Dear Prudence

Julieta Jones + The New Cossacks: viatge de tornada

El divendres 18 de gener a la sala Sidecar van sonar les guitarres afilades de dues joves bandes: els barcelonins Julieta Jones i els madrilenys The New Cossacks. Aquests últims van tornar la visita que mesos abans havien fet els catalans a la capital d’Espanya.

El concert va servir per presentar el treball “Kelly” dels Julieta Jones que el van regalar amb l’entrada del concert. Però anem al gra…

Van començar els madrilenys sota l’atenta mirada de les persones que omplien la sala barcelonina. El Sidecar no té la fama que acostumi a sonar massa bé i, no sé si era la meva percepció esbiaixada, però aquesta vegada sonava tot prou homogeni i correcte, fins i tot diríem que bé! Van tocar una desena de cançons repartides entre els seus tres treballs “III”, “The King is dead” i “Revolution C.”. Van sonar potents, en part, gràcies a la contundència del bateria, que tanta energia va fer que acabés descamisat. Una bona manera de començar la nit.

I la nit la van continuar els Julieta Jones. Amb una posada en escena molt curosa i particular (hi havia un làmpada en forma de conill) se’ls notava que tenien ganes d’ensenyar les seves noves creacions. El concert va girar en torn al treball “Kelly”, abans citat, així vam poder moure’ns al ritme de “TV Boy”, “Wonder Alice” o la preciosa “Dance steps”. El set list estava complementat per les cançons del seu anterior treball “Prelude” publicat sota el nom de Dear Prudence. L’acte també va servir per presentar en públic el nou bateria l’Albert Aran.

N’estic segur que els dos grups s’ho van passar molt bé i així ens ho van transmetre. Esperem i desitgem que tinguin molta sort, perquè ho fan molt bé, però sobretot perquè ens tracten genial i són molt bones persones. I si teniu alguna oportunitat d’anar-los a veure, no dubteu: aneu-hi!

Ànims i endavant!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Dear Prudence: L’entrevista

Sí, hola? Us truquem de L’Ampli. Què tal, com anem? On pareu? Nosaltres? A la porta del Sidecar. Com? Romesco? Diuen que estan sopant a un lloc que es diu Romesco… I on para això? Al Carrer Sant Pau… molt bé, anem cap allà.
En cinc minuts arribem a l’esmentat restaurant i establim contacte visual amb els Dear Prudence, una banda a la que no coneixem personalment ni hem escoltat en directe. Els temes que tenen penjats a Internet sonen molt bé, raó per la qual ens animàrem a demanar-los una entrevista.
Escuren els plats, deuen ser ells. Es produeix l’intercanvi de mirades típic de qui no s’ha vist mai. Efectivament, som els de L’Ampli i tenim unes quantes preguntes a fer-vos.
Petons i encaixades de mans. De seguida el clima es torna agradablement distés, fet que aprofitem per colar la primera qüestió:

El grunge, etiqueta amb la que sovint us han relacionat, a més de ser una manera de fer música, emmarcava tota una visió pessimista de la vida. Us identifiqueu també amb aquesta vesant?

No… no – s’afanya a dir la vocalista – però tot seguit fa una pausa i sembla fer un repàs mental a les seves creacions. – La de les lletres és ella – intervé l’Ik – per això la mirem tots. L’Anna no s’hi pot estar i ens aclareix que “la visió pessimista a nivell de grup ni de conya! Tot el contrari! No podem estar dos minuts sense fer broma”. I és cert, la conversa és un esdevenir constant de riures i bon rotllo.

La Carolina, finalment, amb un to més seriós i reflexiu ens explica que “les lletres parlen de tot el que m’ha emocionat, de les relacions personals, amors, odis, inseguretats… però no es pot parlar de pessimisme. Gens!”.  El suïcidi no entra en els nostres plans – puntualitzen entre rialles.

Tradicionalment cantar en anglès en aquest país semblava no tenir futur. Penseu que és una tendència que està canviant?

Sembla que sí. Fa anys van sorgir uns quants grups que utilitzaven l’anglès en les seves lletres, poc després, però, van posar veto a tot el que fos cantar en aquesta llengua. Si no ho feies en castellà no hi havia res a fer. A Barcelona, posteriorment, si no ho feies en català tampoc et menjaves un “rosco”. Ara torna a haver cabuda per l’anglès: Russian Red, Maika Makovski… – Possiblement fos també una qüestió de coneixement – puntualitza l’Anna – Ara la gent està més acostumada a escoltar música en diferents idiomes.

Probablement estarem d’acord en que als noranta, la banda “grunge” espanyola per excel·lència van ser els Dover. Justament una banda amb dues components femenines que cantaven en anglès. Us importaria imaginar-vos d’aquí uns anys fent música electrònica, utilitzant  ritmes africans, composant lletres més poperes?

– Ara no, però no se sap mai – comenta en Dedé, fins llavors menys participatiu a causa del seu rol de community manager que l’empeny a actualitzar el Twitter de la banda amb notable assiduïtat (i li estem molt agraïts!). L’Ik ens explica confiat que té un passat: – Fa uns anys, amb una banda de techno-pop, vaig acabar en pilotes al Sidecar! Això no ho posareu, oi? –  La insistència de la resta del grup, ho sentim, ens obliga a esmentar aquest passatge biogràfic lleugerament pujat de to.

Dear Prudence, com heu explicat en més d’una ocasió, és el títol d’una cançó dels Beatles. La lletra d’aquest gran tema és extremadament simple. Creieu que el secret d’una bona cançó recau més en la lletra, en la música, en la manera de cantar-la?

Crec que ningú sap on està el secret d’una bona cançó – respon la compositora – Particularment no dono més importància a una cosa que a una altra, quan composo primer va la música i després la lletra. A vegades, malgrat això, hi ha paraules o expressions que m’agraden des d’un inici i que haig de col·locar sigui com sigui dins la melodia – .

La resta de la banda reconeix que la Carolina du el gran pes de la composició però estan d’acord en què darrera hi ha un treball de local on cada component hi aporta el seu toc personal: – Cadascú se la de fer seva – afegeix en “Gran Miranda”.

Hem llegit que, per motius econòmics, preferiu esperar per gravar el vostre primer llarga durada i així poder oferir al vostre públic un producte de qualitat. Cada cop compteu amb més seguidors, contempleu com a possible l’opció del crowd funding?

– contesta l’Anna – de fet n’hem parlat. L’Ik ens explica que “no fa gaire un col·lega em va ensenyar el vídeo d’una banda amb la que toca. És rotllo viral i han tingut un munt de visites. Pretenien aconseguir la col·laboració de la gent i de fet ja han recaptat gairebé tot el que necessiten”.

La particular sonoritat de la música dels 60, 70, 80… Creieu que la dels 90, sovint menystinguda, està rebent actualment el reconeixement històric que es mereix?

És cert – afirma la Carolina – hi ha com un ressorgir dels 90, però no tan sols a nivell musical. Ara a la MTV, per exemple, tornen a fer Beavis and Butthead! Hi ha com una tornada a les tendències d’aquella dècada que a nosaltres ens ha vingut “de perles”– . En Dedé puntualitza i ens explica que “no fem la nostra música pensant en la moda sinó perquè ens agrada. Ara bé, si tornen els 90 per nosaltres de puta mare!”.

Ambicioneu una brillant trajectoria discogràfica, una vida a la carretera carregada de concerts o principalment passar-vos-ho bé i el temps dirà?

– Que ens toqui l’Euromillón, a partir d’aquí… – bromeja la cantant –  Tant de bo ho poguéssim tenir tot, malgrat que passar-ho bé ja ens ho passem de conya des que vam començar a tocar – . L’Ik afegeix que “fer vida a la carretera és una joia. Te’n vas de bars després de fer la prova de so, vermutito…”, fent clara al·lusió al tiberi i les copes que s’han ficat al cos aquell mateix vespre. – S’ha de dir – continua la vocalista – que portem poc temps i que encara no hem fet molts bolos.

Estem acabant l’entrevista i, donat que sovint se us pregunta per les vostres influències, ens agradaria saber amb quina banda, actual o històrica, us agradaria marxar de gira.

Buff – sospira el guitarra –  amb això ens fotríem d’hòsties. L’Anna ho te claríssim i respon automàtica i sorprenentment Queen. Ara, el súmmum de la perplexitat arriba amb la resposta de la Carolina, qui marxaria amb l’Olivia Newton John per cantar amb ella Xanadú! – Som molt eclèctics – s’excusa rient la teclista. El consens arriba amb bandes d’una sonoritat més semblant a la que practiquen: Nirvana, Pixies. The Breeders…

Doncs res, això és tot. Ara som nosaltres els que ens disposem a sopar i seguidament tornar cap el Sidecar per a escoltar-los, ara sí, en directe (la crònica del concert la vau poder llegir no fa gaire a L’Ampli). La banda es retira no sense abans recomanar-nos les croquetes de pernil, les quals, per cert, estaven molt bones.

 Dear Prudence són:

Carolina Delgado: Veus i guitarra rítmica
Anna Castañé: Veus i teclats
Ik Miranda: Guitarra
Dedé Camprubí: Baix
Jotaeme Balibrea: Bateria

Dear Prudence i Foo: tornen els 90!

Els Amplis ens vam aplegar el divendres a la nit a la sala Sidecar per veure a una nova fornada de grups que estan començant a treure el cap per l’escena musical independent catalana tot i cantar en anglès.

Començava la nit amb els joves lleidatans Foo. Per ser uns iniciats en el món de la música se’ls veia molt desinhibits i deixats anar al damunt del petit escenari de la sala. Un grup que a mi, particularment, em recordaven als primers Artic Monkeys. Guitarres elèctriques, una base rítmica potent i lletres juvenils són marques distintives d’aquest grup, format per l’Oriol Senau (cantant i guitarra), en Pol Ishanda (guitarra i veus), l’Ernesto Moles (baix) i en Dani Ishanda (bateria). Estaven presentant el primer disc “Elenin” que va veure la llum el passat mes de febrer.

A continuació, apareixien a l’escenari els Dear Prudence. El grup amb nom de cançó dels Beatles fan una música un pèl diferent. Són un grup que recorden a la dècada del 90 i al sorgiment del grunge. Les veus femenines de la Carolina Delgado (guitarra) i l’Anna Castañé (teclats) em recorden a The Breeders i, en algun moment, a Hole i a les Babes in Toyland. El grup, que el completen l’Ik Miranda (guitarra), en Dedé Camprubí (baix) i en Jotaeme Balibrea (bateria), van tocar, a part de les quatre bones cançons que tenen penjades al seu bandcamp, unes quantes més que ja tenen preparades per gravar un EP en breu.

Un parell de grups que recuperen el fet de ser catalans i cantar en anglès i el so cru de la dècada dels 90. I, no sé si seré agosarat, però que d’aquí a ben poc, faran parlar a la gent…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro