Lori Meyers

SOS 4.8 MURCIA 2015: Sol, alegria i Lori Meyers

El dijous dia 30 d’abril vaig veure clar el què havia de fer tal com ho veia Kant al mirar el cel estrellat: havia d’anar al SOS 4.8 MURCIA 2015. Un rampell de clarividència compartida amb la meva amiga Mònica, acompanyant en els 580 km. que separen el festival de la nostra estimada Barcelona.

Vam arribar just per veure el gran Bigott. Va tenir un dia sosaines. Amb el públic murcià sempre entregat, alegre, disposat a més (quina diferencia amb el posturisme insuls del públic del Primavera Sound), l’aragonès no fa ver el seu millor concert. Semblava que anava a preu fet, si bé com sempre alguns temes inevitablement van provocar salts de la comunitat (Carnival dinner, com sempre, per sobre de tots).

Amb els ecos llunyans de Supersubmarina i passant per la zona VIP agafant de rasquis el showcase d’Amatria, ens preparem per un dels plats forts de la nit: Morrissey. Abans intentem pillar una hamburguesa, però ens diuen que els bars que venen carn han tancat perquè al Sr. Morrissey no li agrada actuar amb l’olor de carn de fons. En alguns lloc podies llegir “cerrado hasta el final de la actuación de Morrissey”. La primera reacció instintiva visceral va ser comprar una salsitxa al mercat negre i tirar-li des de la primera fila. Desistim quan finalment aconseguim una hamburguesa excel·lent en un estand llunyà, que em menjo pensant amb la cara del Morrissey. Veiem el concert i resulta correcte, complidor, emocionant pels fans, indiferent pels altres. Crec que no anàvem ben predisposats.

D’aquí passem a Metronomy, un grup amb temes molt delicatessen, un pop avançat, amb ús d’electrònica, que és rebut en general, amb fredor. La gent no saltava. La Mònica suggereix que hagués estat millor per la tarda.

Per corregir un divendres més aviat fluix, acabem el dia a l’alça, amb el concert de The Vaccines. Sempre resolutius, guitarrers, contundents i una mica creguts, especialment el guitarra principal, que com deia en Xavi (un de Barna que també vam conèixer), semblava que digués “mireu que bo que sóc”. Es prenia la seva pausa autoreferencial abans de començar un solo. Està bé creure-s’ho a la vida, ajuda a avançar i supleix carències.

El dissabte ja va ser un “altre cantar”. Un gran dia. Ens prenem alguna cosa al centre amb la Mònica, i escoltem de fons Correo, a les 12 “del matí”. Es van fent concerts per la ciutat durant el dia, com ara a la Plaza de la Universidad. El nostre amic Luigi, italo-murcià, ens posa al dia de la situació política i dels restaurants on podem anar. Ens posem les botes per la zona de la Plaza de las Flores (carxofes amb foie, marineros, marineras, pescado frito, ou remenat amb escamarlans i alguna cosa més que no recordo). I migdiada.

Al vespre, anem als escenaris a veure El Último Vecino. Els comparen amb els The Drums. A mi em sembla una reactualització de Golpes Bajos. Semblen trets de la movida madrileña, com va dir en Xavi. El cantant porta un pantalons de ratlles de presidiari i una espècie de “iaio” i sembla que es mora de calor. Balla i fa gestos excèntrics. És una estrella, sens dubte. El guitarra porta ulleres de sol i una barba retallada. Sembla de la màfia, però pel desconcert general porta també una tovallola penjada al coll de color blanc. Per contrast, el teclat i el bateria semblen d’un altre grup. Van molt normals, no sé que hi fan allà amb els altres dos. Potser la banda s’hauria de posar d’acord en seguir una estètica unitària. El tema Tu casa nueva, em deixa fascinat: “yo por ti seré agua pasada, yo por ti seré pintura rupestre”.

D’aquí marxem a l’escenari principal a veure Dorian. Acompanyats de violins, fan un concert on la seva part més ballable i electrònica queda en un segon pla. La gent els segueix, però moderadament. Després d’un concert més aviat tranquil, de celebració del desè aniversari des del seu primer disc, de sobte, al final, entra un sintetitzador marcant el ritme de la La tormenta de Arena, per acabar ballant. I aquí apareix el primer gran moment del festival. El públic de Murcia s’aixeca massivament, aixeca els braços, i es produeix un moment de comunió col·lectiva, d’alegria murciana, de sentiment de festival. Un moment increïble, que fa bo tot el concert.

Rondant al cap “todo lo que siento por ti, sólo podría decirlo así”, ens quedem al mateix escenari  a veure Temples. Uns joves britànics que imiten a Tame Impala, i ho fan molt bé. Influències costa oest, Beatles i psicodèlia. Producte súper ben acabat, ben facturat, com molt bé comenta la Sara. Molt joves i molt bons. Pot ser els hi va faltar la genialitat que tenen uns pocs escollits. No mola la perfecció excessiva. El temps dirà on arriben.

I després, el que va ser, jo crec, el concert més triomfant del festival. Si es fes una votació popular crec que guanyarien per golejada. Lori Meyers desgranant hits consecutius, amb tota la gent cantant i ballant tots i cadascun dels temes. Un altre moment de comunió, però aquesta vegada des de la primera cançó a l’última, sense cap moment de baixada. Concertàs!

