Waters

Us ha passat mai allò d’estar escoltant música i perdre el món de vista? Surar en mig del “no res”, en un univers buit on l’únic que us manté en un estat de consciència és la percepció d’una melodia que us atrapa? Si la resposta és afirmativa comprendreu d’on va treure Matthew Caws el nom de la seva banda. Darrerament s’han sumat a aquesta Doug Gillard (guitarrista de Guided by Voices) i Martin Wenk (trompeta dels Calexico). Caws es declara admirador de tots dos, afirmant amb orgull, i en un castellà encara per polir, que ambdós són grans “multi-instrumentísimos”. Tot i el simpàtic lapsus linguae cal confirmar que ambdós, efectivament, són grans músics i que, un cop més, ho van saber demostrar. El que és segur és que els habituals i els “nous” formen, plegats, una màquina ben engreixada.

El passat diumenge Nada Surf  desembarcaren a Barcelona per presentar el seu darrer treball. Malgrat la desigual acollida que va rebre per part de la crítica The Stars Are Indifferent To Astronomy el directe dels novaiorquesos és, gairebé sempre, sinònim de gran nit de concert.

L’ofert a la Sala Apolo el passat diumenge no va ser cap excepció. Brindaren al respectable un recital carregat d’energia, tirant de material nou i repassant de manera generosa la seva, ja extensa, discografia. Amb set àlbums d’estudi a les seves esquenes i vint anys compartint escenaris actualment arrosseguen un públic divers: bollicaos i puretes ompliren la sala i vibraren al son dels seus himnes. Una noieta, a la meva esquena, probablement al parvulari en temps del High/Low, no parava de repetir, cançó rere cançó “Aquesta m’encanta!”.
I amb incondicionals com aquests els músics obsequiaren la parròquia amb dos bisos, reservant-se per aquests, com és habitual, alguns dels temes més demandats, com ara Always Love, Popular o Blankest Year. Tema, aquest últim, que tancà definitivament el concert amb el públic cridant “Fuck it!”.
Val a dir que Clear Eye Clouded Mind, Waiting for Something, Jules & Jim, Teenage Dreams, Looking Throw i The Future, tots ells part l’actual treball, si bé delaten un cert continuisme i poc marge a la sorpresa sonen magníficament bé en directe.

Pel que fa als teloners, si no ho dic rebento: Barcelona, una ciutat amb més de 2.000 anys d’història, no es pot assemblar a Califòrnia, en tot cas serà a l’inrevés! I de ser així possiblement sigui perquè el primer governador de la regió va ser el català Gaspar de Portolà.
Mereixeu una explicació. De fet, ja us ho dic ara, més allà de l’anècdota històrica això que he explicat és una xorrada. Van Pierszalowski, líder dels Waters (i dels desapareguts Port O‘Brien) va comentar, innocent, que li agrada Barcelona perquè “looks like California”. Sacrilegi!!
Bromes a banda la formació va deixar molt bon regust de boca. Mixtura de potència, melodia i aires de west coast els temes del seu treball Out in the Light van retrunyir, elegantment, dins les parets del recinte.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro