La força

Caprichos de Apolo: El Petit de Cal Eril, tu sí que ets simpàtic

Barcelona, 22 de desembre de 2016. Sala Apolo

Des del moment que naixem i ens anem fent grans passem per diferents estats: nadó, nen, púber, adolescent, jove, adult, mitjana edat i tercera edat. I en cada una, quan es dirigeixen a nosaltres, passaran de dir-nos de tu a senyor. Moltes vegades a part de l’edat, que és el que ens fa més mal, per demostrar respecte pel què hem fet. I aquest és el cas del Petit de Cal Eril, o el que és el mateix, en Joan Pons. Després del CONCERT, en majúscules, que van poder gaudir dintre del cicle Caprichos de Apolo el passat 22 de desembre, per mi el Petit ha passat a ser el Sr. Joan Pons.

Com no es cansa de repetir ell mateix, és home de poques paraules a l’hora de parlar per la sala plena de gent. Ell té cançons i ens les regala d’una manera que es impossible no acceptar-les.

Acompanyat per una banda, en la que ningú toca el seu instrument, Dani Comas al baix, Ildefons Alonso i Jordi Matas (que també ha fet de productor del disc) a les bateries (amb plural) i Artur Tort als teclats. En un escenari on els músics formaven una pinya i on les llums van donar formes i colors a les fotografies que hi havia i que són les que hi ha als diferents formats en el que el Petit ha editat el seu últim treball. Els Petit’s band ens van portar pels mons inventats des de la  Segarra natal del Sr. Pons i La Força (Bankrobber, 2016) ens va acompanyar durant més d’una hora i mitja d’excel·lent música.

Suposo que quan la boira deixava alguna escletxa i el sol i la llum podia traspassar-la, aquells dits que sembla que arreglen coses a la terra, que els homes ens hem encarregat de fer malbé, tocaven al Petit i feia que les cançons brollessin del seu imaginari.

Folk acústic, psicodèlia, moments tendres, lirisme, misticisme, creativitat. Improvisacions amb l’Albert Cirera dirigint-les. Col·laboracions amb en Pasto i el seu Robotin, que va obrir la nit a l’Apolo. Moltes coses en el que, i torno a repetir, va ser un gran concert.

De la mateixa manera que el farmacèutic de Lleida estava enganxat a l’orfidal, nosaltres ho estarem per sempre al Petit de Cal Eril, perdó, al Sr. Joan Pons.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Dolors Ferré

Presentació Vallsonora 2016: el Petit empeny amb força

11 de juny del 2016, Àger, Noguera, Lleida. Hotel Port d’Àger.

D’uns anys ençà que la proliferació de festivals de música resulta aclaparadora. Sobre el tema hi tinta de sobres; columnes, articles on sovint es parla de bombolla, d’explotació majúscula d’un circuit que fa que tot s’assembli, s’homogeneïtzi.

Val a dir, però, que més enllà de mediocres visions empresarials existeix al país molta gent que amb més ganes que mitjans intenta a cop d’il·lusió tirar endavant projectes que aportin valor afegit, iniciatives altruistes que enriqueixin l’oferta cultural d’un territori, normalment el propi, que obri els braços a autòctons i forasters amb l’afany d’una sana i legítima promoció.

La d’enguany serà la quarta edició del Vallsonora, exemple paradigmàtic, festival que concentra la seva activitat a la Vall d’Àger, lluny del cosmopolitisme barceloní, i que integra una sèrie de concerts celebrats a localitzacions emblemàtiques del municipi i l’entorn. Cartells fets a consciència que, conjugats amb els particulars escenaris, fan del Vallsonora una cita d’atractiu inqüestionable.

En aquesta ocasió l’experiència i la motivació ha permès els organitzadors oferir, com fan els grans, un concert presentació de categoria. Jugant encara més amb aquesta relació de magnituds podríem dir que encertadament l’encàrrec recaigué sobre un dels grans de casa nostra, El Petit de Cal Eril.

El de Guissona està d’estrena, La força veié la llum el passat 22 d’abril. L’àlbum, íntim i melòdic, casa perfectament amb escenaris com el de dissabte: dimensions humanes, proximitat amb el públic, ambient relaxat… i de regal unes vistes d’escàndol.

La força és curt, ja ho diu l’autor, però condensa l’essència. Lletres d’inspiració onírica que viatgen a través d’una particular mescla: folk, pop, psicodèlia, jazz… el xef Pons barreja hàbilment els ingredients aconseguint que emulsionin de manera natural. Si bé, amb els anys, la recepta ha anat variant el resultat conserva aromes i gustos genuïns.

Pel directe de dissabte el Petit es feu acompanyar dels habituals (Tort, Alonso i Comas) i un guest starring de luxe a la segona percussió: el polivalent Jordi Matas, també productor del disc. Plegats funcionen com un engranatge ben lubrificat, rodes dentades que s’empenyen i acompanyen harmònicament. El clima de complicitat i companyonia, gràcies al format intencionadament proper de la gira, és percebut i es transmet amb facilitat al públic. No obviarem l’habilitat del músic guissonenc per connectar amb el respectable, els seus parlaments (malgrat assegurar que a aquestes alçades ja ho te tot dit i que, per tant, cada cop xerra menys) sempre aconsegueix aportar un extra de bon rotllo a l’actuació.

Sumem,a més, algun moment per l’anecdotari; El tema L’adéu, que tanca l’àlbum, comptà amb la casual complicitat d’un parapentista que sobrevolà l’escenari mentre tots l’acomiadàvem amb la mà.

Enllestit el repàs a la novetat discogràfica i “claudicant” a la demanda dels presents, que al crit irresistible d'”una altra cançoneta i mos anem” exigien més, la banda tornà a l’escenari en dues ocasions. Feren cas, fins i tot, a alguna petició gràcies a la qual poguérem recuperar l’enyorada Partícules de déu i que obligà els músics a fer un exercici d’improvisació que, val a dir, superaren amb nota. De La figura del buit sonaren Estramoni i Lleida frega Fraga.

Empenta amb força, mai millor dit, la d’El Petit de Cal Eril al Vallsonora. Els dies 24 i 25 de juny passaran per les seves tarimes en Joan Colomo, en Nacho Umbert, I am Dive, San Jerónimo, la Maria Arnal i en Marcel Bagés + Atzur, Big OK, l’Alba G. Corral, Zebra Antics, L’Hereu Escampa, STA, Jansky i Off Off.

 

 

Text: Alex Reuss

Fotografia : Maria Carme Montero