Vida Festival

Vida Festival 2019: Chapeau!

Vilanova i la Geltrú, 4, 5 i 6 de juliol del 2019, Vida Festival

La nostra visita al festival musical vilanoví per excel·lència (parlem, com no, del Vida Festival) no podia resultar més satisfactòria. Alguns podríeu (potser amb raó) replicar-me i fins i tot assegurar que si hagués tocat Beirut… Pse, no sé què dir-vos, en termes generals va estar tan xulo que el disgust inicial es va dissipar tan ràpid com la minsa pluja que va caure dissabte.

I és que sí, perquè la Sharon Van Etten va assumir, traslladada a l’escenari gran (Estrella Damm), amb professionalitat i amb solvència, el rol de cap de cartell. Aquells pantalons, a més, no tothom els sap lluir (macho mode off, si fos un home diria exactament el mateix).

Però vaja, anem per parts, doncs dijous ja va ser de traca.

En arribar trobàrem en Pau Vallvé a La Cabana, escenari tradicionalment reservat a propostes “petites” i alhora carregades d’energia. Encert, per tant. Qualitat i savoir-faire del power trio, contrastada àmpliament per aquesta redacció, amb els que aviat es posà el públic a la butxaca.

José-González – Foto: Christian Bertrand

Un luxe, com de costum, escoltar en José González. Molt solet se’l veié a la tarima king size, però ell es bastà i es sobrà. El repertori fou variat i inclogué brillants versions de temes dels Beatles, Massive Attack i Al Green, així com de propis i obligats com Stories we build, stories we tell.

No fa gaire que assistírem a la defensa del deliciós Energia Fosca d’El Petit de Cal Eril al, també deliciós, Festival Muda. Tant fa, res ens havia de privar del goig de veure actuar una banda que “funciona sola”, impulsada, probablement, per alguna mena d’energia còsmica. Llum en la foscor.

Fat White Family – Foto: Mika Kirsi

L’experiència Fat White Family fou molt grata, doncs a l’entendre de qui escriu aquestes línies aquesta colla de mossos amb pinta de chav britànic amb ganes de marro tenen essència (i no precisament d’aigua de roses). Actitud creïble i so contundent que engrescaren els de sota.

Sortits de la mateixa taverna, Sleaford Mods: quin magnífic despropòsit. Recital sense sorpreses però, vaja, que no calgueren. Públic entregat als lladrucs de Jason Williamson i als ritmes enregistrats (i més treballats en el seu darrer àlbum, Eton Alive) de l’inseparable Andrew Fear. Genial.

Excursió fins a l’escenari La Cova, toquen els Cala Vento. Els empordanesos connectaren ràpidament, com saben fer, amb els nombrosos congregats. Viu intens on, per forma i contingut, tothom (a excepció del personal de seguretat, estricte i esbroncat) quedà content.

Hot Chip – Foto: Christian Bertrand

Plat fort. Hot Chip surt a escena. La corona, sens dubte: enèsima demostració del gran estat de forma pel que passen aquests veterans de l’electrònica popera. Sí, sonà Ready for the floor, però també molt del flamant A Bath Full of Ecstasy. i un inesperat cover del Sabotage dels Beastie Boys. Festassa, de debó, del millor del festival i (atenció) de l’any.

El divendres, primerament, ens endinsàrem dins el bosc per assistir a l’actuació d’en Kevin Morby. L’escenari El Vaixell, però, és tan cuqui com trampós. La intimitat pretesa per l’indret i aquella tarima marinera desapareix engolida per un mar de veus desconsiderades que confonen un recital proper amb la música ambient d’un xiringuito de platja. El concert? Molt bé, comentaven, spritz en mà, un parell de caps.

Sharon Van Etten – Foto: Christian Bertrand

Després Sharon Van Etten. Poc afegirem al ja dit a l’entradeta. Ens agrada més així, quan ensenya garra, com feu a Comeback Kid. Cap al final, val a dir, s’amansí una mica, però la feina fou feta i molt ben feta.

Anotada en la llibreta de redactor com a actuació obligada de la nit: Fontaines D.C.. La baixa de Beirut els permeté mudar-se a La Masia Levi’s, aconseguint aixi un millor aparador. El dublinesos portaren a la maleta el seu aclamat Dogrel i, per Adraste, que tan preuat equipatge fou del grat de la multitud. Destacarem la super-ballable Big, però també peces amb menys bits per minut com Roy’s Tune.

La redistribució horària permeté també que el directe de Temples no coincidís amb el de Fontaines D.C.. Nom en lletres majúscules al cartell que, diguem-ho, estigué faltat de punch (opinió personal). Brillaren, és clar, Certainty i Shelter Song.

Superchunk – Foto: Mika Kirsi

What a Time to Be Alive, oi? Això afirmen uns (molt) vius Superchunk que a aquestes alçades encara saben, perfectament, com insuflar energia a qui, per manca d’hores de son i una edat (no serveix de res negar-ho) ja pensava en anar passant cap a casa. Valgué la pena, que cony.

Migdiada vital i de tornada a la Masia d’en Cabanyes. Dissabte.

Ferran Palau – Foto: Judit O

Humitat i gent no faltaren a una nova cita a El Vaixell. Ferran Palau, escudat pel Jordi Matas, lluità contra les inclemències meteorològiques per tirar endavant una audició amenaçada per la pluja. L’audàcia pagà la pena, els valents (artistes i assistents) feren tornar la màgia a tan especial entorn. El molt rodat Blanc (com a fil conductor) obtingué, d’aquesta manera, allò que no aconseguiren Morby i amics un dia abans.

Gus Dapperton, per contra, havent escampat la tempesta, no estigué a l’alçada del privilegiat marc que li correspongué. Hi ha bons ingredients (escoltar, p.e., Prune, You Talk Funny) però al directe li mancà cocció. A veure si per la propera…

Amb Nacho Vegas arribà l’esperat moment de seure en una de les, estratègicament col·locades, bales de palla. L’asturià, únic representant espanyol a l’escenari gran, acompanyat dels habituals, presentà alguns dels temes (Crímenes Cantados, Ideología) inclosos en el seu darrer treball discogràfic, Violética. En l’acostumat interludi reivindicatiu, que l’honora, membres del CIE de Barcelona prengueren el micròfon per denunciar la injusta situació dels interns.

Tanta profunditat, però, demandava a crits quelcom de més superficial. No caurem en l’error de menystenir la feina de les Cariño, ans el contrari, el tontipop fa una funció i elles la saben dur a terme amb mestria.

Madness – Foto: Christian Bertrand

Férem posteriorment “un pas més enllà” per apropar-nos a la pista central. Torn d’una de les actuacions més esperades de l’edició: Madness. Declaració d’intencions amb One Step Beyond obrint l’acte. La resta fou un viatge pels seus incontestables hits, sovint manllevats per la publicitat, en un exercici de comunió intergeneracional. Els anys hi són (amb tot el que això implica), però els britànics controlaren els tempos per a que la festa no decaigués. Ballaruga desfermada amb el definitiu Night Boat To Cairo.

La millor manera de posar fi al nostre pas pel Vida és, i així fou, amb un directe d’alçada. Lo dels alemanys Meute s’ha de veure, no pel YouTube, presencialment. Instrumentació clàssica de vent metall i percussió de marxa militar per a emular analògicament la sonoritat d’una sessió hipnòtica de house.

Tanquem la paradeta amb la, difícilment qüestionable, sensació de que l’organització ha fet una feina excel·lent. Ens traiem, un cop més, el barret: Chapeau!

Alex Reuss
Redactor

5a Festa de presentació Vida Festival 2019: Ljubliana & The Seawolf + Intana

Barcelona, dimecres 27 de març de 2019. Antiga Fàbrica Estrella Damm

Encara que el temps meteorològic sembla que ens vulgui fer la punyeta i l’encanti fer pensar a la nostra pell que és quasi ja estiu, no és pas veritat. Encara falta moooolt per treure’ns roba i pensar que el Vida 2019 està a la cantonada. Sort en tenim dels seus concerts de presentació que ens fan passar una bona estona cada poc temps.

La cinquena festa de presentació ens va portar en primer lloc a Intana, que ens va presentar per primera vegada en directe el seu últim treball A Plan for Us(Satélite K, 2019), un disc amb alternança de cançons en català i anglès. Núria Moliner ens porta juntament amb Guillem Callejón, Jordi Mestres i Ricard Parera un folk suau, vellutat, de cuidada producció i que durant la seva actuació i per generació espontània, en una cançó, es va produir un dels silencis més grans que he escoltat (escoltar un silenci?) en els concerts que he estat a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm.

Un cop acabat el concert dels Intana, un núvol de companys fotògrafs van tornar a agafar posicions davant de l’escenari. I no era per menys, era el torn de Ljubliana & The Seawolf, amb en Pol Batlle al capdavant, amb un barret a lo Jack Sparrow. Si normalment busquem referents o semblances quan escoltem un grup, aquesta vegada costa de fer-ho, pots donar-li voltes i voltes, però és que són únics. Espectacle total, psicodèlia, cabaret, estètica, música noventera amb tocs bowieans, directe perfecte, cançons molt cuidades. Com diuen ells mateixos al seu web, la música és una religió, una forma de curació i única resposta, és a dir univers Ljubliana & The Seawolf. Amb Tiempo, l’única cançó en castellà, es va produir el segon silenci de la nit. (senyors, em trec el barret). Vacuum (senzillament em sembla fantàstica), Parkin’ Lot, Via Magenta, Shit Dope i Burn the witch (deliciosa) van ser altres cançons del seu últim treball Libra (Bankrobber, 2019).Amb baixada de l’escenari per part del Pol Batlle, va acabar l’ACTUACIÓ amb majúscules dels L&TS.

Si aquesta és l’última festa de presentació del Vida 2019, l’han clavat i a sobre he marxat a casa amb el setlist. M’encanta col·leccionar-los, que hi farem.

Josep Ma. Català
Redactor

Roda de premsa i 4a Festa de Presentació Vida 2019: preparant l’amanida.

Barcelona, 20 de febrer de 2019. Antiga Fàbrica Estrella Damm.

Tres cosetes molt ràpides us vull comentar amb aquesta petita crònica de la roda de premsa de la presentació oficial del Vida 2019 i de la posterior festa.

La primera és que em foto gran. Vaig voler anar amb tren i metro fins a la Damm i de sobte em trobo a Sant Adrià del Besos. Vaig agafar una línia de tren que no tocava i per poder tornar vaig haver d’agafar 3 combinacions diferents de metro. Sort que la roda de premsa va començar més tard del que anunciaven i vaig poder assistir-hi des de l’inici. La segona és que cada vegada entenc menys com els cantants convidats a aquestes festes de presentació encara tenen el valor de presentar-se sols, acompanyats solament de la seva guitarra. Amics meus!!, no ho feu!!, estem massa ocupats xerrant, bevent i menjant patates!!. La tercera és la insultant joventut del Gus Dapperton i el seu grup (en especial el baix) i vaaale, al final són quatre coses, i es que per fi ja tenim el cartell quasi definitiu del Vida 2019.

Pel que fa a les dades mes d’oficina, les entrades de dia ja s’han posat a la venda, la d’abonaments va a bon ritme. Falta acabar de polir la part del càmping. Acord amb Renfe per trens extra, autobusos de connexió i d’altres que es poden fer a “demanda”. Escenaris i patrocinadors si fa o no fa com els de l’anterior edició, amb l’afegit de Vueling.

Ara anem pel cartell. Com que tots ja l’haureu vist, és el que tenen l’Instagram i el Twitter (el “Face” té els dies comptats), posarem poquets noms. Molta presència catalana, com per exemple la del Petit de Cal Eril, Pau Vallvé, Ferran Palau i Cala Vento. Noms de pes de la península com Fino Oyonarte o Nacho Vegas entre d’altres i internacionals molt reconeguts com Sleaford Mods, Sharon Van Etten, José González, The Charlatans, Madness o el mateix Gus Dapperton.

De fet, el cartell és com una bona amanida d’estiu, que porta de tot, però sobretot frescor i algunes sorpreses. Segurament acabarem apartant el que trobem massa fort o buscarem ser els primers a tastar el que no esperem, s’ha de ser valent.

Pel que fa a la posterior festa de presentació, Mavica va haver de patir de valent per poder fer-se escoltar i el seu folk pop va passar, desgraciadament, una mica desapercebut per la sala. La gent, potser engrescada comentant el cartell acabat de presentar no va tenir gaire pietat d’ella. Per sort la podrem tornar a gaudir el divendres 5 de juliol a Vilanova.

Gus Dapperton. Les reproduccions de les seves cançons al Youtube es compten de milers a milions i a l’Spotify la llista de reproduccions i seguidors va pel mateix camí. Amb poc més de vint anyets i una estètica tirant a freak, en Gus s’està obrint camí a cop d’una barreja de cançons entre dream pop i estil 80’s. Ell aportarà part de la frescor a l’amanida estiuenca quant el dissabte 6 les nostres forces ja estiguin baixant. Concert d’alçada després d’haver fet un sold-out a Madrid.

Un cop acabat tot i de tornada cap a casa, em vaig assegurar que no em tornes a equivocar de camí i de pas em vaig entretenir escoltant cançons que al juliol tornaré a degustar.

Josep Ma. Català
Redactor

3ª Festa de Presentació Festival Vida 2019. Mirar al sostre i pensar.

Barcelona, 16 de gener del 2019. Antiga Fàbrica d’Estrella Damm.


Quan em poso al davant d’un full en blanc i vull expressar el que he vist, escoltat i sentit després d’anar a un concert, sempre tinc la mateixa sensació, i és que no en sé. És com si em vinguessin sempre al cap les mateixes paraules, frases, expressions i es repetissin. I quan rellegeixo el poc o molt que he escrit, és encara pitjor, és com si fos una còpia de cròniques anteriors (noteu que he repetit: és com si, amb molt poc espai, i és que no en sé), i me n’adono que aquesta vegada, la crònica, no serà millor que les altres.

Tercera Festa de Presentació del Festival Vida 2019 i em trobo en primer lloc amb Invisible Harvey i això vol dir amb el Dimas Rodríguez a la veu i guitarra. Músic, guionista i crític musical, que amb cada cançó ens demostra que som el que som, que hi ha gent tocada per varetes màgiques, i que amb situacions quotidianes, com mirar al sostre quan no sabem que dir o fer, un arbre de nadal o un antic contestador, o amb situacions llunyanes, com un caçador de caimans, et fan una cançó. No es justo que llegues ahora (El Genio Equivocado, 2018) és el seu segon treball i que ens va presentar amb la seva mega-banda (són set en total). Vaig passar molt bona estona escoltant i perseguint les cançons del “conill gegant invisible”.

Si Invisible Harvey ens va portar el seu pop d’autor, l’Alondra Bentley, segona actuació de la tarda-nit, hi va afegir el seu ampli registre vocal. La compositora anglesa, amb quatre discs ja a l’esquena, ens va presentar Solar System (Mount Ventoux, 2018). La cantautora deixa a banda el folk, on fins ara semblava sentir-se molt còmode, i s’arrisca i aposta per nous camins, amb més pop i psicodèlia. La maduresa fa que quan escoltes les noves cançons, no diguis allò de, ah si…és l’Alondra Bentley. Se li nota les ganes d’obrir nous horitzons dins de la seva carrera, i si abans parlàvem de cançons fetes amb la quotidianitat, ara també hi hem d’afegir cançons a on ens anima a deixar el materialisme i els objectes als quals ens enganxem sense necessitar-los.

Ja tenim la tercera festa a la butxaca i ara toca esperar la quarta i noves presentacions, i desitgem que siguin menys sorolloses que la d’aquest dimecres passat. Veure al mateix Dani Poveda fent callar al respectable per poder escoltar bé als músics, no te preu.

Josep Ma. Català
Redactor

1a Festa de Presentació del Festival Vida 2019: comença el compte enrere

Barcelona, 11 d’octubre de 2018. Antiga Fàbrica Estrella Damm

Aquest passat dijous els de l’Ampli no ens vam voler perdre la 1a Festa de presentació del Vida 2019, que ha sigut, com sempre, a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm. Quatre coses ens hi van portar: la primera, poder anar posant creus en els dies del calendari que falten fins al 4 de juliol del 2019; la segona, poder saber de primera mà alguna novetat sobre grups que vinguin al festival vilanoví; la tercera, escoltar al Fino Oyonarte; i la quarta, a Didirri.

Fino Oyonarte, més conegut per les seves anteriors etapes de baixista i productor, ens ha portat en format acústic el seu primer disc en solitari Sueños y tormentas (Buenaventura, 2018). Assegut, amb la seva guitarra i una copa de vi, ha anat tocant amb la pausa i saviesa, que porten els anys de professió, cançons cuinades molt a poc a poc, intimes, amb les que pot explicar per fi el retrobament personal després d’una dura experiència. El problema, com sempre, amb aquest tipus de concerts, va ser la gran quantitat de xiiiis xiiiis, que es van haver de fer per poder escoltar tal com es mereix a un currant de la música. Si la gent vol xerrar, si us plau, que se’n vagi fora de la sala, que agafi la cervesa, una bossa de patates (que bones que són) i surti. I tots contents.

Didirri ens ha tornat a embadalir amb el seu pop-folk. L’australià ha tornat a BCN, després de fer-ho aquesta passada primavera, amb Measurements (Unified, 2018). Les seves lletres i cançons van fer callar per fi a tothom, i van omplir la sala amb un acústic potent i tendre a la vegada. Molta interacció amb els assistents i un final de concert amb un silenci demanat per ell de cinc segons entre la seva última estrofa i els aplaudiments. Vida, seria un bon fitxatge.

Això sí, ens vam quedar amb les ganes de saber alguna cosa més del Vida 2019, a part de la confirmació ja fa temps dels The Charlatans. Haurem d’esperar a la 2a Festa i, naturalment, l’Ampli hi serà.

Text: Josep Maria Català

Live is Vida!

Vilanova i la Geltrú, del 28 de juny a l’1 de juliol del 2.018.

El 2 de setembre del 1.984, per celebrar el seu 11è aniversari, la banda austríaca Opus interpretà, per sorpresa i com a regal d’agraïment als incondicionals aplegats a Oberwart, un tema inèdit. Aquest tema fou enregistrat i esdevingué, amb diferència, la seva peça més exitosa: Live is life.

De la música en directe en diem, també, “en viu” (els Opus feren de l’evidència un himne), concepte que probablement ballà pel cap dels organitzadors del festival musical vilanoví per excel·lència quan rumiaven quin nom posar a aquell ambiciós projecte.

Cinc anys més tard el Vida, permeteu-me la sobadíssima redundància, vessa de vida. Consolidat, de sobres, continua esquivant el temptador objectiu d’esdevenir un wannabe-Primavera. Brilla amb llum pròpia, programant amb encert una oferta diversa, potent i a una escala humana, confortable, emmarcant-la dins un entorn encisador.

Els seus trets diferencials són sobradament coneguts i esperem, de debò, que els mantinguin i/o els facin créixer.

Els caps de cartell, en termes generals estigueren a l’alçada. Comentaris entusiastes a peu de pista quan sonaren Los Planetas, Calexico o Franz Ferdinand. Sintonia amb el públic, repertoris poblats d’èxits atemporals, execució magistral… Què més es pot demanar?

L’espectacle pre-programat de St. Vincent, mancat d’algunes d’aquelles virtuts, és,  però , efectiu i demostra, per la posada en escena i professionalitat, que és una artista de primer ordre. En d’altres paraules, va fer la feina.

El dissabte, ja fos pel cansament acumulat o pel ritme de les propostes, l’escena central rebé menys visites que en les nits anteriors. They Might Be Giants molen però ningú, probablement per desconeixença, corejà les seves cançons. Iron & Wine bé, però són d’aquelles músiques que frueixes assegut al sofà de casa, en la intimitat de l’espai domèstic o, ideal, en una petita sala de concerts. Of Montreal animà una mica la festa però aterraren quan molts ja pensaven en abraçar Morfeu.

Arriba el moment d’insistir novament en el ventall estilístic de que pot presumir el Vida, que es veu reflectit, més que enlloc, en la resta d’escenaris.

Per la segona tarima van circular la simpàtica insolència dels gallecs Novedades Carminha i la bellesa orgànica del Gallery Love, darrer treball discogràfic dels mallorquins Oso Leone. També hi van ser la sensualitat intrínseca de la veu i ànima d’en Curtis Harding, l’esperit festiu dels electrònics DBFC (un fart de ballar) o la vitalitat contagiosa dels holandesos Jungle by night.

Per l’entranyable vaixell passà la polèmica i mala baba de l’Albert Pla, escudat per la màgica guitarra d’en Diego Cortés, delit dels joves i adults que ompliren com mai aquesta cavitat arborada. El duet New Raemon/McEnroe feu un “combi” de temari, mostra de la bona sintonia que, víctimes de la llei de la gravitació universal, els uneix recurrentment.

Pel topogràficament complex espai des d’on escoltàrem els directes de La Cova ens arribaren les notes magníficament consumades de la Núria Graham i companyia, així com les d’un dels exponents indiscutibles de l’escena indie paisana, El Petit de Cal Eril. Què dir de les MOURN? Brillants i, a aquestes alçades, sorprenents. Molt aplaudit fou també el concert de Maga. Els sevillans no escatimaren energies amb un ampli mostrari on no faltà la seva col·lecció de grans èxits.

La cabana es desbordà de decibels amb les visites de Za! i La Plata. The Crab Apples, superada l’etiqueta de promesa, passejaren amb la esperada contundència el seu A drastic mistake.

I res, serem francs i us confessarem que (1. mancats del diví atribut de l’omnipresència; 2. la mortal necessitat del descans; 3. la gana…), no poguérem cobrir la resta de concerts. La nostra història fou la narrada però podria haver estat una altra, ja sabeu com van aquestes coses…

…a la vida i al Vida s’ha de triar.
Alex Reuss
Redactor

 

Vida Festival 2017: presentació cartell complet + Pavvla + Zulu Zulu

Barcelona, 16 de febrer de 2017. Antiga Fàbrica Estrella Damm

Després de diferents concerts de presentació, arribava la festa de presentació del cartell complet del Vida Festival 2017. Ja ens havien anat descobrint alguns noms, però faltava el gran gruix dels artistes que actuaran aquest any al festival de Vilanova i la Geltrú. Com cada any, hi haurà artistes internacionals de primera línia i, juraria, que aquest any hi actuaran tots els grups catalans de l’escena musical alternativa que treuen o han tret disc aquest 2017: Anímic, Pau Vallvé, Joan Miquel Oliver, Mishima, La iaia… Un festival que, com la majoria, cadascú hi pot trobar els seus raconets de música i els seus itineraris per fer-se el seu propi festival.

Un cop presentat el cartell complet era el moment de la música. Per aquesta ocasió, els grups portaven el directe del seu primer disc editat. La primera a pujar a l’escenari va ser la Paula Jornet amb el seu projecte Pavvla. A finals de l’any passat va treure Creatures, un disc amb deu cançons minimalistes i on la particular veu de la Paula té una funció destacadíssima. Cal dir que no va ser el millor espai per poder gaudir del concert, ja que moltes persones xerraven i dificultaven la possibilitat de gaudir de la música.

A continuació, van pujar a l’escenari tres persones disfressades. De què? Crec que eren animals, però no hi posaria la mà al foc. Eren els mallorquins Zulu Zulu que presentaven el seu primer disc Defensa Zebra. El seu estil estava a l’altra banda d’on veníem amb Pavvla. Sons calents amb tocs africans, molt de ritme i ideals per moure el cos.

Si no hi vau poder assistir, podreu veure els dos grups al festival.

Vam tenir una mica de cervesa, una mica de pica-pica, música i bona companyia. Què volem més? Doncs jo, personalment, volia que toquessin al festival Los Planetas. Una altra vegada serà…

Ens veiem a Vilanova i la Geltrú a finals de juny i principis de juliol!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

4a Festa de Presentació del Vida 2016: Inspira i Air Waves: barreges que funcionen

En l’anterior crònica de la tercera presentació del Vida 2016, vaig dir que era l’última, i va ser una veritat a mitges. Va ser l’última del 2015.

En el 2016 ens volen continuar donant “vida” amb bones propostes musicals, com van ser les que vam tenir el passat dimecres 20 a l’Antiga Fàbrica Damm, Inspira i Air Waves.

Inspira, un dels grups de casa, que no ens cansem d’anar a veure’ls i escoltar-los, van ser els primers a tocar. Ens van portar gairebé la totalitat del seu últim treball Greta (BanKrobber, 2015), quart disc d’un dels grups de referència de la música independent del nostre país. I hi van afegir tres de les cançons més conegudes dels Amunt i Escapistes.

Què podem dir dels Inspira que no hàgim escrit. Aquest Greta ens porta cançons escrites pel Jordi Lanuza de caràcter més intimistes a les lletres, i més electròniques pel que fa a la música, amb més pes dels sintetitzadors.

Com sempre, amb Xavi Molero a la bateria, Cristian Diana a la guitarra elèctrica, Dario Vuelta al baix i Fer Acosta al Omnichord, guitarra de dotze cordes i segones veus, els Inspira han passat a ser una banda imprescindible per qualsevol cartell important, tal i com ho demostra, per exemple, aquest any 2016 el Primavera Sound, el Let’s Festival i molts d’altres que encara s’estan tancant. Amb deu anys de recorregut a l’esquena, han arribat a la seva plena maduresa i es reflecteix amb un procés més participatiu a l’hora de la creació i també, per exemple, a l’hora de l’enregistrament del Greta, on Dario Vuelta ha sigut l’encarregat de fer-ho i fer també les mescles.

Els veurem molt doncs aquest any als Inspira, però d’una cosa n’estem segurs, que no ens cansarem d’escoltar-los.

Air Waves van ser la segona banda de la tarda-nit i que per primera vegada aterren al nostre país amb una bona pila de concerts programats.

Ha plogut molt des de que en el 2010 van treure el seu segon i molt ben acollit disc Dungeon Dots. El quartet novaiorquès amb la frontwoman Nicole Schneit, ens van portar el seu tercer treball Parting Glances (Western Vinyl, 2015).

Noves cançons que la peculiar Nicole xiuxiueja amb delicadesa. Dolces i a vegades melancòliques harmonies sense caure en tòpics, lletres amb vivències personals, minimalistes a vegades i amb un punt folk altres, fan que aquesta formació americana es passegi fora del seu Estats Units natal amb total tranquil·litat i amb bones acollides.

Hi haurà una cinquena festa de presentació del Vida 2016? Si és així, senyors promotors apuntin-m’hi ja, perquè la barreja que feu de nacional i internacional, funciona.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Vida nova a la Geltrú!

Expectació entre públic i mitjans a la primera edició del Vida Festival a Vilanova i la Geltrú. El flamant hereu de l’enyorat Faraday obrí portes el dijous 3, malgrat que no fou fins divendres que s’allotjà en la seva localització principal, La Masia d’en Cabanyes.

Ja a primer cop d’ull un observador no excessivament hàbil pogué adonar-se de les considerables diferències de mida. Els organitzadors pretenien créixer i l’indret triat per fer-ho, al nostre entendre, és ideal. L’adequació dels jardins d’aquesta imponent casa pairal es feu amb cura i bon gust i la gran esplanada que acull els concerts més grans conforma un espai magnífic on el públic pot gaudir de la música sense empentes,

El Bosc Encantat, zona arborada del complex, acollí els concerts més íntims. Pau Vallvé, Alberto Montero, Joan Colomo,.. vells amics dels escenaris vilanovins que no van voler faltar a la cita. Els escenaris i l’acústica resultaren més que adequats per albergar l’audiència més puntual.

En Sr. Chinarro, des del pintoresc escenari ubicat sobre una barca de pescadors, finalitzat el seu íntim i còmplice concert en solitari, convidà tothom a visitar la gran explanada on esperava en Matthew Stephen Ward (àlies M. Ward). Primer dels grans noms de la nit que oferí un molt bon directe, més rocker del que cabia esperar i on el folk quedà pràcticament aparcat. El de Portland demostrà que continua en plena forma.

Curiosament foren uns quants els artistes/grups provinents del Canadà que circularen pel Vida. Una de les propostes més atrevides i interessants començà a sonar a l’altra banda del gran espai central, la dels Timber Timbre. El recital viatjà per les múltiples influències i estils que conformen la seva marca. Un repàs alls seus somnis més calents (Hot Dreams) que per desgràcia coincidí amb l’hora del sopar i que molts es perderen.

També d’origen canadenc (malgrat que nascut a NY) era el cap de cartell d’aquella primera jornada. Un Rufus Wainwright pletòric que sabé captivar amb veu i piano (breument abandonat per tocar un parell de temes a la guitarra) al públic més nombrós de la vetllada. L’expressió “pell de gallina” se sentí en diverses ocasions i la veritat és que la combinació artista, escenari, nit estelada d’estiu i una acústica fantàstica feren del concert un esdeveniment memorable.

Tant alt quedà el llistó que els Cheatahs, malgrat que correctes, van saber a poc i un xic monòtons. Possiblement El Último Vecino, en un escenari més petit i amable, sabé captivar millor l’atenció del públic.

Mishima va posar la guinda al pastís oferint un concert molt ben executat i que comptà amb la sempre agradable complicitat del públic. La banda barcelonina demostrà, com en tantes altres ocasions, que un grup local cantant en català pot estar al nivell dels més grans.

Des de primera hora de dissabte ja s’intuïen certes diferències. L’afluència era sensiblement major i un número considerable d’adolescents, sota un sol de justícia, esperava davant l’escenari central. Lana del Rey era l’objecte del seu desig, fins el punt d’acomiadar a uns Yo La Tengo, val a dir que força apagats, a crits de “Lana, Lana, Lana!!!

Prèviament una d’aquelles joies anunciades inundà de gent el Bosc Encantat: La Sílvia Pérez Cruz i en Refree, feren un forat a la seva atapeïda agenda per pujar sobre l’escenari mariner i hipnotitzar tothom amb les versions incloses al seu “granada”. Fins el punt que la gent demandava bisos quan els de New Jersey ja feien sonar els primers acords. Els Yo La Tengo tingueren alguns problemes de so i una actitud un xic apàtica que malgrat tot convencé als més incondicionals.

Hidrogenesse animà la festa amb les seves lletres desenfadades alhora que intel·ligents i no perderen l’ocasió de fer una mica de mofa amb els seguidors de la diva nord-americana, els quals no es mogueren en tota la tarda del lloc i els sentien des de lluny. Una estona refrescant prèvia al moment Disney de la nit.

I és que l’oferta musical de Lana del Rey fou, al meu entendre, la d’un producte estudiat i elaborat, insuls i previsible. Fins i tot els himnes com Summer Time Sadness o Videogames foren víctimes d’una constant falta d’emoció, ritme o intensitat. La cantant interrompé el concert per fer-se fotos i abraçar-se amb els xavals que terriblement excitats l’esperaven ansiosament. Segurament per ells aquella data romandrà llargament a les seves ments (fins que madurin).

Els madrilenys The Parrots ens tragueren la son a cop del seu enèrgic garage rock que justificaren de sobres el reconeixement de crítica i públic que en el darrer any els porta a viatjar d’escenari en escenari.

Un altre madrileny, Pional, demostrà que una persona amb bona veu i armada amb un sinte pot fer vibrar les masses substituint show bussiness per melodies treballades i ritmes contundents.

Conclourem, doncs, que els organitzadors dels Vida feren una gran feina que feu contents la immensa majoria dels assistents que esperem tornar en futures edicions. L’anunci d’Andrew Bird pel cartell de 2015 fa presagiar una cita a l’alçada de la d’enguany.

En definitiva podem afirmar que la tristor que provocà en molts la “defunció” del Faraday ha estat compensada amb el naixement d’una proposta valenta i molt atractiva que conserva part dels trets més entranyables del seu predecessor.

Text: Alex Reuss

Fotos: Vida Festival