Enric Montefusco

Festival Altaveu 2018: alçant la veu més que mai

– Toc, toc!

– Passi…

– Bon dia, doctor.

– Bon dia Sr. Altaveu, quant de temps feia que no el veia – encaixada de mans.

– Sí, justament ara fa un any.

– I que el porta per aquí? Se’l veu amb un aspecte immillorable.

– Doncs que faig 30 anys i he decidit fer-me el què li diuen un “chequeo”.

– Molt ben fet, home. Ostres tu, com passa el temps, 30 anys… i sembla que va ser ahir quan va venir per primera vegada. Anava en braços dels seus pares. Quan et vaig veure, et puc tutejar oi?, i ells em van començar a explicar com vas néixer, la il·lusió que tenien i que volien que creixessis i fessis molts anys. Vaig pensar, pobrissó, no sé si durarà gaire aquest vailet. Tot just la democràcia està en bolquers, Sant Boi és un poble obrer i revolucionari, i ara porten al món aquest projecte que ja veure’m com acaba.

Vale tio… ja tiro. Com es posa la gent quant trigues una mica més a sortir d’un semàfor. Vaig cap a Sant Boi, a l’Altaveu, i m’he quedat embadalit pensant com podria començar la meva crònica d’aquest any. Li tinc un especial afecte a l’Altaveu. I fa 30 anys. M’hi haig de lluir.

Està núvol i tot que el meu telèfon diu que no plourà, el cel no sembla dir això. Arribo a la plaça de l’Ajuntament i el grup frontera Ominira ja estan en marxa. Poqueta gent, és el que té obrir un festival a les vuit de la tarda quan encara hi ha llum. El trio barceloní ho dóna tot i intenta que la gent s’apropi a l’escenari. Però la climatologia és com és i la pluja fa que la gent busqui refugi sota els arbres i a les ombrel·les dels bars de la plaça. M’agrada el que escolto, la barreja d’electrònica i metall sempre em produeix curiositat. Fan un pop ètnic amb el qual la pluja no hi desentona.

A les nou, ja sense paraigües, la Dolo Bertran és l’encarregada de portar l’espectacle Alça la veu!, en el que un bon grapat de músics de tots els estils volen portar el seu gra de sorra en un concert multidisciplinari, en el que el missatge es posa davant de la música. Amb un grup de músics íntegrament santboià i la Coral Renaixença, l’Enric Montefusco, Núria Graham, Judit Neddermann, Roger Mas, Ruper Ordorika, Quimi Portet, Maria Arnal i Marcel Bagés, Paula Valls i Maria Martí han portat i han alçat la veu per la llibertat creativa i els drets essencials.

El poc que havia escoltat d’ella, feia que tingués moltes ganes de veure en directe a la Morgane Ji. El mestissatge, la barreja de cultures i el seu banjo elèctric era un bon cartell. I ho ha aconseguit, ens ha portat en un viatge fins a una illa al mig de l’Índic (he hagut d’anar al maps per veure per on cau l’illa) i ens ha costat tornar a casa, jo ja m’hi hagués quedat. Bé, crec que jo i la majoria de gent que pràcticament ja omplia la plaça.

Can Massallera ha sigut la següent parada. Una mica de psicodèlia de nova fornada i de dream pop a càrrec dels The Zephyr Bones, ens ha fet anar somiant fins a les novaiorqueses Boytoy. Grup íntegrament femení (i em sap greu que això sigui una notícia) que s’ha transformat en un quartet amb l’aparició d’una baixista. So grunge, de garatge, d’aquell en què les guitarres trenquen la nit, i fan que la pols acumulada durant l’estiu al sostre de l’escenari vagi caient a poc a poc mentre els focus la van atrapant i la fan ballar al seu ritme.

Diuen que aquest dissabte els núvols es quedaran a casa i podrem remenar música per la fira del disc. Mentre, els Et-Co* comencen el seu concert. Música de difícil classificació, amb tocs tribals, ètnics, pop, electrònic i influències orientals, àrabs i hindús. Però no sempre s’ha de poder classificar tot i ha de tenir un nom. Si t’agrada, et porta i gaudeixes, tant li fa.

Després, i amb les entrades exhaurides, en Ferran Palau i El Petit de Cal Eril, ens donaven la benvinguda a Cal Ninyo. No m’allargaré a descriure els dos concerts. No fa gaire ja vaig fer una crònica dels mateixos a l’Apolo. L’única diferència positiva va ser que es un teatre amb cadires i estàs assegut. Això va portar que el “sector parlanxin”, a diferència de l’altre concert, no existís. Exquisidesa màxima per part d’un públic que va poder gaudir d’un pop metafísic que porta tot l’estiu passejant-se pel nostre país i ses illes.

Desgraciadament, he treballat avui i també ho faig demà diumenge, i estic mort, no em veig amb cor d’anar a Can Massallera un altre cop, ho sento.

Felicitats Altaveu, i també a tots els que han posat ganes, feina, il·lusió i temps durant tots aquest anys. Als grups que hi han passat, als que els hi ha servit per donar-se a conèixer més. Felicitats per voler apropar la música al carrer, als barris i de manera gratuïta. Són una utopia els festivals públics? Provem-ho. Com molt bé diu la Maria Arnal, la gent no s’adona del poder que té…

Josep Ma. Català
Redactor

Festival Hivernacle 2018, la Meridiana passa per Vilafranca.

2 i 23 de febrer del 2018, Vilafranca del Penedès

Ho fem poc i la veritat és que ens sap greu. El ritme del dia a dia, les agendes atapeïdes i tantes altres excuses que ens imposem per justificar la manca de temps. Sia com sia són escasses les nostres excursions fora de l’àmbit metropolità per indagar i conèixer de primera mà què i, sobretot, com s’ho munten a l’hora de programar i organitzar concerts i/o festivals.

Aquesta fou la 5a edició de l’Hivernacle i la primera en la que hem estat presents. Superada podem dir amb convenciment que esperem no sigui l’última. El format, la proximitat i la cura per determinats detalls sovint escassegen a les sales i “saraos” barcelonins. El fet no ens sorprèn, ja n’érem conscients, és, simplement una constatació més d’aquest fet.

El concert inaugural anà a càrrec del Pau Vallvé. No són poques les cròniques que hem dedicat als seus directes i hem seguit amb molta atenció, donant-hi cobertura, l’evolució de la intensa gira de presentació del seu Abisme cavall hivern primavera i tornar. Arribats a aquest punt, doncs, destacarem per sobre de tot les bondats d’un bon rodatge, el rodatge que ha permès a artista i banda anar perfilant serrells, petits detalls, les mancances que implica l’inici d’una anadura conjunta. A dia d’avui tot va com una seda i fa goig observar l’enteniment a nivell professional (més enllà ens l’imaginem) dels músics. L’acústica, l’escenari, el públic… aportaren el seu granet de sorra pel tal que el clima fos del tot agradable. Amenitzador, com sempre, el compendi anecdotari, marca Vallvé, que feu les delícies del atents i agraïts vilafranquins i d’altres entre els que ens incloem.

El passat divendres 23 arribà el moment de la represa. El nostre corresponsal Xavi Gimeno ens explica en primera persona com va viure l’execució dels directes de luxe programats per la jornada:

Parafrasejant en Llach podem dir que el meu país és tan petit que des de dalt d’un escenari sempre es pot veure un festival veí. Així que avui anem a l’Hivernacle, el festival d’hivern de Vilafranca perquè la gent de Brave Coast ens ha preparat un bon menú, la Joana Serrat i l’Enric Montefusco.

Aforament a mig gas, públic de mitjana edat, la jovenalla no està per la música d’autor i el teatre Cal Bolet dista de ser una trap house. La Joana Serrat entra bé, pura DO Liverpool català, el seu folk intimista d’arrel americana et deixa bon regust de boca i obre la gana.

Al descans ja salivem com gossos de Pavlov, el menú anuncia l’estrena del disc en solitari de l’Enric Montefusco. Escenografia sòbria per emmarcar tota una estrena a la terra del vi, l’Enric mateix reconeix que s’hi ha prodigat poc pel Penedès.

Un Montefusco loquaç i intimista –sí, he dit loquaç-, presenta a en Pere Pou el seu home orquestra i fidel escuder en aquesta nova etapa més acústica.

Ui ui, formació de duo per uns temes que es defensen amb banda? Arrenca el show i els dubtes s’esvaeixen, tocats amb intensitat animal van caient els talls del nou disc i, no és fins a les cançons d’Standstill que enyorem la banda.

Ens acostem al final del concert amb Obra Maestra, un èxit instantani que enfila una mica més la temperatura ambient, el fred inicial amb que hem obert la nit ha deixat pas a una escalfor vibrant, ara entenc d’on ve el nom del festival!.

I el termòmetre esclata definitivament amb el Todo para Todos interpretat enmig del pati de butaques amb el públic corejant dempeus. Un final de festa marca de la casa!

Si com va dir l’Enric el músic és com un alquimista que transforma la merda -emocional- en or, en aquest disc han trobat una bona veta, el Meridiana ha passat per Vilafranca i passarà per on vulgui, li espera un recorregut més llarg que l’avinguda que li dóna nom.

Esperem i desitgem, també, un destí igual de llarg i fructuós a aquest entranyable festival. Fins aviat.

Text: Alex Reuss i Xavi Gimeno

Fotografia: Alex Reuss i Maria Carme Montero

 

18è Festival del Mil·lenni: quan l’Enric Montefusco va estrenar camisa

Barcelona, 14 de desembre de 2016. Casino l’Aliança del Poblenou

Dos mesos pràcticament pelats han passat des de la Primera Festa de Presentació del Vida 2017, i en la que l’Enric Montefusco ens va fer un tast a Barcelona, del que ha sigut el seu primer treball en solitari Meridiana (Buena Suerte, 2016).

La gent que ens seguiu segurament estareu pensant; caram, no fa ni dos mesos de l’última crònica del Montefusco, ha tret un sol disc i aquests de l’Ampli tornen a repetir concert, i a sobre el redactor és el mateix paio. Què ens pot explicar de nou?

Doncs teniu raó. No penso tornar a repetir qui l’acompanya, tot i que aquest cop eren quatre músics, ni tornaré a explicar el canvi de registre en les cançons. M’agradaria més poder explicar el canvi que m’ha semblat veure com músic, per exemple, més terrenal, més proper.

Que comenti agraïments a la família. Que estreni camisa per l’ocasió. Que s’hagi tallat una mica els cabells. Que l’encanti tocar, i a qui no, en un lloc tan preciós com és el Casino l’Aliança del Poblenou, centre de dinamització popular del barri i que sigui precisament per això. Que baixin tots cinc de l’escenari i que envoltats pel públic, cantin i toquin sense micros.

Tot i que també haurem de reconèixer que va haver de tirar d’alguna cançó dels Standstill, onze cançons donen el que donen, i que aquestes van ser molt celebrades per la gent, hem de donar una mica més de temps a què lletres com: “haber tocado fondo alguna vez, y que en tu leyenda diga que alzaste el vuelo” facin un foradet en el nostre imaginari i ja veureu com les anirem repetint sense adonar-nos.

Si companys, hem assaborit per dues vegades en poc temps el canvi de l’Enric Montefusco. Us puc assegurar que ser un ex- d’alguna cosa és potser un dels pitjors qualificatius que podem tenir. Evidentment tots tenim un passat, i en un músic, quant ets un ex- d’una banda que ha trencat motlles al país, costarà encara més. Però estic més que segur que té un pla per escapar cap endavant…

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

 

Vida 2017: 1a festa de presentació

Ssst… silenci, músics tocant

Renaldo & Clara van patir en primer moment la por escènica que tenim la majoria de gent quan veiem un escenari. Ens hi posem a una certa distància, com si penséssim que els músics ens hi faran pujar a tocar amb ells, o a actuar com fa La Cubana, si ens hi apropem molt. Sort que la dolça veu de la Clara ens va convèncer i va fer que a poc a poc omplíssim el buit. El segon patiment que van tenir va ser el que la Clara va denominar l’efecte socialitzador de la cervesa. Crec que hi han encertat els de la Damm posant la barra fora de la sala. Així la gent que vol xerrar i prendre alguna cosa ho pot fer tranquil·lament fora del lloc del concert. Però divendres vam veure que no és així. Ens entossudim a xerrar i cridar en un lloc ha on anem a escoltar música, a gaudir de la feina d’uns professionals de la cultura. Renaldo & Clara ho van patir de valent. És ridícul que ens hagin de renyar com nens petits com quan fem alguna malifeta. Si volem xerrar o no ens agrada el que escoltem podem sortir fora i ningú ens dirà res.

I ara si:

1a Festa de presentació Festival Vida 2017: el puzle es va omplint

Com diu el mestre Sabina: quien me ha robado el mes de abril. Però en aquest cas, quien me ha robado el verano. L’estiu ja ha passat i tornem a la normalitat. Per això la gent del Vida ens ajuda amb aquestes festes de presentació. I aquest divendres passat ja vam tenir la primera. Aquesta vegada amb Renaldo & Clara i l’Enric Montefusco. I també amb la fantàstica notícia de què l’icònic grup americà The Flaming Lips actuarà en el Vida 2017. Tercera banda confirmada juntament amb La Casa Azul i Real Estate. L’espectacle doncs comença a estar assegurat. Això farà segurament acabar de rematar la venda d’abonaments.

Renaldo & Clara, aquesta vegada amb format de trio, ens van portar les cançons lleidetà-intimistes dels seus treballs. Cançons melancòliques fetes per ser escoltades amb tranquil·litat i cantades quasi a cau d’orella per poder gaudir dels petits detalls que ens deixen les seves lletres. També ens van avançar una cançó del que serà el proper disc que sortirà a principis del pròxim any.  Mentrestant, encara passegen el Fruits del teu bosc (Bankrobber, 2014).

Tot i que ja havia presentat el seu primer treball amb solitari al MMVV 2016, la gent que no hi vam poder anar, teníem ganes d’escoltar a l’Enric Montefusco en directe. Teníem ganes de veure que hi havia desprès d’ell quan Standstill ja es historia. Ara ja ho sabem i en volem més. Meridiana (Buena Suerte, 2016) és el nom del disc i com aquesta avinguda de Barcelona, llarga, com una cicatriu en el mapa de la ciutat, també sembla que ho ha sigut per ell.

Com humans que som, sempre ho comparem tot, i esperàvem veure’l per comparar si era millor, pitjor o una continuació. I, simplement és ell, Montefusco en estat pur. Amb acordió, violi i palmes a les seves cançons. Acompanyat pel Pere Jou, Aleix Puig i Ramon Rabinad. Un començar de zero, a on l’indie és el passat i el present es donar pas a un altre tipus de cançó, més intimista, més humana i potser i tot, més de cantautor. Segurament no el veurem tocar a grans recintes, si no a llocs ha on el contacte entre ell i nosaltres i entre nosaltres mateixos sigui proper. Benvinguts siguin els atrevits a trencar i a reinventar-se. Els que desgraciadament no ho sabem fer els hi estarem agraïts. Gran tarda-nit de concert i amb ganes de saber noves notícies sobre el Vida 2017. Ara toca esperar la segona festa de presentació. Tic, tac, tic, tac…

 

 

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

 

Egon and Soda and Rock and Roll

 

Barcelona, 26 de novembre del 2015, L’Auditori.

Espero em permeteu la paràfrasi matussera, confesso que triant el títol d’aquesta crònica m’he sentit com aquells periodistes esportius que es regalen capçaleres de calibre infame amb cadascuna de les gestes futbolístiques de Messi (o Cristiano). I malgrat això no m’hi he pogut estar, ves per on, m’he fet gràcia.

“Whisky & Soda & Rock and Roll” cantava alegrement aquell simpàtic sicilià al seu antològic Tu vuo’ fa’ l’americano, quelcom semblant a “tu vols fer l’americà”. Què em dieu? Tot quadra, oi? Això ho sap tothom, els artistes de la esplèndida vetllada de dijous traspuen essència USA meridional manifestament rockera.

En fi, “justificada” la meva manca d’escrúpols escollint títols, entrem en matèria:

Ja he deixat entreveure que la cita fou “esplèndida” i crec que aquesta opinió, lluny de ser gratuïta, és prou objectiva i compartida amb la resta dels afortunats assistents. Un concert rodó des de múltiples punts de vista: la qualitat indiscutible i ben coneguda dels músics es sumà a una sonorització d’escàndol (agraïda públicament i de bon inici per Falkner) i una atmosfera (conseqüent) de memorable festa col·lectiva.

Tenint en compte el curt temps que porta rodant el darrer treball de la banda, fa por i és digne d’elogi l’execució immaculada del repertori que, com és lògic, es concentrà en aquest Dadnos Precipicios. Pel delit del públic, viu plaer de l’ànim i dels sentits, circularen animosament els temes. Àlgids moments de companyonia arribaren amb la delicada i parsimoniosa Roble Inverso i la participació del germà artístic Enric Montefusco al micròfon, així com amb Reunión de pastores, ovejas muertas, quan el sexy Martí Perarnau, veu dels Mucho, pujà a l’escenari a “liarla parda” amb els seus.

Entre les esperadíssimes destacarem Nueva Internacional que com era previsible animà encara més els fans enfervorits.

A la suma parlem d’un recital de 9,5 (i perquè el 10 no és creïble); un directe que superà l’enregistrament, una actitud i savoir faire d’alçada i la massa entregada a l’evidència. Qui dona més? Madonna? La reina oferia 2 multitudinàries i espectaculars sessions de playback per poc més de 100€/barba. Però, ah! Alerta! Sense soda ni rock and roll!

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero