Let's FestivalPàgina 3

La Habitación Roja, Cyan i La Banda Municipal del Polo Norte: enfilant la recta final…

El Let’s Festival es va acabant… La penúltima jornada del festival s’obria amb el mediàtic Òscar Andreu i la seva banda La Banda Municipal del Polo Norte. La gentada del Pol Nord van tocar bona part de les cançons del seu segon disc “Corazón o nada” i compaginant-les amb el seu primer llarg “La mejor hora para despertarse”. Les seves lletres, iròniques i divertides, acompanyades de música rock, ens van fer passar una bona estona. I, fins i tot, moure’ns en algún moment de rauxa. Van aprofitar per presentar una nova cançó, que potser s’inclourà en el seu tercer disc, la moguda i canyera “El polo opuesto”.

Darrera venien els Cyan. Els barcelonins, un grup típic de pop-rock, ho van donar tot dalt l’escenari. Ganes, moltes ganes, tantes que, al final, el cantant, va deixar anar algun gall, fruit de l’esforç i el cansament… El seu “Historias para no romperse” i el seu EP “Que viva ese ruido” van formar el set list. Em recorden, tant per la música com per la manera de cantar, a El canto del loco. Amb energia, empenta i perseverancia van aconseguir fer seure a tothom al terra i, guitarra acústica en mà i al centre del públic van començar a cantar a cappella  “Congelados por la estela”. Un moment molt ben trobat…

I, després d’una estona llarga d’espera, l’Elvis Presley va donar pas a La Habitación Roja. Podríem dir moltes coses d’una de les bandes més consolidades del pop a l’estat espanyol. Però els 17 anys de carrera, els vuit discos d’estudi i un munt d’EP’s que formen part d’una generació ho diuen tot. Són una assegurança dalt l’escenari. Ho van donar tot. S’hi van esforçar com si fos el seu primer concert. Aquesta vegada, presentaven el seu últim disc “Fue eléctrico”, del que van tocar algunes de les bones cançons que el componen: “Indestructibles”, “Siberia” o “Ayer”. Després van fer una passada pels seus hits com, per exemple, “Posidonia”, “El eje del mal”, “Voy a hacerte recordar” o “Van a por nosotros”. I, pels bisos, si que van fer una mirada al passat amb “Crónico”, “La edad de oro” i “Mi habitación”. Un concert fantàstic. Enèrgic. I que ens va fer feliços per un moment. Ara que la vida no està per gaires alegries…

Una gran penúltima nit del Let’s Festival. Sap greu que ja s’acabi… el març ha estat més suportable gràcies al Let’s Festival. Felicitats i gràcies!

Text: Jordi Daumal
Fotos: Sergi Moro

Catpeople, Mine! i Marcus Doo & The Secret Family: Oh! Déu meu!

La sala 1 de la Salamandra es preparava per viure una altra nit de concerts del Let’s Festival. S’anava omplint, mica en mica, mentre tocaven Marcus Doo & The Secret Family. Aquest és un grup internacional format per dos escocesos, un francès, un espanyol i una espanyola. Es presentaven en quartet ja que per motius personals, la Rocío, s’està dedicant a la seva professió d’actriu. Ho ha deixat “de bon rotllo” segons paraules del baixista, en Xisco.

Amb dos anys de vida com a grup, més o menys, saben el que es fan. El primer cop que vaig escoltar el seu primer disc, el molt recomanable “The magpie returned the ring”, vaig tenir la mateixa sensació que vaig tenir a l’escoltar el “The phenomenon caravan troupe” dels Limousine: “guau! Que bons que són aquests!” Escoltant-los en disc ja pots intuir el que poden donar de sí, però veient-los en directe demostren tot el seu potencial. Melodies folk-pop amb càrrega psicodèlica on destaquen cançons com “The Lion”, “1919” o “Solipsism”, que fan posar els pèls de punta…

Seguidament, venien els Mine! Els catalans, és un grup que porta dos anys rodant pels escenaris presentant el disc “Un brindis pel nen androide”. I, aquest concert era el final de gira. El seu rock amb tocs divertits, una mica tirant a la patxanga, ha trobat el seu públic a través de la seva proposta. Entregats en tot moment, van saber anar animant a les persones que quasi omplíem la sala. Potser els hi va faltar tenir moments de més intensitat o, potser, compaginar-ho,  no ho sabria concretar… Em va semblar un concert un pèl lineal, destacant-hi cançons com “Incompetència horària” o “Neu a l’oceà”.

I, sortiren a escena els Catpeople. Els autors d’uns dels millors discos espanyols de l’any passat, el “Love Battle”, i de la banda sonora del festival, van sortir a donar-ho tot. I així ho van fer. Caps de cartell de la nit, van compaginar cançons del seu últim disc, un disc més lluminós i amb percussió amb aires caribenys, amb cançons dels seus dos anteriors discos, els interpolencs “Reel #1” i “What’s the time Mr. Wolf?”.

Amb unes guitarres punxants, una base rítmica potent i una foscor que, havent escoltat el “Love Battle” en disc, ens podríem haver esperat un concert més brillant en quan a textures musicals, van saber transmetre i fer un set list (“Fat Rat”, “Love Battle”, “Sister”, “Mexican Life” o la última “Radio” en són un bon exemple) i un concert homogeni, amb ritme i rodó. Un gran concert. Potser a dia d’avui el concert, en majúscules, del Let’s Festival.

I ara per acabar, m’agradaria explicar el perquè del titular Oh! Déu meu! Bé s’ho val pel concertàs que vam poder viure, però també pel poc respecte que hi va haver al llarg de tot el concert, per una bona part de les persones que assistiren al concert. Fins i tot, el moment més escandalós, va ser quan l’Adrián, el cantant de Catpeople, va fer callar a tothom cantant una cançó a cappella. Per una banda, impressionant, i per una altra, un pèl vergonyós. Un consell per a les persones que vagin als concerts a parlar: a xerrar al bar!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Edith Crash, Betunizer, Za! i Pony Bravo: Zaponyzer! (i Edith Crash…)

Val la pena que avisi, abans de tot, que el concert del divendres 9 de març del Let’s Festival van ser dos concerts en un…

Concert número 1:

Edith Crash és una noia orquestra. Toca la guitarra amb una energia descomunal i, mentre, amb el peu dret toca un bombo i amb peu esquerra toca la pandereta. A més a més, també toca una mena de bateria o xilòfon elèctric (no em va quedar clar que era…). La cantautora de Perpinyà va ser l’encarregada d’obrir el tercer dia del Let’s Festival. I ho va fer tocant les cançons del disc “De l’autre côté” i intercalant-hi alguna cançó de la seva maqueta “Des mots”. Cançons fosques i crues cantades en francès. Una bona proposta apadrinada per la Casa de la Música Salamandra.

Concert número 2:

Curiós. Bravozanizer! Festiu. Zanizerbravo! Desbocat. Betuniponyza! Punxant. Ponyzazer! Emocionant. Zanipony! Rock. Bezapony! Delirant. Zabravozer! Sorprenent. Ponybetuza! Rítmic. Nizerzabravo! Un gramo de fe. Ponybeza! Brutal. Betuzapony! Embriagador. Zabravonizer! Hardcore. Betunizer. Caòtic. Betuponyza! Desinhibit. Betunibravoza! Punk. Bravobetuza! Sorollós. Zaponynizer! Fascinant. Beponyza! Ensordidor. Bravonizerza! Esgotador. Zazerbravo! Psicodèlic. Betunizapony! Rabiós. Bezabravo! Boogalizer. Zanizerpony! Aclaparador. Bravobeza! Noise. Zazerpony! Ballable. Betuzabravo! Loopers. Ponyzanizer! Boig. Za! Fantàstic. Betunizabravo! Freejazz. Ponynizerza! Paranoic. Betubravoza! Megaflow. Nizerzapony! Enèrgic. Zanibravo! Espectacular. Pony Bravo. Bestial. Bravozazer! Al·lucinant. Zaponyzer! Al·lucinant. Zaponyzer! Al·lucinant. Zaponyzer!

Tant si no vau tenir la fortuna d’assistir a l’esdeveniment com si, pel contrari, hi vau ser però heu quedat igualment bocabadats davant aquesta particular crònica, comentar-vos que el text vol reflectir la frenesia viscuda sobre l’escenari: quan van tocar els Betunizer van pujar a l’escenari els Za!, quan tocaven els Za! van participar el bateria de Betunizer i els Pony Bravo. Finalment, quan va ser l’hora dels Pony Bravo, van acabar a l’escenari els tres grups (exceptuant el baixista dels Betunizer).

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Grushenka, Odio París i Tachenko: present i futur a l’escenari

Segon dia del Let’s Festival. Després del potent primer dia amb Las Ruinas, Triángulo de Amor Bizarro i El Columpio Asesino el segon també prometia unes bones dosis de bona música. I, així va ser. Per cert, si voleu saber més detalls del primer dia, llegiu la crònica de la nostra companya Elisenda Lamana i mireu les fotos d’en Sergi Moro.

Obren la nit els joves Grushenka. Toquen les cançons del seu ep i de les que compondran el disc que sortirà en breu (estigueu atents al seu twitter i al seu facebook). Se’ls hi nota la joventut i que encara estan fent el rodatge damunt dels escenaris. Prova d’això són el joc amb la veu del seu cantant, en Xavier. Això sí, hi posen moltes ganes. Predomina, a part dels diferents jocs vocals, el soroll i les distorsions. Entre les diverses cançons, destaca la versió de “Ceremony” dels New Order.

Pantalla avall, cerveseta…

Apareixen els Odio París. Cada vegada més ben afincats damunt de l’escenari i més distesos i rodats, cada vegada destaca més el seu directe. En directe guanyen molts punts. Sonen potents i segurs del que fan. Se’ls nota especialment desinhibits. Aprofiten per tocar “Salvé el televisor”, bonus track del vinil homònim. Va amb dedicació especial per l’Elena, la mare de l’Àlex Marull, el baixista. I com a sorpresa, va pujar a cantar unes cançons la Noemí, la primera cantant del grup. Col·labora a “Nana blanca”, “Infierno” i a l’espectacular “Ya no existes”. I, entre algun problema tècnic amb els pedals de l’Àlex (potser després de vessar una mica d’”aigua”?), arriben al final distorsionat. I, s’acomiaden amb una versió de “When you sleep” dels My Bloody Valentine.

Pantalla avall, cerveseta…

Surten a tocar els Tachenko. Els últims i caps de cartell. No són el quartet titular, ja que l’Eduardo Baos està “amb les seves mogudes” (segons paraules d’en Sergio Vinadé) i el substitueix l’Israel Medina dels Half foot outside i de Reina Republicana. Toquen el seu pop amb majúscules i transmeten molt bon rotllo. Agraïts amb el públic, distesos i divertits, van desgranant els temes de “Os reís porque sois jóvenes”. Sonen brillants cançons com “Vámonos”, “La resistencia” o “Compañeros del metal”. Se’ls nota en el directe els deu anys de trajectòria en el món de la música. Una aposta segura.

I així acaba el segon dia del Let’s Festival… Només ens toca esperar al divendres vinent i gaudir de tot el festival.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro