L'amor feliç

Un dia fa un parell d’anys Josep Guardiola ocupava un dels seients del Palau de la Música en un concert de Manel. En canvi, dijous passat trobàvem en Joan Laporta al vestíbul del Teatre Lliure abans d’entrar al concert de Mishima. Sí, estic d’acord que futbol i música són dos móns poc comparables en molts sentits, però de vegades s’arriben a tocar. De la mateixa manera que Laporta va decidir obrir pas a Guardiola, fet que va col·locar el Barça en el punt més àlgid, bandes com Mishima han allisat el camí a grups com Manel – entre d’altres- transformant en pocs anys el paisatge musical català. Aquest símil potser accidental em serveix per dir, ara alt i clar, que Mishima està agafant pes en l’escena musical barcelonina, i ens sereu ben conscients si feu una ullada a la secció de cultura de diversos diaris i a la programació de festivals que es celebren a la ciutat durant la primavera i l’estiu.

 Deixarem el futbol de banda i ens centrarem en l’amor, ‘L’amor feliç’. Aquest és el títol del seu sisè treball, que tan bones crítiques ha rebut i que van presentar el passat dijous i divendres al Teatre Lliure. Un lloc majestuós, amb un nivell de solemnitat que potser va cohibir a públic i músics, perquè ni Carabén va ser molt generós amb les paraules ni el públic va acabar de deixar-se anar del tot (el tema ‘L’olor de la nit’ va ser l’excepció que va confirmar la regla, el trampolí que va enlairar a tothom de les seves cadires). Dic tot això sent conscient que era un concert en un teatre, i que estar callat i assegut permetia gaudir d’una acústica i d’una execució dels músics impecable. Són dignes de menció  els arranjaments explosius de Dani Vega a la guitarra i una excel·lent il·luminació efectista, que va accentuar el dramatisme de temes com ‘La vella ferida’, ‘L’estrany’, o L’ombra feixuga’.

 Curiosament no van ser els temes nous els que van ocupar la primera part del concert, sinó que la banda va anar fent un recorregut pels discos anteriors ‘Ordre i Aventura’ i ‘Set tota la vida’ fins arribar als temes del nou disc. Mishima són conscients de la fidelitat del seus seguidors, per tant sabien que hits com ‘La forma d’un sentit’ o ‘Qui n’ha begut’ havien de ser un bon estímul per trencar el gel i situar-nos de ple en el present. Els temes nous van sonar brillants, i  el directe dels antics es va impregnar de la fermesa que està assolint el grup actualment.  Potser el ritme que va marcar el setlist  va decaure més en l’última part del concert, però va sortir al rescat el colofó immens del tema ‘No obeir’, un final que el públic va utilitzar com a himne per cridar l’atenció de la banda abans dels bisos.

 Després d’una hora i mitja de concert i d’un repertori molt complet (van tocar 23 temes) vaig sortir amb una sensació de contenció proporcional a l’eufòria que vaig viure a la sala Apolo fa dos anys. Tot i saber que el seu directe ha guanyat, i molt, en aquest dos anys, si em fan triar entre uns Mishima més solemnes i de teatre i uns Mishima més desenfadats, de concert a peu dret i entre crits em quedo amb els segons.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Maria Carme Montero