TR3SC

Joan Miquel Oliver: fi de gira

in A PRIMERA FILA

Barcelona, Luz de Gas, 25 d’octubre de 2016

Un dels genis de la música en català tancava la gira del seu últim disc, el tercer en solitari. Sí, sí, parlem d’en Joan Miquel Oliver. Va fer el tancament de la gira Pegasus, un disc on ha seguit fent el que millor sap fer: cançons pop preciosistes amb unes lletres galàctiques.

Vam tenir la sort de poder assistir al concert d’inici de gira de Pegasus a la sala Barts de Barcelona i hem tingut la sort de poder assistir al concert de tancament de la gira. Acompanyat del seus inseparables companys, en Jaume Manresa als teclats i en Xarli Oliver a la bateria, van tocar totes les cançons del Pegasus, excepte la instrumental Esferes, i les van intercalar entre els seus hits: Final Feliç, Surfistes en càmera lenta, Lego, Hansel i Grettel… bé, les hauria de posar totes.

Una de les anècdotes de la nit va ser quan, en un dels bisos, al sortir a tocar un grup de nois i noies del públic van cantar un tros de La mujer que mordió un piano. I ell, que feia més de dos anys que no la tocava, es va atrevir a fer-ho. I li va haver d’explicar com tocar-la a en Jaume, que no la sabia.

Abans d’escriure aquestes línies he mirat el què vaig escriure en la crònica del concert d’inici de gira i m’ha vingut al cap la crítica del disc que li va fer en Yeray S. Iborra a la Mondosonoro: “Hi ha artistes en els que la novetat no és un valor a tenir en compte. Més aviat el contrari, doncs la identitat està tan treballada i assentada que el públic i crítica no esperen més que res canviï perquè tot segueixi igual –de bé–.” I perquè m’han vingut al cap aquestes paraules? Doncs perquè no han canviat gaires coses del directe després de gairebé divuit mesos de diferència: el quimono negre, la foto d’en George Clooney, l’avió de paper… i acabar el concert amb Sa núvia morta. I, tot i així, no em cansaré d’anar als seus concerts.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Colomo, el PIB, en Felix i la voluntat d’un poble

in A PRIMERA FILA

29/11/2012, Sala BeCool

Segons la Viquipèdia el PIB és la suma de tots els béns i serveis finals produïts en un espai econòmic durant un període de temps determinat, normalment un any.

No sabem del cert en que estava pensant en Joan Colomo quan decidí triar Producto Interior Bruto (volum I i II) com a nom pels seus dos darrers treballs discogràfics però podríem aventurar-nos a dir que la seva idea s’allunya de la definició oficial.

Especulem i provem d’elaborar una teoria versemblant: qui hagi seguit mínimament l’artista sabrà que el seu estil no és gaire ortodox. En directes com el de la passada nit a la BeCool les lletres de les cançons es barregen amb flaixos mentals sobtats i incontrolables i l’afinació instrumental i de veu passen a un segon (tercer o quart) plànol.

Sota la seva faceta més entremaliada i irreverent (i un cerrell que li tapa mitja cara) s’amaga, però, un gran lletrista que sap copsar i plasmar amb ironia el món que l’envolta des d’un genial i particular punt de vista. La suma, doncs, està clara, el seu és un producte interior i alhora brut, un producte en qualsevol cas ratificat per l’assistència del munt d’adeptes (i/o socis del TR3SC) que ompliren fins dalt la sala.

Centrat en el repàs del seu darrer disc el repertori comptà també amb temes dels anteriors àlbums. Sonaren, a més, les hilarants Felix estàs penjat i La voluntat d’un poble, fruit de la informal col·laboració amb el programa Cabaret Elèctric d’iCat.

Entremig rialles, oblits, samplers de veu i temes comercials o versions improvisades de El Tractor Amarillo, Allá en el rancho grande o Ritmo de la noche.

Podem dir, doncs, que si bé el concert no fou apte per melòmans (exceptuant alguns indicis de virtuosisme gràcies a la banda) sí ho fou per aquells que gaudim degustant el còctel Colomo: unes gotes de lírica intel·ligent, unes quantes de timidesa pocavergonya i algunes de simpàtica mala llet. Remenat, que no sacsejat, i servit ben fresc.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Andreu Rifé: el cantactor

in A PRIMERA FILA

Divendres fredolic i plujós de novembre. El club Tr3sc organitzava, a la sala B de Luz de Gas, un d’aquests concerts exclusius per les persones sòcies. Aquesta vegada era el torn de l’Andreu Rifé, el cantant i actor, és a dir, el cantactor. Presentava el seu últim disc “Ping Pong”.

Va ser un concert familiar i l’Andreu va estar acompanyat de molts amics i amigues que tenien l’oportunitat d’escoltar-lo, novament, després d’un temps centrat en la seva faceta d’actor. Bé, ho direm ja, el podreu tornar a veure fent de doctor a la sèrie Polseres vermelles. Ja està dit…

Al principi del concert, l’Andreu Rifé i els seu grup (format per en Raúl Juan a les guitarres, programacions i productor del disc, Carlos Rivero al baix i veus, Roger Pi a la bateria i Dani Prat als teclats) van haver de conviure amb petits problemes de so que es van arreglar ràpidament.

L’Andreu ha fet un disc popero, tal com ell mateix ens va comentar quan el vam entrevistar. I fa unes lletres properes i quotidianes. En resum, un pop proper i senzill. Agradable i fàcil d’escoltar. Per tant, objectiu aconseguit.

Va obrir el concert, curiosament, amb “És el bon moment” l’última cançó del disc. Evidentment, el concert va girar al voltant del “Ping Pong”, però també vam tenir sorpreses com les noves “Dos rombos” i “Tovalloles”. Així com algunes cançons dels seus anteriors treballs: la rapera “Pa torrat” del “Roba’m la cartera” i “Poema d’amor” del “Terrós!”.

El concert va servir per saber que, a l’Andreu li agrada xerrar. I ens va fer riure amb algun que altre monòleg. Un artista en totes les seves lletres. I, mica en mica, vam arribar al final del concert, però les ganes de la gent va fer que sortissin a fer una última cançó. Tot i que estàvem, en argot futbolístic, en temps de descompte. No en tenien cap més de preparada i va haver-hi un petit moment assembleari on tothom va començar a cridar la seva cançó preferida. Ells van acabar per repetir el seu primer single del disc “M’agrada el Ping Pong”.

I vam marxar contents. Contents de veure l’Andreu. Contents d’haver gaudit d’un bon concert. De veure antics amics i amigues de l’escola o de la universitat. I d’haver passat una bona estona. I podem dir que també ens agrada el ping pong!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

6è aniversari Tr3sc: moltes felicitats!

in A PRIMERA FILA

“La música és sorprenent. Ofereix un cert confort metafísic que et permet aïllament i solitud a la vegada que et diu que no estàs sol… Realment, l’única cura per a la tristesa és compartir-la amb algú més. I per això la música, les pel·lícules, els llibres són tant importants. Sense l’art, sense la comunicació, no podríem viure més enllà dels trenta, de tant tristos i deprimits que estaríem” Wayne Coyne, líder dels The Flaming Lips.

Apropar i difondre la cultura és la tasca del Club Tr3sc, el club català de cultura. I ja fa sis anys que ho porten fent i amb un èxit rotund com ho demostren les més de trenta mil persones sòcies. I, quina millor manera per celebrar-ho que organitzant un concert amb tres grups de l’escena musical catalana. Doncs així ho van fer…

La sala Razzmatazz va acollir la festa del 6è aniversari del Club Tr3sc. A l’hora d’obertura de portes, la cua era infinita, fet que demostrava el gran interès i els molts seguidors que té el club. Amb puntualitat anglesa, que no es va mantenir durant tot l’acte, va aparèixer la conductora de la festa, la Gina Tost, presentadora i directora de continguts en el canal 33 i a Catalunya Radio del programa “Generació digital”. I va donar pas al primer grup: els 4t 1a.

Els 4t 1a van tocar bona part de les cançons del seu primer disc “El món en un cafè”. Acostumats a tocar en espais més petits, no oblidem que van començar tocant en menjadors de cases particulars, se’ls hi va fer un pèl gran l’escenari. Tot i així, van fer un bon concert, i on van tocar un parell de versions. Bé, més que versions van ser clons de les cançons originals: “No surprises” dels Radiohead i “Si em dius adéu” d’en Lluís Llach.

Va tornar a aparèixer la Gina Tost per donar pas al segon grup de la tarda-nit: els Pastora. La formació, encapçalada per la Dolo Beltrán, van desgranar les cançons del seu últim disc el ballable i electrònic “Un viaje en noria” compaginant-les amb els seus èxits anteriors. Un concert amenitzat amb projeccions d’un artista pintant en directe, videojocs i vídeos. A més a més, joguines de fer bombolles, canvis de vestuaris, ventiladors, hula-hops, ulleres amb llums… molts extres pel lluïment de la Dolo. Acaba el concert sonant pels altaveus el nou single “Una altra galàxia” del que serà el nou disc i el primer cantat en llengua catalana.

Tercera vegada que apareix la Gina Tost a l’escenari i, aquesta vegada, per presentar l’últim grup de la festa: els Antònia Font. Un dels grups més consagrats de l’escena musical independent catalana. El seu ben rebut últim disc “Lamparetes” es va passejar per l’escenari fent les delícies del públic que omplia la sala Razzmatazz. I, no podien faltar els grans èxits com “Alegria”, “Oh Yeah!” o la potent “Astronauta Rimador”. I, després de saltar, ballar i cantar, no podien acabar d’una millor manera que amb la techno-preciosa “Calgary 88”.

Finalment, la Gina Tost acomiada la festa. I nosaltres hem passat una estona amb bona música, ballaruques, cantant, rient amb les piulades de la gent i tot gràcies al #clubtr3sc.

Moltes felicitats i que per molts anys podem gaudir de la cultura!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Ma. Carme Montero

Nubla visita el convent

in A PRIMERA FILA

13 x 7,5m, mides de planta de la sala noble del Convent de Sant Agustí. En aquest reduït espai de fisonomia clàssica i davant una audiència que omplia sobradament el recinte es va presentar Saipán, tercer treball discogràfic de Nubla. Durant el concert organitzat pel Club TR3SC i d’aproximadament hora i mitja, la cantant, acompanyada de quatre músics, va dur a terme un recorregut integral per l’àlbum.

L’esdeveniment, marcat per les dimensions de l’indret i la personalitat de l’artista, resultà proper, íntim, per moments familiar. L’acústica redundà la bona sonoritat dels temes, cançons en les que vocalista i companyia van saber combinar la calidesa del sud amb la sobrietat escandinava. Sobri per què els artificis no van fer acte de presència i càlid per la veu, tempo, cadència, melodia (i temperatura ambient).

Nubla aprofità la pausa entre temes per explicar, en forma de monòlegs d’inspiració onírica (que comptaren amb la complicitat del públic), la història que acompanya les seves cançons: Retorns metafísics des de no se sap ben bé on, un ocell fent confessions a cau d’orella o un esquilador d’ovelles entrevistat a una emissora de ràdio “de las que hablan”.

Un dels moments més especials de la nit arribà amb els bisos quan, sense micròfons i acompanyada tan sols d’una guitarra, cantà Que simple es vivir. Demostració de la evident capacitat que, aquesta dona estilitzada i menuda, té per créixer damunt l’escenari.

En definitiva, Saipán és un bon disc, probablement el millor de Nubla, i el seu directe no només està a l’alçada del producte sinó que hi aporta el valor afegit de la proximitat i la seducció.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro