29/11/2012, Sala BeCool
Segons la Viquipèdia el PIB és la suma de tots els béns i serveis finals produïts en un espai econòmic durant un període de temps determinat, normalment un any.
No sabem del cert en que estava pensant en Joan Colomo quan decidí triar Producto Interior Bruto (volum I i II) com a nom pels seus dos darrers treballs discogràfics però podríem aventurar-nos a dir que la seva idea s’allunya de la definició oficial.
Especulem i provem d’elaborar una teoria versemblant: qui hagi seguit mínimament l’artista sabrà que el seu estil no és gaire ortodox. En directes com el de la passada nit a la BeCool les lletres de les cançons es barregen amb flaixos mentals sobtats i incontrolables i l’afinació instrumental i de veu passen a un segon (tercer o quart) plànol.
Sota la seva faceta més entremaliada i irreverent (i un cerrell que li tapa mitja cara) s’amaga, però, un gran lletrista que sap copsar i plasmar amb ironia el món que l’envolta des d’un genial i particular punt de vista. La suma, doncs, està clara, el seu és un producte interior i alhora brut, un producte en qualsevol cas ratificat per l’assistència del munt d’adeptes (i/o socis del TR3SC) que ompliren fins dalt la sala.
Centrat en el repàs del seu darrer disc el repertori comptà també amb temes dels anteriors àlbums. Sonaren, a més, les hilarants Felix estàs penjat i La voluntat d’un poble, fruit de la informal col·laboració amb el programa Cabaret Elèctric d’iCat.
Entremig rialles, oblits, samplers de veu i temes comercials o versions improvisades de El Tractor Amarillo, Allá en el rancho grande o Ritmo de la noche.
Podem dir, doncs, que si bé el concert no fou apte per melòmans (exceptuant alguns indicis de virtuosisme gràcies a la banda) sí ho fou per aquells que gaudim degustant el còctel Colomo: unes gotes de lírica intel·ligent, unes quantes de timidesa pocavergonya i algunes de simpàtica mala llet. Remenat, que no sacsejat, i servit ben fresc.
Text: Alex Reuss
Fotos: Sergi Moro
Podries estar interessat/-ada
