me, ha valgut la pena…

Així doncs, ens en vam anar cap a casa amb la sensació d’haver rebut un regal fantàstic, meravellós i perfecte. I tot gràcies a la bona feina de les persones que fan possible el Festival Independent del Vallès l’Embassa’t. Moltes gràcies!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

PopArb: visca la música!

El PopArb és un festival fantàstic! És un festival que omple la petita població d’Arbúcies de dos dies de música i bon rotllo. I aquest any ho van tornar a aconseguir… Un festival que tot i l’èxit no s’ha deixa’t portar per les ganes de créixer de manera desmesurada. Que cuida els detalls i que és proper entre el públic i els músics.

El festival comença quan arribes al poble… a partir d’aquest moment tot el que et passa durant dos dies intensos forma part del festival.

El PopArb va començar el divendres 29 de juny amb els Litoral, el grup d’en Pau Roca, a Can Torres, un espai reservat a concerts de petit format. Les actuacions van continuar a Can Cassó, centre neuràlgic del festival. A l’escenari Envelat Estrella Damm van obrir la nit La Estrella de David. En David Rodríguez va estar acompanyat de l’Ana Fernández, més coneguda com La Bien Querida, i en Joe Crepúsculo. Amb el recinte mig ple van fer un concert amb moltes ganes i amb moments d’una bona excitació elèctrica.

A continuació, a l’escenari de davant, el Montsoriu, engegaven els Manos de Topo. Van tocar la gran majoria dels seus hits que tenen escampats entre els seus tres discos: “Ortopedias bonitas”, “El primero era mejor” i “Escapar con el anticiclón”. Van fer un concertàs naïf i delirant com les lletres de les seves cançons.

Darrera venia el polifacètic Quimi Portet a tocar les cançons del seu últim disc “Oh My love”. Va anar de menys a més, tot i que la sensació és que es va entregar poc a diferència d’altres concerts. I va acabar a crits de Llibertat i Sabadell per engrescar el públic. Un fenomen!

I arribaven els Mishima. Els teòrics caps de cartell del primer dia portaven sota el braç el seu “L’amor feliç”. Van fer vibrar a totes les persones que van fer petit Can Cassó. Van compaginar cançons del nou disc, “L’última ressaca” o “El camí més llarg”, amb cançons que ja formen part de la banda sonora de molts dels que estàvem a Arbúcies: “Miquel a l’accés 14”, “Un tros de fang” o “Tot torna a començar”. Els grans triomfadors de la nit.

Els Surfing Sirles van posar el contrapunt macarra i canyero amb el seu “Romaní, semen i sang”. El multiartista Martí Sales i el seu grup van fer que les primeres files fessin polseguera saltant i ballant amb el seu rock del Montseny.

Els Rusty Warriors van posar la festa abans de continuar-la al local Obi, que més que un bar semblava una sauna. La Banda Municipal del Polo Norte ens van fer saltar, riure i suar per deixar enrere el divendres i començar el dissabte…

El dissabte 30 de juny es llevava amb un sol espectacular que convidava a passar el dia a la piscina. I així ho vam fer! Vam compaginar la piscina del càmping per despertar-nos i continuar a la piscina del poble on hi havia discjòqueis i tothom del festival. Aquest és el moment en el que t’adonés que el PopArb és un festival diferent: et pots estar banyant al costat dels músics que actuen al festival i d’altres que venen com a públic i a donar suport a un festival “familiar”. Després del sol, l’aigua, els mojitos a un euro i de descansar i agafar forces, ja podíem tornar als concerts.

Començaven a l’espai obert de Prat Rodó amb en Dj Delafé, Els Amics del Bosc, Les Sueques i els Mates Mates, per continuar a Can Torres amb la Maria Coma. Vam arribar tard a reservar les entrades pel concert, ja que és un espai limitat, i ens la vam perdre… Es van esgotar les entrades en quinze minuts!

A Can Cassó ja s’estava preparant per viure la segona nit del festival. La van obrir els valencians Arthur Caravan i els de Vilanova i la Geltrú Biscuit. Seguidament, a l’escenari Montsoriu hi actuaven els mítics Brighton 64, vertaders pals de paller de la moguda mod barcelonina. El grup s’ajuntava després de molts anys d’haver deixat els escenaris i van presentar cançons del nou disc. Mentre van estar tocant se’ls hi veia les taules al damunt l’escenari, però potser van sobrar les anècdotes i batalletes d’anys anteriors. Per gaudi del públic van acabar amb “La casa de la bomba” possiblement la seva cançó més coneguda.

A l’escenari Envelat Estrella Damm treia el cap en Xarim Aresté i els seus Very Pomelo. La seva fusió de rumba-pop-rock-garage que omple el seu últim i recent treball “Radio Clotxa” va crear una bombolla d’energia que embolcallava Can Cassó que s’estava omplint per rebre les actuacions finals.

I era el torn dels Love of Lesbian. Possiblement el grup més esperat de tot el cartell entrava a l’escenari Montsoriu per fer saltar i ballar a totes les persones que omplíem el recinte. I ho van aconseguir a mitges… El concert va començar molt bé quan en Santi Balmes va dedicar “Los seres únicos” al salvador Emilio. Però després, l’elecció de les cançons del setlist va fer que el concert fos de baixa intensitat. Les cançons del nou disc “La noche eterna. Los días no vividos” encara no han quallat en el públic i tampoc tenen la potencia i intensitat en directe com les dels altres discos. Al final ho van arreglar, però no va ser la festa a la que ens tenen acostumats els lesbians.

L’interruptor de l’energia el va tornar a connectar els Mujeres. Ells van agafar el relleu del divendres dels Surfing Sirles. Tot i tocar entre els dos grans de la nit, els Love of Lesbian i els Sidonie, els Mujeres van fer un concert en majúscules destripant les cançons dels seus discos, el més recent, “Soft gems” i el “Mujeres”. Un dels millors concerts del festival. Van tocar les seves cançons guitarreres de garage-rock. Espectaculars!

I, l’últim dels grups, els Sidonie. Els que podríem anomenar els “veterans” (entre moltes cometes) de la nit van fer un concert sobri que et feia pensar amb els primers temps de la seva carrera. Van fer una tria molt acurada i bona, tenint en compte en el lloc on tocaven, agafant el bo i millor dels seus últims discos: “El fluido García”, “El incendio”, “Costa azul” i “Fascinado”. Van fer vibrar, saltar i cantar amb el seu gamberrisme rocker i interacció amb el públic.

Les últimes cerveses i ballaruques les vam fer amb el Dj 2d2, que va punxar cançons de totes les èpoques i que van fer un gran final d’una nova edició del PopArb. El diumenge es va aixecar plovent… doncs a descansar tot el dia!

Gràcies Arbúcies! Gràcies PopArb! Gràcies Emilio!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Xavi Torrent

Inspira, respira, final de gira!

16/16/2012 – L’Auditori

Nit de comiats a L’Auditori: els Inspira digueren adéu a la capital catalana en el darrer concert de la gira d’Escapistes (malgrat que han afegit algunes dates al seu exigent calendari). La magnífica Sala 3 Tete Montoliu, on tingué lloc l’acte, lamentablement també s’acomiadà, en aquest cas, dels concerts de música “moderna”.

Aquesta, però, va ser l’única notícia negativa de la nit. Després de dos anys voltant amb el disc els Inspira poden respirar tranquils, la feina està feta i molt ben feta. El directe ofert en aquesta ocasió no fou pas la nota discordant, ans el contrari, els músics es coneixen la partitura a la perfecció, no hi ha dubte, i tot sonà magníficament bé. Amics i admiradors no volgueren faltar a la important cita i ompliren una sala on es creà i conservà un ambient familiar, íntim.

En Pau Vallvé (a qui descobrírem arrecerat a l’esquena d’en Jordi Lanuza) col·laborà, com en moltes altres ocasions, a la segona bateria, nodrint de força la percussió. La Maria Coma feu acte de presència sobre l’escenari per interpretar, com en la gravació del disc, Sona el despertador, tot afegint a l’inici una elegant introducció. L’Enric Montefusco d’Standstill també afegí la seva veu a Onades de nit i Anaïs Pascual, Ricky Lavado (Standstill) i Valen Nieto (Raydibaum) aportaren igualment el seu granet de sorra. El respectable, al que cal no oblidar, socorregué gustosament la treballada gola del cantant corejant la lletra de Focs i brases cap el final del concert.

El repertori no resultà excessivament sorprenent, tampoc es pretenia: un repàs gairebé integre d’Escapistes, tres temes interpretats del seu anterior treball: Passatger, Dofins i Cova placenta (de l’àlbum homònim). I com a cirereta tres noves perles que Inspira ens regalaren per arrodonir la vetllada. Dues tinguérem la sort d’escoltar-les els assistents al concert que la banda oferí el passat desembre al Music Hall: Cantem més fort que mai i El refugi de les hores. Val a dir que es notà (percepció personal) el procés d’assimilació i perfeccionament de les cançons que sonaren més madures que en l’anterior ocasió. La tercera, Amunt, resultà ser un bonic solo a la veu i guitarra del vocalista, una mostra més de l’elevat volum de sensibilitat contingut dins aquest GRAN home.

L’espectacle musical finalitzà i l’escapista no fugí d’estudi. Lanuza, amb un somriure a la cara i bolígraf en mà, assistí els presents que com un servidor adquirírem (aquest cop per regalar) algun dels seus àlbums. “Bona escapada” escriu a la dedicatòria, bon i merescut descans li desitgem nosaltres (sabedors, malgrat tot, que el dia 20 estarà al Petit Burg Festival amb nosaltres).

La presentació del seu proper disc s’espera pel febrer del 2013 i rere aquesta una previsible nova i llarga gira.

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

Maria Coma, una gran al Petit

23/03/2012, Petit Palau, Palau de la Música

Si la Maria Coma hagués nascut a Estats Units probablement tocaria al Carnegie Hall i les entrades pels seus concerts es cotitzarien per sobre els 100$. Si fos filla de la Gran Bretanya potser ho faria al Royal Albert Hall i en William i la Kate, molt “campetxans”, l’escoltarien embadalits des de la tribuna VIP. Com que ha tingut la sort de néixer a Catalunya el seu concert més llustrat és a la sala petita del Palau i els tiquets costen menys que un sopar al xino. Possiblement la sort és de la plebs, com jo, que per un preu mòdic pot gaudir d’un espectacle de gran qualitat.

Siguem justos, el recital del passat divendres hauria de ser considerat bé immaterial de la cultura catalana. La Creu de Sant Jordi ja!

No voldríem ser exagerats però hi ha directes durant els quals els astres s’alineen d’una manera única i determinada per a què tot surti rodó. Aquest en seria un. Quan diem “astres” ens referiríem a un magnífic escenari (l’acústica va estar impecable), un bon clima (amb l’aforament ben ple) i uns músics (aquí el secret) excel·lents.

La Maria va sortir acompanyada de l’equip de gala: als habituals (Vallvé, Roig i Casadesús) es sumà el Quartet Brossa (Lluch, Aymamí, Puig i Bartolomé). La suma va obtenir com a resultat un so delicat i al mateix temps carregat de força i elegància, amb la capacitat d’acaronar els timpans tot mantenint les neurones ben despertes.

 Megàfon en mà la pianista i compositora barcelonina començà a entonar Bosc Adormit, primer dels temes oferts del seu darrer treball Magnòlia (escollit pel L’Ampli com a uns dels millors discos del 2011).

Durant l’acte la Maria i companyia anirien oferint als allà presents un viatge pel seu repertori, ric en matisos, on no faltarien cançons entrellaçades, com l’encertat experiment d’ajuntar Placenta (del Linòleum, primer disc en solitari) i Fugir de l’ou o versions ideades per l’ocasió, com la del tema Blanc d’u_mä on la banda va començar tocant, tots junts, el piano.

I si bé el conjunt musical treballà de manera harmònica i cohesionada l’artista també va tenir l’oportunitat de fer gala del seu virtuosisme interpretant en solitari el tema Cel salat.

Vam sentir la Maria cantant en la llengua de l’Imperi a la preciosa Mujer de Lana o en la de Shakespeare amb un cover de Bridges and ballons de la seva admirada Joanna Newsom.

L’instant més intens i aclamat es va viure amb Tots el colors, primer senzill de Magnòlia, on el quartet de corda col·laborà de manera especial en carregar d’energia la melodia.

El moment més esperat, segons paraules de la cantant, arribà amb el darrer tema de la nit, Dins magnòlies, on es van sumar a la festa un cor format per un número considerable de bons amics.

Els parlaments van ser breus, centrant-se en agraïments vers els allà presents: seguidors, amistats, familiars, acompanyants, tècnics… i un tímid lament, el no poder oferir, per normes del local, el seu disc el dia que casualment comptava amb el públic més nombrós.

