En una escena musical autòctona dominada mediàticament pel pop-folk, propostes com les de Minimal21, que s’autoclassifica com de pop electrònic, criden l’atenció.
Sense fer gaire soroll, el conjunt format per la Núria Tamayo i el Sergi Venteo ja compta amb dos llargs sobre les espatlles: “L’habitació del fons” (2010) i el recentment publicat “El fil d’Ariadna” (2012), que van presentar el passat 9 de juny a la sala Music Hall, un dels millors racons de Barcelona per escoltar música en viu.
Enmig d’una escenografia senzilla però efectiva – que jugava amb clarobscurs i projeccions de formes abstractes – aparegué la Núria, una noia tímida vestida de blanc (veu i ànima de Minimal21) acompanyada pel Sergi a la guitarra i tres incorporacions tant noves com el seu darrer àlbum: Marco Morgione, ex baixista de Glissando*, el polifacètic Xavi Martín a la bateria i Adyo a les mescles.
El primer single, Ariadna, va agafar per sorpresa un públic format per familiars i curiosos, tant tímid com la delicada veu de la Núria (càlida però a la vegada distant i màgica, com si d’una narradora omniscient es tractés). De seguida ens vam endinsar en un laberint de lletres poètiques i imatges intenses que s’esvaïen en un so que buscava un equilibri entre el synth pop i el trip hop, i que beu de grups com Portishead, Morcheeba o els mateixos Glissando*.
Els arguments universals de Minimal21 són la fragilitat de l’amor i l’experiència vital, ja sigui a través d’escenes mítiques (Ariadna, Lluna d’abril) o via passatges més costumistes, com en l’aconseguida Paral·lels, un duet entre la Núria i el Valen Nieto, que tampoc es perdé la cita al Music Hall.
La transcendència de certes cançons es compensava amb les constants referències al públic i els moments distesos, com quan el Sergi es va adreçar a l’auditori amb la veu distorsionada, estil Darth Vader.
El hit radiofònic Nina de bronze trencada tancà un concert de notable, amb moments intensos i ben travats, però també amb certs esculls on mancava força i seguretat, possiblement degut a la falta de rodatge del grup en directe, que no va acabar de fer honra a l’excel·lent treball d’estudi, mereixedor sens dubte d’una major atenció.
Text: Elisenda Lamana
Fotos: Sara Solé