Category archive

A PRIMERA FILA - page 24

Faraday Festival 2012: torna el clàssic!

in A PRIMERA FILA

Vilanova i la Geltrú, 29 i 30 de juliol

Que maco és el Faraday Festival! Sí, s’ha de dir ben alt, pocs festivals fusionen tant bé entorn i cartell (*). Un lloc bonic, un aforament humà i un repertori ric en matisos. Què més es pot demanar? Preus econòmics en les consumicions? També els té! Felicitats als organitzadors. En el plànol musical, el que ens ocupa, hi hagué de tot i tot força correcte.

Com que hi passaren uns quants ens imposarem concreció. M’ha vingut al cap aquelles cròniques post-partit de futbol on es puntua i qualifica de forma breu l’actuació dels jugadors. Vinga, provem-ho!

DIVENDRES 29 – 1a PART

 Ainara LeGardon  Excèntrica No és que la bilbaïna es comportés de manera estranya sinó que es situà lluny del centre, concretament a l’esquerra de l’escenari. Sons contundents que recordaren l’indie dels 1990’s, marca de la casa, doncs l’Ainara fa ben bé vint anys que es passeja per les tarimes.
 Joaquín Pascual Xiuxiuejant El veterà músic manxego va fer una repassada al seu darrer treball en solitari, La Frontera. Un recital de cadència pausada i amb arranjaments orquestrals molt suggeridors que malauradament va sonar lleugerament reverberat, fet que impedí entendre amb claredat unes lletres plenes de històries humanes.
 The Bowerbirds  Delicats Les primeres notes van deixar clar que els nord-carolins afinen i afinen molt bé. Suaus, tendres amb textos sincers embolcallats d’un estil preciosista que, en comptades ocasions, ralentitzaren en excés els bioritmes del públic. Val a dir que el regust de boca va ser bo, més que notable, fent honor d’una merescuda bona fama entre els amants del folk pop.
Herman Dune  Optimista El duet francès va fer gal·la del seu bonrrotllisme melancòlic i van aconseguir omplir, musicalment, l’escenari gran del Faraday amb veu, guitarra/ukelele i bateria. Un so impecable que beu de diferents fonts i estils que aconseguí acontentar el respectable. Solvència contrastada i ideal per a un festival d’aquestes característiques.
 Ginferno Frenètics Els madrilenys porten més d’una dècada trepitjant els escenaris però esdevingueren, personalment, una de les més grates sorpreses del Faraday. Força i originalitat, ingredients que feren vibrar els allà presents, els quals demandaren una impossible (per qüestions d’horari) pròrroga. Molt recomanables.
Love of Lesbian  Ensopits Un dels plats forts del festival al que li va faltar condiment. Al nostre entendre Balmes i companyia van sortir a mig gas, mancats de gana. Un repertori que no inclogué alguns dels seus himnes i que es centrà bàsicament en el seu darrer treball. Ho anunciaren de bon principi, no enganyaren a ningú, però com a resposta aconseguiren un sospir de decepció per part dels que, al cap i a la fi, paguen, els seguidors.
 Fasenuova  Inconformistes Uns altres que porten la tira d’anys i, en aquest cas, allunyats de les etiquetes. Industrials? Potser sí, però el ritmes electrònics i crits compulsius semblaren fruit de la improvisació i el frenesí del moment. Una experiència no apte per totes les oïdes.
Nu Niles  Revitalitzants D’un pare hippie i una mare punk rocker va nàixer, segons explicà ell mateix, en Mario Cobo, cantant i guitarrista del trio. Normal, doncs, que les seves cançons esdevinguin un còctel energètic de Rock’n’Roll, Punk, Tex-Mex… Un magnífic punt i a part que tancà la tanda de concerts del primer dia.

DISSABTE 30 – 2a PART

 Senior i el Cor Brutal  Valencians  I és que quan es parla d’aquests madurs xiquets, ‘valencians’, deixa de ser topònim per a convertir-se en adjectiu qualificatiu. Les seves lletres fan gran la parla que s’estimen i sense aparents pretensions patriòtiques fan del seu directe una mostra palpable de sinceritat i reivindicació ciutadana. El seu rock és americà però per les seves venes corre, en sentit positiu, orxata de xufa.
Juli Bustamante + Fred i Son Veterà Sens dubte la veterania és un rang i Juli Bustamante es va encarregar de demostrar-ho. Nascut l’any 1951 el també valencià deprèn pels porus de la seva pell humor, simpatia, bon ritme… vaja, tot un model d’actitud artística i vital amb un savoir faire 100% mediterrani. Actualment són uns quants els joves artistes que li rendeixen tribut, com a mostra la versió que Renaldo & Clara van fer de L’esperit de la pluja. Gran colofó final.
 Esperit!  Portentós Mau Boada és un portent, una màquina de fer música. Amb l’ajuda del looper elabora melodies captivadores que hipnotitzen i carreguen les piles. Tot un goig veure’l treballar, no només pel resultat sinó per la seva naturalitat, gratitud i evidents mostres d’il·lusió.
 Frida Hyvönen  Profunda Potser massa, després d’Esperit! el concert de l’extravagant sueca va resultar excessivament dens. Les melodies interpretades al piano amb unes lletres carregades d’històries personals i al·lusions a la ciència i rols socials esdevingueren anestesiants. No posarem en dubte la qualitat artística de la seva proposta però probablement hauria d’haver ocupat un altre lloc dins el programa.
 Josh Rouse & The Long Vacations  Solvent Les seves composicions amables i tendres compten amb el beneplàcit de públic i crítica. De totes maneres i malgrat oferir un concert més que correcte el conjunt sonà mancat de força, fet que propicià puntualment una manca de complicitat i atenció per part del públic. Sonaren alguns dels seus temes més coneguts, fet que revifà els ànims i acontentà a molts.
 La estrella de David Alegres En aquesta ocasió el qualificatiu és tant irònic com alguns dels seus comentaris. La veu ensopida de David Rodríguez entonà una suma de temes romàntics i aparentment tristos que en conjunt sonaren una mica monòtons.
 Pegasvs  Estàtics Col·locats cara a cara, costum adquirit pel duet, no van dirigir pràcticament cap mirada al públic, cosa que els va fer semblar distants, a la seva bola. Musicalment l’actuació va ser correcta amb alguns moments remarcables a càrrec de potenciòmetres i sintetitzadors de sonoritat analògica.
 La Casa Azul  Enregistrats Guille Milkyway ha ideat una posada en escena visualment molt atractiva, capaç de convertir en una festa els seus concerts, com va succeir en aquesta ocasió. Les projeccions audiovisuals feren de l’acte tot un espectacle de llum i color però amb un tuf permanent a música enllaunada. Com a sessió disco no se li pot retreure absolutament res i, el més important, va fer vibrar els allà presents.

Ho sabem, hi han jugadors que se’ns han quedat a la banqueta (Gran Amant, Mates Mates i Ocellot). A aquests demanar-los disculpes doncs no aconseguírem arribar a temps per veure’ls en acció. Estem convençuts, però, que la seva actuació va ser brillant.

Com a conclusió, finalitzat el  match, podríem dir que el Faraday, després de 9 edicions, s’ha convertit en un clàssic indispensable que, any rere any, demostra que no es necessari un gran “estadi” per jugar bé al tiki-taka.

(*) Com ara el Petit Burg Festival 😉

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

PopArb: visca la música!

in A PRIMERA FILA

El PopArb és un festival fantàstic! És un festival que omple la petita població d’Arbúcies de dos dies de música i bon rotllo. I aquest any ho van tornar a aconseguir… Un festival que tot i l’èxit no s’ha deixa’t portar per les ganes de créixer de manera desmesurada. Que cuida els detalls i que és proper entre el públic i els músics.

El festival comença quan arribes al poble… a partir d’aquest moment tot el que et passa durant dos dies intensos forma part del festival.

El PopArb va començar el divendres 29 de juny amb els Litoral, el grup d’en Pau Roca, a Can Torres, un espai reservat a concerts de petit format. Les actuacions van continuar a Can Cassó, centre neuràlgic del festival. A l’escenari Envelat Estrella Damm van obrir la nit La Estrella de David. En David Rodríguez va estar acompanyat de l’Ana Fernández, més coneguda com La Bien Querida, i en Joe Crepúsculo. Amb el recinte mig ple van fer un concert amb moltes ganes i amb moments d’una bona excitació elèctrica.

A continuació, a l’escenari de davant, el Montsoriu, engegaven els Manos de Topo. Van tocar la gran majoria dels seus hits que tenen escampats entre els seus tres discos: “Ortopedias bonitas”, “El primero era mejor” i “Escapar con el anticiclón”. Van fer un concertàs naïf i delirant com les lletres de les seves cançons.

Darrera venia el polifacètic Quimi Portet a tocar les cançons del seu últim disc “Oh My love”. Va anar de menys a més, tot i que la sensació és que es va entregar poc a diferència d’altres concerts. I va acabar a crits de Llibertat i Sabadell per engrescar el públic. Un fenomen!

I arribaven els Mishima. Els teòrics caps de cartell del primer dia portaven sota el braç el seu “L’amor feliç”. Van fer vibrar a totes les persones que van fer petit Can Cassó. Van compaginar cançons del nou disc, “L’última ressaca” o “El camí més llarg”, amb cançons que ja formen part de la banda sonora de molts dels que estàvem a Arbúcies: “Miquel a l’accés 14”, “Un tros de fang” o “Tot torna a començar”. Els grans triomfadors de la nit.

Els Surfing Sirles van posar el contrapunt macarra i canyero amb el seu “Romaní, semen i sang”. El multiartista Martí Sales i el seu grup van fer que les primeres files fessin polseguera saltant i ballant amb el seu rock del Montseny.

Els Rusty Warriors van posar la festa abans de continuar-la al local Obi, que més que un bar semblava una sauna. La Banda Municipal del Polo Norte ens van fer saltar, riure i suar per deixar enrere el divendres i començar el dissabte…

El dissabte 30 de juny es llevava amb un sol espectacular que convidava a passar el dia a la piscina. I així ho vam fer! Vam compaginar la piscina del càmping per despertar-nos i continuar a la piscina del poble on hi havia discjòqueis i tothom del festival. Aquest és el moment en el que t’adonés que el PopArb és un festival diferent: et pots estar banyant al costat dels músics que actuen al festival i d’altres que venen com a públic i a donar suport a un festival “familiar”. Després del sol, l’aigua, els mojitos a un euro i de descansar i agafar forces, ja podíem tornar als concerts.

Començaven a l’espai obert de Prat Rodó amb en Dj Delafé, Els Amics del Bosc, Les Sueques i els Mates Mates, per continuar a Can Torres amb la Maria Coma. Vam arribar tard a reservar les entrades pel concert, ja que és un espai limitat, i ens la vam perdre… Es van esgotar les entrades en quinze minuts!

A Can Cassó ja s’estava preparant per viure la segona nit del festival. La van obrir els valencians Arthur Caravan i els de Vilanova i la Geltrú Biscuit. Seguidament, a l’escenari Montsoriu hi actuaven els mítics Brighton 64, vertaders pals de paller de la moguda mod barcelonina. El grup s’ajuntava després de molts anys d’haver deixat els escenaris i van presentar cançons del nou disc. Mentre van estar tocant se’ls hi veia les taules al damunt l’escenari, però potser van sobrar les anècdotes i batalletes d’anys anteriors. Per gaudi del públic van acabar amb “La casa de la bomba” possiblement la seva cançó més coneguda.

A l’escenari Envelat Estrella Damm treia el cap en Xarim Aresté i els seus Very Pomelo. La seva fusió de rumba-pop-rock-garage que omple el seu últim i recent treball “Radio Clotxa” va crear una bombolla d’energia que embolcallava Can Cassó que s’estava omplint per rebre les actuacions finals.

I era el torn dels Love of Lesbian. Possiblement el grup més esperat de tot el cartell entrava a l’escenari Montsoriu per fer saltar i ballar a totes les persones que omplíem el recinte. I ho van aconseguir a mitges… El concert va començar molt bé quan en Santi Balmes va dedicar “Los seres únicos” al salvador Emilio. Però després, l’elecció de les cançons del setlist va fer que el concert fos de baixa intensitat. Les cançons del nou disc “La noche eterna. Los días no vividos” encara no han quallat en el públic i tampoc tenen la potencia i intensitat en directe com les dels altres discos. Al final ho van arreglar, però no va ser la festa a la que ens tenen acostumats els lesbians.

L’interruptor de l’energia el va tornar a connectar els Mujeres. Ells van agafar el relleu del divendres dels Surfing Sirles. Tot i tocar entre els dos grans de la nit, els Love of Lesbian i els Sidonie, els Mujeres van fer un concert en majúscules destripant les cançons dels seus discos, el més recent, “Soft gems” i el “Mujeres”. Un dels millors concerts del festival. Van tocar les seves cançons guitarreres de garage-rock. Espectaculars!

I, l’últim dels grups, els Sidonie. Els que podríem anomenar els “veterans” (entre moltes cometes) de la nit van fer un concert sobri que et feia pensar amb els primers temps de la seva carrera. Van fer una tria molt acurada i bona, tenint en compte en el lloc on tocaven, agafant el bo i millor dels seus últims discos: “El fluido García”, “El incendio”, “Costa azul” i “Fascinado”. Van fer vibrar, saltar i cantar amb el seu gamberrisme rocker i interacció amb el públic.

Les últimes cerveses i ballaruques les vam fer amb el Dj 2d2, que va punxar cançons de totes les èpoques i que van fer un gran final d’una nova edició del PopArb. El diumenge es va aixecar plovent… doncs a descansar tot el dia!

Gràcies Arbúcies! Gràcies PopArb! Gràcies Emilio!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Xavi Torrent

Los Mambo Jambo: ¡Gamberrismo musical!

in A PRIMERA FILA

Con un lleno hasta la bandera, el Apolo Barcelonés recibió el pasado 28 de junio a Los Mambo Jambo, en un digno marco a la altura de las expectativas de esta gran banda local. Estos tipos son carne de directo, y bien saben que el terreno de juego es determinante para obtener un resultado favorable. Prefieren jugar en casa. Presentaban su primer LP ‘Los Mambo Jambo’ (Buenritmo 2012), un disco que resume muy bien lo que ha sido la banda hasta el momento. Lo defendieron delante de un público muy variopinto ( todo hay que decirlo, los socios del club TR3SC tenían entrada gratis), que más allá de edades y estilismos cree en el primer amor por la música: pura, enérgica e instrumental.

Guiados por el ignífugo saxo de Dani Nel·lo, esta banda hace apología al ‘gamberrismo’ musical. Si hubiese una ley antiterrorista para el descaro sonoro, Los Mambo Jambo ya estarían en búsqueda y captura. La fórmula está clara: un poco de rock and roll edulcorado con algo de swing, adornado con unas guitarras surferas y sostenido por una base rhythm and blues. Bajo esa premisa, Los Mambo Jambo nos transportan a un espacio lúdico en el que quien no mueve la cadera es porque la tiene mas rígida que los cimientos de la Torre Eiffel.

 Y es que estos alumnos aventajados del conservatorio callejero se suben al escenario y te poseen. Nota a nota, riff a riff, la sensación es similar a la de estar subido a una locomotora con los frenos saboteados y que se dirige por una vía muerta hacia un muro de cemento. Pocas bandas nacionales son capaces de recrear un sonido tan vintage, con alma a vinilo, y no sonar a refrito estilístico.

Para llevar a cabo tan indecente cometido, el capo Nel·lo ha reclutado a tres perros viejos de la escena callejera catalana. Mario Cobo a la guitarra e Ivan Kovacevic al contrabajo hacen gala de un sonido rockabilly, crudo y sin concesiones, heredado de su otra formación común, The Nu Niles. Anton Jarl, de los Tandoori Lenoir -entre muchas otras formaciones-, da muestras de su buen gusto y pulso firme, haciéndose cargo de la base rítmica. Y como solista melódico ahí está Dani Nel·lo, en su enésimo proyecto musical, deleitándonos con su imperecedero groove. Hicieron un recorrido de excelente por todo el repertorio del disco, empezando por ‘Flamin’ Hips’, pasando por ‘La Rubia de la Curva’, ‘El Timo’ y ‘La Maldición de los Rockers’, y superándolo con creces con otros clásicos como ‘Everything’s Shakin”, ‘Jambo Walk’ o ‘St. Louis Blues’.

Se les ve encima del escenario y se palpa que están disfrutando como unos chiquillos. Tema tras tema, Los Jambo generan una sinergia banda-público que parece que los eleva místicamente por encima del escenario y los hace omnipresentes. Y es que después de la presentación de su primer disco y tras lo acontecido en la sala Apolo, solo queda una pregunta en el aire ¿Para sonar así habrán vendido su alma al diablo?

Texto: Alex Pérez

 Fotos: Tatiana Moret

Inspira, respira, final de gira!

in A PRIMERA FILA

16/16/2012 – L’Auditori

Nit de comiats a L’Auditori: els Inspira digueren adéu a la capital catalana en el darrer concert de la gira d’Escapistes (malgrat que han afegit algunes dates al seu exigent calendari). La magnífica Sala 3 Tete Montoliu, on tingué lloc l’acte, lamentablement també s’acomiadà, en aquest cas, dels concerts de música “moderna”.

Aquesta, però, va ser l’única notícia negativa de la nit. Després de dos anys voltant amb el disc els Inspira poden respirar tranquils, la feina està feta i molt ben feta. El directe ofert en aquesta ocasió no fou pas la nota discordant, ans el contrari, els músics es coneixen la partitura a la perfecció, no hi ha dubte, i tot sonà magníficament bé. Amics i admiradors no volgueren faltar a la important cita i ompliren una sala on es creà i conservà un ambient familiar, íntim.

En Pau Vallvé (a qui descobrírem arrecerat a l’esquena d’en Jordi Lanuza) col·laborà, com en moltes altres ocasions, a la segona bateria, nodrint de força la percussió. La Maria Coma feu acte de presència sobre l’escenari per interpretar, com en la gravació del disc, Sona el despertador, tot afegint a l’inici una elegant introducció. L’Enric Montefusco d’Standstill també afegí la seva veu a Onades de nit i Anaïs Pascual, Ricky Lavado (Standstill) i Valen Nieto (Raydibaum) aportaren igualment el seu granet de sorra. El respectable, al que cal no oblidar, socorregué gustosament la treballada gola del cantant corejant la lletra de Focs i brases cap el final del concert.

El repertori no resultà excessivament sorprenent, tampoc es pretenia: un repàs gairebé integre d’Escapistes, tres temes interpretats del seu anterior treball: Passatger, Dofins i Cova placenta (de l’àlbum homònim). I com a cirereta tres noves perles que Inspira ens regalaren per arrodonir la vetllada. Dues tinguérem la sort d’escoltar-les els assistents al concert que la banda oferí el passat desembre al Music Hall: Cantem més fort que mai i El refugi de les hores. Val a dir que es notà (percepció personal) el procés d’assimilació i perfeccionament de les cançons que sonaren més madures que en l’anterior ocasió. La tercera, Amunt, resultà ser un bonic solo a la veu i guitarra del vocalista, una mostra més de l’elevat volum de sensibilitat contingut dins aquest GRAN home.

L’espectacle musical finalitzà i l’escapista no fugí d’estudi. Lanuza, amb un somriure a la cara i bolígraf en mà, assistí els presents que com un servidor adquirírem (aquest cop per regalar) algun dels seus àlbums. “Bona escapada” escriu a la dedicatòria, bon i merescut descans li desitgem nosaltres (sabedors, malgrat tot, que el dia 20 estarà al Petit Burg Festival amb nosaltres).

La presentació del seu proper disc s’espera pel febrer del 2013 i rere aquesta una previsible nova i llarga gira.

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

Minimal21: trip hop D.O.

in A PRIMERA FILA

En una escena musical autòctona dominada mediàticament pel pop-folk, propostes com les de Minimal21, que s’autoclassifica com de pop electrònic, criden l’atenció.

Sense fer gaire soroll, el conjunt format per la Núria Tamayo i el Sergi Venteo ja compta amb dos llargs sobre les espatlles: “L’habitació del fons” (2010) i el recentment publicat “El fil d’Ariadna” (2012), que van presentar el passat 9 de juny a la sala Music Hall, un dels millors racons de Barcelona per escoltar música en viu.

Enmig d’una escenografia senzilla però efectiva – que jugava amb clarobscurs i projeccions de formes abstractes – aparegué la Núria, una noia tímida vestida de blanc (veu i ànima de Minimal21) acompanyada pel Sergi a la guitarra i tres incorporacions tant noves com el seu darrer àlbum: Marco Morgione, ex baixista de Glissando*, el polifacètic Xavi Martín a la bateria i Adyo a les mescles.

El primer single, Ariadna, va agafar per sorpresa un públic format per familiars i curiosos, tant tímid com la delicada veu de la Núria (càlida però a la vegada distant i màgica, com si d’una narradora omniscient es tractés). De seguida ens vam endinsar en un laberint de lletres poètiques i imatges intenses que s’esvaïen en un so que buscava un equilibri entre el synth pop i el trip hop, i que beu de grups com Portishead, Morcheeba  o els mateixos Glissando*.

Els arguments universals de Minimal21 són la fragilitat de l’amor i l’experiència vital, ja sigui a través d’escenes mítiques (Ariadna, Lluna d’abril) o via passatges més costumistes, com en l’aconseguida Paral·lels, un duet entre la Núria i el Valen Nieto, que tampoc es perdé la cita al Music Hall.

La transcendència de certes cançons es compensava amb les constants referències al públic i els moments distesos, com quan el Sergi es va adreçar a l’auditori amb la veu distorsionada, estil Darth Vader.

El hit radiofònic Nina de bronze trencada tancà un concert de notable, amb moments intensos i ben travats, però també amb certs esculls on mancava força i seguretat, possiblement degut a la falta de rodatge del grup en directe, que no va acabar de fer honra a l’excel·lent treball d’estudi, mereixedor sens dubte d’una major atenció.

Text: Elisenda Lamana

Fotos: Sara Solé

Eli “Paperboy” Reed & TPP: un Magnum Premium!

in A PRIMERA FILA

Si l’Eli “Paperboy” Reed fos un gelat seria un Magnum. Sí, un Magnum de vainilla recobert d’una fina capa de xocolata negra. Algunes cançonetes dolces, alguns temes frescos i sobre l’aspecte juvenil i caucàsic de noi “acomodat” de Nova Anglaterra un revestiment d’intens soul afroamericà. Trepitjà l’escenari fet un pinzell: americana, corbata, sabates d’immaculada brillantor i una clenxa que, a diferència de la resta de detalls, aguantà inalterable durant tot el concert. Un Magnum Premium, vaja.

No seria just, però, començar parlant de l’actuació del bostonià sense abans mencionar que aquesta va anar precedida per un repertori de set cançons interpretades íntegrament pels gironins The Pepper Pots, que després acompanyarien el nord-americà durant tot el seu concert. Elegants els mascles i moníssimes elles amb els seus vestidets curts (i si això fos l’APM? apareixeria el famós tall “Ui, que machista!“) van deixar el llistó, d’estilisme però sobretot musical, a un molt bon nivell, el nivell que els ha portat a tocar a d’altres places de renom d’arreu el nostre planeta.

L’Adriana, l’Aya i la Marina, en el que semblava una sana competència, van anar rellevant-se en la funció de cantant solista demostrant, una a una, les seves dots vocals. Les coreografies simples i divertidament innocents amb aires 50’s acabaren d’arrodonir la posada en escena.
Amb excel·lent tessitura ens oferiren un tast del seu Train To Your Lover (2011) amb temes com I Can’t Choose, You Hurt Me Really Bad, Can’t Let Him Go, Train To Your Lover o Wanna Blindly Trust In You i un petit glop del Now! (2009) amb Real True Love.

Tornem de nou amb Mr. Paperboy, presentat com l’estrella de la vetllada i rebatejat pels catalans com Eli “Pepperboy” Reed, per fer-se’l més seu. Només sortir va revolucionar la sala, un recinte ple de gom a gom ansiós d’escoltar la sorprenent veu de l’artista. Els entesos creuen reconèixer en ella trets i influències de Tyrone Davis (que efectivament semblen ser-hi) però els seus xiscles recorden inevitablement a James Brown. Al meu costat, un individu reciclat del Proyecto Hombre que s’embolica i posteriorment es fuma un porro (sense fer-lo rular!) està d’acord: – Venga James Brown, dale caña! – baladreja roncament. Per acabar-ho d’adobar la Jennifer, la famosa xoni de Castefa, també ha vingut: el primer cop que el cantant s’apropà al marge de l’escenari aquesta li etzibà a pulmó obert un “I love you!” que en primera instància fa riure els adjacents. Malauradament no va entendre que les bromes més val no cremar-les i, vergonyosament, es va passar tot el concert increpant al pobre nano que ja no sabia on amagar-se.

Sia com sia el tàndem Paperboy/Pepper Pots sonà magníficament bé. El seu projecte discogràfic conjunt, l’EP de versions Time And Place, va ser repassat íntegrament amb mestrança: Time And Place, There Ain’t No Man That Can’t Be Caught, Take It Like a Man i, el moment més memorable de la vetllada, el duet format per l’Eli i l’Aya amb Don’t Mess Up a Good Thing.

Com no podia ser d’una altra manera també hi hagué temps pels temes originals de l’intèrpret, com l’inicial i espectacular The Satisfier o Come And Get it, així com per grans temes del soul com Don’t Sign The Papers Baby (I Want You Back) de Jimmy Delphs.

I per últim un homenatge al grandíssim Ray Charles amb la interpretació de I’ll be your servant, on rodejat per uns Pepper Pots fent cors i palmes l’estatunidenc s’acomiadà d’aquella peculiar fauna urbana que es donà cita en l’emblemàtic recinte del Paral·lel barceloní.

I és que el soul, germanes i germans, el portem tots a dins.

Text: Alex Reuss

Fotos: Ma.Carme Montero

Love of Lesbian: twelve points!

in A PRIMERA FILA

Una cua llarguíssima fora del Clap de Mataró feia preveure una sala plena per veure la presentació de “La noche eterna. Los días no vividos” l’últim disc dels Love of Lesbian que va veure la llum el passat dimarts 22 de maig. I així va ser: totes les entrades venudes.

Recordo el primer concert que vaig anar a veure dels Love of Lesbian al Clap. Va ser per la presentació del seu últim disc en anglès, l’”Ungravity”. Aquell dia, un dia del l’any 2003, vam arribar a ser una vintena de persones per veure’ls. Com han passat els anys i com han crescut en nombre de fans… Això és gràcies a la feina de formigueta durant tots aquests anys. I s’ho han ben guanyat. I s’ho mereixen.

Però anem al que realment interessa: el concert. Amb mitja hora de retard surten mentre sonen les notes de  “Tercero segunda” pels altaveus. En el públic es produeix una histèria col·lectiva al·lucinant. Es nota que hi ha moltes ganes de veure’ls i escoltar-los…

Arranquen amb “Nadie por las calles” i “Los seres únicos” del nou disc. Tothom canta com si fossin cançons de tota la vida. I, a continuació, “La niña imantada” del celebrat “Cuentos chinos para niños del Japón”. El concert es composa de cançons de l’últim disc: “Wio”, “Belice”, “Los días no vividos”, “El hambre invisible” o “Oniria e insomnia”. I alguns dels seus hits dels anteriors: “Club de fans de John Boy”, “Los colores de una sombra”, “Un día en el parque” o “Incendios de nieve”.

Ho donen tot a dalt i a baix l’escenari. Tenen, com de costum, una gran connexió amb el públic. I, ens deixen uns quants moments per recordar: a “Incendios de nieve” en Santi i en Jordi salten de l’escenari i canten i toquen al mig del públic en un moment de deliri per part de la gent i dels telèfons mòbils. A continuació, ells dos, toquen “Te hiero mucho (historia del amante guisante)” en versió acústica mentre en l’Oriol Bonet, el bateria, ho grava amb el seu iphone. I, seguidament, el públic demana a la Marlen i en van fer un breu “Se instalo en el ático hace un mes, creí que habla al revés, pero Marlen era de Ucrania”. Fantàstic!

I el moment del concert: en Santi fa de Rajoy mentre canta “El ectoplasta” i l’aplica a l’actualitat política del moment i parla d’en Rato, l’Urdangarín, l’Esperanza i el Rei. Es canta “un elefante se balanceaba…”. És un moment espectacular mentre en Santi es treu la camiseta i llueix el seu tipet… Brutal!

En resum, un concertàs on el públic es va entregar des del minut 1 cantant, cridant i saltant. I ells, els lesbians, en Santi Balmes, en Joan Ramon Planell, en Julián Saldarriaga, l’Oriol Bonet, en Jordi Roig i en Dani Ferrer, donant-t’ho tot. I marxen ballant “Holdin on the Black Metal” dels My Morning Jacket. I els que vam tenir la sort de ser-hi el recordarem durant molt de temps amb una gran rialla d’orella a orella.

Va ser un gran Festival de Neurovisión!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Dear Prudence: L’entrevista

in A PRIMERA FILA

Sí, hola? Us truquem de L’Ampli. Què tal, com anem? On pareu? Nosaltres? A la porta del Sidecar. Com? Romesco? Diuen que estan sopant a un lloc que es diu Romesco… I on para això? Al Carrer Sant Pau… molt bé, anem cap allà.
En cinc minuts arribem a l’esmentat restaurant i establim contacte visual amb els Dear Prudence, una banda a la que no coneixem personalment ni hem escoltat en directe. Els temes que tenen penjats a Internet sonen molt bé, raó per la qual ens animàrem a demanar-los una entrevista.
Escuren els plats, deuen ser ells. Es produeix l’intercanvi de mirades típic de qui no s’ha vist mai. Efectivament, som els de L’Ampli i tenim unes quantes preguntes a fer-vos.
Petons i encaixades de mans. De seguida el clima es torna agradablement distés, fet que aprofitem per colar la primera qüestió:

El grunge, etiqueta amb la que sovint us han relacionat, a més de ser una manera de fer música, emmarcava tota una visió pessimista de la vida. Us identifiqueu també amb aquesta vesant?

No… no – s’afanya a dir la vocalista – però tot seguit fa una pausa i sembla fer un repàs mental a les seves creacions. – La de les lletres és ella – intervé l’Ik – per això la mirem tots. L’Anna no s’hi pot estar i ens aclareix que “la visió pessimista a nivell de grup ni de conya! Tot el contrari! No podem estar dos minuts sense fer broma”. I és cert, la conversa és un esdevenir constant de riures i bon rotllo.

La Carolina, finalment, amb un to més seriós i reflexiu ens explica que “les lletres parlen de tot el que m’ha emocionat, de les relacions personals, amors, odis, inseguretats… però no es pot parlar de pessimisme. Gens!”.  El suïcidi no entra en els nostres plans – puntualitzen entre rialles.

Tradicionalment cantar en anglès en aquest país semblava no tenir futur. Penseu que és una tendència que està canviant?

Sembla que sí. Fa anys van sorgir uns quants grups que utilitzaven l’anglès en les seves lletres, poc després, però, van posar veto a tot el que fos cantar en aquesta llengua. Si no ho feies en castellà no hi havia res a fer. A Barcelona, posteriorment, si no ho feies en català tampoc et menjaves un “rosco”. Ara torna a haver cabuda per l’anglès: Russian Red, Maika Makovski… – Possiblement fos també una qüestió de coneixement – puntualitza l’Anna – Ara la gent està més acostumada a escoltar música en diferents idiomes.

Probablement estarem d’acord en que als noranta, la banda “grunge” espanyola per excel·lència van ser els Dover. Justament una banda amb dues components femenines que cantaven en anglès. Us importaria imaginar-vos d’aquí uns anys fent música electrònica, utilitzant  ritmes africans, composant lletres més poperes?

– Ara no, però no se sap mai – comenta en Dedé, fins llavors menys participatiu a causa del seu rol de community manager que l’empeny a actualitzar el Twitter de la banda amb notable assiduïtat (i li estem molt agraïts!). L’Ik ens explica confiat que té un passat: – Fa uns anys, amb una banda de techno-pop, vaig acabar en pilotes al Sidecar! Això no ho posareu, oi? –  La insistència de la resta del grup, ho sentim, ens obliga a esmentar aquest passatge biogràfic lleugerament pujat de to.

Dear Prudence, com heu explicat en més d’una ocasió, és el títol d’una cançó dels Beatles. La lletra d’aquest gran tema és extremadament simple. Creieu que el secret d’una bona cançó recau més en la lletra, en la música, en la manera de cantar-la?

Crec que ningú sap on està el secret d’una bona cançó – respon la compositora – Particularment no dono més importància a una cosa que a una altra, quan composo primer va la música i després la lletra. A vegades, malgrat això, hi ha paraules o expressions que m’agraden des d’un inici i que haig de col·locar sigui com sigui dins la melodia – .

La resta de la banda reconeix que la Carolina du el gran pes de la composició però estan d’acord en què darrera hi ha un treball de local on cada component hi aporta el seu toc personal: – Cadascú se la de fer seva – afegeix en “Gran Miranda”.

Hem llegit que, per motius econòmics, preferiu esperar per gravar el vostre primer llarga durada i així poder oferir al vostre públic un producte de qualitat. Cada cop compteu amb més seguidors, contempleu com a possible l’opció del crowd funding?

– contesta l’Anna – de fet n’hem parlat. L’Ik ens explica que “no fa gaire un col·lega em va ensenyar el vídeo d’una banda amb la que toca. És rotllo viral i han tingut un munt de visites. Pretenien aconseguir la col·laboració de la gent i de fet ja han recaptat gairebé tot el que necessiten”.

La particular sonoritat de la música dels 60, 70, 80… Creieu que la dels 90, sovint menystinguda, està rebent actualment el reconeixement històric que es mereix?

És cert – afirma la Carolina – hi ha com un ressorgir dels 90, però no tan sols a nivell musical. Ara a la MTV, per exemple, tornen a fer Beavis and Butthead! Hi ha com una tornada a les tendències d’aquella dècada que a nosaltres ens ha vingut “de perles”– . En Dedé puntualitza i ens explica que “no fem la nostra música pensant en la moda sinó perquè ens agrada. Ara bé, si tornen els 90 per nosaltres de puta mare!”.

Ambicioneu una brillant trajectoria discogràfica, una vida a la carretera carregada de concerts o principalment passar-vos-ho bé i el temps dirà?

– Que ens toqui l’Euromillón, a partir d’aquí… – bromeja la cantant –  Tant de bo ho poguéssim tenir tot, malgrat que passar-ho bé ja ens ho passem de conya des que vam començar a tocar – . L’Ik afegeix que “fer vida a la carretera és una joia. Te’n vas de bars després de fer la prova de so, vermutito…”, fent clara al·lusió al tiberi i les copes que s’han ficat al cos aquell mateix vespre. – S’ha de dir – continua la vocalista – que portem poc temps i que encara no hem fet molts bolos.

Estem acabant l’entrevista i, donat que sovint se us pregunta per les vostres influències, ens agradaria saber amb quina banda, actual o històrica, us agradaria marxar de gira.

Buff – sospira el guitarra –  amb això ens fotríem d’hòsties. L’Anna ho te claríssim i respon automàtica i sorprenentment Queen. Ara, el súmmum de la perplexitat arriba amb la resposta de la Carolina, qui marxaria amb l’Olivia Newton John per cantar amb ella Xanadú! – Som molt eclèctics – s’excusa rient la teclista. El consens arriba amb bandes d’una sonoritat més semblant a la que practiquen: Nirvana, Pixies. The Breeders…

Doncs res, això és tot. Ara som nosaltres els que ens disposem a sopar i seguidament tornar cap el Sidecar per a escoltar-los, ara sí, en directe (la crònica del concert la vau poder llegir no fa gaire a L’Ampli). La banda es retira no sense abans recomanar-nos les croquetes de pernil, les quals, per cert, estaven molt bones.

 Dear Prudence són:

Carolina Delgado: Veus i guitarra rítmica
Anna Castañé: Veus i teclats
Ik Miranda: Guitarra
Dedé Camprubí: Baix
Jotaeme Balibrea: Bateria

La primavera comença a la Plaça Odissea

in A PRIMERA FILA

Arriba el bon temps, s’allarguen els dies i ve de gust anar a concerts i escoltar música a l’aire lliure amb una cerveseta ben fresca a la mà. Per això s’agraeixen esdeveniments com el Festival Plaça Odissea, que va tenir lloc entre el 10 i el 12 de maig al Maremagnum i que enguany arriba a la seva sisena edició. Bona música i bon ambient al costat del port i sense que ens costi ni un cèntim.

Enguany s’ha presentat un cartell de luxe i per a tots els gustos, amb grups d’ací prop tan consolidats com Antònia Font i Klaus&Kinski, i alguna grata sorpresa procedent de l’estranger, com els islandesos FM Belfast o els britànics Maxïmo Park.

El grup madrileny Jonston i els mallorquins Joan Miquel Oliver i Pau Debon van ser els encarregats d’obrir el festival el passat dijous 10 de maig. Els Jonston van tocar les cançons dels seu disc “Taller de memoria” (Autoeditat, 2010) i de l’EP d’aquest any “Veo visiones” (2012). Fan un pop senzill i delicat, però amb unes veus forçadament nyonyes. Pel que fa als Antònia Font, sense novetats al front. Tenen un munt de cançons bones. Tenen un dels millors lletristes i músics de l’escena musical catalana i, ens atreviríem a afirmar, de l’estat espanyol (en Joan Miquel Oliver, és clar). Però hi ha moments dels seus concerts que els falta potència, energia, punch. Ni la preciosa Calgary 88, amb la que acostumen a posar el colofó, aconseguí engrescar del tot a un públic que, tanmateix, es manté ben fidel als de Palma.

Divendres 11 s’iniciava amb uns joveníssims autòctons, The Last Dandies, que van desgranar el seu EP i disc homònims. Guitarres sense complexos, potència i una naturalitat damunt l’escenari que sorprèn donada la seva joventut; sens dubte, en sentirem a parlar més. Van continuar els genials i extravagants Manos de Topo, amb un concert que va girar al voltant del seu últim disc, “Escapar con el anticiclón (y volver con la boca roja)” (Sones, 2011). Evidentment també van sonar algunes cançons dels seus anteriors àlbums com “El cartero”, “Es feo” o “Morir de celos” i, com sempre, en Miguel Ángel Blanca ens va fer riure amb els seus comentaris enginyosos. Seguidament, van sortir a l’escenari els Nudozurdo. La cruesa del seu rock amb tocs de psicodèlia van crear eufòria mentre ens atrapaven les notes de les cançons dels discos “Tara Motor Hembra” (Recordings From The Other Side, 2011) i “Sintética” (Popstock!, 2008).

Però el plat fort de la nit el van servir ben calent els FM Belfast. Els islandesos, forjadors d’himnes electropop com “Underwear” o “Par avion” (“How to Make Friends“, World Champion Records 2009),   han tocat diverses vegades a Barcelona – concretament a la sala Pop Bar i a Razzmatazz 1 – i sempre han causat furor. Però aquesta vegada van superar les expectatives: que mig Maremagnum acabés saltant com si no hi hagués demà va ser qüestió de segons. Entregats al màxim, els FM Belfast van abusar descaradament de sintetitzadors i de bases rítmiques extretes directament de l’electrònica més clàssica – un 10 pel noi de la taula! -, tot arrodonit per la fantàstica actuació de la parella de cantants, l’humor omnipresent i una posada en escena que recordava als també nòrdics Kakkmaddafakka (que repetiren a Barcelona només una setmana abans a Razz 1).

Els islandesos es van mostrar tan propers que van acabar en roba interior mentre corejàvem “We are running down the street in our underwear”. La versió de “Killing in the name”, de Rage Against de Machine, que parteix del seu cover, “Lotus”, també va ser un dels plats forts de l’actuació, en la que vam poder gaudir dels grans temes del seu darrer àlbum, “Don’t Want To Sleep” (Morr Music, 2011). L’últim senzill de concert va ser iniciativa popular i s’anomenà el que sigui que significa “una altra” en islandès, entonada per un públic massa animat perquè la festa arribés a la seva fi.

L’últim dia del festival, el dissabte 12, va ser el moment de Pegasvs, Klaus & Kinski, Cloud Nothings i Maxïmo Park. Anem a pams. El duet establert a Barcelona, Pegasvs, va descarregar la seva delicada però potent música futurista que ens regala el seu disc “Pegasvs”. Van posar llum a un dia que, mica en mica, s’aniria tapant (i no només literalment parlant). El relleu el van prendre Klaus & Kinski i les seves cançons de bases diverses (country, sarsuela…) passades pel sedàs del pop i que cada vegada sonen millor en directe. Es nota que ja estan agafant rodatge amb el nou disc “Herreros y fatigas”. Seguidament, canvi radical d’estil, ja que a l’escenari hi van pujar els nord-americans Cloud Nothings. La seva energia va fer que ens quedéssim bocabadats mentre una pluja esporàdica entrava en escena. Amb les guitarres ben afilades i la base rítmica a tot drap, van fer-nos vibrar amb el post-hardcore contundent dels seus darrers treballs: “Turning on”, “Cloud Nothings” i “Attack on memory”.

I, per tancar la nit i el festival, un dels grans: els Maxïmo Park. Els anglosaxons no aterraven a Barcelona des del seu darrer concert al Summercase 2008, i els que hem assistit a ambdues cites hem pogut comprovar, decebuts, que algunes vegades els temps passats eren millors. D’acord, Paul Smith, el líder i cantant de la banda, es mostrà tan enèrgic i hiperactiu com sempre, anant d’una banda a l’altra de l’escenari i fent despertar un públic un tant apàtic amb els temes del seu nou àlbum, “The National Health”; si “Quicken the Earth” (Warp/Pias, 2009), el seu darrer disc, ja va defraudar una mica, sembla que aquest va pel mateix camí. Reconeixem que és difiícil superar una joia com “Our Earthly Pleasures” (2007) o un debut tant potent com “A Certain Trigger” (2005), però veient el concert que els Maxïmo ens van oferir deduïm que no es tracta d’un problema d’estudi sinó, malauradament, d’una problema de directe. Els de Newcastle han perdut molt: un guitarrista tímid que nadava entre acords, un baix quasi al darrere de l’escenari i un bateria tou no van ser els millors companys de viatge. I Paul Smith no ho pot fer tot sol. El millor: “Our Velocity” (únic moment en què el guitarra va deixar de fer servir una rítmica per passar-se a la Fender Stratocaster!) i recordar preciosos temes com “Parisian Skies” i, evidentment, “Apply Some Pressure”, amb el que van tancar el concert.

I així es donà per acabat el Festival Plaça Odissea 2012, un pròleg a l’abast de tothom d’un estiu que es presenta ben complet, amb el monstruosos cartells del Primavera i el FIB, però també amb petites joies low-cost com l’Arenal Sound o el Pop Arb. Els de L’ampli procurarem ser a tot arreu!

Text: Jordi Daumal i Elisenda Lamana
Fotos: Sergi Moro

Flamenco-jazz Gran Reserva

in A PRIMERA FILA

Hay bandas que como el buen vino merecen una atenta degustación. Saborearlas no es un ritual reservado para la élite, pero es necesario abrir los ojos, atender a lo que te manifiesta el olfato y ser sensible a lo que te brindan tus órganos de degustación. Bajo el liderazgo de Javier Colina, el CMS trio es comparable a un buen vino reserva. El contrabajo de Javier nos aporta la fuerza y la firmeza de una variedad de uva como el tempranillo. El saxo de Perico Sambeat dota al conjunto de una textura aterciopelada y sedosa. La batería de Marc Miralta proporciona el regusto a barrica de roble, que surte de aroma y dota de equilibrio al resto de componentes. Si además, añadimos al toque la guitarra del maestro Chicuelo, el cante de Alba Carmona y las percusiones de Isaac Vigueras, tenemos ante nosotros una combinación de cualidades que ya querrían para sí cualquiera de los más reputados caldos.

Un revoltijo de jazz, bulerías, fandangos, tangos o bluses con Groove es la receta que CMS trío –esta vez, con el añadido de sus invitados- utiliza asiduamente para posicionarse como uno de los referentes a nivel nacional, – y si digo nacional digo planetario- de un estilo comúnmente denominado como flamenco-jazz.  Partiendo de composiciones esencialmente instrumentales, CMS trío se sirvió de la improvisación como arma principal para generar atmósferas densas y parajes que en ocasiones transportaron al público de L’Auditori a un clímax armónico. La lírica del saxo de Sambeat, unido a la solida y vigorosa base rítmica que Colina y Miralta ofrecen en cada uno de los proyectos  -de escucha casi obligada el disco ‘En la Imaginación’, en el que Colina, Miralta, Sambeat y Albert Sanz imparten su magisterio musical junto a la delicada voz de Silvia Pérez Cruz– nos demuestran que los cimientos de este estilo de tanta complejidad técnica están firmemente asentados.

Con algo más de una decena de piezas compuestas mayoritariamente por Sambeat y Chicuelo, el recital transcurrió con algunos problemas de ecualización, que un “follonero” infiltrado entre el público se encargó de recordar a viva voz a los músicos. Lo hizo en un tono aleccionador que recordaba más al de Al Capone que el que correspondería al fundador de una de las escuelas de música de más renombre en Barcelona. Ver para creer. Y sí, la guitarra de Chicuelo más subidita de volumen sonaba grande, muy grande, y es que su depurada técnica, junto a su anchura de miras musical, dotó al sonido de un duende flamenco y un virtuosismo que comía del mismo plato que el resto de los músicos, evitando protagonismos innecesarios ni egos superfluos.

Y como ocurre con toda buena botella de vino, en algo más de hora y media, la degustación fue llegando a su fin. Con una sensación embriagadora pero distendida, el público de L’ Auditori ovacionó a estos grandes músicos, que dan un sentido mucho más cercano a un estilo como el jazz, que aunque es de sentimiento universal por sus orígenes multiétnicos y urbanos, en ocasiones queda lejos de nuestra cultura autóctona. Cultura y raíces de la que deberíamos sentirnos más orgullosos, ya que para nuestra suerte, Cataluña ha sido y será la cuna de muchos de los más grandes artistas de un género como el flamenco. Y es que no hace falta cruzar el Segre para saborear un buen vino con sabor a tempranillo.

Texto: Álex Pérez

Fotos: Tatiana Moret

1 22 23 24 25 26 32
Ves cap amunt