L’Hospitalet de Llobregat, 8 de febrer de 2020. Sala Salamandra.
Amigues i amics, hi ha concerts i concerts, i amb això no dic res i us ho dic tot.
A mi, que m’agrada la sorpresa, aní venut a la cita de dissabte. El text promocional, algun clip al YouTube… Res més, confiança cega en el talent dels programadors del Let’s. I és que, de debò, no hi ha any en que el festival no hagi contribuït, generosament, al creixement de la meva cultura musical.
Anem al tema: Aiala, primers de la nit, és, al meu entendre, un projecte en creixement. El títol del seu primer llarga durada, Nothing less than art, denota ambició, una ambició que la banda plasma en un bon directe.
Elegant barreja d’estils, on destaca la black music, i referències, que traslladen l’oient a principis dels 90 (New Beginning) per retornar-lo a l’actualitat amb l’autotune i els sintes (In trouble). Tot el repertori fou defensat amb actitud per la jove Jara Aiala i companyia, als que seguirem de ben aprop.
Acte seguit, els Deluxe (no confondre amb la one-man band d’en Xoel López).
Mare meva quin festival lo dels provençals! Un huracà d’energia i bon rotllo 100% contagiós, de principi a fi. Temps feia que, un servidor, no s’ho passava tant bé en un concert. Més enllà de la innegable destresa musical dels integrants (menció especial pel saxofonista, Pépé) hi ha una qüestió de savoir-faire, de posada en escena, de complicitat amb el públic…
Obriren amb Back in Time, una bomba electro-funk mega-ballable, tema, també inicial, del seu celebrat Boys & Girl. A partir d’aquí, un no-parar. Vingueren el hit imparable Get Down, l’homònima Boys & Girl, la llatina Egoraphobia, la suggeridora Leo Messy (sí, amb “y”)… Tot ben amanit i a un ritme vertiginós que donà poc marge a la pausa.
La Liliboy (girl) i la resta (bigotuts boys, “personatges” d’igual calibre al de la vocalista) posaren la Salamandra cap per avall. Clientela satisfeta, cors contents, una nova gran nit a L’H.