El dissabte 9 de febrer era dia de Carnaval. Dia de festa i xerinola. No és una festa que m’apassiona massa. Més aviat gens, per tant, no ho recordava, però ho vaig poder comprovar només arribar al Paral·lel i trobar-me’l tallat amb unes carrosses guarnides, penso que amb poc gust, i persones amb poca roba, plomes i a punt d’agafar una galipàndria. Això és el carnaval… Després, a dins a la sala Apolo també ho vaig constatar veient a una persona disfressada de persona egípcia. La resta, si anàvem disfressats, no ho vaig saber distingir…
Era el dia gran de l’Aloud Music Festival. El seu responsable, en Sergio Picón, es va treure de la màniga un festival de tres dies, per celebrar el desè aniversari de la discogràfica, repartits en diferents sales de la capital catalana: dijous 7 a la sala Sidecar (amb Syberia i Cuzo), divendres 8 a la [2] de l’Apolo (amb Yndi Halda, Giardini di Mirò, The Samuel Jackson Five, Powder! Go Away i Stories from the lost) i el dissabte 9 a l’Apolo (amb Toundra, Lisabö i The Joe K-Plan). Però anem a pams…
Amb una sala que s’estava omplint mica en mica en Mario i en César, guitarra i bateria, el duet The Joe K-Plan, van obrir la tarda nit amb el seu rock caòtic, però a l’hora virtuós. Estan parats des del seu “Rigan asesino, Olibia vencerá” de l’any 2009, però es va comprovar que no han perdut el ritme frenètic que els caracteritza al tocar. Són un grup un grup que sembla que estiguin tocant al menjador de casa seva. L’un per l’altre es van animant i es desinhibeixen tant que et dóna la sensació que no tenen present que estan dalt d’un escenari.
Va ser una bona manera de començar i donar pas a un ens amb sis extremitats: dos bateries, dos baixos i dos guitarres. Els Lisabö. Contundència i brutalitat portada a l’extrem. Quan els vas a veure tens unes expectatives, records de l’última concert, però sempre les superen. Sempre, sempre i sempre. Van esquarterar el seu últim disc “Animalia lotsatuen putzua” (millor disc del 2011 segons algunes publicacions especialitzades). Com un animal que aixafa tot el que troba al seu pas, els bascos, van anar colpejant-nos amb el seu post-hardcore poètic fins deixar-nos a tots noquejats per ko. Es deixen la vida dalt l’escenari. I així ho transmeten. Un espectacle poder-los veure i escoltar.
I per tancar la nit, el festival i l’aniversari els madrilenys Toundra van pujar a l’escenari de l’Apolo a tocar el seu post-rock amb tocs de metal i hardcore. Al ser una nit especial es van acompanyar dels instruments de corda de Cordes del Món. Van aportar el toc preciosista que tenen les cançons en els discos, però personalment penso que no hi van arribar a treure tot el suc possible. Van fer-nos moure al ritme enèrgic del seu últim i ben rebut disc “III” amb el fantàstic començament amb la meravellosa “Ara Caeli”. Enmig hi van intercalar cançons del “II” i també la versió de The Ramones “I believe in miracles”. A mi em va agradar, però crec que se la podien haver estalviat (apunt per qui no ho sàpiga: els Toundra no canten fan música instrumental). Aquest, per mi, va ser l’únic “però” de la nit. Totalment perdonable.
Després, un pastís amb unes espelmes amb el número 10 van deixar veure a en Sergio un breu moment dalt l’escenari. Tradicional cantada de l’”aniversari feliç” i bufada d’espelmes. Una nit fantàstica. Sergio, esperem en candeletes l’edició de l’any vinent!
Text: Jordi Daumal
Fotos: Sergi Moro