L'amor feliç

I els van fer l’amor

Diuen que per ser un bon amant en aquesta vida el més important són ganes i practicar. Com en tot, com més pràctica, millor resultats en cada intent. Potser per això acabà com acabà la gira de Mishima, en un Apolo que ja havia venut feia temps totes les entrades anticipades pels 20 i 22 de novembre.

 David Carabén, Marc Lloret, Dani Vega, Alfons Serra i Xavi Caparrós van fer un “Amor Feliç” a un públic disposat, que vestia camises de quadres i alguna barba. Els assistents deixaven anar alguna insinuació amistosa sobre el seu productor, Paco El Loco, al que demanaven que convidés a una ronda. No és estrany que en aquesta atmosfera de més o menys seguretat, amb la confiança mútua dels amants que es coneixen els gestos, les mirades i que comparteixen jocs de paraules, els Mishima s’anessin erigint amb un un record de tremolor i una Vella Ferida que feia cremar bateria i teclat. Poc tenia a veure el que tocaven amb les cançons empaquetades en CDs, Spotify, Itunes o Youtube. Les semblances entre el disc i el directe, es restringien a les camises negres que vestien i a les inconfusibles ulleres de Carabén, que reconvertia el seu posat seriós, solemne, en somriures d’aparent tímid, discret.

La seva veu magnèticament greu recitava composicions a un ritme tranquil, sense deixar-se accelerar per la potència de les puntades de la guitarra de Vega en la recerca dels colors als Vespres Verds, guitarra que va acabar euforitzant en “Deixa’m creure” a mitjan concert.

El guitarrista canari es va encarregar de presentar el “Miguelito en el acceso 14” d’una nit que com més s’allargava més curta es feia. Com més passava més volien beure d’ells els assistents, més set feien. Que si els poemes musicats del grup evoquen, en alguns més que en altres, les decepcions i frustracions típicament vitals, ho fan de manera madura, d’acceptació, però amb el somriure canalla, estoic. I va ser amb aquesta expressió a la cara amb la què s’acabaven d’enfotre els Mishima de tot, amb el “Tiziano”, que “s’ho follava tot”, protagonista dels “Ossos dins una caixa”. Aquest tema va ser la cirera que coronà el concert, el màxim punt de simbiosi entre els de dalt l’escenari i els de baix.

Més d’un i d’una es devia quedar com un tros de fang.

Text: Maria Dabén Florit

Fotos: MCarme Montero

Podries estar interessat/-ada

El Teatre Lliure es converteix en esclau de ‘L’amor feliç’

Un dia fa un parell d’anys Josep Guardiola ocupava un dels seients del Palau de la Música en un concert de Manel. En canvi, dijous passat trobàvem en Joan Laporta al vestíbul del Teatre Lliure abans d’entrar al concert de Mishima. Sí, estic d’acord que futbol i música són dos móns poc comparables en molts sentits, però de vegades s’arriben a tocar. De la mateixa manera que Laporta va decidir obrir pas a Guardiola, fet que va col·locar el Barça en el punt més àlgid, bandes com Mishima han allisat el camí a grups com Manel – entre d’altres- transformant en pocs anys el paisatge musical català. Aquest símil potser accidental em serveix per dir, ara alt i clar, que Mishima està agafant pes en l’escena musical barcelonina, i ens sereu ben conscients si feu una ullada a la secció de cultura de diversos diaris i a la programació de festivals que es celebren a la ciutat durant la primavera i l’estiu.

 Deixarem el futbol de banda i ens centrarem en l’amor, ‘L’amor feliç’. Aquest és el títol del seu sisè treball, que tan bones crítiques ha rebut i que van presentar el passat dijous i divendres al Teatre Lliure. Un lloc majestuós, amb un nivell de solemnitat que potser va cohibir a públic i músics, perquè ni Carabén va ser molt generós amb les paraules ni el públic va acabar de deixar-se anar del tot (el tema ‘L’olor de la nit’ va ser l’excepció que va confirmar la regla, el trampolí que va enlairar a tothom de les seves cadires). Dic tot això sent conscient que era un concert en un teatre, i que estar callat i assegut permetia gaudir d’una acústica i d’una execució dels músics impecable. Són dignes de menció  els arranjaments explosius de Dani Vega a la guitarra i una excel·lent il·luminació efectista, que va accentuar el dramatisme de temes com ‘La vella ferida’, ‘L’estrany’, o L’ombra feixuga’.

 Curiosament no van ser els temes nous els que van ocupar la primera part del concert, sinó que la banda va anar fent un recorregut pels discos anteriors ‘Ordre i Aventura’ i ‘Set tota la vida’ fins arribar als temes del nou disc. Mishima són conscients de la fidelitat del seus seguidors, per tant sabien que hits com ‘La forma d’un sentit’ o ‘Qui n’ha begut’ havien de ser un bon estímul per trencar el gel i situar-nos de ple en el present. Els temes nous van sonar brillants, i  el directe dels antics es va impregnar de la fermesa que està assolint el grup actualment.  Potser el ritme que va marcar el setlist  va decaure més en l’última part del concert, però va sortir al rescat el colofó immens del tema ‘No obeir’, un final que el públic va utilitzar com a himne per cridar l’atenció de la banda abans dels bisos.

 Després d’una hora i mitja de concert i d’un repertori molt complet (van tocar 23 temes) vaig sortir amb una sensació de contenció proporcional a l’eufòria que vaig viure a la sala Apolo fa dos anys. Tot i saber que el seu directe ha guanyat, i molt, en aquest dos anys, si em fan triar entre uns Mishima més solemnes i de teatre i uns Mishima més desenfadats, de concert a peu dret i entre crits em quedo amb els segons.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Maria Carme Montero

Podries estar interessat/-ada

MISHIMA: UN CANT A L’AMOR

Mishima: L’amor feliç (2012)

[xrr rating=8/10]

L’amor és la gran mussa universal, és el motor que ha inspirat infinitat de cançons al llarg de la història, i Mishima amb ‘L’amor feliç’ (TRIS-Warner, 2012) vol explorar-lo des de totes les seves vessants en un exercici de maduresa i complexitat sonora. De la mateixa manera que l’amor, aquest sisè treball de la banda barcelonina demana temps perquè no és fàcil ni obvi, sinó que genera interrogants i contradiccions des del primer fins l’últim minut. Com la vida mateixa. Per tant, sigueu pacients i deixeu que amb els dies aquest univers metafòric us vagi atrapant. A poc a poc.

 ‘L’amor feliç’ s’endinsa en aquest gran tema a través de l’humor, la desesperança, la passió, la mort i el desig, i alhora ho fa des d’una diversitat d’estils que sempre és mou dintre dels paràmetres del pop. Uns elaborats arranjaments de guitarra i piano i un més acurat treball d’estudi – de nou sota la producció de Paco Loco– el diferencien dels anteriors ‘Set tota la vida’ (2007) i ‘Ordre i Aventura’ (2010), i el fan guanyar en solidesa i profunditat. ‘No existeix l’amor feliç’, versió de ‘Il n’y a pas d’amour hereux’ de Georges Brassens -a mig camí entre la chanson i el brit pop de Pulp– sembla l’embrió al voltant del qual es mouen la resta de temes del disc. Un dels moments més brillants se l’emporta ‘Els crits’, un tractat sobre l’angoixa a ritme trepidant que desemboca en un final lent i acústic amb regust de final de tempesta.

 Les dosis d’humor salven ‘L’amor feliç’ de caure en un pou –de vegades- massa profund. La tornada ‘n’està fins el collons de tu’ a ‘El camí més llarg’, un sentit més estricte del pop al single contagiós ‘L’última ressaca’ o la surrealista ‘Ossos dins d’una caixa’ son un perfecte respir a la gravetat emocional de ‘Ningú m’espera’ o als malsons passats que es fan presents de ‘La vella ferida’. Una encertada maniobra d’equilibri en què cançons com ‘El que em van dir’ i ‘Rilke’ (versió d’un poema d’aquest autor) se sostenen per sí soles.

 La incorporació definitiva a la banda de Xavi Caparrós (al baix) i Alfons Serra (a la bateria) i la seva participació durant el procés de creació del disc, probablement hagi tingut molt a veure amb un resultat final més treballat i ric en matisos. Amb ‘L’amor feliç’ constatem com Mishima continua pujant amb fermesa uns esglaons que el seu públic li posa cada vegada més amunt.

Podries estar interessat/-ada