Tag archive

Micah P. Hinson

Micah P. Hinson, 28 songs, 3 hours

in A PRIMERA FILA
Barcelona, 2 de novembre del 2017. Sala Razzmatazz.
No fou la primera, ni probablement l’última, vegada que veiem al de Tennessee defensar en solitari les seves cançons. Aquest escanyolit trobador de la quotidianitat es basta i es sobra amb el torrent de veu que raja de la seva gola, una veu assossegada i profunda que, arran d’una equalització (al meu entendre) excessiva, sonà un xic lúgubre.
L’home s’ho prengué amb calma. Suc en mà avisà d’entrada que ell allà venia a presentar el seu darrer llarga durada, The holy strangers, com qui va als platós de televisió a “hablar de mi libro”. I efectivament dugué a terme el seu legítim propòsit: Anaren circulant, amb alguna excepció, el reguitzell de relats amargs que conforma l’obra.
Inicialment, explicà, dugué a la discogràfica una col·lecció de 28 cançons. Un àlbum amb una durada aproximada de tres hores que, per curiós que sembli, a la gent de Full Time Hobby se’ls presentà excessiu. Passaren, doncs, la tisora i la cosa quedà orfe d’algun dels temes favorits de l’autor. En conseqüència Hinson aprofità el directe per a reivindicar i compartir alguna d’aquestes amputades peces.
Del repertori, però, ens quedem amb la publicada i magnífica Lover’s Lane, bri d’alegria rítmica dins una partitura on s’imposa una implacable tristor poètica. Oh, Spaceman, The great Void… parts d’una història on abunda el drama, una història lamentable i captivadora a parts iguals.
Hagués resultat interessant, donada la importància del cos instrumental dins la narrativa d’aquesta òpera folk, que l’artista hagués estat acompanyat per la banda. Més enllà d’aquest significant però petit detall, tot en ordre. La essència i l’esperit hi eren. Tothom satisfet.
Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

 

El Disc Populi de la Lupe Capell

in DISC POPULI
LUPE CAPELL La Lupe Capell és una vella amiga de L’Ampli. Creadora audiovisual, cos i ànima de la productora audiovisual Xindogu, és l’artífex (entre moltes altres coses) dels vídeos promocionals del Petit Burg Festival. Alegre i dinàmica, el seu Disc Populi, creiem, és un fidel reflex de la seva naturalesa.
Astrud - Mi fracaso personal Mi fracaso personal – Astrud He escollit aquest disc perquè des de la primera vegada que els vaig veure actuant a Lo + Plus vaig sentir una fascinació total per aquest parell d’artistes que fan cançons totalment diferents a les que jo havia sentit mai. Tenen unes lletres surrealistes, que et transporten a d’altres universos paral·lels i a la vegada t’hi sents identificat… una sensació rara, rara… però al meu gust, genial. Amb una amiga sempre diem que el món es divideix entre els que els adoren i els qui els detesten i si ets d’una banda, s’et fa impossible entendre l’altra. Tot el disc és una joia. Espero ansiosa poder veure el concert de despedida ofical al CCCB aquesta primavera
The Rocky Horror Picture Show
B.S.O
Aquest disc és un dels que sempre poso quan necessito un subidón d’energia perquè he de fer alguna cosa que em fa molt pal: netejar el lavabo, la cuina o factures… o quan tinc pressa i he de fer algo mecànic i sense pensar gaire. Poso el disc i em poso contenta automàticament, em fa riure i passes una hora sense adonar-te’n i bé… et pots descobrir a tu mateixa imitant a la Susan Sarandon o al Tim Curry i fent un espectacle no gaire digne de ser vist fora de la intimitat.
Micah P. Hinson and the Gospel
of Progress
He escollit aquest disc perquè durant molt temps és el primer que escoltava quan pujava al tren: em tapava amb l’anorak, em posava els cascos, posava el Micah i em deixava transportar. Una veu preciosa, trencada però que dóna pau, que t’explica històries tristes i, com diria un amic meu, té una veu que sembla que “t’acaroni les orelles”. Molt recomanable per aquelles estones en les que et vols revolcar en la teva pròpia melancolia. Aquest disc, a més, em va fer redescobrir el folk, que abans no escoltava mai.
Ves cap amunt