de bosc

Pau Vallvé: el “looser” guanyador

Barcelona, 12 de desembre de 2015. L’Auditori

Crec que a en Pau Vallvé li inspiraria llegir-se Lo importante es perder de Manuel Pérez Subirana o El Viaje Vertical d’Enrique Vila-Matas. Tracten de persones que no es troben a si mateixes en el personatge social que representen, on el triomf és un amalgama de llocs superficials i prefabricats, i per això inicien un viatge interior, en el que ho abandonen tot, fins i tot el seu propi èxit, per cercar en l’abandonament, en la pèrdua, alguna cosa essencial en les seves vides.

Ara fa ja bastants anys quan des de l’Ampli li vam fer la primera crònica d’en Pau Vallvé –ho recordo en un Faraday a Vilanova i la Geltrú– ja l’artista s’autodenominava “plom”, “trist”, i altres. I es justificava de les seves pròpies cançons abans de tocar-les. La veritat és que ahir ho va seguir fent, però el temps ha fet que es deixi anar, que sigui més divertit i espontani, i que l’abandonament que ha practicat en la seva pròpia vida (deixar les discogràfiques, marxar a Banyoles, fer discos a mà i fer una gira per tota Europa dormint a les cases de la gent), li ha donat una llum que abans no tenia –i també tocar una temporada amb en Colomo–.

És cert que ahir deia coses com “tinc uns amics que han vingut al concert que estaven a un bar al costat del tanatori, ja s’anaven ambientant”, o bé dir “jo faig un folk tostón”  o, fins i tot, va arribar al punt de demanar en el tema Amics dels cirerers que la gent no aplaudís al final –perquè segons ell genera un mal rotllo i un buit existencial, que fan que aplaudir sigui pitjor–.    Però tot i que segueix fent i dient totes aquestes coses, transmet quelcom més autèntic i divertit.

Això dels Amics dels cirerers cal explicar-lo més. Ja hem dit que a en Pau l’angoixa l’èxit, i adopta el camí del perdedor, de manera premeditada, potser una mica fictícia. Va explicar que en certa manera l’èxit el persegueix, quan per exemple en Cuní va posar un tema seu, Protagonistes, com l’anunci que tornava a la televisió, o bé quan el tema Amics dels cirerers que he esmentat abans, el va adoptar la sèrie Polseres vermelles. Aquesta apropiació de TV3 d’alguns dels èxits d’en Pau, podria ser una de les causes de la seva fugida a Banyoles. En tot cas tot queda a casa.

Ahir, sigui com sigui, era un dia molt important per ell, perquè era el final d’una gira d’un any i mig. I sobre això cal dir vàries coses. En Pau de looser res. Ahir va omplir l’auditori per segon dia consecutiu i fa poc ho fa ver a la Sala Bikini. Musicalment va fer un concert impecable, acompanyat del bateria Víctor Garcia i d’en Jordi Casadesús – baix, teclats i altres-, dels quals va fer una presentació llarga, entregada, plena d’elogis i d’història, que ens va ensenyar un Pau que no coneixíem. Pau, aquest és el camí.

Però anem al concert. Va començar poc passades les 21:00 hores, rodejats de cara conegudes (Nico Roig, Enric Montefusco, Jordi Lanuza…), amb execució fabulosa de Muntanyes i glaciars i Un gran riu de fang, amb un so en directe que es notava que la banda ha polit els temes fins deixar-los ben acabats. Va seguir amb “Jo només faig el que puc, un pèl més rítmica i amb un solo amb so de dofí xisclant, mantenint la tensió del concert. Bàsicament, va alternar temes del De bosc amb l’últim Pels dies bons, amb alguna incursió a anteriors discs, com ja l’esmentada Amics dels cirerers del 2010. Tots vam coincidir que va ser un plaer de concert, que va passar molt ràpid l’hora i mitja que va durar i que va sonar impecablement bé.

Quan el van deixar sol, cal destacar la versió de la Björk All is full of love que tantes vegades li hem sentit, però que ha anat millorant, fins a la versió d’ahir, on amb l’ajut del sampler , va arribar a un nivell simplement descomunal (al final del tema va demanar perdó. Per què?!?!?!?!?!?!).

M’estic allargant i podria explicar moltes més coses (altres cançons, la confessió terapèutica grupal de la ràbia que li feien els seus pares perquè s’estimaven molt…). Només resumir dient  que va ser un concert fantàstic de final de gira, i que va acabar amb Benvingut als Pirineus enganxós i ja als bisos, el clàssic Tots som molt millors amb el públic cantant.

Pau Vallvé doncs, va triomfar, com ja ho està fent darrerament amb els seus discos i gires. Com a looser comença a perdre credibilitat. És un dels millors creadors musicals de Catalunya –sense dubte– i omple sales i ven discs. Ara s’agafa un any sabàtic –va preguntar si algú tenia feina–. Ben guanyat any sabàtic, doncs.  Moltes felicitats i molta sort.

Text: David Tare

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Pau Vallvé: de 10:10 de la nit a 4:20 del matí

Aquestes sis hores i deu minuts són les que tenia diària i exactament en Pau Vallvé per poder fer la gravació del seu últim treball Pels dies bons (Autoeditat, 2014), bé,  autoeditat, autoimprès, autoenganxat, i gairebé que ens l’imaginem fins i tot fent els solcs dels cd’s i vinils, perquè una de les moltes característiques d’aquest disc és aquesta, l’auto-…

Pels que no conegueu la història, en Pau Vallvé va marxar i es va tancar en una masia per l’Anoia, carregat de menjar per dos mesos, amb tots els instruments i tot el material per poder fer la gravació de les cançons que havia escrit. Quan ja ho tenia tot enllestit per començar, va adonar-se que aproximadament tres-cents milions d’ocells vivien pels voltants de la casa… la resta us la podeu imaginar. És difícil fer-los callar quan ho necessites, i solament durant unes hores al dia, ho feien.

Tot i aquest contratemps, hem vist que aquestes sis hores i deu minuts, en la que la denominada “ornitofesta” feia un descans, l’han fet treballar de valent i han servit fins i tot per acompanyaments en cançons com Aquesta és pels dies bons i I jo pensant en quan vindràs. En Pau ha sabut aprofitar aquestes hores bruixes per donar forma a la seva música, amb el punt trist i intimista (sinó no serien d’en Pau Vallvé), però que ens recorden els dies i moments bons que tots busquem. La cerca d’aquell amor que creiem que ja tenim, però que tal com ve, de sobte se’n va (excepte el dels seus pares).

Però anem per parts. Amb una Sala Bikini plena a petar, un il·lusionat i sorprès (i dic sorprès perquè un parell de dies abans ja tuitejava que quedaven poques entrades i hores abans que estaven exhaurides), Pau Vallvé a la guitarra i looper (tot i que aquesta vegada portava banda), acompanyat pel Jordi Casadesús al baix, teclats, moog i ipad, i en Víctor Garcia a la bateria,  ens presentava a la capital el que ha sigut el treball més diferent, delicat i íntim. Una feina complicada després del bon acolliment per part del públic i de la crítica del seu De bosc (Amniòtic Records, 2012).

Igual que el disc, el concert va començar amb Muntanyes i glaciars, però de seguida i amb els ohhhh del públic, va donar pas a altres cançons de la seva discografia. Per exemple, amb Amics dels cirerers i amb la complicitat dels assistents, va fer el curiós experiment de demanar que ningú aplaudís al final, per allò d’intentar crear la falsa sensació que la cançó no agrada. Una sensació rara amb la qual tothom va col·laborar. La nit ens va portar un Pau Vallvé molt interactiu, explicant anècdotes del seu retir banyolí i a la masia, que també ens van fer riure quan no cantava.

Amb All is full of Love va donar-li canya al looper i ens va recordar sense complexos les influències que té la seva música, Björk, Beatles i barrejant també en Willy Fog amb Ni tu ni jo.

Grans cançons com Un gran riu de fang, amb lletres profundes com La fosca avisa, amb títols que s’han d’explicar com 17820, algunes que la lletra de la cançó es gairebé més curta que el títol com Res no és important i tot ho és molt, altres que parlen de relacions desastroses com La mirada de la gent que no pot més, que expliquen una manera de ser que no li agrada com En càmera lenta, es van anar alternant entre comentaris d’en Pau, agraïments i repetir moltes vegades la paraula Banyoles.

Com no podia ser d’una altra manera, va acabar amb Adéu siau, abraçada de salutació amb la banda i cap a signar cd’s i vinils.

Crec que una nit rodona pel Pau, pels seus amics i pels que els hi agrada la seva i bona música.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

Pau Vallvé, un dels dolents

 07/03/2013 – C.A.T. de Gràcia

Gran cita a l’auditori del Centre Artesà Tradicionarius a la Vila de Gràcia, un escenari on el protagonista de la nit sembla sentir-se prou còmode. Tant és així que el clima fou càlid des de l’inici. L’enclavament ajudà així com els assistents que l’omplirem fins a vessar, un públic entregat que esperava amb delit l’ocasió d’escoltar el de bosc en viu. I és que malgrat haver ofert d’altres concerts, segons explicà el propi Vallvé, aquell era el dia “de petarlo”.

Dit i fet, realment el directe d’aquell vespre estigué a l’alçada de les expectatives.

A nivell formal moltes coses semblen haver mudat des del 2010: Roig i Casadesús repeteixen en la formació però aquest últim, polivalent, ha deixat el baix per a encarregar-se dels teclats i la guitarra. Pep Mula i Miquel Sospedra, bateria i baixista respectivament, acaben conformant un quintet contundent.

A diferència dels seus anteriors directes, on els músics sovint treballaven asseguts i oferien una imatge més pausada, el ritme s’apodera de l’escenari. Amb això no insinuem que l’espectacle esdevingui una festa caribenya però sí que el fet de que els artistes, dempeus, es moguin en funció de la cadència aporta dinamisme i confereix una imatge més rockera a la banda. A més a més en Pau assumeix definitivament el rol de líder mantenint-se, guitarra en mà, en primera fila.

Matisem, però, que no tot són canvis, l’estil i caràcter del compositor es mantenen invariables i com de costum regalà als assistents algunes perles en forma d’interludis monologats. Gràcies a aquests, en part, hom pot entendre i conèixer la història que expliquen les seves cançons on queden palesos tant la seva consciència política com el seu humor àcid i amb mala baba. A baix, a les valls, per exemple, dona veu a un animal que observa com la raça humana es carrega el planeta que habita, el que ens situa a tots nosaltres en el bàndol dels dolents.

Estanislau Verdet, aquell alter ego entremaliat que l’acompanya des de fa uns anys i que molts esperem que tard o d’hora ressusciti, aquest cop va treure el cap menys del que fins ara era habitual; lo just per barrejar-se amb Willy Fog i els Beatles. Tampoc sonà cap tema d’U_mä, una mostra més de que amb dos àlbums a l’esquena el projecte Pau Vallvé (en solitari) comença a agafar entitat pròpia.

El concert, doncs, avançà entre temes d’aquests treballs amb lleugeres excepcions con una inesperada versió intercalada del True Love Will Find You in the End de Daniel Johnston.

Recordar per últim que L’Ampli ja situà el de bosc entre els 10 millors àlbums nacionals del 2012; enguany el directe manté el nivell i estem segurs que ho farà al llarg de tota la gira.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro