Seward

Seward plays Sparklehorse: la necesidad del duelo

Que se muera Lou Reed es muy aburrido. Sueltan la noticia y a los cinco minutos tu Facebook se ha llenado de comentarios desolados que linkean obsesivamente un video de Walk on the wild side. Existe con Lou Reed, como con Michael Jackson, como con, pongamos por caso, Felipe González, una previsibilidad colectiva del duelo que hace que uno, para cumplir con el rito de la despedida, no tenga más que dejarse llevar por la inercia y sumarse así al lamento general, casi siempre cursi, gratuito y retórico hasta la náusea. Para el duelo por la muerte de Mark Linkous, en cambio, no estábamos preparados ni había aliados: nuestros vecinos no lo conocían, la mayoría de nuestros amigos no lo conocían, el diskjokey del Karma no lo conocía… De hecho, casi nadie habló de su muerte (ni siquiera Pilar Rahola especuló con los motivos de su suicidio).  Así pues, era algo que había que afrontar solos. Y esa soledad, aunque orgullosa, le generaba a uno también una cierta desazón.

El concierto que Seward ofreció el sábado en homenaje a Mark Linkous, cinco años después de su muerte, en un Heliogàbal repleto (¡no éramos los únicos que conocíamos a Sparklehorse!), vino a resarcirnos de ese malestar. Se trataba, evidentemente, de hacer versiones de la banda estadounidense. Pero, evidentemente, nunca hay nada evidente, y menos si Seward anda por medio. Y es que, más que de “versiones”, habría que hablar aquí de “reformulaciones” o, incluso (aunque el término dé rabia y huela últimamente a tortilla de patatas), de “deconstrucciones”. De hecho, los temas habían sido tan “trabajados” que alguno de ellos, como Ghost in the sky, resultó prácticamente irreconocible. ¿Cabría pensar, por lo dicho, que la propuesta de Seward fue poco respetuosa con la música de Linkous y que utilizaron sus canciones como meras excusas para la especulación musical? Nada más lejos de la realidad. A veces es necesario retorcer el andamiaje de un tema, forzar sus estructuras para hallar, al borde de la ruptura, su esencia expresiva. Y en eso, a mi entender, consistió la propuesta de Seward. El resultado fue espectacular, brillante, por momentos excesivo. Y aunque se echaron en falta algunos temas, la elección del repertorio fue satisfactoria. Como también la de los artistas invitados; a destacar la versión de It’s no so hard, que interpretó portentosamente Juliane Heinemann, artista invitada. También colaboraron los artistas Jordi Lanuza, Nana Cadavieco, Marcel·lí Bayer i Pol Batllé.

Una luz violenta y redentora, casi mística, atraviesa buena parte de la música de Linkous; también el dolor, un dolor sordo y lleno de perplejidad, como el del hiperestésico que, con los sentidos saturados, intenta desesperadamente un último reajuste con la realidad. No era fácil transmitir esa atmósfera, y sin embargo, valiéndose de los contrapuntos y las distorsiones, de los chirridos galácticos y los ecos jazzísticos, esa fue precisamente la atmósfera que Seward consiguió que reinara el sábado en el Heliogàbal. Resulta difícil imaginar mayor fidelidad y coherencia.

Después todo acabó. Como siempre. Se encendieron las luces y salimos a la calle. Y más de uno lo hizo con la tranquilizadora sensación de que, al fin, el duelo se había completado.

Text: Manuel Pérez

Foto: Pablo Leoni

Seward al Teatre Círcol Maldà: bona manera de començar l’any

Per fi puc escriure de Seward, un dels meus grups indiscutibles. Crec que són la joia amagada de l’avantguarda musical de Barcelona. Ho diré d’una manera objectiva, perquè ningú em porti la contrària: si es fes un rànquing del millor grup desconegut de l’underground de la ciutat (i del país), Seward ocuparia una de les primeres posicions.

Tan desconeguts són com l’espai on van tocar ahir: el Círcol Maldà, poc habitual com a sala de concerts, però perfectament en línea amb el caràcter teatral de Seward. L’espai li va donar a l’espectacle aquest toc artístic, còmic, tan adequat a les peripècies èpic -gestuals de l’Adriano Galante  (ahir, tot i que contingut, va cantar de cara la paret, es va posar de genolls un parell de cops, i ja al tercer tema, 1º 1ª, va sortir a passejar amb el seu banjo al públic fins a la darrera fila).

