Morgan

Let’s Festival 2017 – Joana Serrat, Morgan i la nova Einstein

11/03/2017, Sala Salamandra, L’Hospitalet de Llobregat

Apoteòsica festassa inaugural a càrrec dels Love of Lesbian (aquí la nostra crònica). A l’endemà, doncs, als de L’Ampli el cos ens demana un acte més tranquil, més íntim. Les actuacions de la Joana Serrat i els Morgan resulten, per tant, ideals; ambdues suculentes receptes cuinades a foc lent, d’aquelles que es frueixen paladejant, a la recerca d’uns ingredients coneguts, familiars.

Arribem d’hora i des del mòbil comencem a fer la corresponent difusió a les xarxes. Just per sota de la nostra publicació al Facebook observo que algú ha compartit un article amb un titular espectacular: La nueva Einstein tiene 23 años y se llama Sabrina González“. L’afirmació és majúscula i segur que hi ha qui pensa que és exagerada. En qualsevol cas, però, és remarcable: això de que s’equipari obertament la ment d’una dona a la d’un dels científics més brillants de la història de la humanitat em sembla un fet significatiu i, per descomptat, digne d’aplaudiment.

Ara feu una ullada al cartell del Let’s. No és cap crítica, eh? Observeu, també, el de la majoria de festivals d’arreu. Malauradament en el plànol musical, com en molts altres, no existeix la paritat i sovint, per un cúmul de motius que bé mereixerien un ampli debat, costa confeccionar una graella on les propostes venusianes tinguin la mateixa presència i/o pes que les marcianes. Aquí ho deixo.

Dimecres celebràvem el Dia Internacional de les Dones. Important, doncs, aprofitar l’ocasió brindada per cobrir dues actuacions on el protagonisme recau, per sobre de tot, en dues veus femenines.

La proposta de la Joana Serrat és àmpliament coneguda i reconeguda, aquí i enllà les nostres contrades. Des d’aquest magazín hem anat seguint de prop, des de la primera fila, l’evolució del seu folk transatlàntic. No voldríem fer-nos pesats enumerant un cop més les seves virtuts ni que penseu que ens estem estalviant unes línies per “la patilla”.

El repàs fet per l’ocasió a la seva discografia fou previsible. A aquestes alçades el seu Cross the Verge ha girat molt i gaudeix del conseqüent rodatge, aquell que fa que tot, dins l’engranatge, es bellugui com cal. Impecable execució i exposició d’un repertori on, val a dir, Green Grass encara ostenta el títol de “hit”.

Agraïda, com sempre, la Joana dedicà unes paraules a la històrica i entranyable sala que acollí l’acte, esmentant la complicada situació per la que passa. Un detall que l’honora.

Arribà seguidament el torn dels Morgan, formació madrilenya, amalgama d’artistes que fa mans i mànigues per compaginar aquest amb molts altres projectes musicals. Carolina de Juan, Nina pels amics, veu i piano, s’erigeix com a líder (encara que no s’ho cregui) per mèrits propis. L’essència neix de les seves cordes vocals, delicadesa verbal que casa a la perfecció amb el soul que practiquen.

Únic treball discogràfic a les seves esquenes, North, i obligat repàs íntegre. Temes de diferent tempo i ritme, de tall clàssic, sense estridències, beguts del nord, sí, però evidentment d’Amèrica. La llengua, val a dir, no condiciona el resultat: Volver, rara avis en castellà i inclosa com a bonus track, fou una de les més aplaudides.

Permeteu-me per acabar una reflexió:

Existeix al nostre planeta un indret on amb vehemència excessiva s’enalteixen valors democràtics i s’enarbora la bandera de la llibertat en un exercici d’hipocresia màxima. Avui, aquest indret el governa un personatge xenòfob, homòfob i misogin. Com acostuma a passar, però, el millor es troba en el substrat: milions de persones que creuen fermament en uns principis igualitaris i universals. Moltes, moltíssimes, són dones i d’aquestes una part són personatges rellevants i influents. Algunes, com ja hem vist, són científiques reputades d’origen estranger i d’altres, moltes, són músics que es sumen a la rebel·lia vers l’establishment.

Les composicions de la Joana i la Nina han crescut a l’empara d’una tradició musical on indiscutiblement l’aportació femenina és fonamental. Cretí, doncs, aquí i allà, qui vulgui veure la realitat des d’un malaltís prisma patriarcal.

 

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero