És just començar dient que sempre resulta un plaer poder assistir al Let’s Festival. La selecció curosa del cartell i la combinació normalment encertada de músics de llarga i curta (malgrat que prometedora) trajectòria el converteixen en un dels esdeveniments musicals de l’any al Barcelonès. I tot això a un preu ajustat a la butxaca del consumidor mig.
Doncs bé, el passat divendres a la ja mítica Sala Salamandra de L’Hospitalet es va donar el tret de sortida a la vuitena edició d’aquest festival amb una oferta ben atractiva: Partido, Cuchillo i McEnroe.
Els de Víctor Partido van ser els encarregats d’obrir la festa fent, fonamentalment, un repàs al seu Leaving all behind, us disc que justament comptà amb un ampli reconeixement per part de la crítica durant el 2012. Temes de la força de Not Full Of Anger o més lents i introspectius com Fell All Down o Bulletin Board System conformaren un directe fidel a la versió enregistrada. Els barcelonins també sorprengueren al públic amb una colpidora versió de El Bandoler de Lluís Lach. Celebrem, doncs, que el líder i vocalista de la banda s’animés a reprendre la seva carrera musical i engresqués a músics d’alt nivell per acompanyar-lo.
El segon torn fou per Cuchillo que malgrat haver estat víctimes dels clàssics virus hivernals saberen camuflar magistralment els símptomes per marcar-se un recital farcit de cadència hipnòtica i profunda, al més pur estil de la casa. L’Israel, en Daniel i en Henrik s’endinsaren en les melodies del seu Encanto amb temes de cadència pausada com La Hierba o Navega, transportant-nos en un plaent viatge intercontinental.
Finalment entraren en escena els McEnroe. Els bascos aconseguiren agrupar un bon grapat de seguidors al seu voltant que aconseguiren omplir una sala fins llavors (i malauradament) a mitja entrada. El premi arribà en forma de cançons, una col·lecció de temes que de manera puntual anàren més enllà del Tú Nunca Morirás. I malgrat tot, al final, hi va haver qui no en va tenir prou: Els més entregats trobaren a faltar alguns títols de El Sur De Mi Vida o Mundo Marino. A la nostra esquerra una parella de fans denuncià també la manca d’entusiasme d’un públic excesivament passiu. – No tornaran! – ens comenten atemorits.
En fi, no creiem que fos per tant, en la nostra opinió la nit va ser en tot moment tranquil·la arran del clima creat per les tres bandes. Prou. En termes generals el conjunt deixà un magnífic sabor de boca que esperem s’allargui les següents setmanes.
Text: Alex Reuss
Fotos: Sergi Moro
Podries estar interessat/-ada
