entrevista

FOO: l’entrevista

Diumenge hora del vermut. Ens trobem amb els FOO (l’Oriol Senan, l’Ernesto Moles i els germans Ishanda, en Daniel i en Pol). Quedem a la plaça de Virreina de Barcelona, perquè si haguéssim de quedar amb ells no sabríem si fer-ho a Barcelona, Lleida o Tarragona (les tres capitals on viuen escampats actualment).

Es van conèixer a la Universitat de Lleida. Tot i que de Lleida només ho són els germans Ishanda. L’Oriol és de Nou Barris de Barcelona. I l’Ernesto, fan broma dient que no té pàtria, però és del poble de la franja de ponent de Binèfar. També ha viscut a Sucs, un poble del protectorat de Lleida. L’Ernesto i l’Oriol van estudiar Biotecnologia. En Pol està acabant d’estudiar Dret, no la recomana a ningú. I en Daniel, el més petit, anava a l’institut. Es van conèixer, sobretot, a les festes universitàries com l’Agrònom de Ferro.

Després d’aquesta contextualització de cada un d’ells, ens posem a la feina…

Quan vau començar com a grup ?

Pol: quan ens vam conèixer, ens vam adonar que tocàvem la guitarra o el baix i el meu germà tocava la bateria. Ens vam posar a assajar i vam fer un bolo en una festa universitària i després ens vam anar trobant, però d’una manera més seria. Assajàvem com en un búnquer d’un amic, sinó una cuina o un soterrani. I quan ens feien fora d’un lloc anàvem a un altre. Oriol: després vam tenir un “parón” d’uns quatre mesos perquè vam anar d’Erasmus. Pol: després vam gravar una segona maqueta, com bonament vam poder, i ens vam apuntar a diferents concursos, però no en vam guanyar cap. Casualment, en una persona d’un jurat d’un concurs de Barcelona li va agradar la maqueta i va veure possibilitats de fer alguna cosa millor. Aquesta persona, en Marc Molas, feia poc que tenia un estudi de gravació i un segell independent. Es va involucrar molt i també ens va produir el disc. Això era finals de 2010 que vam gravar el disc… El disc fa molt que el vam gravar i el vam presentar al desembre de 2012 a l’espai cultural El Niu de Barcelona.

Com és que heu trigat tant en presentar el disc?

Pol: gravar-lo va ser ràpid. En Marc ens va proposar gravar-lo en directe i la idea ens va semblar molt bona, perquè érem un grup que no teníem molta experiència i fer un disc súper ben produït, que tot sones perfecte i després ens vinguessin a veure en directe, la gent diria: “hòstia, ens han enganyat!” (rialles) Oriol: i així també té més canya…

Volíem saber si era gravat així per qüestió de filosofia, ja que el so és una mica garatge i, ens recorda a grups com Kings of Lions o The Strokes. Us hi identifiqueu?

Daniel: bé, és la música que escoltem sovint…

Sobretot a la sonoritat de gravar el que després es correspon amb el vostre directe…

Pol: va ser una proposta que ens va agradar i, un cop ho hem fet, jo no descartaria tornar-ho a fer. Oriol: vam gravar veus i guitarres primeres i segones “tomes”…

Ho vau fer pel tema econòmic?

Pol: No, no, no… Ernesto: no, que va! Es van involucrar moltíssim. Pol: abans de començar vam tancar un preu i punt i final. L’equip d’en Marc és tot analògic, la taula de so és dels anys 70 i això també va impregnar-se en el so. Oriol: en canvi, ens va costar bastant la mescla, perquè tenim alguns gustos i idees, però plasmar-ho ens costava… Pol: és difícil que algú t’entengui. Tens clar les idees, però explicar-ho i que t’entenguin, sinó ho has fet mai, és difícil. Però això ens ha servit per aprendre i fer-ho millor la següent vegada. Oriol: a més a més, estàvem a Lleida i cada cap de setmana havíem de baixar… Daniel: i tots els caps de setmana ens els passàvem tancats a l’estudi… Pol: i fer una mescla és molt i molt pesat… Quan portes més de dos hores escoltant la mateixa cançó tot et sona igual i acabes saturat. I acabàvem sortint de festa…

I els vostres gustos i influències?

Pol: si que hem escoltat discos dels que ens heu dit abans, però són molt diferents i variades… Ens agrada molta música de diferents anys i variades. Bé, a l’Ernesto li agraden molt els Slipknot, sobretot quan tornem d’un bolo. Ell condueix, es veu un Red Bull i fot Slipknot i el que vagi de copilot s’aguanta… (rialles) Ernesto: tinc un disc de directes boníssim… Daniel: si que vam coincidir, quan vam començar, que als quatre ens agradaven els Red Hot Chili Peppers. Altres bandes també, però amb els Red Hot vam coincidir. Pol: quan fèiem versions eren dels Red Hot Chili Peppers, però quan vam gravar el disc ens vam oblidar d’ells… Daniel: també érem més joves… Pol: el rock dels anys 70 ens agrada molt. Els grups britànics dels 80 com The Smiths o The Stone Roses. El rock dels 90… A vegades ens diuen “però com soneu?” doncs a rock dels 90.

També ens recordeu als Artic Monkeys…

Daniel: molts amics meus també ens ho han dit… Pol: és un grup que no he escoltat… Oriol: a mi m’agraden cançons dels Artic, però mai he escoltat tot un disc. Daniel: més que del so en general, de detalls, de frases, d’empalmar una frase amb una tornada i algun amic m’han dit “hòstia, això sona igual que la cançó dels Artic” i jo els hi dic “doncs no conec la cançó…” Oriol: suposo que els Artic van fer un canvi de rumb en la música indie, van marcar una època i van influenciar a diferents bandes. Pol: hi ha èpoques en que el rock i el indie es reinventen, no? Daniel: a nosaltres també ens passa a l’hora de composar. Hi ha temporades que és més tranquil i pausat i n’hi ha que tot és més “canyero”…

I, parlant de composar, com us ho feu?

Pol: és una dictadura. Jo arribo i dic: “hem de fer això” (rialles) Arribem al local i un diu, tinc una idea, i a partir d’aquí comencem a desenvolupar. Oriol: de les cançons, de les lletres, vam fer una mica, perquè va venir així, com els Doors (abans que fracassessin). Fem una cançó i la tenim, en teoria acabada, i la toquem en directe i mirem la reacció i l’anem modificant. Pol: els temes van madurant… Ernesto: encara ens passa, que anem tocant i anem canviant coses de les cançons, sobretot les noves…

Perquè les dels disc també es van modificant?

Ernesto: No, aquestes ja estan tancades, bé, poder modifiquem alguna coseta, algun final, però no massa… potser en directe si que les adaptem, potser si que sonen més potents.

I el tema de l’idioma? Perquè l’anglès?

Oriol: va ser natural… no va ser buscat. Escoltàvem les bandes en anglès i va anar així…

Suposem que també hi fan les influències…

Pol: jo crec que és això! Tota la vida he estat escoltant grups que canten en anglès, tot i que també m’agraden grups d’aquí, i ens vam posar a composar i a fer temes. Les versions ja les fèiem en anglès… I va sortir de manera natural. Més o menys com que dominem, no ens costa, no ens suposa un gran esforç.

L’idioma pot ser una barrera?

Daniel: gràcies a Déu tenim estudis i no ens costa… (rialles) Ernesto: potser costa més que el públic entengui les lletres…

Per exemple, hi ha bandes que han fet l’evolució de l’anglès al català o castellà i això els hi ha facilitat expressar-se millor i arribar a més persones.

Pol: les bandes que han canviat ho han fet per obrir-se al mercat espanyol. Només cal veure l’evolució d’algunes bandes com Mishima, Love of Lesbian… Per exemple, jo era molt fan de Sidonie, però quan cantaven en anglès. No entenc perquè van canviar… (rialles). Oriol: a mi també m’agraden moltes bandes que canten en català o castellà, però si cantéssim en català no seriem FOO seriem una altra cosa… Estarem contents del què fem i serem bons si som nosaltres mateixos, per això cantem en anglès.

I vosaltres que utilitzeu l’anglès com a llengua vehicular, a quins estudis uns agradaria gravar?

Pol: a Suècia hi ha estudis molt bons, també a Alemanya… Tampoc cal anar molt lluny, a Espanya també hi ha molt bons estudis. Oriol: a Abbey Road a Anglaterra… Daniel: i anar a Estats Units a fer les mescles… (rialles)

I ara què us plantegeu? I de cara a l’any vinent?

Pol: doncs volem fer un disc nou. Hem fitxat per Poropopero i uns de Madrid, a través d’un bloc, ens estan preparant una minigira. Oriol: nosaltres volem ser músics i tocar. I buscar-nos els “bolos” i gestionar-ho vol molta dedicació i és poc gratificant. I volíem algú que tingués més contactes. Pol: portem un any i mig que intentem tocar per Espanya… bé, a Madrid hi hem tocat tres cops, també a València, a Saragossa, León, Monzón… A Catalunya hi hem tocat moltíssim, sobretot a Barcelona i Lleida, però també a Reus, Tarragona, Torelló… Però volíem muntar alguna cosa sòlida i amb l’ajuda de Poropopero esperem poder-ho fer. Aquest any volem tocar a saco i presentar el disc, encara que faci temps que l’hem gravat. I a finals d’any preparar el segon disc.

Les xarxes socials creieu que us han ajudat a donar-vos a conèixer?

Pol: jo personalment hi estic molt en contra. Sóc una persona molt discreta… però actualment és indispensable. Tenim penjat els disc per escoltar a Spotify, Grooveshark, Bandcamp, Itunes i Amazon. Que algú posi al google el teu nom i pugui escoltar el teu disc és fantàstic. Però tenim clar que no ens forrarem… Oriol: internet és bo perquè ha provocat que més bandes es donin a conèixer. El que ara et gastes en mòbil i connexió a internet, abans t’ho gastaves en discos i concerts, per exemple. Jo, com a músic i persona que m’agrada la música, intento gastar-hi diners anant a concerts o comprant discos. Si algú compra el nostre disc els diners van a la discogràfica, que ha cregut amb nosaltres, i per nosaltres. Com menys intermediaris hi hagi millor pels grups. Pol: a altres països tenen una altra percepció de la música i la cultura. Es valora més, crec… Està molt bé poder escoltar un disc gratis, però si no t’hi dediques no saps les hores, diners i feina que hi ha al darrera. És clar que no ens hem de forrar venen discos, però almenys recuperar el que hem invertit. Oriol: hi ha molta música i aquests mitjans fomenten la promoció. No s’ha de prohibir. Pol: s’han d’oferir els dos formats…

I també cal valorar que les xarxes socials i internet posa al mateix nivell a tots els grups, pel que fa a les possibilitats.

Pol: podem moure’ns com a banda gràcies als blocs i mitjans independents petits que fan difusió de grups que els grans mitjans no en fan gaire cas.

Com us gestioneu el fet de treballar i tocar i que estigueu repartits pel territori català?

Oriol: doncs perquè les ganes i la motivació et fan moure… Pol: quan sabem que tenim concert o assaig, ho deixem tot… és la nostra prioritat. Ernesto: i els assajos en fem un cap de setmana a Barcelona i un cap de setmana a Lleida. I tot el material el tenim a Lleida. Daniel: les ganes de tocar et fan moure el que faci falta. Pol: i quan quedem per assajar aprofitem per posar en comú les idees que hem anat tenint al llarg de la setmana per a les composicions… Ernest: o ens enviem documents d’àudio o vídeos… Pol: ho portem bé…

I per anar finalitzant, ens podeu dir els discos que us han marcat?

Pol: “Blood Sugar Sex Magik” dels Red Hot Chili Peppers. No sembla a res del què fem nosaltres, però m’encanta. Cada vegada que l’escolto flipo. És un disc amb molta màgia per com es va gravar: en una mansió, amb Rick Rubin un dels grans productors que hi ha al món. És un dels grans discos! Oriol: jo, personalment, diré The Verve “Urban hymns”. Li vaig regalar a en Pol pel seu aniversari. M’agrada molt. Bé, dels The Verve m’agraden els quatre discos… I The Strokes “Is this it” l’escoltem moltes vegades. Pol: un disc que escoltem molt, que també els posaria entre els tres primers, és una banda anglesa que es diuen The Bishops. Els vaig veure al FIB el 2009 i m’encanten. També un disc que escoltem bastant és The Stone Roses, el primer homònim. Ernesto: “By the way” dels Red Hot Chili Peppers. És un disc on hi tenim moltes influències. I “(What’s the story) morning glory” dels Oasis. Aquest l’escolto moltíssim. I “Iowa” d’Slipknot! (rialles). Pol: un altre disc que escoltem moltíssim és el primer dels Led Zeppelin. Daniel: jo sóc gran fan de la música clàssica. Escolto tot el dia música clàssica perquè estic estudiant música clàssica de percussió clàssica, d’orquestra simfònica. I a mi això és el que m’agrada escoltar. Però d’aquest estil de música jo diria el “Is this it” dels Strokes que cada matí quan em llevo me’l poso. Són temes senzills però molt ben fets. De música clàssica m’agrada tota: Wagner, Txaikovski, Beethoven… Sobretot les grans simfonies amb molts percussionistes. M’agrada molt.

I fins aquí la conversa… I ens guardarem per nosaltres el secret del seu nom abans de dir-se FOO.

Els FOO són:

Oriol Senan: cantant i guitarra

Ernesto Moles: baix

Daniel Ishanda: bateria

Pol Ishanda: guitarra i veus

Dear Prudence: L’entrevista

Sí, hola? Us truquem de L’Ampli. Què tal, com anem? On pareu? Nosaltres? A la porta del Sidecar. Com? Romesco? Diuen que estan sopant a un lloc que es diu Romesco… I on para això? Al Carrer Sant Pau… molt bé, anem cap allà.
En cinc minuts arribem a l’esmentat restaurant i establim contacte visual amb els Dear Prudence, una banda a la que no coneixem personalment ni hem escoltat en directe. Els temes que tenen penjats a Internet sonen molt bé, raó per la qual ens animàrem a demanar-los una entrevista.
Escuren els plats, deuen ser ells. Es produeix l’intercanvi de mirades típic de qui no s’ha vist mai. Efectivament, som els de L’Ampli i tenim unes quantes preguntes a fer-vos.
Petons i encaixades de mans. De seguida el clima es torna agradablement distés, fet que aprofitem per colar la primera qüestió:

El grunge, etiqueta amb la que sovint us han relacionat, a més de ser una manera de fer música, emmarcava tota una visió pessimista de la vida. Us identifiqueu també amb aquesta vesant?

No… no – s’afanya a dir la vocalista – però tot seguit fa una pausa i sembla fer un repàs mental a les seves creacions. – La de les lletres és ella – intervé l’Ik – per això la mirem tots. L’Anna no s’hi pot estar i ens aclareix que “la visió pessimista a nivell de grup ni de conya! Tot el contrari! No podem estar dos minuts sense fer broma”. I és cert, la conversa és un esdevenir constant de riures i bon rotllo.

La Carolina, finalment, amb un to més seriós i reflexiu ens explica que “les lletres parlen de tot el que m’ha emocionat, de les relacions personals, amors, odis, inseguretats… però no es pot parlar de pessimisme. Gens!”.  El suïcidi no entra en els nostres plans – puntualitzen entre rialles.

Tradicionalment cantar en anglès en aquest país semblava no tenir futur. Penseu que és una tendència que està canviant?

Sembla que sí. Fa anys van sorgir uns quants grups que utilitzaven l’anglès en les seves lletres, poc després, però, van posar veto a tot el que fos cantar en aquesta llengua. Si no ho feies en castellà no hi havia res a fer. A Barcelona, posteriorment, si no ho feies en català tampoc et menjaves un “rosco”. Ara torna a haver cabuda per l’anglès: Russian Red, Maika Makovski… – Possiblement fos també una qüestió de coneixement – puntualitza l’Anna – Ara la gent està més acostumada a escoltar música en diferents idiomes.

Probablement estarem d’acord en que als noranta, la banda “grunge” espanyola per excel·lència van ser els Dover. Justament una banda amb dues components femenines que cantaven en anglès. Us importaria imaginar-vos d’aquí uns anys fent música electrònica, utilitzant  ritmes africans, composant lletres més poperes?

– Ara no, però no se sap mai – comenta en Dedé, fins llavors menys participatiu a causa del seu rol de community manager que l’empeny a actualitzar el Twitter de la banda amb notable assiduïtat (i li estem molt agraïts!). L’Ik ens explica confiat que té un passat: – Fa uns anys, amb una banda de techno-pop, vaig acabar en pilotes al Sidecar! Això no ho posareu, oi? –  La insistència de la resta del grup, ho sentim, ens obliga a esmentar aquest passatge biogràfic lleugerament pujat de to.

Dear Prudence, com heu explicat en més d’una ocasió, és el títol d’una cançó dels Beatles. La lletra d’aquest gran tema és extremadament simple. Creieu que el secret d’una bona cançó recau més en la lletra, en la música, en la manera de cantar-la?

Crec que ningú sap on està el secret d’una bona cançó – respon la compositora – Particularment no dono més importància a una cosa que a una altra, quan composo primer va la música i després la lletra. A vegades, malgrat això, hi ha paraules o expressions que m’agraden des d’un inici i que haig de col·locar sigui com sigui dins la melodia – .

La resta de la banda reconeix que la Carolina du el gran pes de la composició però estan d’acord en què darrera hi ha un treball de local on cada component hi aporta el seu toc personal: – Cadascú se la de fer seva – afegeix en “Gran Miranda”.

Hem llegit que, per motius econòmics, preferiu esperar per gravar el vostre primer llarga durada i així poder oferir al vostre públic un producte de qualitat. Cada cop compteu amb més seguidors, contempleu com a possible l’opció del crowd funding?

– contesta l’Anna – de fet n’hem parlat. L’Ik ens explica que “no fa gaire un col·lega em va ensenyar el vídeo d’una banda amb la que toca. És rotllo viral i han tingut un munt de visites. Pretenien aconseguir la col·laboració de la gent i de fet ja han recaptat gairebé tot el que necessiten”.

La particular sonoritat de la música dels 60, 70, 80… Creieu que la dels 90, sovint menystinguda, està rebent actualment el reconeixement històric que es mereix?

És cert – afirma la Carolina – hi ha com un ressorgir dels 90, però no tan sols a nivell musical. Ara a la MTV, per exemple, tornen a fer Beavis and Butthead! Hi ha com una tornada a les tendències d’aquella dècada que a nosaltres ens ha vingut “de perles”– . En Dedé puntualitza i ens explica que “no fem la nostra música pensant en la moda sinó perquè ens agrada. Ara bé, si tornen els 90 per nosaltres de puta mare!”.

Ambicioneu una brillant trajectoria discogràfica, una vida a la carretera carregada de concerts o principalment passar-vos-ho bé i el temps dirà?

– Que ens toqui l’Euromillón, a partir d’aquí… – bromeja la cantant –  Tant de bo ho poguéssim tenir tot, malgrat que passar-ho bé ja ens ho passem de conya des que vam començar a tocar – . L’Ik afegeix que “fer vida a la carretera és una joia. Te’n vas de bars després de fer la prova de so, vermutito…”, fent clara al·lusió al tiberi i les copes que s’han ficat al cos aquell mateix vespre. – S’ha de dir – continua la vocalista – que portem poc temps i que encara no hem fet molts bolos.

Estem acabant l’entrevista i, donat que sovint se us pregunta per les vostres influències, ens agradaria saber amb quina banda, actual o històrica, us agradaria marxar de gira.

Buff – sospira el guitarra –  amb això ens fotríem d’hòsties. L’Anna ho te claríssim i respon automàtica i sorprenentment Queen. Ara, el súmmum de la perplexitat arriba amb la resposta de la Carolina, qui marxaria amb l’Olivia Newton John per cantar amb ella Xanadú! – Som molt eclèctics – s’excusa rient la teclista. El consens arriba amb bandes d’una sonoritat més semblant a la que practiquen: Nirvana, Pixies. The Breeders…

Doncs res, això és tot. Ara som nosaltres els que ens disposem a sopar i seguidament tornar cap el Sidecar per a escoltar-los, ara sí, en directe (la crònica del concert la vau poder llegir no fa gaire a L’Ampli). La banda es retira no sense abans recomanar-nos les croquetes de pernil, les quals, per cert, estaven molt bones.

 Dear Prudence són:

Carolina Delgado: Veus i guitarra rítmica
Anna Castañé: Veus i teclats
Ik Miranda: Guitarra
Dedé Camprubí: Baix
Jotaeme Balibrea: Bateria