Aiii, el Let’s! Els de l’Ampli en som més que assidus, addictes!
La dosi 2016 de moment està sent de les bones, amb uns “chutes” (argot quinqui) de primera. Material musical de gran puresa administrat per via òtica, d’aquell que et fot un bon viatge i et manté durant una bona estona a la cresta de l’onada. Res d’apologia de la drogoaddicció, eh? (caca, caca!)
Divendres el principi actiu nasqué de mesclar, sense remenar, la serenor existencialista d’en Ferrau Palau amb l’escalfor embriagadora de la veu de la Miren Iza i el pop grandiloqüent de bouquet refinat d’en Xoel López.
El primer, escudat per Jordi Matas a la guitarra, bregà per instaurar el clima necessari per fer de la sala un medi propici al minimalisme captivador del nostre estimat Santa Ferida. Ho aconseguí durant bona part del concert, respectuós silenci, però amb la progressiva arribada d’assistents el lamentable i cada cop més habitual rum-rum tocacollons aconseguí carregar-se part de la màgia.
La proposta de Tulsa, a priori, se’m presentà com la menys atractiva de la nit. Les seves lletres de rima assonant i de profunditat qüestionable (opinió subjectiva) semblen fruit d’una postura artificial poc creïble a la recerca de l’afalac mediàtic d’angle simplista.
Apunt: Una de les característiques més destacables del Let’s i que ens hem encarregat de lloar any rere any és la seva capacitat de conjugar propostes de naturalesa diversa de manera atrevida i generalment encertada. Reconec, però, les meves reticències inicials vers la composició del cartell de divendres.
Tulsa actuà i si bé no aconseguí canviar excessivament el parer del redactor respecte alguns elements de la seva oferta resulta igualment cert que la vocalista guipuscoana i companyia signaren una bona actuació i, admeto, la dissonància programàtica minvà en el meu cervell.
Mencionat a dalt i reiterat ara: La veu de Miren Iza, sense menystenir els matisos que aporta la resta de la banda, aconsegueix construir suggeridors ambients que engrandeixen el directe i fa bones algunes de les virtuts que sovint atribueix la crítica a La calma chicha. En un complicat i “patiller” exercici de comprensió metafísica podríem justificar, llavors, la tria de Tulsa com a nexe transportador entre les incursions introspectives de Palau i l’amplitud horitzontal del món López.
I finalment, sorpresa! Un gallec solitari sobre la tarima. Una aventura similar sembla més pròpia de l’escenari “El Vaixell” del Vida Festival. Inusual fórmula tractant-se del Let’s i de l’acte de cloenda, habitat natural d’apoteòsics concerts amb banda. I vet aquí que el rapazinho, alternant guitarra i piano, es valgué i sobrà per inundar d’èpica el recinte. Poc Deluxe, poc Lovely Luna i molt Xoel López, el repertori girà fonamentalment al voltant d’aquesta última fase a cara descoberta.
Així l’Atlántico i sobretot el fantàstic Paramales acapararen el set list i, posats a utilitzar anglicismes, el top ten dels millors moments de l’artista, d’entre els quals (amb el número 1…!!!) destacaria la interpretació a duo de Caracoles amb l’Antonio Pérez (nom que de tant comú sembla un pseudònim), presentat de forma entranyable com “un amic que canta bé”. I, eps, dono fe, l’Antonio canta molt bé.
Text: Alex Reuss
Foto: Enric Trepat
Podries estar interessat/-ada