I, a continuació, el màxim reclam del festival amb el permís de Morrissey: The National. La Mònica, una fan incondicional del grup, comentava al final que no havien fet el seu millor concert. D’acord amb ella. Sense anar més lluny el del Primavera Sound de l’any passat va ser millor. El cantant Matt Berninger no estaven amb el mateix nivell de motivació. Tot així, el concert va estar a l’alçada d’una banda excepcional; el públic va gaudir i l’amiga Maria José, que mai els havia sentit nomenar deia al final “son buenos, son buenos”. A destacar la passejada entre el públic del Sr. Berninger, entre abraçades i algun morreig d’alguna. Un altre gran moment.

Passem per la zona VIP i veiem en Gaizka Mendieta fent de dj. A mi em va encantar. Encadena d’una tirada Rock this Town de Stray Cats, Sheena is a punk rocker de Ramones, i I saw her standing there dels The Beatles. Ens posem a ballar psicoticament. Llàstima que s’acaba.

Ens n’anem cap a l’últim concert: FM Belfast. Un grup d’islandesos amb bases de dance i pop, coreografia freak i indumentària totalment hortera. Un home de baixa estatura vestit de gimnasta imita permanentment i ansiosament a un boxejador (com a forma de ball). Una dona cantant amb quilos de roba i unes cintes que semblen remetre a un passat de gimnasta rítmica (a jutjar per alguns moviments amb les cintes). Un cantant, un bateria i teclat i algú que em deixo (era molt tard) fen saltirons i exclamant I don’t wanna fuck to go to sleep, o similar. La Mònica diu que “són horrorosos”. La Maria José que “están locos”. A mi em fan riure molt. L’Albert, el veterà del nostre grup d’amics, sembla interessat en el grup i exclama: “a mi si algú em deixa una genollera pujo”. La qual cosa ens ve a demostrar que el grup, sigui com sigui, enganxa.

Després d’una hora de FM Belfast marxem a casa. El festival continua, però nosaltres tenim una edat i ens queden 580 km. de tornada. Però benguanyats quilòmetres. Que bé haver-hi anat. Quina alegria inaugurar així la temporada de festivals. I quina meravella Múrcia i els murcians. Que n’aprenguin els de Barcelona.

Text: Albert Gasch

Fotos: Torrent&Choos

Ampli’s Twelve: 26/02/2014

Amics!

Us convidem a passar 45 minuts acompanyats de la nostra selecció musical. Aquesta setmana els nostres companys de viatge són Temples, Esperit!, Dum Dum Girls, Tuya, Neuman, Ken Stringfellow, oso leone, Yuck, Ocellot, No More Lies, Fanfarlo, Lori Meyers i Los Mambo Jambo.

Esperem que gaudiu del trajecte. Pròxima sortida, dimecres vinent!

Bailes, buen rollo & indie pop

No hay mejor antídoto que ir a un concierto de Lori Meyers en plena resaca y depresión navideña. Y lo puedo decir bien alto después de verlos el pasado 27 de diciembre en el Razz. Y esta afirmación aún tiene más mérito si me doy cuenta que todas las letras de su último disco ‘Impronta’ giran alrededor de la pérdida, el abandono y el desamor. ‘Chapeau’ por estos lojeños, que saben salir del bucle depresivo y crear temas al cien por cien bailables y con estribillos tremendamente pegadizos. En el Razzmatazz se montó una buena fiesta, que además coincidía con el último concierto de la banda del 2013.

Empezaron tranquilos, después de un enérgico ‘Bona nit’, con ‘Intromisión’ de Cronolánea (2008). Parecía que estaban calentando y cogiendo impulso para lo que iba a venir luego. Después de verlos el pasado Sonorama, en un concierto donde por falta de tiempo tuvieron que lanzarse directos a los hits de sus últimos discos, agradecí volver a recuperar temas como ‘De superhéroes’ (Viaje de Estudios, 2010), ‘Dilema’ (Hostal Pimodán, 2006) o ‘Luces de neón’ (Cronolánea, 2008). Se notaba que contaban con el tiempo suficiente para hacer guiños a sus seguidores más fieles. El ambiente se iba caldeando y nuestros bailoteos empezaban a quemar los días de grandes comilonas con ‘Alta fidelidad’, ‘Huracán’ o ‘El tiempo pasará’. El despiporre total vino con los sus últimos hits, ‘Mi realidad’ y ‘¿Aha han vuelto?’. A partir de ese momento era imposible dejar el cuerpo en reposo, y todo se convirtió en una escalada de sorpresas y celebraciones.

Alfredo, el batería de la banda, ese día cumplía años, y en mitad del tema ‘Emborracharme’ salió al escenario un pastel con sus velitas y cantamos todos juntos más sudados y más ebrios si cabe el ‘Cumpleaños feliz’. También nos esperaba un dulce sorpresa, y digo dulce, porque Anni B Sweet esperaba entre bambalinas a salir y hacer una versión de ‘Be My Baby’ de The Ronettes junto a la banda.

Recuerdo que ‘Yo sé que me vas a cantar, naranaranananana’ (‘La caza’) fue de lo último que entonamos mientras ellos se preparaban para abandonar el escenario. Después de casi dos horas nos dejaron sudados, con una gran sonrisa y más ligeros de cuerpo y alma.

Texto: Tatiana Moret

Fotos: Ivan Pujol Photo                                                                                                                www.ivanpujolphoto.com