Barcelona, 21 de desembre de 2016. El Molino
Mai havia estat a El Molino. I portava tot el dia imaginant-me’l i esperant el concert de la Núria Graham. A mi em va passar com a ella, que no hi havia estat mai, però no vaig tenir el mateix sentiment. A ella li va encantar. A mi em va decebre. M’imaginava cadires i tauletes rodones, unes escales a banda i banda de l’escenari… bé, una altra cosa. Sort de la Grèiam, que ens va salvar la nit.
Va sortir a l’escenari i ens va embolcallar amb la seva veu dolça i els seus arpegis de guitarra. I el seu encant. La Núria Graham ja no és aquella nena que vaig descobrir i escoltar per primera vegada al FiM de Vilaseca al maig de 2013. Ja és una mica més gran. Segons ens va confessar, ja té 20 anys… Les seves cançons expliquen històries i transmeten una maduresa que, en paraules seves, ni sap del què parla. Com, per exemple, l’estrofa de Dark Past que diu: “Everybody’s got a Dark Past but mine is just about to start” (Tot el món té un passat obscur, però el meu està a punt de començar). I ho va escriure mentre feia 4t d’ESO!
La Núria es va presentar molt ben acompanyada i resguardada per l’Aleix Bou (bateria) i en Jordi Casadesús (baix, guitarra i teclats). I es va notar que era final de gira i es retirava per una temporadeta, perquè hi va haver les col·laboracions especials de l’Artur Tort (El Petit de Cal Eril) als teclats, i que a partir d’ara acompanyarà sovint a la Núria, i l’Ernest Crusats (La iaia) tocant la flauta travessera.
Us recomano molt fort que us l’escolteu. Que tanqueu els ulls i gaudiu de la seva música. Empasseu-vos els seus discs (First Tracks, Bird Eyes) i l’EP In the cave, on segur que us sona una cançó… I quan toqui a prop d’on visqueu, aneu-hi. No us en penedireu.
Text: Jordi Daumal
Fotos: Dolors Ferré
Podries estar interessat/-ada
