Standstill

Egon and Soda and Rock and Roll

Barcelona, 26 de novembre del 2015, L’Auditori.

Espero em permeteu la paràfrasi matussera, confesso que triant el títol d’aquesta crònica m’he sentit com aquells periodistes esportius que es regalen capçaleres de calibre infame amb cadascuna de les gestes futbolístiques de Messi (o Cristiano). I malgrat això no m’hi he pogut estar, ves per on, m’he fet gràcia.

“Whisky & Soda & Rock and Roll” cantava alegrement aquell simpàtic sicilià al seu antològic Tu vuo’ fa’ l’americano, quelcom semblant a “tu vols fer l’americà”. Què em dieu? Tot quadra, oi? Això ho sap tothom, els artistes de la esplèndida vetllada de dijous traspuen essència USA meridional manifestament rockera.

En fi, “justificada” la meva manca d’escrúpols escollint títols, entrem en matèria:

Ja he deixat entreveure que la cita fou “esplèndida” i crec que aquesta opinió, lluny de ser gratuïta, és prou objectiva i compartida amb la resta dels afortunats assistents. Un concert rodó des de múltiples punts de vista: la qualitat indiscutible i ben coneguda dels músics es sumà a una sonorització d’escàndol (agraïda públicament i de bon inici per Falkner) i una atmosfera (conseqüent) de memorable festa col·lectiva.

Tenint en compte el curt temps que porta rodant el darrer treball de la banda, fa por i és digne d’elogi l’execució immaculada del repertori que, com és lògic, es concentrà en aquest Dadnos Precipicios. Pel delit del públic, viu plaer de l’ànim i dels sentits, circularen animosament els temes. Àlgids moments de companyonia arribaren amb la delicada i parsimoniosa Roble Inverso i la participació del germà artístic Enric Montefusco al micròfon, així com amb Reunión de pastores, ovejas muertas, quan el sexy Martí Perarnau, veu dels Mucho, pujà a l’escenari a “liarla parda” amb els seus.

Entre les esperadíssimes destacarem Nueva Internacional que com era previsible animà encara més els fans enfervorits.

A la suma parlem d’un recital de 9,5 (i perquè el 10 no és creïble); un directe que superà l’enregistrament, una actitud i savoir faire d’alçada i la massa entregada a l’evidència. Qui dona més? Madonna? La reina oferia 2 multitudinàries i espectaculars sessions de playback per poc més de 100€/barba. Però, ah! Alerta! Sense soda ni rock and roll!

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

Standstill, Nocturnos i Black Islands acomiaden el Let’s 2015

A PRIMERA FILA

28/03/2015 – Sala Salamandra 1 – L’Hospitalet de Llobregat

Arribem al darrer dia d’aquest 10è aniversari del Let’s Festival.

Entrem en la Salamandra amb només quatre gats a les primeres files que ens fan témer una nit fluixa, amb el temps just per sentir les últimes notes del concert de Black Islands.

Els de Barcelona sonen potents, amb força en els baixos i la bateria i amb un final de concert d’intensitat màxima en una espiral eterna de soroll i força. Ens maleïm per haver-nos despistat en l’hora d’arribada, prenem nota i comencem a remenar agendes per tornar-los a sentir.

Donen pas a Nocturnos disposats a presentar el seu disc Pequeñas Esperanzas.

Els de Alcalá de Henares fan un indie-pop clarament influenciat pels Vestusta Morla en les seves melodies i intros, ens sembla sentir el que podria ser una cover del Let Down dels Radiohead amb Cambiar de piel, per passar a moments de rock en estat pur com en Deseo.

La facilitat de paraula i la gràcia natural del David Montijano bé serien mereixedores d’un capítol apart, aconseguint arrencar somriures i complicitat entre el públic que poc a poc va omplint la sala per veure únicament el concert de Standstill segons les seves paraules.

Arriba seguidament el plat fort de la nit, els Standstill anunciaven un concert rocker deixant de banda la part més conceptual dels seus espectacles i en clau de comiat per preparar el seu nou disc.

Com és habitual no van fallar, arrencant amb Que no acabe el día donant inici al que seria un concert memorable, amb un públic entregat de bon principi, gaudint dels temes del seu últim disc Dentro de la Luz.

No van faltar una bona repassada al VivaLaGuerra i amb Adelante Bonaparte va arribar l’èxtasi.

En definitiva, els Ricky 1 i 2 (mai sabrem quin dels dos és el primer), el Piti i el Víctor van fer bones les paraules de l’Enric “Hay algunos que tienen un equipo de futbito para desahogarse una vez a la semana, nosotros nos subimos a un escenario” per fer d’un concert una experiència-ritual difícil d’oblidar.

Un final immens per un festival immens.

Llarga vida al Let’s Festival.

Text i fotos: Sergi Moro

BAM 2013: Oso Leone, Pau Vallvé, Anímic i Standstill

A PRIMERA FILA

El BAM d’aquest any ens ha portat grups com els argentins Él mató a un policía motorizado, The Suicide of Western Culture o els Triángulo de Amor Bizarro entre d’altres. Però nosaltres ens vam centrar en els concerts dels diumenge a les places Joan Coromines i dels Àngels. Així que anem al tema…

El cansament em fa arribar tard per veure els mallorquins Oso Leone. Una de les més grates sorpreses de l’any 2011 amb el seu àlbum de debut homònim i que s’han consolidat aquest any amb Mokragora i encara no els he pogut veure en concert. Les dues últimes cançons només fan que augmenti el meu interès per escoltar-los en un concert sencer. Espero fer-ho ben aviat…

Amb la primera cervesa a la mà em disposo a gaudir una vegada més del bon directe d’en Pau Vallvé i la seva banda. I d’aquest magnífic disc que és el De bosc. Sempre és un gust gaudir del bon directe d’en Pau i els seus, encara que no innovi massa i d’un concert a un altre ja et puguis imaginar per on anirà l’actuació. No és una queixa, només una constatació d’un fet. Saps que enmig del concert farà una mica de remix amb la cançó de La volta al món en 80 dies i Los Planetas i que acabarà fent cantant a tot el públic “tot va molt millor si estem contents, tots estem contents si ens va millor”. Això sí, en Pau sempre deixa alguna perla sobre el seu posicionament polític i aquesta vegada va dedicar “vaga general” als mestres de les Balears. Com va dir el gran Jordi Bianciotto per twitter: bonic.

I arribàvem al moment que tenia moltes ganes que arribes, la presentació en directe de l’últim disc dels Anímic Hannibal. Després d’escoltar l’excel·lent disc volia veure com el portaven al directe. Ja em vaig perdre l’actuació al Mercat de la Música de Vic i no volia que tornés a passar. I em sap greu dir que la sensació no va ser bona del tot. Vaig tenir la sensació que no estaven deixats damunt l’escenari. Crec que estaven tensos, però per voler-ho fer molt bé i estar a l’alçada de les expectatives que ha generat el disc. Indicatiu n’és el moment en que al començar Blue Eyed Tree del Hannah van haver de parar dues vegades perquè no anaven a l’hora. En fi, han tingut dies millors. I ja tindran temps per fer concerts memorables, d’això n’estem segurs, perquè el potencial, com és sabut, el tenen de sobra.

Per acabar el diumenge ens esperava un espectacle en majúscules: els Standstill i el seu Cénit. El concert cohabita entre les cançons del brillant Dentro de la luz i temes del disc que els hi va marcar un abans i un després: l’Adelante Bonaparte. L’espectacle dels Standstill es tan grandiloqüent i majestuós que et transporta a una altra dimensió on no existeix res més que ells: imatges al·lucinants projectades, làsers de llum que t’hipnotitzen i mantres musicals que fan transportar-te al més enllà. I el més enllà és diu Cénit. I és on jo vull viure per sempre.

Ara només ens toca esperar a la Mercè de l’any vinent…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Altaveu 2013: 25 anys i tot el que ens queda per fer…

A PRIMERA FILA

Montllor, Llach, Bonet, Tomeu, Pets, Pla, Dharma, Evora, de la Serra, Iceberg, Serrat, Labordeta, Tomatito, Sopa, Raimon, Punti, Salseta, Portet, Poveda, Sisa, Lesbian, Auseron, Gossos, Quintana, Marlango, Martirio, el Cigala, Manero, Mazoni, Delafé, Mishima, Puig, Mas, Topo, El Petit, Standstill, Rodés, Font, Senior, Pomelo, Manel, Txarango, Els Amics, Makovski, Siniestro, Canela…són 25 anys que no es poden resumir en unes quantes línies. Això sense anomenar els debats, exposicions, trobades, jornades, el Frontera i el projecte més petit de tots, l’Emergent i perquè no, els responsables polítics que han continuat amb el projecte que va començar l’any 1989. Potser cap festival ha aconseguit tenir un nom més adient que aquest Altaveu, que ha donat veu a sobretot, músics de casa nostra.

Els encarregats d’obrir el 25è Altaveu, en el seu apartat Frontera a l’escenari de la Plaça de l’Ajuntament, van ser els Wednesday Lips, que van presentar el seu últim treball ‘Season II’, finançat amb la modalitat de crowdfunding (això els uneix a bandes molt més importants com els Standstill). La veu fresca de Mònica Guiteras va començar a escalfar l’ambient i a omplir a poc a poc la plaça que, quant finalment van tocar ‘So many things to do’ amb la col·laboració de ZNK, ja estava pràcticament plena. Recomanable vídeo de la mateixa cançó i sobre tot el seu missatge: queden tantes coses per fer. Bona sort Wednesday Lips.

Uns Standstill més multimèdia van tornar a l’Altaveu-25. Aquesta vegada per presentar l’espectacle “Mini-Cénit”, com ho va definir l’Enric Montefusco, per raons de temps i d’espai, basat en el seu disc ‘Dentro de la luz’ (Buena Suerte 2013) i en el qual també hi van barrejar cançons dels altres treballs anteriors. Això, potser, va fer que el fil conductor que té l’espectacle, es veiés tallat alguna vegada per la irrupció d’aquestes cançons, però el públic ho va agrair sobradament. Gaudir escoltant ‘Adelante Bonaparte’ sempre és un plaer.

Molta tinta fan moure sempre els barcelonins amb els seus treballs. Pot ser que t’agradi la seva música, pot ser que no t’agradi l’evolució que han tingut des dels seus començaments hardcore, però pel que fa a la part del nou espectacle ‘Cénit’ fa que t’enganxis des del primer moment tant amb els jocs de llums, làsers i projeccions com amb la seva fosca música amb més percussions que mai.

La segona tongada de concerts del divendres ens van portar a l’Escenari dels Jardins de l’Ateneu. Tres propostes absolutament diferents entre elles. En el Frontera ens esperaven La Sombra del Átomo. Canvi total tant de música com d’estètica, La Sombra ens van portar unes cançons de pop electrònic amb aires “retro”.

Mucho, els segons en els Jardins, ens van presentar ‘El Apocalipsis según Mucho’ (Marxophone 2012). El trio de Toledo, suposo que amb moltes ganes de treure’s de sobre l’afegit de ser els ex The Sunday Drivers i la veu de Martí Perarnau, un ex dels Underwater Tea Party, ens van convidar a ser el seus germans còsmics durant el concert i ens van portar per un univers de bones cançons, amb un directe potent i psicodèlic. En definitiva, ens van oferir un Mucho de bona música amb cançons com ‘Más feliz sin televisión’, ‘La casa en pie’, ‘El lustroso alarido’, ‘Como si no hubiese mañana’, ‘El sitio incorrecto’…segur que nosaltres si que estàvem en el lloc correcte i vam encertar a l’hora d’anar a escoltar-los.

Dorian va ser el tercer grup de la nit als Jardins. La formació d’electro-pop liderada pel Marc Gili, s’ha convertit en un referent imprescindible en qualsevol festival barceloní (BAM, Primavera, Sonar), nacional i amb gran projecció internacional. Els Dorian van presentar el seu quart disc ‘La Velocidad del Vacío’ (Pias 2013). Cançons com ‘Los Placeres Efímero’s, ‘Ningún Mar’, ‘Tristeza’ o ‘Soda Stereo’ van ser interpretades en un cuidat escenari dissenyat per l’Emma Redondo i ballades i corejades pel públic que segueix a la banda. També un magnífic fi de festa de divendres.

El dissabte 7, a l’escenari de la Plaça de l’Ajuntament, van obrir foc en el Frontera en Nando Caballero i l’Orquestra del Llanero Solitario, que van presentar el seu tercer disc ‘Plantas de Interior’ (La Produktiva Records / Satélite K, 2012). Diuen que a la tercera va a la vençuda i així ha sigut amb aquest disc que és el més madur i elaborat d’aquest polifacètic cantant. Destaca l’excel·lent tema ‘L’artista que no tenia art’, i això precisament no és el seu cas.

Els van seguir La Troba Kung-fu i es que acabo d’escriure aquest nom i ja se’m mouen els peus. El grup liderat per Joan Garriga va fer ballar sense excepcions al nombrós públic que omplia la plaça a ritme de cúmbia i rumba, que sumades fan la rúmbia. Nombrosos premis, com l’Altaveu 2007 a la millor banda catalana, parlen de la qualitat i del seu vibrant directe, per això fa que sigui difícil trobar un forat a la seva agenda i això inclou viatjar per tota Europa. Aquest any han tret el que és el seu quart disc ‘Santalegria’ (Chesapik 2013) . Cançons com ‘La Moreneta’, ‘La Prima de riesgo’, ‘Xocolata bona’, es van barrejar amb cançons dels seus altres treballs com ‘Volant’ i ‘Locomotora’. En definitiva, un bon comiat a la Plaça de l’Ajuntament com el que es mereix els 25 Altaveus. Ah, continuo flipant amb la bombona de butà a l’escenari com element musical.

La continuació del festival es va traslladar per motius meteorològics dels Jardins a Can Massallera, un preciós espai cultural que antigament ocupava una fàbrica tèxtil.

Potser les presses en el muntatge van fer que la primera actuació de la nit, els Llorer, que es presentaven en l’apartat Frontera, no fos tot el lluïda que hauria d’haver sigut. La veu de la Laura Forner no va arribar amb tota la claredat que haguéssim desitjat, llàstima. Llorer, banda formada aquesta primavera, ens van explicar històries de cada dia en un estil pop-indie. Solament una última recomanació, hauria estat bé que en acabar el concert s’haguessin acomiadat del públic amb una salutació o un fins aviat. Em va sobtar que després de l’última cançó , s’apaguessin les llums i comencessin a desmuntar.

Amb Egon Soda va arribar el punt àlgid de la nit. Una formació amb més de dotze anys a l’esquena, formada per excel·lents músics, cadascun en projectes i grups diferents. El grup va presentar el seu segon treball ‘El hambre, el enfado y la respuesta’ (El difícil segundo disco de Egon Soda)” (Naïve 2013). Poc més s’ha d’afegir després de llegir el títol i és que reflecteix les dificultats que han tingut aquests músics per poder-se retrobar i poder fer aquest disc. Una vintena de cançons formen el seu treball, de les quals en van presentar onze i un parell del seu primer àlbum. Amb una barreja de folk i rock van anar posant-se la gent a la butxaca. Es nota que són amics de fa molts anys, que desgraciadament es veuen poc i que quan ho fan gaudeixen molt tocant junts, i això ho transmeten clarament. És un gust veure al Ricky Falkner sense la rigidesa del dia anterior. Aquesta vegada, l’altre Ricky dels Standstill també els va acompanyar a la percussió. La gent va demanar més cançons seves i la impossibilitat de fer-ho, per culpa dels horaris, va ser l’únic que va entristir el final del concert. Una gran banda, un gran directe i un gran concert.

Van tancar la nit el sevillans Pony Bravo amb el seu rock andalús i molt allunyat de les altres anteriors propostes. Em sap greu dir-ho, però és la segona vegada que els veig en menys de dos mesos i els dos cops han sigut els últims en tocar, suposo que serà per motius de viatges i altres bolos, però no crec que això els beneficiï gaire. ‘El Mundo’, ‘Noche de setas’, ‘China da miedo’ i ‘Niña de fuego’ són algunes de les cançons que van repassar del seu últim treball ‘De Palmas y Cacería’ (El Rancho 2013). Un disc amb lletres àcides i reivindicatives i perquè no dir-ho amb un estil anti-indie.

El 25è Altaveu ja és història. Un any més ha aconseguit reunir a un bon grapat de bandes, donant oportunitats a unes de noves i reafirmant a les ja consolidades. Ha començat ja el compte enrere per l’any que ve. Hi serem.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

#PopArb13: crònica d’un gran cap de setmana

A PRIMERA FILA

Per fi va arribar el divendres 28 de juny. Per fi arribava el PopArb. Amb en David vam arribar ben d’hora a Arbúcies per recollir la polsera i no quedar-nos, com l’any passat, sense l’entrada per gaudir del primer concert a Can Torres. I, com que no tot pot sortir bé sempre, ens vam assabentar de la mala notícia de la lesió d’en Joan Pons i la conseqüent anul·lació de l’actuació del Petit de Cal Eril. L’eficient organització del PopArb va poder substituir-los pels vilanovins La Brigada. Però no ens enrotllem més i anem directe als concerts…

No ens vam quedar sense entrades per Can Torres, però gairebé ens quedem sense concert, pel xàfec breu però intens que va fer poques hores abans. El temps es va comportar i ens ho vam passar d’allò més bé en el concert d’en Pau Vallvé i els seus companys: Nico Roig a la guitarra, Miquel Sospedra al baix, Jordi Casadesús a la guitarra i teclat i Pep Mula a la bateria. Bona part del set list estava conformat per cançons del brillant “De bosc”, però també va tenir un moment per fer una versió de “True love will find you in the end” de Daniel Johnston i un moment de divertimento empalmant trossos de diverses cançons. I va acabar amb el cant coral amb el públic repetint “tot va molt millor si estem contents, tots estem contents si ens va millor”.

Sense temps de pair el concert, vam anar a pas lleuger, cap a Can Cassó, epicentre del festival, per veure la nova formació Univers que presentava el seu primer EP “La pedregada” . El seu estil de shoegaze i garage va fer desvetllar l’interès de les poques persones que fèiem les primeres cerveses en el recinte, amb modificacions en la distribució de les parades respecte l’any anterior.

Cal fer esment que els escenaris del PopArb de Can Cassó (el Montsoriu i l’Envelat Estrella Damm) estan un davant de l’altre i, just quan finalitza un concert, quasi de manera automàtica, es corren les cortines i s’obren les de l’escenari del davant. D’aquesta manera hi ha pocs moments sense música i fa que no puguis comentar o fer una cervesa sense la sensació que et perds un tros de concert. Fet aquest comentari com a crítica constructiva, continuem amb els concerts.

El grup que va començar als pisos, els 4t 1a, van ser els següents de la nit. Encapçalats per en Pere Jou van estar correctes i van passejar el seu pop-rock amable per l’escenari Montsoriu. Seguidament, va ser el moment dels substituts: La Brigada. Difícil papereta la que tenien a sobre: fer que ningú recordés que en aquell moment havia de tocar El Petit de Cal Eril. I us preguntareu: se’n van sortir? Doncs jo crec que sí. Segurament, per algunes persones del festival va ser un bon descobriment, per altres, que havien vingut al festival “només” per veure en Joan Pons i els seus, doncs una substitució amb regust de decepció. Personalment crec que els de Vilanova i la Geltrú van ser uns dignes substituts i la seva alegria i el seu pop amb reminiscències folk ens van fer passar una bona estona. I amb “Com fulles mortes” van denunciar les retallades a l’emissora ICat. Van tenir temps per tot.

Després de l’amabilitat de La Brigada va tocar l’esbojarrada “Boda rumana” dels Salvaje Montoya. Va ser un bon moment per moure l’esquelet amb cançons com “Barcelona adicción” o “La huida” i dur un bon entrepà a les mans.

I era el moment dels Standstill. Tenia curiositat per saber si, en un lloc obert, farien el mateix espectacle de llums i projeccions del que tothom en parla al teatre Barts de Barcelona (jo me’l vaig perdre). I, efectivament, ho van fer. I només tinc una paraula per descriure l’espectacle anomenat Cénit: es-pec-ta-cu-lar. “Dentro de la luz”, l’últim disc dels Montefusco, Falkner, Lavado, Elvira i Valiente juntament amb el joc de làsers i projeccions et deixa, literalment, amb la boca oberta.

I després de la grandiloqüència dels Standstill la bogeria del duet Papa duPau i Spazzfrica Ehd, més coneguts com a Za! Els ritmes tribals, el free-jazz, el noise-hardcore i la psicodelia va transformar als components dels Salvaje Montoya que van muntar les tanques de davant l’escenari com una escala i van pujar-hi a dalt. Va faltar temps per fer un fi de concert amb les persones més agosarades dalt l’escenari saltant, ballant i cridant. El “Wanananai”, com es va poder comprovar, té efectes secundaris.

I tancava la primera nit de PopArb els electrònics The Suicide of Western Culture. Tot i estar un pèl cansats i que la cervesa ja començava a fer els seus efectes, vam tenir temps de saltar, ballar i al·lucinar d’alegria.

El dissabte es va llevar de bon humor i bon temps. Imprescindible per poder gaudir de la piscina d’Arbúcies. Abans però vam passar per l’exposició de fotografies de la Noemí Elias Bascuñana titulada “Jaleo” en el Museu Etnològic del Montseny “La Gabella”. Són retrats de persones del món de la música independent actual. La podeu visitar fins el 21 de juliol. Després de veure les 44 fotografies de l’exposició era el moment d’acabar-nos de despertar banyant-nos a la piscina i escoltant els Els nens Eutròfics i la música punxada per Dj Txarly Brown. I també de fer uns mojitos ben refrescants!

Aquesta vegada sí que ens vam quedar sense entrades pels valencians Senior i el Cor Brutal a Can Torres. L’edat no perdona i el cansament es nota més. Per aquest motiu, vaig decidir descansar i no anar a la sessió d’en Bruno Sokolowicz i als concerts de Súper Gegant, Miquel Serra i Ocellot. Cal dir que els concerts de Prat Rodó són sempre interessants i descobridors. Així doncs, el primer grup que vam tastar van ser els barcelonins Bremen. Van presentar el seu primer treball discogràfic “Les cançons que vindran”. Va ser un concert molt familiar, amb força canalla amb els cascos de colors per amortir el volum de la música. Són un grup d’aquesta nova fornada que expliquen històries musicades de l’estil Manel. Una bona manera de fer la primera cervesa. En contraposició, d’espai i d’estil, van continuar les noies de Santa Rita que també presentaven el primer LP “High on the seas”. La seva contundència grunge ens va colpejar la cara com si ens diguessin “vinga, amunt! Espavila!”. I això vam fer, vam començar a espavilar, que quedava molta nit.

El tripartit més estrany que ha donat Catalunya (tot i que semblava difícil superar-ho) va aparèixer en escena: en Ramon Rodríguez, la Maria Rodés i en Martí Sales. El tripartit amb nom de coalició: Convergència i Unió. Nom del primer disc i amb el que es coneix el projecte. Precioses cançons d’en Ramon i la Maria i textos de Cassasses o Calders escollits per en Martí van fer-nos gaudir, estranyament, de la “política”. I ens recordava que a Arbúcies també estàvem celebrant concerts per a la llibertat.

Seguidament era el moment de La Habitació Roja. Els valencians amb gairebé vint anys de recorregut van presentar, intercalant algun hit, el seu “Fue eléctrico”, el vuitè disc d’estudi. El públic estava expectant, excepte alguns grupets d’incondicionals que cantaven les seves cançons com si els hi anés la vida. Entre ells jo. “Indestructibles”, “Ayer”, “El eje del mal”, “Van a por nosotros”… Darrera, l’extravagància dels mallorquins Oliva trencada. La proposta curiosa, amb la veu molt distorsionada, no em va atrapar. Crec que se’ls ha d’anar a veure sols per entrar-hi fins al fons. Espero que un altre dia ho pugui fer, perquè entrar en el seu particular món, ha de valer la pena.

I s’obrien les cortines de l’escenari Montsoriu i es veia la figura del gran Jordi Lanuza. Gran d’aspecte i de fets. I dels seus Inspira: en Fer Acosta, en Dario Vuelta, en Cristian Diana i acompanyats a la bateria per en Pau Vallvé, que, si era difícil igualar l’anterior “Escapistes”, podríem dir que, si no l’han superat amb “Amunt!” poc ha faltat. I el seu directe cada vegada és més precís i commovedor. En Jordi és un bon paio i així ho transmet dalt l’escenari. Un concertàs!

Després va venir un petit impàs, no pas qualitatiu, però si de forma. M’explico. Era el moment de la nova versió d’Espaldamaceta. El professor d’institut tarragoní Jose Juan González ha deixat enrere la guitarra de niló i ha agafat l’elèctrica i s’ha buscat la companyia d’en Lluís Chabuch al baix i en Carlos Brull a la bateria per crear un nou ventall rítmic. No n’havia escoltat res amb la nova formació i jo era molt d’Espaldamaceta. Les seves cançons per tallar-se les venes amb els seus comentaris irònics i divertits entre cançó i cançó en un concert, han estat grans moments que he viscut. No dic que no m’agradés. Dic que necessito temps. I a continuació era el torn de La iaia. Era l’únic concert que faran aquest estiu, ja que estan gravant el nou disc que veurà la llum al setembre. No sóc fan afèrrim, però m’agraden algunes de les cançons del seu “Les ratlles del banyador”, però crec que van tocar els hits massa d’hora i el meu interès va decaure. Van presentar algunes cançons que formaran part del nou disc, com per exemple “On ets Matilde”, però crec que les noves cançons encara necessiten una mica de rodatge en directe.

I després d’aquest impàs, era moment de la traca final. Helena Miquel i Oscar D’Aniello o el que és el mateix, els Delafé y Las Flores Azules. Ens van fer ballar, saltar, cridar… Axim-Delafé! Axim-Delafé! Axim-Delafé! Axim-Delafé senyora! Al·lucinar amb la manera de moure’s i lliscar per l’escenari de l’Oscar. El seu “De ti sin mí/de mí sin ti” és agradable d’escoltar, però res comparable amb veure’ls en directe. Si en teniu l’oportunitat, aneu-hi!

I arribava el final de la novena edició del PopArb. I no ho feia de qualsevol manera, noooooo! Ni més ni menys que amb en Joan Colomo reinventant la ràdiofórmula. Una flipada. Tothom de indies moderns cantant i ballant com si ens hi anés la vida. Cançons de la Rihanna, Adele, Duncan Dhu, Sergio Dalma i un llarg etcètera d’artistes i grups que si un dia et diuen que cantaràs fins a plorar (de riure) no t’ho creus. Doncs ho vam fer. I ben feliços. Un gran fi de festa!

El PopArb és un festival que té cura de tot. Dels artistes, del públic, però sobretot del poble que l’acull: Arbúcies. I ens agrada que no creixi amb desmesura, que es mantingui fidel, tot i les adversitats, als seus orígens i sigui curós amb l’entorn que l’envolta. És, com va dir la Júlia Bertran, la Festa Major dels indies catalans. I que sigui per molts anys!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alba Nàjera

Love is Back: la “raó” s’imposa!

A PRIMERA FILA

Nietzsche deia que en l’amor sempre hi ha quelcom de bogeria però en la bogeria sempre hi ha quelcom de raó. La bogeria amorosa del passat dijous coincidí en data amb l'”oficial” dia dels enamorats, una bogeria materialitzada en forma de concert, una demostració empírica de que l’amor mou muntanyes i ens ajuda a superar esculls a priori infranquejables. En aquesta ocasió l’escull era econòmic i la meta aconseguir una nova esquena per la Louise Sansom.

Amb aquest noble objectiu un grapat d’artistes, bons amics, confeccionaren un cartell memorable. Grans noms de la música nacional es trobaren a la Sala Apolo per, amb un recital àmpliament coral, reconèixer la solidaritat de centenars de seguidors.

Per l’escenari passaren Maria Rodés, Bedroom, Refree, Sílvia Pérez Cruz, Joan Colomo, Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Mau Boada (Esperit!), Standstill, Seward, Za!, Mishima, Pau Vallvé, Jordi Lanuza (Inspira) i per descomptat Anímic amb un Ferran Palau (parella de la cantant) enormement agraït. Igual de contenta i agraïda estava l’estrella de la nit, una Louise visiblement emocionada que, dirigint-se als presents, no pogué retenir durant gaire estona les llàgrimes.

La vetllada estigué plena de moments justificadament emotius i tant públic com músics gaudiren d’aquest magnífic acte de generositat col·lectiva. No seria ni just ni convenient entrar a valorar i/o fer crítica de les actuacions des d’una vessant estrictament musical però caldria dir que la qualitat, amb un elenc llustrós de músics, tècnics i col·laboradors, estigué garantida a tots els nivells.

En un món que sembla haver perdut el nord iniciatives com aquesta ens mostren que certament encara queda un bri de raó entre tanta bogeria. Alguns, probablement “bojos”, a aquest bri l’anomenen amor.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Inspira, respira, final de gira!

A PRIMERA FILA

16/16/2012 – L’Auditori

Nit de comiats a L’Auditori: els Inspira digueren adéu a la capital catalana en el darrer concert de la gira d’Escapistes (malgrat que han afegit algunes dates al seu exigent calendari). La magnífica Sala 3 Tete Montoliu, on tingué lloc l’acte, lamentablement també s’acomiadà, en aquest cas, dels concerts de música “moderna”.

Aquesta, però, va ser l’única notícia negativa de la nit. Després de dos anys voltant amb el disc els Inspira poden respirar tranquils, la feina està feta i molt ben feta. El directe ofert en aquesta ocasió no fou pas la nota discordant, ans el contrari, els músics es coneixen la partitura a la perfecció, no hi ha dubte, i tot sonà magníficament bé. Amics i admiradors no volgueren faltar a la important cita i ompliren una sala on es creà i conservà un ambient familiar, íntim.

En Pau Vallvé (a qui descobrírem arrecerat a l’esquena d’en Jordi Lanuza) col·laborà, com en moltes altres ocasions, a la segona bateria, nodrint de força la percussió. La Maria Coma feu acte de presència sobre l’escenari per interpretar, com en la gravació del disc, Sona el despertador, tot afegint a l’inici una elegant introducció. L’Enric Montefusco d’Standstill també afegí la seva veu a Onades de nit i Anaïs Pascual, Ricky Lavado (Standstill) i Valen Nieto (Raydibaum) aportaren igualment el seu granet de sorra. El respectable, al que cal no oblidar, socorregué gustosament la treballada gola del cantant corejant la lletra de Focs i brases cap el final del concert.

El repertori no resultà excessivament sorprenent, tampoc es pretenia: un repàs gairebé integre d’Escapistes, tres temes interpretats del seu anterior treball: Passatger, Dofins i Cova placenta (de l’àlbum homònim). I com a cirereta tres noves perles que Inspira ens regalaren per arrodonir la vetllada. Dues tinguérem la sort d’escoltar-les els assistents al concert que la banda oferí el passat desembre al Music Hall: Cantem més fort que mai i El refugi de les hores. Val a dir que es notà (percepció personal) el procés d’assimilació i perfeccionament de les cançons que sonaren més madures que en l’anterior ocasió. La tercera, Amunt, resultà ser un bonic solo a la veu i guitarra del vocalista, una mostra més de l’elevat volum de sensibilitat contingut dins aquest GRAN home.

L’espectacle musical finalitzà i l’escapista no fugí d’estudi. Lanuza, amb un somriure a la cara i bolígraf en mà, assistí els presents que com un servidor adquirírem (aquest cop per regalar) algun dels seus àlbums. “Bona escapada” escriu a la dedicatòria, bon i merescut descans li desitgem nosaltres (sabedors, malgrat tot, que el dia 20 estarà al Petit Burg Festival amb nosaltres).

La presentació del seu proper disc s’espera pel febrer del 2013 i rere aquesta una previsible nova i llarga gira.

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

Festival Pròxims: una nova aposta pel pop-rock fet aquí

A PRIMERA FILA

Pròxims ha nascut enmig d’una gran oferta de festivals estiuencs, i la seva estrena al Poble Espanyol ha portat una xifra que no està gens malament, tenint en compte la ràpida i curta difusió de la programació a les xarxes socials i als mitjans: 4.500 persones. Suposo que caps de cartell tan sòlids com Antònia Font, Standstill o Mishima van convèncer a més d’un a pagar l’entrada (per cert, força assequible) d’un multiconcert on s’hi podien sentir bandes d’estils molt variats però que tenen en comú el fet de formar part de la nova i rica generació de pop-rock català.

Vam trepitjar el Poble Espanyol quan feina una estona que tocaven els Anímic, presentant el seu nou disc “Hannah” (2011), una proposta de pop melangiós i oníric que barreja en els seus temes lletres en català i en anglès. Aquest concert va tenir un públic limitat que es preocupava més per prendre la primera cerveseta, xerrar una estona o buscar una bona posició per veure els plats forts del festival. Potser ens va convèncer més la seva actuació juntament amb Will Johnson a la passada edició del Poparb, però encara hem de deixar reposar aquest darrer treball multiinstrumental, fràgil, obscur, i sense cap mena de dubte, amb una proposta de marcada evolució si tenim en compte els seus dos primers discos.

El Petit de Cal Eril va transformar l’ambient oníric en un entorn de folk naïve i bucòlic, amb prats, sargantes al sol i mandolines. Tot això amanit amb el sentit de l’humor irònic i agut de Joan Pons, que fins i tot va dedicar unes paraules a la cervesa San Miguel (quan la patrocinadora era Estrella Damm), deixant al públic sense capacitat de resposta. Provocació en estat pur o confusió? Qui sap, només ens ho pot esclarir el Petit. “Cendres”, “Busca i captura”, “Poca pena” i “Partícules de Déu” van ser alguns dels temes elegits per representar la seva part més obscura present en el seu últim disc “Vol i dol” (2010, Bankrobber).

Després tot va pujar de decibels amb l’entrada de rock garage de Mujeres. Va ser una pena que els continuats problemes tècnics no fessin justícia a la qualitat i a la potència del seu directe. Això sí, ens van avisar que no havien fet prova de so, tot un atreviment tenint en compte que es tracta la targeta de presentació d’un nou festival. Quina sort que encara mantenim el bon gust que ens van deixar al Faraday de l’any passat, amb un directe elèctric i ‘canyero’ que, sense cap mena de dubte, és el seu punt fort.

El recinte ja estava pràcticament ple quan van sortir a l’escenari els Mishima, cada vegada més madurs, més elegants. La seva solidesa i els seus anys d’experiència els van ajudar molt a l’hora de sortejar els obstacles amb els problemes de so, que encara continuaven. Van barrejar temes de “Set tota la vida” i del seu últim disc “Ordre i Aventura”, deixant anar entremig perles com “L’estrany” o “Miquel a l’accés 14”. També van avançar el nou tema “Ningú m’espera”, que formarà part del seu pròxim disc i que actualment està en procés de gravació a les ordres del productor Paco Loco. Van haver de repetir el començament de “Qui n’ha begut” i tot seguit el David Carabén s’excusava dient que estava molt imprecís. Tot i els continuats acoblaments el públic no els va abandonar, i va corejar fins a l’últim minut tots els seus temes.

Standstill va ser per molts un dels grans esperats de la nit. Els 45 minuts que va durar el seu repertori es van convertir en una gran muntanya russa d’emocions, on vam passar de l’eufòria més absoluta amb “1,2,3, sol” al dramatisme i la tendresa amb “El Resplandor”. Els mantres de l’Enric Montefusco i la força de les percussions van ajudar a tapar alguns inesperats problemes amb el so. No haurem de deixar anar la pròxima oportunitat de veure’ls al seu espectacle “Rooom”.

I els últims, Antònia Font. Van seguir al peu de la lletra l’ordre de les cançons del seu últim disc, “Lamparetes” i el recinte del Poble Espanyol es va convertir per art de màgia en un envelat de festa major. El surrealisme que destil·len les lletres i l’experimentació amb diferents ritmes els fa els reis de la festa, i sense dubte, un dels gran referents de la nova onada de música en català. I com era d’esperar, van acabar la festa amb les dues traques finals: “Alegria” i “Wa Yeah”.

Així, Pròxims va tancar una primera edició amb una proposta musical local i de molt alt nivell. Ara només els queda sobreviure enmig de futurs Primaveres, Sonars, Poparbs i Faradays i mantenir-se a l’alçada del cartell.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro