Barcelona, 12, 13 i 14 d’octubre de 2018. Fàbrica de Creació Fabra i Coats
Llarg i intens cap de setmana el que hem tingut a BCN amb el AMFest, i com molt bé deien ells mateixos en el seu web, ens han portat estils, propostes i risc. Ha sigut ric en qualitat, quantitat, sons i matisos, que han anat des del free-jazz, al math, passant pel post-rock, amb una pinzellada electrònica, i un mos de progressiu, del blanc al negre passant per tota la gama cromàtica dels grisos. Bateries i baixos han sigut els amos, riffs de guitarres distorsionades, teclats i fins i tot un xilòfon.
AMFest vol dir experimentació, però sobre tot oblidar-te de tot el que tens preconcebut amb música, deixar a banda els teus grups, el tipus de música. T’has de deixar portar, imagineu-vos un d’aquest gegantins col·lisionadors de partícules, que fan que els protons agafin la velocitat quasi de la llum i llavors els fan xocar amb altres que venen al contrari. El resultat és l’obtenció d’una enorme quantitat d’energia. En aquest cas el col·lisionador ha sigut la Fàbrica de Creació Fabra i Coats els dies 12, 13 i 14 d’octubre, nosaltres les partícules, i l’energia resultant, ha sigut la que ens ha fet obrir-nos a estils i propostes (segona vegada que ho escric).
Més de vint-i-cinc grups, tres escenaris i tres dies per no donar ni un segon de treva. D’ençà que el divendres els Blood Quartet va donar el tret de sortida fins al tancament amb The Notwist, la resta ha sigut un anar de l’escenari 1 al 3 com una bola en un pinball, però sense presses. Tot estava a prop i coordinat, tres barres per matar la set i la molta calor que vam patir i un mini march per poder comprar samarretes i disc dels grups que tocaven el mateix dia.
En l’escenari 3, el més petit de la família, Linalab, Eevee, Iou3R, Jaime L. Pantaleón, entre altres van ser els encarregats de portar la part més experimental i electrònica del AMFest.
A l’escenari 2, el mitjà, la jornada del divendres ens va portar el math dels bascos Sofa, el soroll retronant dels Thermic Boogie van precedir als luxemburguesos Mutiny on the Bounty, que van justificar el perquè de tornar a ser convidats al AMFest. El dissabte, més post-metal amb els A Storm of Light, My Sleeping Karma, que amb el difícil paper d’estar programats entre Mono i Toundra, ens van portar el rock instrumental amb el qual el nombrós públic (dissabte hi va haver sold out) va gaudir de valent.
Per l’escenari 1 van passar els que tenien el títol de caps de cartell. I es difícil pensar si el divendres va ser millor que el dissabte o que el diumenge. El divendres, els noruecs Soup, amb el seu rock progressiu, van deixar al públic ben encaminat pel primer plat fort que eren els Amenra. Amb l’espectacle audiovisual Mass VI, els belgues van portar la ràbia, el dolor, la desesperació que ens aboca a un món cruel i pertorbador. Canvi de registre amb els 65daysofstatic, que ens van arrancar de la foscor per portar-nos al color de les seves projeccions i al so espacial presentant Decomposition Theory. Dissabte, vinguts de l’altra punta del món, els australians Caligula’s Horse, amb rock progressiu i potser el grup més clàssic de tots els que hem vist del cartell. Mono, un dels grans esperats no va decebre. I és que encara que només sigui una vegada s’han de veure i deixar ser transportat als mons ficticis que proposen. Resulta curiós que amb la fredor que representa que tenen els japonesos a l’hora de les relacions humanes, ens ofereixin aquesta experiència sensorial amb forma de música. Toundra, que presentava el seu últim treball Vortex (Century Media, 2018) van ser els encarregats de portar el clímax i augmentar, encara més si era possible, la temperatura a la Fabra i Coats. Esperats i desitjats, la qualificada com la millor banda de rock instrumental de la península, també va fer un bon repàs a II, III i IV. Del Cielo negro vam passar a l’Oro rojo, i vam caminar per Bizancio, quin millor final de dissabte podíem tenir? Amb pinta de professors d’institut dels noranta, amb més de 25 anys tocant i 10 sense visitar-nos, el diumenge The Notwist van tancar la paradeta fins a l’any que ve. Tòpic, ja ho sé, però és que va ser un CONCERTÀS amb majúscules. El sextet va demostrar el que és la feina ben feta amb amor i precisió. Música electrònica, experimental, però sense estridències.
Poden estar molt contents els amics del AMFest per la gent que han portat. Tant a tocar, com d’oients, i poden estar segurs d‘haver complert amb el decálogo. Com sempre demanar perdó a tota la resta de grups que no vam poder veure ni escoltar. I com deia algú en un noticiari: així són les coses i així els hi hem explicat.