L’any passat l’Altaveu va fer la seva majoria d’edat amb els seus 25 anys de vida. Nosaltres hi vam ser i vam prometre que hi tornaríem pels 26. I així ha sigut.
En aquesta edició l’equip de l’Altaveu ha apostat per una barreja d’estils, intentant allunyar-se dels noms i tendències habituals que aquest any i estiu han farcit la programació de la resta de festivals, així com també, per una internacionalització dels convidats.
Aquesta vegada ens vàrem apropar a Sant Boi el dissabte 6 i amb en Robert Ellis a les nou de la nit, va aterrar la música de Nashville al rehabilitat teatre de Cal Ninyo. El cantautor de Houston, establert ara al bressol de la ciutat del country, ens va recordar que no solament d’aquest tipus de música viuen a Tennessee, oferint-nos un dels tres concerts que farà a la península, presentant-nos el seu últim treball “The Lights From the Chemical Plant” (New West Records, 2014).
Durant l’actuació va fer palès que el rock i el folk també han fet un forat en la potent industria musical de la ciutat americana. Veu i guitarra excel·lentment executades amb tocs d’humor, inclús quan se li va petar una corda de la guitarra enmig de l’actuació. Un concert acústic, íntim i reflexiu, que vàrem poder gaudir només fins a la meitat ja que volíem passar per la plaça de l’Ajuntament per veure una estona al Petit de Cal Eril que juntament amb el David Mengual presentaven el seu concert-jazz-fusió.
Amb l’actuació ja començada ens vàrem trobar a El Petit i la seva banda, en una cantonada d’un escenari absolutament ocupat pels setze músics de la Free Spirits Big Band. En David Mengual va agafar les cançons del Petit i les va passar pel sedàs del jazz amb un resultat pel meu gust una mica desigual. Potser fou el peatge que vam pagar per sortir d’un concert i en dos minuts, entrar en un altre totalment diferent. Una proposta agosarada que el mateix Joan Pons agrair a l’organització l’oportunitat de poder-lo presentar en directe.
A un quart d’onze ja tornàvem a ser a Cal Ninyo ja que ens venia molt de gust veure al Neil Halstead el qual ja porta uns quants anys en el món de la música, d’ençà dels seus inicis a Slowdive als anys 90, passant per Mojave 3 i decidint finalment tocar en solitari. Amb la sala pràcticament plena, amb un públic entregat i coneixedor del que anava a escoltar, dissabte ens va portar el seu “Palindrome Hunches” (Brushfire Records, 2012). Acompanyat de la seva acústica i harmònica, la seva veu va saber omplir cada racó de la sala, repassant nous i vells temes i acceptant peticions del públic.
Als Jardins de l’Ateneu Santboià ens hi esperava en Myles Sanko. Una nova i totalment diferent proposta internacional. Amb un espectacle al més pur estil anglosaxó, amb retirada i tornada a l’escenari per tocar una última cançó i presentar als membres de la seva banda, amb un so potent i mil·limetrat, Myles Sanko, pulcrament vestit, va saber empatitzar ràpidament amb un públic molt divers d’edat i estils, i va saber treure la part funky i soul que tots tenim dintre fent que els cossos es moguessin a voluntat del ritme que ens oferia. De moment només coneixem el seu primer i únic treball “Born in Black & White”, però el seu segon està ja trucant a la porta i de fet ens va portar algunes cançons, entre elles “Forever Dreaming”. L’estem esperant.
I finalment, a la una de la nit va ser el torn de Gerard Quintana i Xarim Aresté, que varen ser incorporació d’última hora, ja que es va suspendre per motius aliens a l’artista l’actuació de Jacco Gardner que era el cantant anunciat de bon principi. Ens varen portar el seu últim disc “Tothom ho sap” (Promo Arts Music Records, 2014) i algun antic èxit dels Sopa de Cabra com el “Boig de la ciutat”. Amb ganes de donar-ho tot, el concert va intentar recuperar el rock més genuí que en Quintana portava feia anys en els seus concerts. A nosaltres la proposta no ens va acabar de convèncer. Lletres crítiques amb la situació actual del país, complicitat i molta energia a dalt l’escenari. Així ens acomiadàvem de l’edició d’enguany del Festival Altaveu. Estem segurs que repetirem. Fins l’any que ve.
Text: Josep Maria Català
Fotos: Maria Carme Montero