– Toc, toc!
– Passi…
– Bon dia, doctor.
– Bon dia Sr. Altaveu, quant de temps feia que no el veia – encaixada de mans.
– Sí, justament ara fa un any.
– I que el porta per aquí? Se’l veu amb un aspecte immillorable.
– Doncs que faig 30 anys i he decidit fer-me el què li diuen un “chequeo”.
– Molt ben fet, home. Ostres tu, com passa el temps, 30 anys… i sembla que va ser ahir quan va venir per primera vegada. Anava en braços dels seus pares. Quan et vaig veure, et puc tutejar oi?, i ells em van començar a explicar com vas néixer, la il·lusió que tenien i que volien que creixessis i fessis molts anys. Vaig pensar, pobrissó, no sé si durarà gaire aquest vailet. Tot just la democràcia està en bolquers, Sant Boi és un poble obrer i revolucionari, i ara porten al món aquest projecte que ja veure’m com acaba.
Vale tio… ja tiro. Com es posa la gent quant trigues una mica més a sortir d’un semàfor. Vaig cap a Sant Boi, a l’Altaveu, i m’he quedat embadalit pensant com podria començar la meva crònica d’aquest any. Li tinc un especial afecte a l’Altaveu. I fa 30 anys. M’hi haig de lluir.
Està núvol i tot que el meu telèfon diu que no plourà, el cel no sembla dir això. Arribo a la plaça de l’Ajuntament i el grup frontera Ominira ja estan en marxa. Poqueta gent, és el que té obrir un festival a les vuit de la tarda quan encara hi ha llum. El trio barceloní ho dóna tot i intenta que la gent s’apropi a l’escenari. Però la climatologia és com és i la pluja fa que la gent busqui refugi sota els arbres i a les ombrel·les dels bars de la plaça. M’agrada el que escolto, la barreja d’electrònica i metall sempre em produeix curiositat. Fan un pop ètnic amb el qual la pluja no hi desentona.
A les nou, ja sense paraigües, la Dolo Bertran és l’encarregada de portar l’espectacle Alça la veu!, en el que un bon grapat de músics de tots els estils volen portar el seu gra de sorra en un concert multidisciplinari, en el que el missatge es posa davant de la música. Amb un grup de músics íntegrament santboià i la Coral Renaixença, l’Enric Montefusco, Núria Graham, Judit Neddermann, Roger Mas, Ruper Ordorika, Quimi Portet, Maria Arnal i Marcel Bagés, Paula Valls i Maria Martí han portat i han alçat la veu per la llibertat creativa i els drets essencials.
El poc que havia escoltat d’ella, feia que tingués moltes ganes de veure en directe a la Morgane Ji. El mestissatge, la barreja de cultures i el seu banjo elèctric era un bon cartell. I ho ha aconseguit, ens ha portat en un viatge fins a una illa al mig de l’Índic (he hagut d’anar al maps per veure per on cau l’illa) i ens ha costat tornar a casa, jo ja m’hi hagués quedat. Bé, crec que jo i la majoria de gent que pràcticament ja omplia la plaça.
Can Massallera ha sigut la següent parada. Una mica de psicodèlia de nova fornada i de dream pop a càrrec dels The Zephyr Bones, ens ha fet anar somiant fins a les novaiorqueses Boytoy. Grup íntegrament femení (i em sap greu que això sigui una notícia) que s’ha transformat en un quartet amb l’aparició d’una baixista. So grunge, de garatge, d’aquell en què les guitarres trenquen la nit, i fan que la pols acumulada durant l’estiu al sostre de l’escenari vagi caient a poc a poc mentre els focus la van atrapant i la fan ballar al seu ritme.
Diuen que aquest dissabte els núvols es quedaran a casa i podrem remenar música per la fira del disc. Mentre, els Et-Co* comencen el seu concert. Música de difícil classificació, amb tocs tribals, ètnics, pop, electrònic i influències orientals, àrabs i hindús. Però no sempre s’ha de poder classificar tot i ha de tenir un nom. Si t’agrada, et porta i gaudeixes, tant li fa.
Després, i amb les entrades exhaurides, en Ferran Palau i El Petit de Cal Eril, ens donaven la benvinguda a Cal Ninyo. No m’allargaré a descriure els dos concerts. No fa gaire ja vaig fer una crònica dels mateixos a l’Apolo. L’única diferència positiva va ser que es un teatre amb cadires i estàs assegut. Això va portar que el “sector parlanxin”, a diferència de l’altre concert, no existís. Exquisidesa màxima per part d’un públic que va poder gaudir d’un pop metafísic que porta tot l’estiu passejant-se pel nostre país i ses illes.
Desgraciadament, he treballat avui i també ho faig demà diumenge, i estic mort, no em veig amb cor d’anar a Can Massallera un altre cop, ho sento.
Felicitats Altaveu, i també a tots els que han posat ganes, feina, il·lusió i temps durant tots aquest anys. Als grups que hi han passat, als que els hi ha servit per donar-se a conèixer més. Felicitats per voler apropar la música al carrer, als barris i de manera gratuïta. Són una utopia els festivals públics? Provem-ho. Com molt bé diu la Maria Arnal, la gent no s’adona del poder que té…