Palau de la Música

Ferran Palau: misticisme musical

El que va aconseguir ahir a la nit en Ferran Palau és realment difícil: va convertir la sala petita del Palau de la Música en un temple musical. Què com ho va fer? Doncs, juntament amb el seu cosí Jordi Matas (guitarra) i l’Adriano Galante (baix), els dos de Seward, i en Joan Pons “El Petit de Cal Eril” (bateria), la banda que l’acompanya en la gira de Santa Ferida, van crear una atmosfera mística que tardaré temps en tornar-la a viure.

Els quatre músics van anar desgranant, lentament, totes les cançons del nou disc. Va ser un directe amb una densitat sonora i una càrrega emotiva superlativa. Personalment punyents em van semblar El meu lament, en la primera i en la repetició del final del concert, La daga i Redempció. Van completar el set list amb cançons del primer disc d’en Ferran, L’aigua del rierol.

Va ser un concert molt familiar, li va demanar a la seva mare que escollís una cançó després dels bisos, i molt sentimental, ja que va dedicar una cançó a la seva parella Louise i al seu fill Leo.

En resum: un concert solemne, fascinant i hipnòtic. Difícil d’oblidar…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Seward: producte de qualitat

En el marc del cicle BandAutors del Palau de la Música, el dissabte 12 de gener el Petit Palau es vestia de gala per rebre a un dels grups més sorprenents i curiosos de l’escena musical actual: Seward (la millor nova banda del 2012 segons el web anglès A new band a day).

Els Seward sortiren a l’escenari capitanejats per l’Adriano Galante (veu, guitarra i banjo) i amb en Pablo Schvarzman (guitarra, samplers i sorolls), en Martin Leiton (contrabaix), en Juan R. Berbin (bateria i percussions), en Jordi Matas (guitarra) i en Marcel·li Bayer (saxo alt, baríton i clarinet). Es van col·locar cadascú al seu lloc i van començar a inundar la sala amb el seu particular so i els meravellosos i autèntics registres vocals de l’Adriano.

Al llarg de més de dues hores van tocar més de vint cançons, van passejar entre diferents estils que van des del jazz més frenètic (“Secondly, Rebirth”, “Grandma’s Sleeping With Books”) passant pel rock experimental (“This Amount”, “Sesame” o “Absurd & Brave”) i amb moments delirants de sons embriagadors (“You At My Back”). Pauses expectants que et feien estar amb tensió, sense saber si aplaudir, cridar (si que es va sentir algun crit de buenísimo i genial) esperant a una altra ràfega de notes. I te n’adones que portes quatre minuts amb la boca oberta totalment al·lucinat. Això és el que provoca la música dels Seward. I ells la transmeten així. La senten. La viuen.

I tant sorprenent com ho és la seva música, van marxar tal i com van entrar, sense dir res, saludant mentre sonava la versió de Dean Martin de la famosa “Everybody Loves Somebody”.

I és que Seward són en el món de la música el que les perles són a la joieria o les tòfones a la gastronomia: un producte de qualitat difícil de trobar. Un gust diferent d’assimilar. Un so complicat d’entendre. Però un cop hi has entrat, en vols, en necessites més i necessites tornar-los a veure i a escoltar. Uns genis que no deixen indiferent a ningú.

Us convidem a entrar en el seu món i a gaudir-ne!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Maria Coma, una gran al Petit

23/03/2012, Petit Palau, Palau de la Música

Si la Maria Coma hagués nascut a Estats Units probablement tocaria al Carnegie Hall i les entrades pels seus concerts es cotitzarien per sobre els 100$. Si fos filla de la Gran Bretanya potser ho faria al Royal Albert Hall i en William i la Kate, molt “campetxans”, l’escoltarien embadalits des de la tribuna VIP. Com que ha tingut la sort de néixer a Catalunya el seu concert més llustrat és a la sala petita del Palau i els tiquets costen menys que un sopar al xino. Possiblement la sort és de la plebs, com jo, que per un preu mòdic pot gaudir d’un espectacle de gran qualitat.

Siguem justos, el recital del passat divendres hauria de ser considerat bé immaterial de la cultura catalana. La Creu de Sant Jordi ja!

No voldríem ser exagerats però hi ha directes durant els quals els astres s’alineen d’una manera única i determinada per a què tot surti rodó. Aquest en seria un. Quan diem “astres” ens referiríem a un magnífic escenari (l’acústica va estar impecable), un bon clima (amb l’aforament ben ple) i uns músics (aquí el secret) excel·lents.

La Maria va sortir acompanyada de l’equip de gala: als habituals (Vallvé, Roig i Casadesús) es sumà el Quartet Brossa (Lluch, Aymamí, Puig i Bartolomé). La suma va obtenir com a resultat un so delicat i al mateix temps carregat de força i elegància, amb la capacitat d’acaronar els timpans tot mantenint les neurones ben despertes.

 Megàfon en mà la pianista i compositora barcelonina començà a entonar Bosc Adormit, primer dels temes oferts del seu darrer treball Magnòlia (escollit pel L’Ampli com a uns dels millors discos del 2011).

Durant l’acte la Maria i companyia anirien oferint als allà presents un viatge pel seu repertori, ric en matisos, on no faltarien cançons entrellaçades, com l’encertat experiment d’ajuntar Placenta (del Linòleum, primer disc en solitari) i Fugir de l’ou o versions ideades per l’ocasió, com la del tema Blanc d’u_mä on la banda va començar tocant, tots junts, el piano.

I si bé el conjunt musical treballà de manera harmònica i cohesionada l’artista també va tenir l’oportunitat de fer gala del seu virtuosisme interpretant en solitari el tema Cel salat.

Vam sentir la Maria cantant en la llengua de l’Imperi a la preciosa Mujer de Lana o en la de Shakespeare amb un cover de Bridges and ballons de la seva admirada Joanna Newsom.

L’instant més intens i aclamat es va viure amb Tots el colors, primer senzill de Magnòlia, on el quartet de corda col·laborà de manera especial en carregar d’energia la melodia.

El moment més esperat, segons paraules de la cantant, arribà amb el darrer tema de la nit, Dins magnòlies, on es van sumar a la festa un cor format per un número considerable de bons amics.

Els parlaments van ser breus, centrant-se en agraïments vers els allà presents: seguidors, amistats, familiars, acompanyants, tècnics… i un tímid lament, el no poder oferir, per normes del local, el seu disc el dia que casualment comptava amb el públic més nombrós.

Sóc de l’opinió que el passat divendres al Palau, sense que es volgués fer bandera de res, es van viure moments memorables per la música de casa nostra. Podem estar tranquils, no trobarem millor ambaixadora. A l’abril tornarà a tocar a Berlín (3 dies!) i no seria d’estranyar que aviat es sumessin d’altres destinacions internacionals.

Text: Alex Reuss

Fotos: Ma. Carme Montero

Los Evangelistas: pregant per en Morente

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana les definicions d’evangelista són:

[bíbl] Cadascun dels quatre escriptors als quals hom atribueix la redacció definitiva dels Evangelis. Són: Mateu, Marc, Lluc i Joan. Tradicionalment, hom els representa amb la forma d’home, de lleó, de bou i d’àguila, respectivament.[mús] En els oratoris basats en episodis del Nou Testament, orador que canta o recita el text evangèlic que serveix de base a l’obra.

Així doncs, podríem entendre que en J, l’Antonio Arias, en Florent i l’Eric, components de Los Planetas i Lagartija Nick, són la reencarnació dels quatre evangelistes i s’han ajuntat per donar a conèixer la paraula del gran Enrique Morente. I així ho fan. Passen pel seu sedàs les cançons d’en Morente i les escampen com la bona nova.

Un dels primers llocs on Los Evangelistas han fet sonar la música i les lletres de l’Enrique després de l’edició d’”Homenaje a Enrique Morente” ha estat al Palau de la Música. El temple es va omplint de fidels i seguidors. Seguidors d’en Morente, de Los Planetas i de Lagartija Nick. Tots som una gran família que ens reunim al voltant del record d’un dels grans del flamenc. Ell els hi va ensenyar i va obrir el camí de la fusió del rock i el flamenc.

Mentre sonen uns cants gregorians s’apaguen els llums i apareixen els evangelistes. I comença a sonar “Gloria”. Creen un ambient que fa posar els pèls de punta. I continuen amb “Decadencia”, amb un passatge psicodèlic que em deixa embovat. Té un to menys festiu que l’original, però t’embolcalla amb el so penetrant de les guitarres.

I, després d’un parell de cançons més, l’Antonio Arias es treu la jaqueta i deixa al descobert una armilla negra tunejada amb lletres brillants al davant i al darrera amb la inscripció Morente. I, ens recorda perquè estem al Palau aquesta nit…

I van predicant, mica en mica, els escrits d’en Morente. I la gent fa que sí amb el cap al ritme de la música. I ens captiven amb la psicodelia i al ritme de la bateria. Ens atrapen amb el soroll embriagador de les distorsions. I marxen, abans dels bisos evidents. No tarden ni trenta segons a tornar a aparèixer. I, amb els bisos, arriben les col·laboracions i les sorpreses.

Surt la Carmen Linares, la cantaora que amb el seu cant poderós, fa que “Delante de mi madre” es converteixi, ajudada per l’ambientació musical, amb una cançó hipnòtica quasi màntrica preciosa. I, per les dues següents cançons, apareix a l’escenari com si d’una musa es tractes, la filla mitjana de l’Enrique, la Soleá Morente. Imposa la seva presència i li dóna una volta a “Yo poeta decadente” cantada per l’Antonio. I, ens fa posar drets, després de cantar “La Estrella”, la cançó que el seu pare va escriure quan va néixer la seva filla Estrella. Emocionant.

I, quan sembla que la cerimònia ja s’ha acabat… Tornen a aparèixer! En Florent és el primer, donant les gràcies. I que tocaran ara? Doncs “Ya no me asomo a la reja” de “La leyenda del espacio” de Los Planetas i “Ciudad sin sueño” de l’”Omega” de Lagartija Nick. I la missa s’acaba amb una demostració espectacular de l’evangelista Eric tocant la bateria.

I els fidels i seguidors abandonem al temple amb la veu de fons de l’homenatja’t, l’Enrique Morente. Crec que estaria orgullós de com els seus Evangelistes prediquen la seva paraula pel món. Amén.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro