Dimarts de Champions. Dimarts del cicle Els dimarts em sentiràs a la Sala Beckett. I era el dia dels Balago. Els Balago són un trio de la Garriga de poques paraules. Van debutar al 2001 amb Erm i en el 2013 van publicar el seu cinquè àlbum Darder. Entremig tenim El segon pis (2003), D’aquii (2008) i Extractes d’un diari (2010). Crec interessant fer aquesta breu explicació de la seva discografia perquè és un grup que fa anys que roda, però tinc la sensació que no és massa conegut. És la meva manera de valorar la feina feta en aquests dotze anys. Però centrem-nos i anem al concert…
Vam entrar la sala. No érem molts, però en aquest país el futbol encara fa molt de mal. Estava a les fosques i només hi havia un parell de fluorescents vermells als peus de les seves “maquinetes” (teclats, pedals, samplers…). I, un cop tothom assegut, van aparèixer en David Crespo, ànima de Balago, en Guim Serradesanferm i en Roger Crespo. Van dir “Hola. Bona nit” i van començar 45 minuts de paisatges musicals.
Els de la Garriga s’intercanvien les posicions com si fossin Messi, Neymar i Alexis i construeixen ambients mitjançant capes i capes de sons. Creen paisatges melancòlics, foscos, amb moments esporàdics de llum. Són capaços de transmetre emocions i sensacions mitjançant la seva música i sense paraules. Tenen un llenguatge musical personal i únic. I això els fa especials.
Personalment, em van deixar bocabadat. Van finalitzar el concert i van marxar. No són de bisos, perquè, fent broma, van dir que ho tenen tot gravat. Uns fenòmens!
L’escena musical catalana ha d’estar orgullosa de tenir grups com Balago. Grups amb un llenguatge propi, arriscat i sense seguir cap moda.
Els garriguencs ens van regalar un dimarts d’autèntica lliga de campions!
Text: Jordi Daumal
Fotos: Wamba – www.wambando.com