Sóc de l’opinió que el passat divendres al Palau, sense que es volgués fer bandera de res, es van viure moments memorables per la música de casa nostra. Podem estar tranquils, no trobarem millor ambaixadora. A l’abril tornarà a tocar a Berlín (3 dies!) i no seria d’estranyar que aviat es sumessin d’altres destinacions internacionals.

Text: Alex Reuss

Fotos: Ma. Carme Montero

Primera edició del Faraday tardor: l’adéu brillant d’Astrud, la profunditat d’en Nacho Vegas i les lliçons del mestre Sisa

Vam canviar la brutal tempesta que va descarregar a Vilanova i la Geltrú per la pluja fina d’Anímic, primera actuació al confortable auditori Eudard Toldrà, al marc de la primera edició del Faraday tardor. Encara bastant buit de gent, els Anímic, liderats per en Ferran Palau i la Louise Sansom, tocaren bàsicament els temes del nou “Hannah”, amb incursions als anteriors “Himalaya” o “Hau o Hiu”

La música d’Anímic va servir per eixugar-nos còmodament, amb un estil que podríem anomenar folk progressiu trobadoresc. I és que efectivament, semblen l’actualització dels “Esquirols” al segle XXI, demostrant un gran amor per la natura, la muntanya i els animals. Aquest amor el van acabar de demostrar amb el tema “L’hospital dels animals”, on imitaven el so de diferents animals, entre ells un porc: tota una declaració d’intencions.  No se si viure a Collbató implica un allunyament excessiu de la civilització (la Louise Sansom feina 15 anys que no passava per la perruqueria, ens va dir) però és clar que Anímic són un grup que a vegades semblen sortits d’una vall del Prepirineu amb problemes de despoblació, dit sense desmerèixer  a ningú.

Dit això i musicalment parlant destacaria dels temes que van tocar el “Blue eyed tree”, molt potent en directe i especialment el tema “Boirina”, que amb rerafons de percussió tribal, m’atreviria a dir que ha de marcar les tendències del grup en un futur (per un moment em van semblar “The Dodos”) També molt bon final amb la cançó “Taüt”. Tots les cançons citades són del “Hannah”, el darrer disc.

Després d’Anímic va arribar l’ultra positiu Pau Vallvé, amb els seus missatges esperançadors pel món. Confirmant el seu optimisme, en Pau es va deixar anar i ens va dir que quan va escriure les lletres del seu disc com “Estanislau Verdet”, totes contenien la mateixa conclusió: “tot és una puta merda”. En Pau va repartir especialment contra la crítica, dient per exemple que als seus amics poetes se’ls valora per portar restaurants, que a ell se’l valora  per les seves lletres i no per la seva música, i que en canvi es lloa a molt músics que no valen tant. I també que seguia enfadat amb el món “però no tant”. Menys mal.

Pel que fa al concert, en la seva línia: boníssim. Acompanyat per Maria Coma (teclat), Jordi Casadessús (baix) i en Nico Roig (guitarra i tornavís. Repeteixo, el Nico Roig va tocar la guitarra amb un tornavís: al·lucinant), van combinar temes del darrer disc del Pau “2010”, amb incursions a Ü_ma i Estanislau Verdet, com és habitual. Mestratge amb el looper amb la formidable “Vacances” o “Un finlandés al Congo”.

I després va venir en Jaume Sisa, al qual no havia vist mai en concert. Es va presentar amb una guitarra, una cadira i res més. Es va posar a tocar i contar histories i per un moment vaig patir. Quan al segon tema es va aixecar de la cadira, va començar a fer sons amb la boca i els peus per acompanyar les cançons, vaig pensar que estava veient la reencarnació d’en “Bernardo”.  Però em vaig equivocar.

Jaume Sisa és un brutal comunicador. Sense recursos tecnològics ni altra parafernàlia, va ser capaç d’absorbir totalment l’atenció de l’auditori, ja quasi ple, explicant histories de barri (d’un personatge pretesament imaginari, però clarament autobiogràfic) i cantant temes amb aquest to característic, en el qual allarga les vocals i utilitza la veu com instrument, resultant una mescla entre el Pau Riba i el Lou Reed.

Traca final amb “El setè cel”, “Qualsevol nit pot sortir el sol”, i últim genial tema d’acomiadament que ens va fer riure a tots. I és que el vell Sisa va donar una lliçó als joves: el talent és important, però saber-lo comunicar ho és el doble. Que n’aprenguin.

El dissabte vam començar a les 18 h. amb The Marzipan Man. El grup tenia el repte difícil de portar al directe el seu notable darrer disc “Adventures”. El repte no era fàcil perquè es tracta d’un disc ple de matisos i arranjaments, llargament elaborat. Tant és així, que enlloc del pop oníric ambientat en contes infantils del disc, el directe va resultar un concert més sorollós, a vegades fins i tot tendent a un estil post-punk. En temes com “Life goes on”, reconeixíem més l’estil de cambra de l’home massapà, però en d’altres com “When little Johanna dance”, vèiem més el massapà cridaner, o bé el massapà joiós, també podríem dir. En tot cas, un concert que, presidit per l’especial veu de The Marzipan Man, no va deixar indiferent a la poca gent que en aquell moment hi havia a l’auditori.

Després van venir els 4t 1a, liderats per en Pere Jou, l’home de les reverències. Un estil folk-pop molt fi i perfectament executat que no provocarà que t’aixequis de la butaca, sinó que et relaxis en ella. “No som l’alegria de la huerta”, va dir. “Ens contracten a discoteques però no hi anem pels horaris”, feia broma mentre cantava amb precisió els temes del seu primer disc “El món en un cafè”.

La veritat és que en una època on els cançoners dels Agrupaments Escoltes necessiten una urgent renovació, no aniria malament fer-ne de nous posant de dalt a baix totes les cançons 4t 1a, ideals per anar d’excursió i fer un foc de camp (I que no faltin els Anímic).

El següent en entrar, ja amb l’auditori pràcticament ple, va ser un dels artistes més esperats del festival: en Nacho Vegas.  Amb els cabells tapant-li la cara i un caminar quasi espectral, l’artista va fer un recital de profunditat i emoció, cantant amb la seva veu penetrant temes del seu darrer disc “La Zona Sucia”, com ara “Cuando te canses de mi”, o “Cosas que no hay que contar”, i combinant-los amb temes més clàssics seus, com “Que te vaya bien Miss Carrusel”, excelentment acompanyat a la guitarra per Xel Pereda, o bé “Ocho y Medio”, amb el qual va tancar el concert, un dels més aplaudits del festival.  Destacar també al teclat i l’acordió l’habitual Abraham Boba, que va complir amb nota.

En Nacho Vegas va recordar que va actuar en la primera edició del Faraday d’estiu l’any 2004, i que ara ho feia en la primera edició del Faraday tardor. Va agrair que el festival no s’hagi massificat, i que per tal de veure bona música “no haya que estar al lado de un bafle encima de un pedregal”. Molt gràfic.

I per últim vem tenir els Astrud i el col·lectiu Brossa. Fidel a si mateix en Genís Segarra va entrar amb mitjes i sabates de tacó, i el primer que va dir és que a l’entrada de l’escenari hi havia un cartell que deia “prohibido entrar”, però que ells “habían entrado” igualment.

Un concert alegre i trist. Alegre perquè Astrud són Astrud i trist perquè era l’últim que ens ofereix el grup, atès que en Manolo Martínez, el cantant, se’n va a viure dos anys a Nova York, deixant en suspens el grup. No se si va ser la relaxació de saber que és el final o les ganes de fer-ho bé, però la veritat és que el concert resultant va ser genial.  En Genís, divertit, fent de mestre de cerimònies, presentant els membres del grup amb les seves ocurrències i en Manolo, ballant, movent-se, amb una soltura absoluta, encomanant el bon rotllo que emana aquest grup. I el Col·lectiu Brossa, donant un embolcall clàssic als temes pop del grup, entre l’avanguarda i el cabaret.

El repertori va ser l’habitual, destacant “La páliza”, “Lo popular”, “El Vertedero de Sao Paulo”, i amb final consecutiu de hits amb “Todo nos parece una mierda”, “Io voglio vederti danzare”, o “Hay un hombre en España”, clàssics per acomiadar, tot l’auditori dempeus, un grup de referència del pop espanyol. Un fabulós final del Faraday tardor.

Text: Albert Gasch

Fotos: Sergi Moro i Tatiana Moret