I és que Seward és un espectacle. I ahir també ho va ser. El concert va començar cap a les 23:30 hores, i va seguir una dinàmica d’alternar cançons tipus balades intensament líriques amb altres plenes de canvis de ritme i finals apoteòsics. Bona prova fou el segon tema 25TH. Una bateria solemne, marcant un ritme cerimoniós, una cosa així com post-rock, amb el banjo i la veu de L’Adriano Galante en plan weird folk, es confonien per generar una atmosfera in crescendo, seguint amb els efectes especials d’en Pablo Shvarzman -guitarra i taula de sons-, i donant lloc a un final de soroll progressiu, acompanyat amb una traca de bateria que ens va deixar a tots, un cop més, clavats. Contundent i aclaparador.

 Però ja ho sabíem.

Aquest és el mèrit de Seward, barrejar, en una coctelera bases de jazz, folk, rock, noise, i amb una intenció experimental, agitar-ho de manera desigual: lírica o furiosa. A més al tractar-se de músics excel·lents, formats en jams sessions, es deixen portar pel moment i la improvisació és permanent. “No fan mai dos concerts iguals” va dir un dia Jordi Lanuza – líder d’Inspira-. I ahir igual: “quin tema és aquest?” ens preguntàvem.

Un apartat es mereixen els components. Estant de gira el baixista habitual de la banda –Martin Leiton-, ahir el polifacètic Jordi Matas, habitualment guitarra acompanyant,  va tocar el baix, i fins i tot al tercer tema , 1º 1ª, ho va fer com si vos un violí. En Jordi és un crack i ja l’hem vist amb diversos projectes paral·lels, on demostra la seva versatilitat. En Pablo, com he dit abans, s’encarrega de la taula de sons i de la guitarra, i li dóna un toc experimental que ajuda a crear aquesta atmosfera pròpia de la banda. L’Adriano canta i toca la guitarra i el banjo. Ahir, amb melena i barba, semblava la reencarnació de Bonnie Prince Billy, però amb el cabell a lo Boney M. I per últim vull destacar el bateria. Es diu Juan R. Berbín, i de fet, més que el bateria, hauríem de dir, el “bateria i altres objectes que fan ritmes”. Ja que toca la bateria, però també toca penjolls, campanetes, pals, i tota mena de coses amb les quals fa ritmes, tant amb les mans com amb les baquetes al revés o com sigui. A part d’un músic excel·lent, veure’l és també pur espectacle. Ahir també.

El públic va reclamar el seu bis, i que haguessin pogut ser dos pels aplaudiments, però es va quedar finalment en un. Hora i quart de concert magnífic amb el segell Seward. Per cert, l’últim tema, una altra patada a la cara del rock discontinu, amb canvis de ritme i final intens que ens va deixar amb la sensació que amb aquest grup no ens importa repetir les vegades que calgui.

Text: David M. Tare

Fotos: Clara Orozco

Seward: la llibertat feta música

Dia de gala a la sala Oriol Martorell de l’Auditori. En el marc de la 15a edició del Festival Mil·leni els misteriosos Seward van celebrar el seu quart aniversari amb la presentació del nou disc Home was a chapter twenty six. Es tracta d’un disc especial i col·laboratiu: han tret cinc cançons en vinil i en tenen tretze més que aniran apareixent mica en mica en diverses webs i blocs d’arreu del món. Fins i tot en això ens han sorprès! Però anem al concert…

Es van apagar les llums i va aparèixer l’Adriano Galante (cantant, guitarra i banjo), en Pablo Schwarzman (guitarra i programacions), en Martín Leiton (baix i contrabaix), en Juan R. Berbín (bateria i percussions) i, l’última incorporació, en Jordi Matas (guitarres). Amb unes petites làmpades i en format acústic van engegar el concert amb Bomb the bomb. A partir d’aquí, moments de post-rock, free jazz, rock… música sense regles.

Durant l’hora i mitja llarga que va durar el concert van sonar més d’una quinzena de temes, entre ells, 3506, Pichiflork o Native. Cançons que et deixen bocabadat. Moments d’una intensitat que et deixen clavat el cul a la cadira, els ulls a l’escenari i les orelles als altaveus.

Els Seward no fan cap concert igual. Però cap ni un! I no et canses de veure’ls… Et sorprenen a cada moment. Són uns extraordinaris músics i l’Adriano és tot un espectacle. Es deixa portar per la música i això fa que no sàpigues mai per on et sortirà.

No els busqueu a Spotify, ni a Deezer, (un secret: si que tenen alguna cosa penjada a Grooveshark). No els trobareu ni a Twitter ni a Facebook. Ni editen cds. Ni trobareu el seu web. Però si algun dia veieu un cartell, un flyer o qualsevol publicació que anunciï una de les seves actuacions no us ho penseu dues vegades i aneu-hi. Us prometo que no us en penedireu…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Love is Back: la “raó” s’imposa!

Nietzsche deia que en l’amor sempre hi ha quelcom de bogeria però en la bogeria sempre hi ha quelcom de raó. La bogeria amorosa del passat dijous coincidí en data amb l'”oficial” dia dels enamorats, una bogeria materialitzada en forma de concert, una demostració empírica de que l’amor mou muntanyes i ens ajuda a superar esculls a priori infranquejables. En aquesta ocasió l’escull era econòmic i la meta aconseguir una nova esquena per la Louise Sansom.

Amb aquest noble objectiu un grapat d’artistes, bons amics, confeccionaren un cartell memorable. Grans noms de la música nacional es trobaren a la Sala Apolo per, amb un recital àmpliament coral, reconèixer la solidaritat de centenars de seguidors.

Per l’escenari passaren Maria Rodés, Bedroom, Refree, Sílvia Pérez Cruz, Joan Colomo, Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Mau Boada (Esperit!), Standstill, Seward, Za!, Mishima, Pau Vallvé, Jordi Lanuza (Inspira) i per descomptat Anímic amb un Ferran Palau (parella de la cantant) enormement agraït. Igual de contenta i agraïda estava l’estrella de la nit, una Louise visiblement emocionada que, dirigint-se als presents, no pogué retenir durant gaire estona les llàgrimes.

La vetllada estigué plena de moments justificadament emotius i tant públic com músics gaudiren d’aquest magnífic acte de generositat col·lectiva. No seria ni just ni convenient entrar a valorar i/o fer crítica de les actuacions des d’una vessant estrictament musical però caldria dir que la qualitat, amb un elenc llustrós de músics, tècnics i col·laboradors, estigué garantida a tots els nivells.

En un món que sembla haver perdut el nord iniciatives com aquesta ens mostren que certament encara queda un bri de raó entre tanta bogeria. Alguns, probablement “bojos”, a aquest bri l’anomenen amor.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Seward: producte de qualitat

En el marc del cicle BandAutors del Palau de la Música, el dissabte 12 de gener el Petit Palau es vestia de gala per rebre a un dels grups més sorprenents i curiosos de l’escena musical actual: Seward (la millor nova banda del 2012 segons el web anglès A new band a day).

Els Seward sortiren a l’escenari capitanejats per l’Adriano Galante (veu, guitarra i banjo) i amb en Pablo Schvarzman (guitarra, samplers i sorolls), en Martin Leiton (contrabaix), en Juan R. Berbin (bateria i percussions), en Jordi Matas (guitarra) i en Marcel·li Bayer (saxo alt, baríton i clarinet). Es van col·locar cadascú al seu lloc i van començar a inundar la sala amb el seu particular so i els meravellosos i autèntics registres vocals de l’Adriano.

Al llarg de més de dues hores van tocar més de vint cançons, van passejar entre diferents estils que van des del jazz més frenètic (“Secondly, Rebirth”, “Grandma’s Sleeping With Books”) passant pel rock experimental (“This Amount”, “Sesame” o “Absurd & Brave”) i amb moments delirants de sons embriagadors (“You At My Back”). Pauses expectants que et feien estar amb tensió, sense saber si aplaudir, cridar (si que es va sentir algun crit de buenísimo i genial) esperant a una altra ràfega de notes. I te n’adones que portes quatre minuts amb la boca oberta totalment al·lucinat. Això és el que provoca la música dels Seward. I ells la transmeten així. La senten. La viuen.

I tant sorprenent com ho és la seva música, van marxar tal i com van entrar, sense dir res, saludant mentre sonava la versió de Dean Martin de la famosa “Everybody Loves Somebody”.

I és que Seward són en el món de la música el que les perles són a la joieria o les tòfones a la gastronomia: un producte de qualitat difícil de trobar. Un gust diferent d’assimilar. Un so complicat d’entendre. Però un cop hi has entrat, en vols, en necessites més i necessites tornar-los a veure i a escoltar. Uns genis que no deixen indiferent a ningú.

Us convidem a entrar en el seu món i a gaudir-ne!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro