L’any s’acaba però abans volem presentar-vos la selecció dels que, segons criteri de l’equip de L’Ampli, són els millors discos d’aquest 2015. Al mateix temps aprofitem per a desitjar-vos unes magnífiques Festes i que el 2016 ens ofereixi un bon grapat de bons moments!
Diumenge, 22 de novembre de 2015. Sala Apolo. Barcelona.
En Kurt Vile, fill predilecte de Filadèlfia, nascut clavat a una guitarra i portent de la música, va actuar ahir a la Sala Apolo.
El seu nou disc, el pausat b’lieve i’m goin down, no va impedir un show amb les tralles habituals de guitarres més folk-rockeres, combinat amb temes més noctàmbuls i reflexius del darrer àlbum, però sempre amb la característica veu profunda, ressonant, que hipnotitza i et connecta ràpidament amb la seva música i amb ell.
Va arrencar per escalfar amb el seu nou hit Pretty Pimpin, per alternar amb temes més tranquils (I’m an outlaw tocada amb banjo o Dust bunnies), on una vegada més va fer del seu directe una exhibició de virtuts guitarreres, tant l’acústica -amb la qual utilitzava el pedal com si l’instrument estigués per això-, l’elèctrica o el mateix banjo, utilitzat en temes del darrer àlbum.
Els acompanyants (Jesse Trbovich al baix, Rob Laasko a la guitarra, i Kyle Spence a la bateria), el deixaren sol en un parell de temes purament acústics, donant lloc a una demostració descomunal del que es pot fer amb una guitarra, especialment a Dead alive, i de com una sola persona, una veu i un instrument poden omplir tota una sala.
Jesus Fever, Wakin on a Pretty Daze, entre d’altres, donaven l’alternativa contundent als temes més tranquils i, sobretot la imprescindible Freak train, el millor tema de Kurt Vile en directe, a judici d’aquest humil redactor. Una sorollosa bomba final acompanyada al saxo per en Jesse Trbovich deixat anar.
Els bisos i Baby’s Arms per acabar, posava fi a un concert d’alt nivell on novament Kurt Vile va demostrar que segueix en plena forma. Infal·lible.
Text: David Tare
Fotos: Maria Carme Montero
