Centre Cívic Matas i Ramis

Raquel Lúa: amor a borbotones

Barcelona, 29 de novembre de 2019. CC Matas i Ramis.

L’èxit planetari de Once induí en John Carney a intentar repetir la fórmula el 2013 amb Begin Again.

Un productor musical, en Dan (Mark Ruffalo), vella glòria ara defenestrat per la indústria discogràfica, intenta fer renàixer la seva carrera gràcies a la Gretta (Keira Knightley), una tímida i jove músic a la que descobreix en una sessió de micro obert en un bar.

Mentre l’escolta per primer cop, com a bon productor, comença a entreveure’n el potencial i, en la seva imaginació, afegeix a la veu i guitarra tota una sèrie d’arranjaments musicals.

Si em pregunteu l’opinió us diré que el film és una merda com un piano, malgrat que l’exercici mental mostrat és prou gràfic.

Res semblant passà pel meu cap quan el 2017, com a membre del jurat del 18è Concurs de Cantautors/es d’Horta-Guinardó, “descobrí” la Raquel Lua. Observí, llavors, com rajava d’aquell cos menut una potent i harmoniosa veu, acompanyada en perfecta comunió per la virtuositat de l’Amaia Miranda a les cordes. Vot per elles.

Ara bé, passat pel sedàs del treball en equip i de la producció, la proposta de la Raquel ha mutat considerablement. Això (coses del cervell) rescatà de la meva memòria l’escena dalt mencionada.

El concert del passat divendres (dins el circuït Barcelona Districte Cultural) fou mostra d’aquest meravellós procés creatiu que neix de sumar talent. Germina, per tant, la llavor plantada temps enrere que, sense perdre allò nuclear, esdevé quelcom prou diferent.

Preciosa y el Aire obrí el recital fent evident, de bon inici, la metamorfosi. Amb l’actual formació (incorporats en Yeray Hernández a la guitarra, en Marco Boi al contrabaix i en Xoan Sánchez a la percussió) desgranà l’àlbum Ruegos y demàs, oferint un repertori que defuig de l’experimentació musical per a refugiar-se en sonoritats de tall clàssic, aigües on tota la tripulació navega a la perfecció.

L’actuació comptà amb les extraordinàries col·laboracions de la Sandra Bautista, que s’afegí a Mise en Abyme, i de la saxofonista Eva Fernández que ho feu a Veo, veo.

I malgrat tot, val a dir, el tema més esperat i corejat pel públic fou, justament, el que ens retornà al format embrionari. L’homònim Ruegos y demás, en un preciós tête-à-tête Raquel/Amaia, esdevingué mostra indiscutible de que l’essència brilla per si sola.

Agraí finalment l’artista, amb una inalterada naturalitat, l’“amor a borbotones” rebut, al llarg de la vida, de familiars, parella, amics i públic. Un amor que, intuïm, cultiva amb personalitat i ofici i que esperem l’acompanyi per molt de temps.

Alex Reuss
Redactor
M. Carme Montero
Fotògrafa

Maria Arnal i Marcel Bagés: atiant el foc confortador

24 de novembre del 2017, Horta (Barcelona). CC Matas i Ramis.

Diuen els savis que per parlar amb propietat de les coses cal una reflexió, una perspectiva que moltes vegades ofereix el temps. En aquesta ocasió, val a dir, si aquesta crònica esdevé una merda no serà per falta precisament d’això, de temps, i és que certament, i un cop més, l’esdeveniment a comentar queda lluny.

Malgrat això, creieu-me, recordo prou bé tot el que em passà pel cap aquell vespre mentre escoltava la Maria Arnal i el Marcel Bagés: pensí primer que el cicle Barcelona Districte Cultural endegat per l’ajuntament, que apropa als barris, de forma gratuïta, alguna de les millors propostes musicals del panorama local, és una iniciativa digne d’aplaudiment. Tant de bo tingui la continuïtat que és mereix i que en puguem gaudir durant anys.

Segon, concentrat en l’acte en particular, la reflexió que florí dins meu fou la de que el format acústic amb la que ens obsequià la parella accentua la ja habitualment notable proximitat dels artistes amb el públic, impregnant d’una agradable intimitat els punyents missatges que poblen els seus versos.
Les entrades per assistir al reduït espai que ofereix la sala del Centre Cívic Matas i Ramis es van exhaurir en un temps rècord. A aquestes alçades a ningú se li escapa que el 45 cerebros y un corazón és un dels fenòmens de l’any i molts dels assistents, a més, sabien de primera mà de la qualitat dels directes de la formació. moltes i molts repetidors entre els presents que escoltaren en un respectuós silenci l’execució del recital.
A l’hora de participar, com acostuma a succeir amb el magnífic Canción Total d’Hèctor Arnau, el públic tampoc s’acovardí i tots plegats formàrem un improvisat però digne cor.
Concloem remarcant el bon moment que viu la música ibèrica de tradició oral gràcies, en gran part, a la fusió i que, més enllà de les modes, és un patrimoni que ajuda a conformar imaginaris col·lectius, atiant un foc confortador que hauria de romandre sempre encès.
Text: Alex Reuss
Fotos: Maria Carme Montero