PopArb

Ramón Rodríguez: The New Retorn

Quan en el seu moment vaig veure que The New Raemon estava dintre de la programació del 10 d’abril del Cinquè Cicle BandAutors 2015, vaig pensar que era una gran notícia. Una sala molt especial per un cantant molt especial. Però quan després vaig continuar llegint i vaig veure que la sala escollida era la del Petit Palau, els meus ulls encara es van obrir més. Una sala que, pel meu gust, és força freda. Estreta i allargada. Excavada sota terra, amb unes parets de pedra que sembla que t’oprimeixin, amb un escenari de fusta que tampoc ajuda gaire i un joc de llums potser poc apropiats. Després vaig pensar que el nom del nou disc del Ramón Rodríguez potser ja era premonitori. Què millor que Oh, Rompehielos (BCore, 2015), cinquè treball i retorn al segell BCore. Un vaixell fabricat i preparat per obrir-se pas i esmicolar la fredor que transmet aquella sala.

És habitual documentar-te abans de fer una crònica d’un concert. Però aquesta vegada vaig voler fer-ho d’un altre manera. Vaig decidir seure a la meva butaca totalment despullat d’informació. Sentir la fredor al meu costat, aïllar-me dels companys de filera i deixar que les cançons del Ramón Rodríguez m’expliquessin coses sense influències externes. Aquesta vegada l’acompanyaven, en Miquel Sospedra al baix, Marc Prats als teclats, Pablo Garrido a la guitarra i Lluís Cots a la bateria.

Amb sis cançons seguides del Oh,Rompehielos va començar el concert. Unes cançons que semblen que obrin un petit forat d’esperança després d’una època complicada, en la que ell mateix reconeix les dificultats de fer les cançons que volia i gires que no han acabat de funcionar. Entre elles especialment vibrant la lletra de El Yeti, història d’un final. Amb Oh, Rompehielos torna un Ramón Rodríguez més optimista, parlant de relacions personals i deixant antics obstacles per començar de nou. Com si ara sí que pogués tornar a fer el que vol.

Amb Sucedáneos van començar els temes d’anteriors treballs amb dos punts destacables. El primer, quan va tocar El refugio de Superman, aplaudint la versió que ha fet de la seva cançó en Jero Romero i ho va fer imitant-la, tot un reconeixement a companys de feina. El segon, va ser un homenatge al recordat Eugenio amb El saben aquel que diu. Abans, per això, va tocar El cau del pescador, una de les dues cançons que segons reconeix ell mateix, se’l veu content.

Els nervis del principi a poc a poc es van anar esvaint, potser perquè els seus ulls s’havien acostumant a la foscor de la sala i ja podien veure millor les cares de la gent, pel que ens va convidar a fer l’únic moviment que es pot quan estàs assegut en un concert, que és amb el cap.

Amb El poni roig va cantar l’única cançó de la nit en català i en solitari. I amb La dimensión desconocida gairebé tancava el concert.

Pels bis va deixar La cafetera i Tú, Garfunkel, amb la gent ja dreta per invitació seva. Suposo que no ens vam atrevir a fer-ho abans i és que el lloc no convidava gaire i la sala imposa (que pesat amb la sala pensareu). Per fi el vam poder acompanyar cantant … yo soy Simon, tú Garfunkel… Un bon final i un Ramón ja totalment entregat al seu públic.

Tinc ganes de tornar-lo a veure al PopArb 2015, festival que pel que sembla ja està confirmat, i veure’l com m’agrada, de ben a prop i dret.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

PopArb: la Joia del Montseny

A PRIMERA FILA

Desena edició del PopArb. Sí, sí, ja fa deu anys del festival petit més gran de Catalunya (amb el permís del Faraday que ha passat a millor Vida…). El PopArb és música, piscina, amics, amigues, cerveses… El PopArb és l’hòstia!

Aquest any començava un dia abans, el dijous 26 de juny, amb les actuacions de Joana Serrat, en Guillamino & The Control Z’s i va punxar en Miqui Puig. Però el gran gruix de les actuacions van ser el divendres 27 i dissabte 28 de juny. Anem-hi!

Va obrir el divendres Erm a Can Torres. A continuació, ja a Can Cassó, a l’escenari Envelat Estrella Damm, va sonar el nou disc, i bo, Estructures sota terra dels Raydibaum. Entregats i contundents i, sorprenentment, novells pel que fa a tocar a Arbúcies. Els van seguir els veterans d’aquesta edició, en Pau Riba i en Pascal Comelade. Crec que no va ser un bon moment per explicar les seves històries, ja que la seva proposta s’adequa més a un teatre o, potser hagués estat bé a Can Torres. En Refree, amb en Miquel Sospedra “el baixista del PopArb” i en Nico Roig a la guitarra, va descarregar les noves cançons del seu últim disc Nova Creu Alta. Va ser acabar el bon concert de Refree perquè sorgís, des d’on no sabem d’on, una gentada amb les primeres notes de Al mar dels Manel. Van estar grans. Aquí va arribar la primera imatge d’aquest PopArb: en Dani Vega, guitarra de Mishima, va col·laborar a la cançó Teresa Rampell i va deixar a tothom amb la boca oberta quan li va agafar, mai millor dit, un rampell i va destrossar la guitarra. Potser no n’hi havia per tant, no? En Carlos Cros va fer un concert molt correcte. Van presentar Nadie se resiste al amor. Ell s’hi va deixar la pell i va suar de valent! I Mazoni amb el seu keytar més típic dels anys 80 que del 2014, una mica igual que la seva indumentària, ens va regalar unes ballaruques fantàstiques. Jo era bastant escèptic pel que fa al seu nou disc Sacrifiqueu la princesa, però en directe amb va convèncer força. A Can Cassó va tancar la nit del divendres el Dj Amable fent un remember musical que ens va transportar per diferents èpoques musicals. Va continuar la nit a La Consulta amb l’Hereu Escampa i en Jordi Lanuza punxant discos i al Barrock amb el Dj Delafé. Jo, però, ja vaig retirar a dormir.

Dissabte a la tarda tocava Renaldo & Clara a Can Torres. Em vaig quedar sense veure’ls i em vaig haver de conformar a veure, amb alguns dels músics, la pròrroga i els penals entre Brasil i Xile. Va guanyar Brasil en contra de la voluntat de la majoria de persones que omplien Can Torres. Unes braves, un entrepà i cap a Can Cassó. Potser no ho sabeu, però a Can Torres fan uns entrepans molt bons, però no són massa ràpids (guardant les distàncies, em recorden al Cafè Rovira d’Arenys de Munt) i aquest fet va fer que em perdés en Caïm Riba i l’estrena del Mundo fatal el nou disc dels Me and the Bees.

Vaig arribar que engegava Sanjosex i el seu Festival particular. Era el moment de la passarel·la PopArb: primer els mataronins The Free Fall Band van aparèixer vestits de blanc nuclear amb el seu brillant disc The Münster Sights sota el braç. Podríem dir que van fer de taloners del seu protector, en Miqui Puig. Amb la banda l’Agrupació Cicloturista a l’escenari va entrar, vestit com un pinzell, decidit a fer un concertàs. I ho va fer. El cantant de cançons d’amor en va cantar de noves i d’antigues. I n’estic completament segur que a més d’un el va deixar bocabadat. En Miqui Puig va estar il·luminat i grandiós! I per tancar-la, vestits completament foscos, igual que la seva música, van sortir a l’escenari els Anímic. El seu Hannibal ens va hipnotitzar. Emocionant va ser el moment en què el públic va cantar, juntament amb en Ferran Palau, Trenco una branca. El que no em va agradar és que, abans que acabessin, molts ja es giressin cap a l’escenari Envelat Estrella Damm per veure els Mishima. Evidentment, ells eren una de les grans atraccions de la desena edició del PopArb. I ho van demostrar. I ens van deixar una altra imatge d’aquest PopArb: van aparèixer focs artificials enmig dels udols a Tot torna a començar. CaboSanRoque van portar la seva proposta diferent, curiosa i els seus instruments remodelats abans del polifacètic Joan Colomo. Aquest any no va fer la radiofòrmula. Vam tenir la sort d’escoltar La Fília i la Fòbia i les bones cançons que ha fet al llarg d’aquests anys. I van acabar amb una altra imatge, per mi, la imatge que simbolitza el festival: en Joan començant a cantar Els amigos i els del grup a darrera abraçats. Bonic! I van tancar la desena edició del PopArb el grup d’electrònica Lasers.

Enmig d’aquesta bogeria de concerts vam tenir la piscina el dissabte amb els Línia Maginot i DJ Txarly Brown. S’hi estava tan bé, que aquest any no vaig anar al Prat Rodó. L’any vinent, potser…

Moltes gràcies a totes les persones que fan possible el PopArb! I per molts anys!

Ah, per cert! Potser us preguntareu: i el títol de la crònica? Doncs bé, anava escrivint i no li trobava un títol o els típics per aquesta edició “10 anys de PopArb”, “Moltes felicitats per 10 anys de música”, “Per molts anys”… i tenia la resposta davant dels nassos: La Joia del Montseny. Evidentment! La Joia del Montseny és com anomenem la casa que ens deixa la família d’una amiga per passar el PopArb. Té unes vistes al·lucinants! I el PopArb també és la joia del Montseny. I tant que sí!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alba Nàjera

#PopArb13: crònica d’un gran cap de setmana

A PRIMERA FILA

Per fi va arribar el divendres 28 de juny. Per fi arribava el PopArb. Amb en David vam arribar ben d’hora a Arbúcies per recollir la polsera i no quedar-nos, com l’any passat, sense l’entrada per gaudir del primer concert a Can Torres. I, com que no tot pot sortir bé sempre, ens vam assabentar de la mala notícia de la lesió d’en Joan Pons i la conseqüent anul·lació de l’actuació del Petit de Cal Eril. L’eficient organització del PopArb va poder substituir-los pels vilanovins La Brigada. Però no ens enrotllem més i anem directe als concerts…

No ens vam quedar sense entrades per Can Torres, però gairebé ens quedem sense concert, pel xàfec breu però intens que va fer poques hores abans. El temps es va comportar i ens ho vam passar d’allò més bé en el concert d’en Pau Vallvé i els seus companys: Nico Roig a la guitarra, Miquel Sospedra al baix, Jordi Casadesús a la guitarra i teclat i Pep Mula a la bateria. Bona part del set list estava conformat per cançons del brillant “De bosc”, però també va tenir un moment per fer una versió de “True love will find you in the end” de Daniel Johnston i un moment de divertimento empalmant trossos de diverses cançons. I va acabar amb el cant coral amb el públic repetint “tot va molt millor si estem contents, tots estem contents si ens va millor”.

Sense temps de pair el concert, vam anar a pas lleuger, cap a Can Cassó, epicentre del festival, per veure la nova formació Univers que presentava el seu primer EP “La pedregada” . El seu estil de shoegaze i garage va fer desvetllar l’interès de les poques persones que fèiem les primeres cerveses en el recinte, amb modificacions en la distribució de les parades respecte l’any anterior.

Cal fer esment que els escenaris del PopArb de Can Cassó (el Montsoriu i l’Envelat Estrella Damm) estan un davant de l’altre i, just quan finalitza un concert, quasi de manera automàtica, es corren les cortines i s’obren les de l’escenari del davant. D’aquesta manera hi ha pocs moments sense música i fa que no puguis comentar o fer una cervesa sense la sensació que et perds un tros de concert. Fet aquest comentari com a crítica constructiva, continuem amb els concerts.

El grup que va començar als pisos, els 4t 1a, van ser els següents de la nit. Encapçalats per en Pere Jou van estar correctes i van passejar el seu pop-rock amable per l’escenari Montsoriu. Seguidament, va ser el moment dels substituts: La Brigada. Difícil papereta la que tenien a sobre: fer que ningú recordés que en aquell moment havia de tocar El Petit de Cal Eril. I us preguntareu: se’n van sortir? Doncs jo crec que sí. Segurament, per algunes persones del festival va ser un bon descobriment, per altres, que havien vingut al festival “només” per veure en Joan Pons i els seus, doncs una substitució amb regust de decepció. Personalment crec que els de Vilanova i la Geltrú van ser uns dignes substituts i la seva alegria i el seu pop amb reminiscències folk ens van fer passar una bona estona. I amb “Com fulles mortes” van denunciar les retallades a l’emissora ICat. Van tenir temps per tot.

Després de l’amabilitat de La Brigada va tocar l’esbojarrada “Boda rumana” dels Salvaje Montoya. Va ser un bon moment per moure l’esquelet amb cançons com “Barcelona adicción” o “La huida” i dur un bon entrepà a les mans.

I era el moment dels Standstill. Tenia curiositat per saber si, en un lloc obert, farien el mateix espectacle de llums i projeccions del que tothom en parla al teatre Barts de Barcelona (jo me’l vaig perdre). I, efectivament, ho van fer. I només tinc una paraula per descriure l’espectacle anomenat Cénit: es-pec-ta-cu-lar. “Dentro de la luz”, l’últim disc dels Montefusco, Falkner, Lavado, Elvira i Valiente juntament amb el joc de làsers i projeccions et deixa, literalment, amb la boca oberta.

I després de la grandiloqüència dels Standstill la bogeria del duet Papa duPau i Spazzfrica Ehd, més coneguts com a Za! Els ritmes tribals, el free-jazz, el noise-hardcore i la psicodelia va transformar als components dels Salvaje Montoya que van muntar les tanques de davant l’escenari com una escala i van pujar-hi a dalt. Va faltar temps per fer un fi de concert amb les persones més agosarades dalt l’escenari saltant, ballant i cridant. El “Wanananai”, com es va poder comprovar, té efectes secundaris.

I tancava la primera nit de PopArb els electrònics The Suicide of Western Culture. Tot i estar un pèl cansats i que la cervesa ja començava a fer els seus efectes, vam tenir temps de saltar, ballar i al·lucinar d’alegria.

El dissabte es va llevar de bon humor i bon temps. Imprescindible per poder gaudir de la piscina d’Arbúcies. Abans però vam passar per l’exposició de fotografies de la Noemí Elias Bascuñana titulada “Jaleo” en el Museu Etnològic del Montseny “La Gabella”. Són retrats de persones del món de la música independent actual. La podeu visitar fins el 21 de juliol. Després de veure les 44 fotografies de l’exposició era el moment d’acabar-nos de despertar banyant-nos a la piscina i escoltant els Els nens Eutròfics i la música punxada per Dj Txarly Brown. I també de fer uns mojitos ben refrescants!

Aquesta vegada sí que ens vam quedar sense entrades pels valencians Senior i el Cor Brutal a Can Torres. L’edat no perdona i el cansament es nota més. Per aquest motiu, vaig decidir descansar i no anar a la sessió d’en Bruno Sokolowicz i als concerts de Súper Gegant, Miquel Serra i Ocellot. Cal dir que els concerts de Prat Rodó són sempre interessants i descobridors. Així doncs, el primer grup que vam tastar van ser els barcelonins Bremen. Van presentar el seu primer treball discogràfic “Les cançons que vindran”. Va ser un concert molt familiar, amb força canalla amb els cascos de colors per amortir el volum de la música. Són un grup d’aquesta nova fornada que expliquen històries musicades de l’estil Manel. Una bona manera de fer la primera cervesa. En contraposició, d’espai i d’estil, van continuar les noies de Santa Rita que també presentaven el primer LP “High on the seas”. La seva contundència grunge ens va colpejar la cara com si ens diguessin “vinga, amunt! Espavila!”. I això vam fer, vam començar a espavilar, que quedava molta nit.

El tripartit més estrany que ha donat Catalunya (tot i que semblava difícil superar-ho) va aparèixer en escena: en Ramon Rodríguez, la Maria Rodés i en Martí Sales. El tripartit amb nom de coalició: Convergència i Unió. Nom del primer disc i amb el que es coneix el projecte. Precioses cançons d’en Ramon i la Maria i textos de Cassasses o Calders escollits per en Martí van fer-nos gaudir, estranyament, de la “política”. I ens recordava que a Arbúcies també estàvem celebrant concerts per a la llibertat.

Seguidament era el moment de La Habitació Roja. Els valencians amb gairebé vint anys de recorregut van presentar, intercalant algun hit, el seu “Fue eléctrico”, el vuitè disc d’estudi. El públic estava expectant, excepte alguns grupets d’incondicionals que cantaven les seves cançons com si els hi anés la vida. Entre ells jo. “Indestructibles”, “Ayer”, “El eje del mal”, “Van a por nosotros”… Darrera, l’extravagància dels mallorquins Oliva trencada. La proposta curiosa, amb la veu molt distorsionada, no em va atrapar. Crec que se’ls ha d’anar a veure sols per entrar-hi fins al fons. Espero que un altre dia ho pugui fer, perquè entrar en el seu particular món, ha de valer la pena.

I s’obrien les cortines de l’escenari Montsoriu i es veia la figura del gran Jordi Lanuza. Gran d’aspecte i de fets. I dels seus Inspira: en Fer Acosta, en Dario Vuelta, en Cristian Diana i acompanyats a la bateria per en Pau Vallvé, que, si era difícil igualar l’anterior “Escapistes”, podríem dir que, si no l’han superat amb “Amunt!” poc ha faltat. I el seu directe cada vegada és més precís i commovedor. En Jordi és un bon paio i així ho transmet dalt l’escenari. Un concertàs!

Després va venir un petit impàs, no pas qualitatiu, però si de forma. M’explico. Era el moment de la nova versió d’Espaldamaceta. El professor d’institut tarragoní Jose Juan González ha deixat enrere la guitarra de niló i ha agafat l’elèctrica i s’ha buscat la companyia d’en Lluís Chabuch al baix i en Carlos Brull a la bateria per crear un nou ventall rítmic. No n’havia escoltat res amb la nova formació i jo era molt d’Espaldamaceta. Les seves cançons per tallar-se les venes amb els seus comentaris irònics i divertits entre cançó i cançó en un concert, han estat grans moments que he viscut. No dic que no m’agradés. Dic que necessito temps. I a continuació era el torn de La iaia. Era l’únic concert que faran aquest estiu, ja que estan gravant el nou disc que veurà la llum al setembre. No sóc fan afèrrim, però m’agraden algunes de les cançons del seu “Les ratlles del banyador”, però crec que van tocar els hits massa d’hora i el meu interès va decaure. Van presentar algunes cançons que formaran part del nou disc, com per exemple “On ets Matilde”, però crec que les noves cançons encara necessiten una mica de rodatge en directe.

