Esperit!

Ampli’s Twelve: 26/02/2014

Amics!

Us convidem a passar 45 minuts acompanyats de la nostra selecció musical. Aquesta setmana els nostres companys de viatge són Temples, Esperit!, Dum Dum Girls, Tuya, Neuman, Ken Stringfellow, oso leone, Yuck, Ocellot, No More Lies, Fanfarlo, Lori Meyers i Los Mambo Jambo.

Esperem que gaudiu del trajecte. Pròxima sortida, dimecres vinent!

Za!: gimcana musical

La Sala Apolo es va convertir en una petita gimcana musical per rebre el “Wanananai” dels polifacètics i excèntrics Za!. Just a la barra de l’entrada t’hi trobaves a Negro donant la benvinguda als que anàvem arribant. Seguidament, era el moment d’Esperit! a una de les bandes de la sala. Entrava, a continuació, en Guillamino rapejant per pujar al pis de dalt i samplejar alguns temes i donar pas a Mujeres que, al centre de la sala, van tocar uns acústics deixant-s’hi les veus. L’última prova de la gimcana era a dalt l’escenari amb els Za! I quina prova…

L’escenari es va omplir de sons tribals, de paisatges musicals experimentals, amb tocs de free jazz i de rock. I tot, com sempre, només amb dues persones, en Papa Dupau i Spazzfrica Ehd. Un escàndol que sembla fet per deu o dotze persones, però només n’hi ha dos. Amenitzat amb balls estrambòtics, break dance… trompeta, bateria, guitarra elèctrica afilada i veus distorsionades (que feia poc entenedor quan parlaven). Un autèntic xou!

Van d’estripar el “Wanananai”. Van tocar, per exemple, “Súbeme el monitor” i “Gacela Verde”. I encara van tenir temps de fer una versió de “Loser” de Beck. He de dir que en algun moment, potser de massa surrealisme, em va costar entrar-hi. Eren moments en què el públic es mirava l’escenari bocabadat mentre dos sonats (amb el bon sentit de la paraula i sense ofendre’ls) semblava que invoquessin al Déu de la Pluja.

I la gimcana no podia acabar d’una altra manera que amb tots els col·laboradors dalt l’escenari fent un “escenari boig” memorable.

Us recomano que entreu al món dels Za!, però sota prescripció mèdica.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Esperit!: El multiinstrumentista

Una bona manera de passar un dimarts qualsevol és apropar-te a gaudir d’un concert de música. I això és el que proposa la Sala Beckett i el segell musical independent Bankrobber amb el cicle “Els dimarts em sentiràs”.

El dimarts 19 de febrer era el moment d’en Mau Boada i el seu alter ego Esperit! En Mau és una persona que ho toca tot (i mai millor dit). Es presentava amb: bateria, guitarra acústica, guitarra elèctrica, òrgan i una infinitat de pedals i loopers diversos que hi ha moments que no té prou mans i peus per tocar, però tot i així ho fa.

La seva barreja d’estils que van des del folk al rock amb punts de postrock i posthardcore passant pels ritmes tribals, un poti poti de sons que acaben configurant unes cançons que et deixen bocabadat.

L’actuació va començar amb en Mau entrant a la sala Beckett tocant la guitarra acústica i cantant a capella (sense micròfon). Un cop assegut L’actuació va tenir el seu moment de col·laboracions a càrrec d’en Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i d’en Joan Colomo en la cançó Dharsala. I, seguidament, en Joan Pons va fer una especial presentació de “Pits de mantega” cançó on vam riure de bon grat.

En resum: veure i escoltar Esperit! és un espectacle musical i de bon rotllo i cicles com “Els dimarts em sentiràs” serveixen per donar a conèixer músics en un format diferent i aprofitar i treure el màxim rendiment dels diferents espais culturals de la ciutat. Tot un encert!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alex Reuss

Love is Back: la “raó” s’imposa!

Nietzsche deia que en l’amor sempre hi ha quelcom de bogeria però en la bogeria sempre hi ha quelcom de raó. La bogeria amorosa del passat dijous coincidí en data amb l'”oficial” dia dels enamorats, una bogeria materialitzada en forma de concert, una demostració empírica de que l’amor mou muntanyes i ens ajuda a superar esculls a priori infranquejables. En aquesta ocasió l’escull era econòmic i la meta aconseguir una nova esquena per la Louise Sansom.

Amb aquest noble objectiu un grapat d’artistes, bons amics, confeccionaren un cartell memorable. Grans noms de la música nacional es trobaren a la Sala Apolo per, amb un recital àmpliament coral, reconèixer la solidaritat de centenars de seguidors.

Per l’escenari passaren Maria Rodés, Bedroom, Refree, Sílvia Pérez Cruz, Joan Colomo, Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Mau Boada (Esperit!), Standstill, Seward, Za!, Mishima, Pau Vallvé, Jordi Lanuza (Inspira) i per descomptat Anímic amb un Ferran Palau (parella de la cantant) enormement agraït. Igual de contenta i agraïda estava l’estrella de la nit, una Louise visiblement emocionada que, dirigint-se als presents, no pogué retenir durant gaire estona les llàgrimes.

La vetllada estigué plena de moments justificadament emotius i tant públic com músics gaudiren d’aquest magnífic acte de generositat col·lectiva. No seria ni just ni convenient entrar a valorar i/o fer crítica de les actuacions des d’una vessant estrictament musical però caldria dir que la qualitat, amb un elenc llustrós de músics, tècnics i col·laboradors, estigué garantida a tots els nivells.

En un món que sembla haver perdut el nord iniciatives com aquesta ens mostren que certament encara queda un bri de raó entre tanta bogeria. Alguns, probablement “bojos”, a aquest bri l’anomenen amor.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

FEM Festival: Arenys de Mar viu!

El FEM Ateneu és un col·lectiu de persones que de manera altruista difonen i fan promoció de la música que es fa al nostre país. La manera de fer-ho és fent ús de l’Ateneu d’Arenys de Mar i, cada divendres fan concerts en petit format. Per l’escenari de l’Ateneu hi han passat noms com l’Adrià Puntí, en Joan Colomo, La Banda Municipal del Polo Norte, la Maria Coma, Inspira, Raydibaum, The Seyhos i un llarg etcètera d’artistes que, en part gràcies a la seva participació, estan fent que a Arenys de Mar i al Maresme es mogui la cultura, que bona falta feia…

I, d’aquesta empenta, ganes i motivació es van decidir a tirar endavant, amb la col·laboració de Gat Records i de Nautilus Recordings, un festival: el FEM Festival. En aquesta primera edició (i esperem que n’hi hagi moltes més) vam poder gaudir de dos dies de bona música a la vila marinera…

El festival va obrir les portes amb el músic local Dídac Rocher acompanyat de l’Aitor Buñuel i, a continuació, l’Albert Freixas que presentava el seu disc “{U}”. Seguidament, els Seward van portar la seva particular visió de la música de difícil classificació. Són uns artistes dels instruments i així ho van demostrar tocant el contrabaix, la guitarra acústica, la guitarra elèctrica, amb un ordinador i treballant les veus en diferents registres.

Darrera seu va actuar el músic-orquestra del segle XXI: en Mau Boada i el seu alter ego Esperit! La seva música enèrgica et deixa amb la boca oberta i al·lucinat. Veure’l tocar la guitarra elèctrica amb la mà esquerra mentre amb la dreta fot cops a la caixa i als plats de la bateria no té preu. El de Sant Celoni ens va fer vibrar amb les cançons del seu “Endavant continu”. En Mau és el noi de la rialla infinita.

Fent un salt d’estil, es van presentar els IX! No sé si va ser una percepció meva, però em va sorprendre que IX! estigués entre Esperit! i Eric Fuentes & El Mal. Si més no curiós per la diferència de propostes… Els IX! van fer un repàs als seus discos “Autòmat infinit”, “L’ingenu és lliure” i l’últim “Immersió”.

Eric Fuentes & El Mal van posar tota la potència i el rock al FEM Festival. Les cançons del seu primer disc homònim van fer ressonar l’Edifici Xifré i colpejar-nos les orelles amb “Growl”, “Hora punta en territori enemic” o “Rock and Roll is a full time job”. Hardcore rock del bo!

I, com a festa final de la primera jornada del festival, La Banda Municipal del Polo Norte ens van fer ballar i riure amb les seves lletres iròniques i els comentaris del seu cantant i humorista Òscar Andreu. Van tocar les cançons dels seus dos discos “La mejor hora para despertarse” i “Corazón o nada”. Així acabava el primer dia del FEM Festival.

El dissabte es va llevar ennuvolat i, en alguns moments, amb pluja. El festival perillava, però per sort no va ploure i vam poder gaudir de la segona jornada del FEM.

Va començar el dia el grup amb nom de jugador de bàsquet: Anicet Lavodrama. Ben aviat treuran el seu primer disc gràcies al micromecenatge. No podem fer una valoració de l’actuació perquè no vam arribar a temps de poder-los sentir.

Seguidament, un dels plats forts, en Jordi Lanuza i els seus Inspira. Acabant la gira d’Escapistes, van fer la penúltima parada a Arenys de Mar (l’última va ser a Burg), i ens van fer emocionar amb les seves cançons. Podríem dir moltes coses, però només volem que treguin el nou disc del qual ja han anat presentant alguna cançó en els últims directes i fer-nos emocionar amb noves cançons. I darrera, els amics dels Inspira, els Raydibaum. Es van centrar en els seus dos últims treballs i amb els quals van fer el canvi cap a la llengua catalana, el “Manual de gènere catastròfic” i “Per fi potser demà”. Van acabar les dues actuacions fent la fusió RaydInspira (que ja comença a ser un clàssic de les actuacions quan els dos grups comparteixen escenari).

L’espectacle d’en Joan Colomo i la seva banda pujava a l’escenari… No, no, no! He de començar dient: en Guillem Caballero, teclista de la banda d’en Joan Colomo, dels Amics del Bosc i dels Surfing Sirles pujava a l’escenari. I no se’n mouria en la resta de la nit! Un maratonià de la música. Darrera hi pujava en Joan Colomo i la resta de la banda per fer-nos entrar i viure en el seu món particular i dels seus discos “Contra todo pronóstico” i els “Producto interior bruto vol. 1 i vol. 2”. Genial com sempre. I encertat “el Calisay et posa guai…”.

Els Amics del Bosc van ser el trànsit entre en Joan Colomo i Els Surfing Sirles. El seu folk pop psicodèlic dels seus dos discos, el primer “Els Amics del Bosc” i el segon “Fluctuacions de l’Apòstol/Flam” va transitar per l’escenari amb energia, tot i que els hi va costar connectar amb el públic. La veritat és que tocar després d’en Joan Colomo i aconseguir un mínim d’interacció amb el públic ja és molt, perquè en Colomo l’absorbeix tota.

I, l’últim concert del segon dia i del FEM Festival, o sigui, el final de festa, va anar a càrrec dels Surfing Sirles i el seu “Romaní, semen i sang”. El contrapunt transgressor, punk i canalla que de ben segur va fer que els pocs veïns d’aquella zona arenyenca se’n recordessin d’alguns dels seus familiars… Brutals i genials com sempre!

Com a arenyenc (de Munt) vaig rebre el FEM Festival com una gran notícia i el vaig gaudir al màxim. Una molt bona iniciativa de la gent d’Arenys de Mar. Felicitats i que per molts anys en podem gaudir!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Fede Nieto

Faraday Festival 2012: torna el clàssic!

Vilanova i la Geltrú, 29 i 30 de juliol

Que maco és el Faraday Festival! Sí, s’ha de dir ben alt, pocs festivals fusionen tant bé entorn i cartell (*). Un lloc bonic, un aforament humà i un repertori ric en matisos. Què més es pot demanar? Preus econòmics en les consumicions? També els té! Felicitats als organitzadors. En el plànol musical, el que ens ocupa, hi hagué de tot i tot força correcte.

Com que hi passaren uns quants ens imposarem concreció. M’ha vingut al cap aquelles cròniques post-partit de futbol on es puntua i qualifica de forma breu l’actuació dels jugadors. Vinga, provem-ho!

DIVENDRES 29 – 1a PART

 Ainara LeGardon  Excèntrica No és que la bilbaïna es comportés de manera estranya sinó que es situà lluny del centre, concretament a l’esquerra de l’escenari. Sons contundents que recordaren l’indie dels 1990’s, marca de la casa, doncs l’Ainara fa ben bé vint anys que es passeja per les tarimes.
 Joaquín Pascual Xiuxiuejant El veterà músic manxego va fer una repassada al seu darrer treball en solitari, La Frontera. Un recital de cadència pausada i amb arranjaments orquestrals molt suggeridors que malauradament va sonar lleugerament reverberat, fet que impedí entendre amb claredat unes lletres plenes de històries humanes.
 The Bowerbirds  Delicats Les primeres notes van deixar clar que els nord-carolins afinen i afinen molt bé. Suaus, tendres amb textos sincers embolcallats d’un estil preciosista que, en comptades ocasions, ralentitzaren en excés els bioritmes del públic. Val a dir que el regust de boca va ser bo, més que notable, fent honor d’una merescuda bona fama entre els amants del folk pop.
Herman Dune  Optimista El duet francès va fer gal·la del seu bonrrotllisme melancòlic i van aconseguir omplir, musicalment, l’escenari gran del Faraday amb veu, guitarra/ukelele i bateria. Un so impecable que beu de diferents fonts i estils que aconseguí acontentar el respectable. Solvència contrastada i ideal per a un festival d’aquestes característiques.
 Ginferno Frenètics Els madrilenys porten més d’una dècada trepitjant els escenaris però esdevingueren, personalment, una de les més grates sorpreses del Faraday. Força i originalitat, ingredients que feren vibrar els allà presents, els quals demandaren una impossible (per qüestions d’horari) pròrroga. Molt recomanables.
Love of Lesbian  Ensopits Un dels plats forts del festival al que li va faltar condiment. Al nostre entendre Balmes i companyia van sortir a mig gas, mancats de gana. Un repertori que no inclogué alguns dels seus himnes i que es centrà bàsicament en el seu darrer treball. Ho anunciaren de bon principi, no enganyaren a ningú, però com a resposta aconseguiren un sospir de decepció per part dels que, al cap i a la fi, paguen, els seguidors.
 Fasenuova  Inconformistes Uns altres que porten la tira d’anys i, en aquest cas, allunyats de les etiquetes. Industrials? Potser sí, però el ritmes electrònics i crits compulsius semblaren fruit de la improvisació i el frenesí del moment. Una experiència no apte per totes les oïdes.
Nu Niles  Revitalitzants D’un pare hippie i una mare punk rocker va nàixer, segons explicà ell mateix, en Mario Cobo, cantant i guitarrista del trio. Normal, doncs, que les seves cançons esdevinguin un còctel energètic de Rock’n’Roll, Punk, Tex-Mex… Un magnífic punt i a part que tancà la tanda de concerts del primer dia.

DISSABTE 30 – 2a PART

 Senior i el Cor Brutal  Valencians  I és que quan es parla d’aquests madurs xiquets, ‘valencians’, deixa de ser topònim per a convertir-se en adjectiu qualificatiu. Les seves lletres fan gran la parla que s’estimen i sense aparents pretensions patriòtiques fan del seu directe una mostra palpable de sinceritat i reivindicació ciutadana. El seu rock és americà però per les seves venes corre, en sentit positiu, orxata de xufa.
Juli Bustamante + Fred i Son Veterà Sens dubte la veterania és un rang i Juli Bustamante es va encarregar de demostrar-ho. Nascut l’any 1951 el també valencià deprèn pels porus de la seva pell humor, simpatia, bon ritme… vaja, tot un model d’actitud artística i vital amb un savoir faire 100% mediterrani. Actualment són uns quants els joves artistes que li rendeixen tribut, com a mostra la versió que Renaldo & Clara van fer de L’esperit de la pluja. Gran colofó final.
 Esperit!  Portentós Mau Boada és un portent, una màquina de fer música. Amb l’ajuda del looper elabora melodies captivadores que hipnotitzen i carreguen les piles. Tot un goig veure’l treballar, no només pel resultat sinó per la seva naturalitat, gratitud i evidents mostres d’il·lusió.
 Frida Hyvönen  Profunda Potser massa, després d’Esperit! el concert de l’extravagant sueca va resultar excessivament dens. Les melodies interpretades al piano amb unes lletres carregades d’històries personals i al·lusions a la ciència i rols socials esdevingueren anestesiants. No posarem en dubte la qualitat artística de la seva proposta però probablement hauria d’haver ocupat un altre lloc dins el programa.
 Josh Rouse & The Long Vacations  Solvent Les seves composicions amables i tendres compten amb el beneplàcit de públic i crítica. De totes maneres i malgrat oferir un concert més que correcte el conjunt sonà mancat de força, fet que propicià puntualment una manca de complicitat i atenció per part del públic. Sonaren alguns dels seus temes més coneguts, fet que revifà els ànims i acontentà a molts.
 La estrella de David Alegres En aquesta ocasió el qualificatiu és tant irònic com alguns dels seus comentaris. La veu ensopida de David Rodríguez entonà una suma de temes romàntics i aparentment tristos que en conjunt sonaren una mica monòtons.
 Pegasvs  Estàtics Col·locats cara a cara, costum adquirit pel duet, no van dirigir pràcticament cap mirada al públic, cosa que els va fer semblar distants, a la seva bola. Musicalment l’actuació va ser correcta amb alguns moments remarcables a càrrec de potenciòmetres i sintetitzadors de sonoritat analògica.
 La Casa Azul  Enregistrats Guille Milkyway ha ideat una posada en escena visualment molt atractiva, capaç de convertir en una festa els seus concerts, com va succeir en aquesta ocasió. Les projeccions audiovisuals feren de l’acte tot un espectacle de llum i color però amb un tuf permanent a música enllaunada. Com a sessió disco no se li pot retreure absolutament res i, el més important, va fer vibrar els allà presents.

Ho sabem, hi han jugadors que se’ns han quedat a la banqueta (Gran Amant, Mates Mates i Ocellot). A aquests demanar-los disculpes doncs no aconseguírem arribar a temps per veure’ls en acció. Estem convençuts, però, que la seva actuació va ser brillant.

Com a conclusió, finalitzat el  match, podríem dir que el Faraday, després de 9 edicions, s’ha convertit en un clàssic indispensable que, any rere any, demostra que no es necessari un gran “estadi” per jugar bé al tiki-taka.

(*) Com ara el Petit Burg Festival 😉

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Bankrobber 10 anys. I que siguin molts més!!!

Divendres, 21:00 hores i arribem amb certes presses per no faltar a la cita. Sorpresa en arribar i veure la Sala Apolo pràcticament buida. L’escenari preparat, l’escassa gent que hi ha xerrant tranquil•lament i esperant l’inici.

I com serà una festa de celebració de 10 anys dels Bankrobber?

En Mau Boada i el seu projecte Esperit! va ser l’encarregat d’obrir la nit. El seu ritme frenètic de bateria, guitarra i harmònica ajudat pel looper i bones dosis de sintetitzadors van contagiar l’escàs públic que va acudir puntual a la Sala Apolo. En poca estona, les bosses a terra i la poca gent asseguda als laterals no van poder evitar d’acostar-se a les primeres files on ja es començaven a assegurar les posicions. I d’aquí els aplaudiments entusiastes i els crits d’ànims no van trigar en arribar.

Un bon regal per al seu inici amb la discogràfica.

Va ser llavors que va començar la celebració pròpiament dita. El poeta Josep Pedrals com a mestre de cerimònies i l’orquestra The Gramophone AllStars va conduir l’espectacle on s’anaven succeint cadascun dels membres de la discogràfica que versionaren els seus propis temes per adaptar-se a l’orquestra.

Gran encert aquest, que va aconseguir que l’espectacle no decaigués en cap moment. Els Chico con la Espina en el Costado, Le Petit Ramon, El petit de Cal Eril, Espaldamaceta, Sanjosex, Mazoni, Els Surfing Sirles i finalment Guillamino van aconseguir mantenir el caire festiu de la trobada fins l’últim moment on una emotiva bufada d’espelmes de tots els membres de la discogràfica va tancar una nit per recordar.

A per uns altres 10 anys i molts més!!!!

Text i Fotos:  Sergi Moro