Divendres 30 d’octubre de 2015. CaixaFòrum. Barcelona
No sé qui programa al CaixaFòrum en el cicle DNIT. Però fa temps que vull felicitar-lo, perquè el que ho fa, és un fora de sèrie. Fa temps que segueixo aquest cicle de música electrònica, experimental, que ha portat artistes excepcionals com Julia Holter, Ben Frost, Fuck Buttons, Rustie i molts altres. Ras i curt amics: els millors del món.
Ahir va ser el torn de Tim Hecker, que es presentava havent firmat l’any 2013 el disc Virgins, que a judici d’aquest humil redactor estava entre els cinc millors d’aquell any en qualsevol gènere de música.
Per tant, la predisposició pel concert no era del tot dolenta. El show va ser un set d’aproximadament 50 minuts d’una trituradora de sons, amb variacions sobre una base constant que picava fort un ritme repetitiu, on s’afegien capes de so per donar a un tot de música règia, solemne, magistral.
Música que no s’entén, que se sent. Difícil de definir. Picadora sònica. Avantguarda intensiva, pedal, dronegaze trascendental, minismalisme. Per entendre’s, ritme de centrifugadora industrial, a vegades so de tractor o de reactor d’avió, sobre la qual s’afegien un teclat industrial o altres variacions sòniques. Hecker, doctor en soroll urbà, capta els sons, els depura i els mostra. No és d’estranyar que li encanti My Bloody Valentine –diuen que Sometimes és un dels seus temes preferits de tots els temps-, o que hagi remesclat Mogwai, entre moltes altres col·laboracions.
Per mi la primera mitja hora va ser meravellosa, hipnòtica. Compendi de música superior, que té alguna cosa a dir-nos important, que no podem intel·lectualitzar. La tromba de soroll ens deixava deambulant, mirant el terra i amb els ulls tancats.
M’hagués agradat algun canvi, alguna peça de teclat més clàssica. Tim Hecker és més nítid i té més contrastos en disc, però està clar que ahir no havia vingut a fer amics, ni a concedir, ni a transigir, sinó a mostrar-se netament tal com és, acceptant totes i cadascuna de les conseqüències.
Text: David Tare