I després d’aquest impàs, era moment de la traca final. Helena Miquel i Oscar D’Aniello o el que és el mateix, els Delafé y Las Flores Azules. Ens van fer ballar, saltar, cridar… Axim-Delafé! Axim-Delafé! Axim-Delafé! Axim-Delafé senyora! Al·lucinar amb la manera de moure’s i lliscar per l’escenari de l’Oscar. El seu “De ti sin mí/de mí sin ti” és agradable d’escoltar, però res comparable amb veure’ls en directe. Si en teniu l’oportunitat, aneu-hi!

I arribava el final de la novena edició del PopArb. I no ho feia de qualsevol manera, noooooo! Ni més ni menys que amb en Joan Colomo reinventant la ràdiofórmula. Una flipada. Tothom de indies moderns cantant i ballant com si ens hi anés la vida. Cançons de la Rihanna, Adele, Duncan Dhu, Sergio Dalma i un llarg etcètera d’artistes i grups que si un dia et diuen que cantaràs fins a plorar (de riure) no t’ho creus. Doncs ho vam fer. I ben feliços. Un gran fi de festa!

El PopArb és un festival que té cura de tot. Dels artistes, del públic, però sobretot del poble que l’acull: Arbúcies. I ens agrada que no creixi amb desmesura, que es mantingui fidel, tot i les adversitats, als seus orígens i sigui curós amb l’entorn que l’envolta. És, com va dir la Júlia Bertran, la Festa Major dels indies catalans. I que sigui per molts anys!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alba Nàjera

PopArb: visca la música!

A PRIMERA FILA

El PopArb és un festival fantàstic! És un festival que omple la petita població d’Arbúcies de dos dies de música i bon rotllo. I aquest any ho van tornar a aconseguir… Un festival que tot i l’èxit no s’ha deixa’t portar per les ganes de créixer de manera desmesurada. Que cuida els detalls i que és proper entre el públic i els músics.

El festival comença quan arribes al poble… a partir d’aquest moment tot el que et passa durant dos dies intensos forma part del festival.

El PopArb va començar el divendres 29 de juny amb els Litoral, el grup d’en Pau Roca, a Can Torres, un espai reservat a concerts de petit format. Les actuacions van continuar a Can Cassó, centre neuràlgic del festival. A l’escenari Envelat Estrella Damm van obrir la nit La Estrella de David. En David Rodríguez va estar acompanyat de l’Ana Fernández, més coneguda com La Bien Querida, i en Joe Crepúsculo. Amb el recinte mig ple van fer un concert amb moltes ganes i amb moments d’una bona excitació elèctrica.

A continuació, a l’escenari de davant, el Montsoriu, engegaven els Manos de Topo. Van tocar la gran majoria dels seus hits que tenen escampats entre els seus tres discos: “Ortopedias bonitas”, “El primero era mejor” i “Escapar con el anticiclón”. Van fer un concertàs naïf i delirant com les lletres de les seves cançons.

Darrera venia el polifacètic Quimi Portet a tocar les cançons del seu últim disc “Oh My love”. Va anar de menys a més, tot i que la sensació és que es va entregar poc a diferència d’altres concerts. I va acabar a crits de Llibertat i Sabadell per engrescar el públic. Un fenomen!

I arribaven els Mishima. Els teòrics caps de cartell del primer dia portaven sota el braç el seu “L’amor feliç”. Van fer vibrar a totes les persones que van fer petit Can Cassó. Van compaginar cançons del nou disc, “L’última ressaca” o “El camí més llarg”, amb cançons que ja formen part de la banda sonora de molts dels que estàvem a Arbúcies: “Miquel a l’accés 14”, “Un tros de fang” o “Tot torna a començar”. Els grans triomfadors de la nit.

Els Surfing Sirles van posar el contrapunt macarra i canyero amb el seu “Romaní, semen i sang”. El multiartista Martí Sales i el seu grup van fer que les primeres files fessin polseguera saltant i ballant amb el seu rock del Montseny.

Els Rusty Warriors van posar la festa abans de continuar-la al local Obi, que més que un bar semblava una sauna. La Banda Municipal del Polo Norte ens van fer saltar, riure i suar per deixar enrere el divendres i començar el dissabte…

El dissabte 30 de juny es llevava amb un sol espectacular que convidava a passar el dia a la piscina. I així ho vam fer! Vam compaginar la piscina del càmping per despertar-nos i continuar a la piscina del poble on hi havia discjòqueis i tothom del festival. Aquest és el moment en el que t’adonés que el PopArb és un festival diferent: et pots estar banyant al costat dels músics que actuen al festival i d’altres que venen com a públic i a donar suport a un festival “familiar”. Després del sol, l’aigua, els mojitos a un euro i de descansar i agafar forces, ja podíem tornar als concerts.

Començaven a l’espai obert de Prat Rodó amb en Dj Delafé, Els Amics del Bosc, Les Sueques i els Mates Mates, per continuar a Can Torres amb la Maria Coma. Vam arribar tard a reservar les entrades pel concert, ja que és un espai limitat, i ens la vam perdre… Es van esgotar les entrades en quinze minuts!

A Can Cassó ja s’estava preparant per viure la segona nit del festival. La van obrir els valencians Arthur Caravan i els de Vilanova i la Geltrú Biscuit. Seguidament, a l’escenari Montsoriu hi actuaven els mítics Brighton 64, vertaders pals de paller de la moguda mod barcelonina. El grup s’ajuntava després de molts anys d’haver deixat els escenaris i van presentar cançons del nou disc. Mentre van estar tocant se’ls hi veia les taules al damunt l’escenari, però potser van sobrar les anècdotes i batalletes d’anys anteriors. Per gaudi del públic van acabar amb “La casa de la bomba” possiblement la seva cançó més coneguda.

A l’escenari Envelat Estrella Damm treia el cap en Xarim Aresté i els seus Very Pomelo. La seva fusió de rumba-pop-rock-garage que omple el seu últim i recent treball “Radio Clotxa” va crear una bombolla d’energia que embolcallava Can Cassó que s’estava omplint per rebre les actuacions finals.

I era el torn dels Love of Lesbian. Possiblement el grup més esperat de tot el cartell entrava a l’escenari Montsoriu per fer saltar i ballar a totes les persones que omplíem el recinte. I ho van aconseguir a mitges… El concert va començar molt bé quan en Santi Balmes va dedicar “Los seres únicos” al salvador Emilio. Però després, l’elecció de les cançons del setlist va fer que el concert fos de baixa intensitat. Les cançons del nou disc “La noche eterna. Los días no vividos” encara no han quallat en el públic i tampoc tenen la potencia i intensitat en directe com les dels altres discos. Al final ho van arreglar, però no va ser la festa a la que ens tenen acostumats els lesbians.

L’interruptor de l’energia el va tornar a connectar els Mujeres. Ells van agafar el relleu del divendres dels Surfing Sirles. Tot i tocar entre els dos grans de la nit, els Love of Lesbian i els Sidonie, els Mujeres van fer un concert en majúscules destripant les cançons dels seus discos, el més recent, “Soft gems” i el “Mujeres”. Un dels millors concerts del festival. Van tocar les seves cançons guitarreres de garage-rock. Espectaculars!

I, l’últim dels grups, els Sidonie. Els que podríem anomenar els “veterans” (entre moltes cometes) de la nit van fer un concert sobri que et feia pensar amb els primers temps de la seva carrera. Van fer una tria molt acurada i bona, tenint en compte en el lloc on tocaven, agafant el bo i millor dels seus últims discos: “El fluido García”, “El incendio”, “Costa azul” i “Fascinado”. Van fer vibrar, saltar i cantar amb el seu gamberrisme rocker i interacció amb el públic.

Les últimes cerveses i ballaruques les vam fer amb el Dj 2d2, que va punxar cançons de totes les èpoques i que van fer un gran final d’una nova edició del PopArb. El diumenge es va aixecar plovent… doncs a descansar tot el dia!

Gràcies Arbúcies! Gràcies PopArb! Gràcies Emilio!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Xavi Torrent

Poparb 2011: entre la tralla de Mazoni, l’intimisme de Refree i el triomf indiscutible d’Antònia Font

A PRIMERA FILA

Després d’haver estat al Primavera Sound fent cues interminables, amb l’anglès d’idioma oficial, i veient els concerts a través de pantalles gegants, vaig aterrar al POPARB 2011, per primera vegada en la meva vida. Quina diferència. Quina gran decisió.

Envoltat d’arbres i d’aire pur, amb un ambient domèstic, casolà, jo diria que cooperatiu i escolta, la gent justa per veure els concerts davant, darrera o al mig, sense presses i amb la calma, podent comprar tiquets sense traumes ni aparells electrònics estranys, envoltat de tot això, dic, vam passar un parell de dies com si estiguéssim agradablement al jardí de casa.

Vam començar el divendres la nostra ruta de concerts i com tot pixapí vaig arribar tard (per raons òbvies de tipus infrastructural), i d’entrada vaig rascar de lluny Oliva Trencada les últimes cançons, que sonaven bé, però poca cosa puc dir atesa la distància.

El primer concert que vam veure sencer va ser Inspira, i aquests com la seva pròpia música, sempre encerten. Pop elaborat, delicat, gens obvi, traspassat harmònicament al directe. Un Jordi Lanuza agraït deia: “Pels que portem molts anys en la música estar aquí és un somni”. Va correspondre a la invitació amb un concert magnífic, on va tocar els temes del seu últim disc “Escapistes”, destacant les últimes cançons, la intensa“Onades de Nit”, el hit “Foc i Brasses” i per rematar ”Plou i no vol parar”. El públic també agraït, va aplaudir força.

Però va parar perquè començaven els Gentle Music Man, que van arrencar amb un reivindicatiu “som de Vilanova”, reivindicació que es va reforçar amb un molt bon concert, melodies exquisides i suaus, respectant fidelment la delicadesa del seu treball d’estudi. No obstant, també dir que van tenir un acolliment més tranquil del públic, que s’anava preparant per un dels plat fort de la nit: Manel.

Mai he estat un gran fan de Manel, la veritat. Però tenia moltes expectatives després d’escoltar l’últim disc, que em sembla molt bo. Tenia ganes de veure’ls. Crec que la sensació general és que no van acabar de convèncer, tenint en compte que es tracta del grup català amb més èxit avui en dia. El seu talent no es va correspondre amb un concert un pèl mecànic, com si fos el concert número 33 de la setmana. El públic tampoc va reaccionar de manera entusiasta, en general, escoltant les cançons del nou disc. Potser una lleugera pujada amb el “Boomerang”, i corejant el baix en “En la que el Bernat se’t troba”, del primer disc. A part d’això i de la interacció del públic de l’última cançó “Deixa-la, Toni, deixa-la”, el concert, la reacció i l’actuació, van ser una mica fredes. Crec que no els hi trobo el dia.

Aquí vam fer un petit descans, en perjudici dels Thelemáticos, que sonaven bé de lluny, però les exigències d’avituallament nocturn em van impedir aprofundir en ells, i sí fer-ho en comprovar l’estat de les barres del festival.

I aleshores va venir la tralla. El que va aixecar el públic del somni arbucienc. El puto amo: Mazoni. Un crack del directe. Va tocar sobrat, cantant i tocant amb una solvència bastant impressionant. No l’havia vist mai, i francament fa els seus temes, que són bons, millors. Va combinar temes del fabulós últim “Fins que la mort ens separi”, amb altres de l’”Eufòria 5 – Esperança 0”, com per exemple “Apocalipsi now” o “Ei que surt el sol” que van endollar al personal. Un dels grans triomfadors del dia i del festival.

En la recta final del divendres una revelació. Els Monoculture són bons. Bé. No se si són molt o poc bons, però asseguro que fan ballar i molt. Se t’enganxen i no pares de moure’t. Amb una posada en escena un pèl excèntrica, doncs l’home portava una disfressa que no sabria definir, van començar a desgranar la seva electrònica “bailonga” i “resultona”. I certament haguéssim pogut estar estona ballant. Però a meitat ens vam retirar amb molt de seny. Vam anar a dormir. I així fou el segon dia.

Després de passar bona part del dia a la piscina municipal d’Arbúcies (quin bon rotllo de piscina), van aparèixer un noiets vestits de ratlles horitzontals, en plan mariners, i van iniciar una espècia de marxa musical versionant els Violent Femmes (“Blister in the sun”) per portar a la gent cap al Prat Rodó, on començaven els concerts de tarda.

Aquests noiets són del Maresme i es diuen The Free Fall Band: una agradable sorpresa. Els hi dic noiets perquè tenen 19 anys, segons ens van explicar al final. I a part de versionar temes, una vegada arribats a Prat Rodó, van fer algun tema propi, com ara el “Miqui’s Two Nostalgic Punk Songs” –m’ho van dir ells que es deia així-, tema melòdic d’aire clàssic perfectament interpretat, que ens va deixar bastant al·lucinats. Aquest noi catalano-anglès apunta maneres.

Un menció al lloc dels concerts de tarda: Prat Rodó. Envoltats d’arbres enormes que filtraven rajos de llum, una gran esplanada verda habilitava espai per una petita barra, l’escenari aixecat i unes butaques entre l’herba i aquells arbres. Preciós.

Allà vem veure els Wantun i els Illa Carolina. Els primers van cantar temes del fins ara únic disc que han tret, entre encara molt poca gent. No van tenir massa resposta, passant un pèl desapercebuda, la seva proposta de pop de fàcil comprensió.

Illa Carolina, el grup patrocinat per Miqui Puig, van començar incisius amb la sensual cantant Carol Badillo, i van anar acaparant atenció i aplaudiments de la gent que s’anava congregant. Caldrà seguir-los a ells i a la seva proposta de pop d’autor, si tenim temps.

I aquí ens vam anar preparant per un altre dels grans triomfadors del festival. El Sr Raül Fernàndez i els seus Refree van actuar al jardins de Can Torres, un espai idíl·lic per acompanyar la seva musica intimista, apta per hipersensibles, plena d’una originalitat que certifica el talent d’aquest autor il·limitat. L’espai íntim on tocaven va reforçar una proposta musical del grup, creant una atmosfera emocionant cap a dins (a la meva amiga del costat li saltaven les llàgrimes). Acompanyat de Xema Fuertes (charango, banjo, guitarra i veus), Xavi Lloses (teclats i acordió) i Cayo Bellveser (baix i veus) va començar tímidament amb “Sr. Beltrán”, i va anar guanyant expressivitat amb temes com “Ya no hay pena”, “Buenos días por lo mañana”, “Faltas leves”, o la sorpresa final que va decidir cantar “Gallo rojo, gallo negro”, cançó revolucionària de Chicho Sánchez Ferlosio, que segons ha dit en Raül li agrada cantar de vegades.

Encara trasbalsats de Refree, tornem als escenaris principals, a veure els valencians Senior i el Cor Brutal, que van complir amb el seu rock directe i contundent., amb cert regust clàssic, acompanyats al piano el alguns temes pel Raül Fernàndez i per l’Oliva Trencada.

Acte seguit, els Mine van defensar impecablament els temes del seu últim disc“Un brindis pel nen androide”, que a mi, francament, i no vaig parar de dir-ho, em sonen totalment a Franz Ferdinand. Bernat Sánchez i la seva veu desprenen una energia contagiosa que va connectar amb un públic receptiu.

Posteriorment va venir un altre dels cracks, . El Petit de Cal Eril que, lilderats per Joan Pons, van repassar el “Vol i Dol”, amb viatges al “Sargantes al Sol”, amb resposta permanent entusiasta. En Joan Pons, amb la seva xerrera surrealista, se sentia com a casa, tot i que va demanar per l’any vinent que el Poparb es celebrés a prop de la seva Guissona. El concert va ser fabulós, com sempre pels que ja el coneixem. Repertori d’intensitat, combinant la foscor trepidant del darrer disc (“Partícules de Déu” en la cúspide), amb temes més lluminosos de l’anterior com la pròpia “Sargantanes al Sol” o “La Catarineta per la Mercè”. En un o altre cas, el públic ballant, seguia aquesta proposta de postfolk, que avui en dia està en la vanguarda catalana. A l’acabar el concert, el vaig trobar entre el públic, i el vaig abordar potser amb excessiva eufòria dient-li “ets el puto amo, quin gran concert” i la veritat és que no em va fer gaire cas. Són coses que passen amb els fans desbocats com jo.

El següent va ser The New Raemon, del qual, tot i fer un concert fantàstic, diria que tampoc escolliria Arbúcies com a lloc per passar l’estiu. Acompanyat a la guitarra per Dani Vega de Mishima (que se’l veia passar-s’ho molt bé), va desgranar temes del seu darrer disc amb un directe perfecte, però amb un pèl de distància que s’encomanava a part del públic. Els temes més celebrats, com sempre “Sucedáneos”, “La cafetera” y “El saben aquel que diu”, del ja clàssic disc“A propósito de Garfunkel”

I per acabar els mítics Antonia Font van omplir com mai l’envelat principal. No semblava el Primavera Sound però tampoc arribaves a primera fila. Començaren amb temes del nou disc “Lamparetes”, com “Me sobren paraules”, o bé “Coses modernes”. En aquesta primera part, amb força seguiment del públic, però encara sense alegria excessiva. A mesura que anava avançant el concert van recuperar antigues cançons, vells himnes, i l’eufòria s’apoderà dels assistents. Temes com “Alegria”, “Wa Yeah”, “Mecanismes” o “Armando Rampas”, entre moltes altres van fer les delícies d’un públic, entregat, llençat, com cap altre moment del festival. Un gran colofó, un gran èxit final del Poparb 2011, del qual no vull seguir dient tantes coses bones, perquè preferiria que continués essent el secret més ben guardat d’Arbúcies.

Text: Albert Gasch

Foto: Tatiana Moret (foto arxiu)

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada