Antònia Font

Foramuralla 2012: fent bona la dita

Vic, 31 d’agost – 1 de setembre

Atenció! Procedim a l’obertura del sobre. Quins nervis! Silenci, si us plau, aquest és un moment de gran solemnitat. El premi a la paraula més recurrent del Foramuralla 2012 és per a… FRED! Un fort aplaudiment!

Sí, fred, i és que a excepció de Bigott, que més enllà de l’estricte text de les lletres no va dir ni ase ni bèstia, tots els artistes van fer referència a l’esmentat fenomen climatològic. Cert és que la majoria dels assistents no passàrem calor però potser va ser més fruit de la sorpresa que d’insoportables corrents d’aire siberià. Tal vegada fred podria servir, alhora, per referir-se a l’ambient en general, poca afluència de públic en un festival a priori atractiu que probablement esdevingué víctima del síndrome post-vacacional i, com la resta, de la crisi.

Musicalment no hi trobaríem gaires pegues, cadascun dels artistes que conformaren l’elenc sabé com mantenir el bon nivell del conjunt. Potser, si haguéssim de mencionar un “però”, esmentaríem que hagués estat bé programar, per la primera de les nits, a algú amb “més ritme”. Nacho Umbert, guitarra (prestada) en mà, sonà íntim, com sempre, i una mica refredat. Paul Fuster sortí a l’escenari amb ganes de xarrera provocant constantment les riallades còmplices dels presents (exceptuant el personal de seguretat al que dedicà algunes paraules). El repertori de cançons, malgrat sonar amb força, va ser més aviat escàs. Magnífica versió del Heart of Glass de Blondie. Joana Serrat, tapada fins les celles, va fer bo el merescut reconeixement que li ha valgut el seu darrer treball The Relief Sessions. Va sonar molt bé, però el seu estil sembla més propi de la Jazz Cava de Vic que d’un festival d’aquestes característiques. Finalment arribà l’hora d’un dels caps de cartell i val a dir que els Antònia Font escalfaren l’ambient com bonament pogueren, tot i que el reduït número d’assistents ho feu difícil. Així arribàrem al moment àlgid de la nit quan, transformats en Rage Against The Machine, interpretaren el seu Astronauta Rimador. Concert generós i variat que inclogué els grans èxits de la banda.

Pel segon dia s’esperava una major afluència de públic però l’inici, certament, no prometé. Hyperpotamus començà la seva actuació acompanyat dels quatre gats que l’observàvem des de la gespa. La seva va ser una contribució interessant, una experiència curiosa i diferent, Micròfon en mà embastà sons vocals per acabar confeccionant melodies plenes de ritme. Malgrat la manca d’hores de son (fruit dels seus compromisos professionals) i de caliu humà el cantant mostrà interès pel gentilici de Vic i fou agraït amb els assistents. Mates Mates, els següents de la llista, fills de la Plana, se sentiren còmodes dalt l’escenari i oferiren un bon concert. Bon rotllo, energia i la característica barreja de sonoritats que els és pròpia, demostrant un cop més que són una banda de directe. Seguidament torn de l’orgull de la comarca, La Iaia, que s’esplaià envoltada de col·legues (el número de persones augmentà substanciosament) en un recital que comptà amb certs moments d’eufòria col·lectiva. Gran versió de l’Alegria dels Antònia Font. Per postres un bany de multituds amb el trio barrejant-se amb el públic. Seguidament el saragossà Bigott oferí un extens repertori farcit de bones cançons. Sobri i més que correcte a nivell musical, excèntric (marca de la casa) a nivell personal. Plat fort de la jornada: Mishima. Els de Barcelona patiren les inclemències tèrmiques de la matinada vigatana però lluny d’acovardir-se oferiren un repàs exhaustiu a L’amor feliç i als hits més esperats. Remarcable és la millora que, a raó d’interpretar-los, ha sofert la sonoritat dels temes del darrer disc. Els extravagants Sanjays foren els encarregats de tancar la nit. Barreja de pop, rock i molta psicodèlia esdevingueren un bon final de festa.  Hagués calgut, nogensmenys, accelerar el condicionament de l’escenari, guarnit amb branques d’arbre i altres objectes, doncs l’hora feu que una part important del públic decidís retirar-se.

El Foramuralla, conclourem, serví per evidenciar vàries coses: el bon moment que viu la comarca (i en concret la capital) com a seu d’importants esdeveniments musicals i com a bressol de noves propostes, la conveniència de saber triar correctament les dates de programació d’un festival i que la dita popular “a la Plana de Vic, nou mesos d’hivern i tres d’infern” fa pensar que les nits viguetanes, de per sí, no són les més càlides del país.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

 

La primavera comença a la Plaça Odissea

Arriba el bon temps, s’allarguen els dies i ve de gust anar a concerts i escoltar música a l’aire lliure amb una cerveseta ben fresca a la mà. Per això s’agraeixen esdeveniments com el Festival Plaça Odissea, que va tenir lloc entre el 10 i el 12 de maig al Maremagnum i que enguany arriba a la seva sisena edició. Bona música i bon ambient al costat del port i sense que ens costi ni un cèntim.

Enguany s’ha presentat un cartell de luxe i per a tots els gustos, amb grups d’ací prop tan consolidats com Antònia Font i Klaus&Kinski, i alguna grata sorpresa procedent de l’estranger, com els islandesos FM Belfast o els britànics Maxïmo Park.

El grup madrileny Jonston i els mallorquins Joan Miquel Oliver i Pau Debon van ser els encarregats d’obrir el festival el passat dijous 10 de maig. Els Jonston van tocar les cançons dels seu disc “Taller de memoria” (Autoeditat, 2010) i de l’EP d’aquest any “Veo visiones” (2012). Fan un pop senzill i delicat, però amb unes veus forçadament nyonyes. Pel que fa als Antònia Font, sense novetats al front. Tenen un munt de cançons bones. Tenen un dels millors lletristes i músics de l’escena musical catalana i, ens atreviríem a afirmar, de l’estat espanyol (en Joan Miquel Oliver, és clar). Però hi ha moments dels seus concerts que els falta potència, energia, punch. Ni la preciosa Calgary 88, amb la que acostumen a posar el colofó, aconseguí engrescar del tot a un públic que, tanmateix, es manté ben fidel als de Palma.

Divendres 11 s’iniciava amb uns joveníssims autòctons, The Last Dandies, que van desgranar el seu EP i disc homònims. Guitarres sense complexos, potència i una naturalitat damunt l’escenari que sorprèn donada la seva joventut; sens dubte, en sentirem a parlar més. Van continuar els genials i extravagants Manos de Topo, amb un concert que va girar al voltant del seu últim disc, “Escapar con el anticiclón (y volver con la boca roja)” (Sones, 2011). Evidentment també van sonar algunes cançons dels seus anteriors àlbums com “El cartero”, “Es feo” o “Morir de celos” i, com sempre, en Miguel Ángel Blanca ens va fer riure amb els seus comentaris enginyosos. Seguidament, van sortir a l’escenari els Nudozurdo. La cruesa del seu rock amb tocs de psicodèlia van crear eufòria mentre ens atrapaven les notes de les cançons dels discos “Tara Motor Hembra” (Recordings From The Other Side, 2011) i “Sintética” (Popstock!, 2008).

Però el plat fort de la nit el van servir ben calent els FM Belfast. Els islandesos, forjadors d’himnes electropop com “Underwear” o “Par avion” (“How to Make Friends“, World Champion Records 2009),   han tocat diverses vegades a Barcelona – concretament a la sala Pop Bar i a Razzmatazz 1 – i sempre han causat furor. Però aquesta vegada van superar les expectatives: que mig Maremagnum acabés saltant com si no hi hagués demà va ser qüestió de segons. Entregats al màxim, els FM Belfast van abusar descaradament de sintetitzadors i de bases rítmiques extretes directament de l’electrònica més clàssica – un 10 pel noi de la taula! -, tot arrodonit per la fantàstica actuació de la parella de cantants, l’humor omnipresent i una posada en escena que recordava als també nòrdics Kakkmaddafakka (que repetiren a Barcelona només una setmana abans a Razz 1).

Els islandesos es van mostrar tan propers que van acabar en roba interior mentre corejàvem “We are running down the street in our underwear”. La versió de “Killing in the name”, de Rage Against de Machine, que parteix del seu cover, “Lotus”, també va ser un dels plats forts de l’actuació, en la que vam poder gaudir dels grans temes del seu darrer àlbum, “Don’t Want To Sleep” (Morr Music, 2011). L’últim senzill de concert va ser iniciativa popular i s’anomenà el que sigui que significa “una altra” en islandès, entonada per un públic massa animat perquè la festa arribés a la seva fi.

L’últim dia del festival, el dissabte 12, va ser el moment de Pegasvs, Klaus & Kinski, Cloud Nothings i Maxïmo Park. Anem a pams. El duet establert a Barcelona, Pegasvs, va descarregar la seva delicada però potent música futurista que ens regala el seu disc “Pegasvs”. Van posar llum a un dia que, mica en mica, s’aniria tapant (i no només literalment parlant). El relleu el van prendre Klaus & Kinski i les seves cançons de bases diverses (country, sarsuela…) passades pel sedàs del pop i que cada vegada sonen millor en directe. Es nota que ja estan agafant rodatge amb el nou disc “Herreros y fatigas”. Seguidament, canvi radical d’estil, ja que a l’escenari hi van pujar els nord-americans Cloud Nothings. La seva energia va fer que ens quedéssim bocabadats mentre una pluja esporàdica entrava en escena. Amb les guitarres ben afilades i la base rítmica a tot drap, van fer-nos vibrar amb el post-hardcore contundent dels seus darrers treballs: “Turning on”, “Cloud Nothings” i “Attack on memory”.

I, per tancar la nit i el festival, un dels grans: els Maxïmo Park. Els anglosaxons no aterraven a Barcelona des del seu darrer concert al Summercase 2008, i els que hem assistit a ambdues cites hem pogut comprovar, decebuts, que algunes vegades els temps passats eren millors. D’acord, Paul Smith, el líder i cantant de la banda, es mostrà tan enèrgic i hiperactiu com sempre, anant d’una banda a l’altra de l’escenari i fent despertar un públic un tant apàtic amb els temes del seu nou àlbum, “The National Health”; si “Quicken the Earth” (Warp/Pias, 2009), el seu darrer disc, ja va defraudar una mica, sembla que aquest va pel mateix camí. Reconeixem que és difiícil superar una joia com “Our Earthly Pleasures” (2007) o un debut tant potent com “A Certain Trigger” (2005), però veient el concert que els Maxïmo ens van oferir deduïm que no es tracta d’un problema d’estudi sinó, malauradament, d’una problema de directe. Els de Newcastle han perdut molt: un guitarrista tímid que nadava entre acords, un baix quasi al darrere de l’escenari i un bateria tou no van ser els millors companys de viatge. I Paul Smith no ho pot fer tot sol. El millor: “Our Velocity” (únic moment en què el guitarra va deixar de fer servir una rítmica per passar-se a la Fender Stratocaster!) i recordar preciosos temes com “Parisian Skies” i, evidentment, “Apply Some Pressure”, amb el que van tancar el concert.

I així es donà per acabat el Festival Plaça Odissea 2012, un pròleg a l’abast de tothom d’un estiu que es presenta ben complet, amb el monstruosos cartells del Primavera i el FIB, però també amb petites joies low-cost com l’Arenal Sound o el Pop Arb. Els de L’ampli procurarem ser a tot arreu!

Text: Jordi Daumal i Elisenda Lamana
Fotos: Sergi Moro

6è aniversari Tr3sc: moltes felicitats!

La música és sorprenent. Ofereix un cert confort metafísic que et permet aïllament i solitud a la vegada que et diu que no estàs sol… Realment, l’única cura per a la tristesa és compartir-la amb algú més. I per això la música, les pel·lícules, els llibres són tant importants. Sense l’art, sense la comunicació, no podríem viure més enllà dels trenta, de tant tristos i deprimits que estaríem” Wayne Coyne, líder dels The Flaming Lips.

Apropar i difondre la cultura és la tasca del Club Tr3sc, el club català de cultura. I ja fa sis anys que ho porten fent i amb un èxit rotund com ho demostren les més de trenta mil persones sòcies. I, quina millor manera per celebrar-ho que organitzant un concert amb tres grups de l’escena musical catalana. Doncs així ho van fer…

La sala Razzmatazz va acollir la festa del 6è aniversari del Club Tr3sc. A l’hora d’obertura de portes, la cua era infinita, fet que demostrava el gran interès i els molts seguidors que té el club. Amb puntualitat anglesa, que no es va mantenir durant tot l’acte, va aparèixer la conductora de la festa, la Gina Tost, presentadora i directora de continguts en el canal 33 i a Catalunya Radio del programa “Generació digital”. I va donar pas al primer grup: els 4t 1a.

Els 4t 1a van tocar bona part de les cançons del seu primer disc “El món en un cafè”. Acostumats a tocar en espais més petits, no oblidem que van començar tocant en menjadors de cases particulars, se’ls hi va fer un pèl gran l’escenari. Tot i així, van fer un bon concert, i on van tocar un parell de versions. Bé, més que versions van ser clons de les cançons originals: “No surprises” dels Radiohead i “Si em dius adéu” d’en Lluís Llach.

Va tornar a aparèixer la Gina Tost per donar pas al segon grup de la tarda-nit: els Pastora. La formació, encapçalada per la Dolo Beltrán, van desgranar les cançons del seu últim disc el ballable i electrònic “Un viaje en noria” compaginant-les amb els seus èxits anteriors. Un concert amenitzat amb projeccions d’un artista pintant en directe, videojocs i vídeos. A més a més, joguines de fer bombolles, canvis de vestuaris, ventiladors, hula-hops, ulleres amb llums… molts extres pel lluïment de la Dolo. Acaba el concert sonant pels altaveus el nou single “Una altra galàxia” del que serà el nou disc i el primer cantat en llengua catalana.

Tercera vegada que apareix la Gina Tost a l’escenari i, aquesta vegada, per presentar l’últim grup de la festa: els Antònia Font. Un dels grups més consagrats de l’escena musical independent catalana. El seu ben rebut últim disc “Lamparetes” es va passejar per l’escenari fent les delícies del públic que omplia la sala Razzmatazz. I, no podien faltar els grans èxits com “Alegria”, “Oh Yeah!” o la potent “Astronauta Rimador”. I, després de saltar, ballar i cantar, no podien acabar d’una millor manera que amb la techno-preciosa “Calgary 88”.

Finalment, la Gina Tost acomiada la festa. I nosaltres hem passat una estona amb bona música, ballaruques, cantant, rient amb les piulades de la gent i tot gràcies al #clubtr3sc.

Moltes felicitats i que per molts anys podem gaudir de la cultura!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Ma. Carme Montero

 

 

FMF: el primer va estar bé, però…

El 2011 arriba a la seva fi. Vint-i-nou de desembre i ja comença a fer fred. Un fred de veritat. L’Fnac s’ha tret de la màniga el seu festival. Encabit entre els dies de Nadal i el Cap d’Any. No semblen unes dates massa propícies perquè la gent es gasti massa calés en un festival. Ja ho veurem…

Arribem al Palau Sant Jordi. Es veu genteta per les afores… Entrem al Palau Sant Jordi per separat. La Tatiana, com a fotògrafa, entra per una banda i en Sergi i jo per l’entrada del públic. A dins no sembla que, almenys de moment, ens escalfarem amb la calor humana.

El Palau està fred. També és veritat que és d’hora… Comencen els Cyan. I tal com comencen acaben. Només toquen cinc cançons del seu últim disc ‘Historias para no romperse’. Fan un pop-rock molt correcte, però no tenim prou estona per treure’n el suc.

Donen pas als Delafé y Las Flores Azules. Als Delafé???? Sí, sií es veu que a última hora s’ha modificat l’ordre i els segons en tocar són els Delafé y Las Flores Azules i no els Antònia Font. Tenen mitja horeta per animar al públic que, encara està una mica fred. I s’hi esforcen i, en algun moment, crec que ho aconsegueixen. Trompetes, confeti, ballaruques i les faldilles de l’Elena… hipnotizadores! Moltes ganes i, per uns moments, el Sant Jordi agafa una miqueta de temperatura.

Va entrant més gent al Palau. Les grades no es veuen plenes, però la pista, mica en mica, es va omplint. I surten els Antònia Font. La meva sensació és que necessiten tenir el públic a sobre. Tocar-se. Tocar-nos. Per mi, massa escenari. Massa gran tot plegat i no acaben de trobar la comunió amb el públic tot i tocar els hits, des de l’Alegria fins a Calgary 88 passant pel Oh! Yeah!

I surt l’Iván Ferreiro, l’exPirata. Per mi, va anar de menys a més, arribant al moment àlgid quan va sortir en Santi Balmes, cantant dels Love of Lesbian, a compartir una cançó amb ell. Un momentàs!

I arribava un dels moments de la nit. Sortien els Love of Lesbian amb el seu recent disc d’or sota el braç. No sé com dir-ho… són molt bons. Una garantia en directe. Crec que no sóc l’únic a qui se’m van fer curts els 40 minuts d’actuació. En Santi li torna el moment de complicitat fent sortir a l’Iván Ferreiro a compartir 1999.

I, els últims, els Amaral. Van aprofitar per presentar el seu nou disc ‘Hacia lo salvaje’ i, entre mig, tocar els seus himnes més coneguts i corejats pel públic que, això sí, va anar abandonant el recinte.

Crec, sense desmereixer a ningú, que els caps de cartell i últims en tocar haurien d’haver estat els Love of Lesbian. Ja ho he dit.

I ara, passem a l’organització. Vam haver de marxar abans perquè teníem a la nostra fotògrafa, la Tatiana, i el nostre bon amic Xavi Torrent, deshidratats i morts de gana i, en Sergi i jo, cansats de fer de cambrers. Als fotògrafs no se’ls deixava sortir del seu espai “reservat”. El tema de només fer fotos durant dues o tres cançons als grups ja no ens hi posem, perquè no és el primer cop ni serà l’últim que passa, però tenir-los cinc hores d’aquella manera… no tenia raó de ser. Però l’estreta vigilància a que estaven sotmesos també va arribar fins i tot a en Sergi, que havia pagat religiosament la seva entrada, i li feien marcatge a l’home. Un desastre…

Segons números oficials, unes cinc mil persones van passar pel Palau Sant Jordi. En general, una bona proposta per passar una bona estona escoltant bona música, però que va patinar una mica en aspectes organitzatius… Tindrem una segona edició del FMF?

Text: Jordi Daumal

Fotos: Tatiana Moret

Festival Pròxims: una nova aposta pel pop-rock fet aquí

Pròxims ha nascut enmig d’una gran oferta de festivals estiuencs, i la seva estrena al Poble Espanyol ha portat una xifra que no està gens malament, tenint en compte la ràpida i curta difusió de la programació a les xarxes socials i als mitjans: 4.500 persones. Suposo que caps de cartell tan sòlids com Antònia Font, Standstill o Mishima van convèncer a més d’un a pagar l’entrada (per cert, força assequible) d’un multiconcert on s’hi podien sentir bandes d’estils molt variats però que tenen en comú el fet de formar part de la nova i rica generació de pop-rock català.

Vam trepitjar el Poble Espanyol quan feina una estona que tocaven els Anímic, presentant el seu nou disc “Hannah” (2011), una proposta de pop melangiós i oníric que barreja en els seus temes lletres en català i en anglès. Aquest concert va tenir un públic limitat que es preocupava més per prendre la primera cerveseta, xerrar una estona o buscar una bona posició per veure els plats forts del festival. Potser ens va convèncer més la seva actuació juntament amb Will Johnson a la passada edició del Poparb, però encara hem de deixar reposar aquest darrer treball multiinstrumental, fràgil, obscur, i sense cap mena de dubte, amb una proposta de marcada evolució si tenim en compte els seus dos primers discos.

El Petit de Cal Eril va transformar l’ambient oníric en un entorn de folk naïve i bucòlic, amb prats, sargantes al sol i mandolines. Tot això amanit amb el sentit de l’humor irònic i agut de Joan Pons, que fins i tot va dedicar unes paraules a la cervesa San Miguel (quan la patrocinadora era Estrella Damm), deixant al públic sense capacitat de resposta. Provocació en estat pur o confusió? Qui sap, només ens ho pot esclarir el Petit. “Cendres”, “Busca i captura”, “Poca pena” i “Partícules de Déu” van ser alguns dels temes elegits per representar la seva part més obscura present en el seu últim disc “Vol i dol” (2010, Bankrobber).

Després tot va pujar de decibels amb l’entrada de rock garage de Mujeres. Va ser una pena que els continuats problemes tècnics no fessin justícia a la qualitat i a la potència del seu directe. Això sí, ens van avisar que no havien fet prova de so, tot un atreviment  tenint en compte que es tracta la targeta de presentació d’un nou festival. Quina sort que encara mantenim el bon gust que ens van deixar al Faraday de l’any passat, amb un directe elèctric i ‘canyero’ que, sense cap mena de dubte, és el seu punt fort.

El recinte ja estava pràcticament ple quan van sortir a l’escenari els Mishima, cada vegada més madurs, més elegants. La seva solidesa i els seus anys d’experiència els van ajudar molt a l’hora de sortejar els obstacles amb els problemes de so, que encara continuaven. Van barrejar temes de “Set tota la vida” i del seu últim disc “Ordre i Aventura”, deixant anar entremig perles com “L’estrany” o “Miquel a l’accés 14”. També van avançar el nou tema “Ningú m’espera”, que formarà part del seu pròxim disc i que actualment està en procés de gravació a les ordres del productor Paco Loco. Van haver de repetir el començament de “Qui n’ha begut” i tot seguit el David Carabén s’excusava dient que estava molt imprecís. Tot i els continuats acoblaments el públic no els va abandonar, i va corejar fins a l’últim minut tots els seus temes.

Standstill va ser per molts un dels grans esperats de la nit. Els 45 minuts que va durar el seu repertori es van convertir en una gran muntanya russa d’emocions, on vam passar de l’eufòria més absoluta amb “1,2,3, sol” al dramatisme i la tendresa amb “El Resplandor”. Els mantres de l’Enric Montefusco i la força de les percussions van ajudar a tapar alguns inesperats problemes amb el so. No haurem de deixar anar la pròxima oportunitat de veure’ls al seu espectacle “Rooom”.

I els últims, Antònia Font. Van seguir al peu de la lletra l’ordre de les cançons del seu últim disc, “Lamparetes” i el recinte del Poble Espanyol es va convertir per art de màgia en un envelat de festa major. El surrealisme que destil·len les lletres i l’experimentació amb diferents ritmes els fa els reis de la festa, i sense dubte, un dels gran referents de la nova onada de música en català. I com era d’esperar, van acabar la festa amb les dues traques finals: “Alegria” i “Wa Yeah”.

Així, Pròxims va tancar una primera edició amb una proposta musical local i de molt alt nivell. Ara només els queda sobreviure enmig de futurs Primaveres, Sonars, Poparbs i Faradays i mantenir-se a l’alçada del cartell.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

Poparb 2011: entre la tralla de Mazoni, l’intimisme de Refree i el triomf indiscutible d’Antònia Font

Després d’haver estat al Primavera Sound fent cues interminables, amb l’anglès d’idioma oficial, i veient els concerts a través de pantalles gegants, vaig aterrar al POPARB 2011, per primera vegada en la meva vida. Quina diferència. Quina gran decisió.

Envoltat d’arbres i d’aire pur, amb un ambient domèstic, casolà, jo diria que cooperatiu i escolta, la gent justa per veure els concerts davant, darrera o al mig, sense presses i amb la calma, podent comprar tiquets sense traumes ni aparells electrònics estranys, envoltat de tot això, dic, vam passar un parell de dies com si estiguéssim agradablement al jardí de casa.

Vam començar el divendres la nostra ruta de concerts i com tot pixapí vaig arribar tard (per raons òbvies de tipus infrastructural), i d’entrada vaig rascar de lluny Oliva Trencada les últimes cançons, que sonaven bé, però poca cosa puc dir atesa la distància.

El primer concert que vam veure sencer va ser Inspira, i aquests com la seva pròpia música, sempre encerten. Pop elaborat, delicat, gens obvi, traspassat harmònicament al directe. Un Jordi Lanuza agraït deia: “Pels que portem molts anys en la música estar aquí és un somni”. Va correspondre a la invitació amb un concert magnífic, on va tocar els temes del seu últim disc “Escapistes”, destacant les últimes cançons, la intensa“Onades de Nit”, el hit “Foc i Brasses” i per rematar ”Plou i no vol parar”. El públic també agraït, va aplaudir força.

Però va parar perquè començaven els Gentle Music Man, que van arrencar amb un reivindicatiu “som de Vilanova”, reivindicació que es va reforçar amb un molt bon concert,  melodies exquisides i suaus, respectant fidelment la delicadesa del seu treball d’estudi. No obstant, també dir que van tenir un acolliment més tranquil del públic, que s’anava preparant per un dels plat fort de la nit:  Manel.

Mai he estat un gran fan de Manel, la veritat. Però tenia moltes expectatives després d’escoltar l’últim disc, que em sembla molt bo. Tenia ganes de veure’ls. Crec que la sensació general és que no van acabar de convèncer, tenint en compte que es tracta del grup català amb més èxit avui en dia. El seu talent no es va correspondre amb un concert un pèl mecànic, com si fos el concert número 33 de la setmana. El públic tampoc va reaccionar de manera entusiasta, en general, escoltant les cançons del nou disc. Potser una lleugera pujada amb el “Boomerang”, i corejant el baix en “En la que el Bernat se’t troba”, del primer disc. A part d’això i de la interacció del públic de l’última cançó “Deixa-la, Toni, deixa-la”, el concert, la reacció i l’actuació, van ser una mica fredes. Crec que no els hi trobo el dia.

Aquí vam fer un petit descans, en perjudici dels Thelemáticos, que sonaven bé de lluny, però les exigències d’avituallament nocturn em van impedir aprofundir en ells, i sí fer-ho en comprovar l’estat de les barres del festival.

I aleshores va venir la tralla. El que va aixecar el públic del somni arbucienc. El puto amo: Mazoni. Un crack del directe. Va tocar sobrat, cantant i tocant amb una solvència bastant impressionant. No l’havia vist mai, i francament fa els seus temes, que són bons, millors. Va combinar temes del fabulós últim “Fins que la mort ens separi”, amb altres de l’”Eufòria 5 – Esperança 0”, com per exemple “Apocalipsi now” o “Ei que surt el sol” que van endollar al personal. Un dels grans triomfadors del dia i del festival.

En la recta final del divendres una revelació. Els Monoculture són bons. Bé. No se si són molt o poc bons, però asseguro que fan ballar i molt. Se t’enganxen i no pares de moure’t. Amb una posada en escena un pèl excèntrica, doncs l’home portava una disfressa que no sabria definir, van començar a desgranar la seva electrònica “bailonga” i “resultona”. I certament haguéssim pogut estar estona ballant. Però a meitat ens vam retirar amb molt de seny. Vam anar a dormir. I així fou el segon dia.

Després de passar bona part del dia a la piscina municipal d’Arbúcies (quin bon rotllo de piscina), van aparèixer un noiets vestits de ratlles horitzontals, en plan mariners, i van iniciar una espècia de marxa musical versionant els Violent Femmes (“Blister in the sun”) per portar a la gent cap al Prat Rodó, on començaven els concerts de tarda.

Aquests noiets són del Maresme i es diuen The Free Fall Band: una agradable sorpresa. Els hi dic noiets perquè tenen 19 anys, segons ens van explicar al final.  I a part de versionar temes, una vegada arribats a Prat Rodó, van fer algun tema propi, com ara el “Miqui’s Two Nostalgic Punk Songs” –m’ho van dir ells que es deia així-, tema melòdic d’aire clàssic perfectament interpretat, que ens va deixar bastant al·lucinats. Aquest noi catalano-anglès apunta maneres.

Un menció al lloc dels concerts de tarda: Prat Rodó. Envoltats d’arbres enormes que filtraven rajos de llum, una gran esplanada verda habilitava espai per una petita barra, l’escenari aixecat i unes butaques entre l’herba i aquells arbres. Preciós.

Allà vem veure els Wantun i els Illa Carolina. Els primers van cantar temes del fins ara únic disc que han tret, entre encara molt poca gent. No van tenir massa resposta, passant un pèl desapercebuda, la seva proposta de pop de fàcil comprensió.

Illa Carolina, el grup patrocinat per Miqui Puig, van començar incisius amb la sensual cantant Carol Badillo, i van anar acaparant atenció i aplaudiments de la gent que s’anava congregant. Caldrà seguir-los a ells i a la seva proposta de pop d’autor, si tenim temps.

I aquí ens vam anar preparant per un altre dels grans triomfadors del festival. El Sr Raül Fernàndez i els seus Refree van actuar al jardins de Can Torres, un espai idíl·lic per acompanyar la seva musica intimista, apta per hipersensibles, plena d’una originalitat que certifica el talent d’aquest autor il·limitat. L’espai íntim on tocaven va reforçar una proposta musical del grup, creant una atmosfera emocionant cap a dins (a la meva amiga del costat li saltaven les llàgrimes). Acompanyat de Xema Fuertes (charango, banjo, guitarra i veus), Xavi Lloses (teclats i acordió) i Cayo Bellveser (baix i veus) va començar tímidament amb “Sr. Beltrán”, i va anar guanyant expressivitat amb temes com “Ya no hay pena”, “Buenos días por lo mañana”, “Faltas leves”, o la sorpresa final que va decidir cantar “Gallo rojo, gallo negro”, cançó revolucionària de Chicho Sánchez Ferlosio, que segons ha dit en Raül li agrada cantar de vegades.

Encara trasbalsats de Refree, tornem als escenaris principals, a veure els valencians Senior i el Cor Brutal, que van complir amb el seu rock directe i contundent., amb cert regust clàssic, acompanyats al piano el alguns temes pel Raül Fernàndez i per l’Oliva Trencada.

Acte seguit, els Mine van defensar impecablament els temes del seu últim disc“Un brindis pel nen androide”, que a mi, francament, i no vaig parar de dir-ho, em sonen totalment a Franz Ferdinand. Bernat Sánchez i la seva veu desprenen una energia contagiosa que va connectar amb un públic receptiu.

Posteriorment va venir un altre dels cracks, . El Petit de Cal Eril que, lilderats per Joan Pons, van repassar el “Vol i Dol”, amb viatges al “Sargantes al Sol”, amb resposta permanent entusiasta. En Joan Pons, amb la seva xerrera surrealista, se sentia com a casa, tot i que va demanar per l’any vinent que el Poparb es celebrés a prop de la seva Guissona.  El concert va ser fabulós, com sempre pels que ja el coneixem. Repertori d’intensitat, combinant la foscor trepidant del darrer disc (“Partícules de Déu” en la cúspide), amb temes més lluminosos de l’anterior com la pròpia “Sargantanes al Sol” o “La Catarineta per la Mercè”. En un o altre cas, el públic ballant, seguia aquesta proposta de postfolk, que avui en dia està en la vanguarda catalana. A l’acabar el concert, el vaig trobar entre el públic, i el vaig abordar potser amb excessiva eufòria dient-li “ets el puto amo, quin gran concert” i la veritat és que no em va fer gaire cas. Són coses que passen amb els fans desbocats com jo.

El següent va ser The New Raemon, del qual, tot i fer un concert fantàstic, diria que tampoc escolliria Arbúcies com a lloc per passar l’estiu. Acompanyat a la guitarra per Dani Vega de Mishima (que se’l veia passar-s’ho molt bé), va desgranar temes del seu darrer disc amb un directe perfecte, però amb un pèl de distància que s’encomanava a part del públic. Els temes més celebrats, com sempre “Sucedáneos”, “La cafetera” y “El saben aquel que diu”, del ja clàssic disc“A propósito de Garfunkel”

I per acabar els mítics Antonia Font van omplir com mai l’envelat principal. No semblava el Primavera Sound però tampoc arribaves a primera fila. Començaren amb temes del nou disc “Lamparetes”, com “Me sobren paraules”, o bé “Coses modernes”. En aquesta primera part, amb força seguiment del públic, però encara sense alegria excessiva. A mesura que anava avançant el concert van recuperar antigues cançons, vells himnes, i l’eufòria s’apoderà dels assistents. Temes com “Alegria”, “Wa Yeah”, “Mecanismes” o “Armando Rampas”, entre moltes altres van fer les delícies d’un públic, entregat, llençat,  com cap altre moment del festival. Un gran colofó, un gran èxit final del Poparb 2011, del qual no vull seguir dient tantes coses bones, perquè preferiria que continués essent el secret més ben guardat d’Arbúcies.

Text: Albert Gasch

Foto: Tatiana Moret (foto arxiu)