L'Hereu Escampa

PopArb: la Joia del Montseny

Desena edició del PopArb. Sí, sí, ja fa deu anys del festival petit més gran de Catalunya (amb el permís del Faraday que ha passat a millor Vida…). El PopArb és música, piscina, amics, amigues, cerveses… El PopArb és l’hòstia!

Aquest any començava un dia abans, el dijous 26 de juny, amb les actuacions de Joana Serrat, en Guillamino & The Control Z’s i va punxar en Miqui Puig. Però el gran gruix de les actuacions van ser el divendres 27 i dissabte 28 de juny. Anem-hi!

Va obrir el divendres Erm a Can Torres. A continuació, ja a Can Cassó, a l’escenari Envelat Estrella Damm, va sonar el nou disc, i bo, Estructures sota terra dels Raydibaum. Entregats i contundents i, sorprenentment, novells pel que fa a tocar a Arbúcies. Els van seguir els veterans d’aquesta edició, en Pau Riba i en Pascal Comelade. Crec que no va ser un bon moment per explicar les seves històries, ja que la seva proposta s’adequa més a un teatre o, potser hagués estat bé a Can Torres. En Refree, amb en Miquel Sospedra “el baixista del PopArb” i en Nico Roig a la guitarra, va descarregar les noves cançons del seu últim disc Nova Creu Alta. Va ser acabar el bon concert de Refree perquè sorgís, des d’on no sabem d’on, una gentada amb les primeres notes de Al mar dels Manel. Van estar grans. Aquí va arribar la primera imatge d’aquest PopArb: en Dani Vega, guitarra de Mishima, va col·laborar a la cançó Teresa Rampell i va deixar a tothom amb la boca oberta quan li va agafar, mai millor dit, un rampell i va destrossar la guitarra. Potser no n’hi havia per tant, no? En Carlos Cros va fer un concert molt correcte. Van presentar Nadie se resiste al amor. Ell s’hi va deixar la pell i va suar de valent! I Mazoni amb el seu keytar més típic dels anys 80 que del 2014, una mica igual que la seva indumentària, ens va regalar unes ballaruques fantàstiques. Jo era bastant escèptic pel que fa al seu nou disc Sacrifiqueu la princesa, però en directe amb va convèncer força. A Can Cassó va tancar la nit del divendres el Dj Amable fent un remember musical que ens va transportar per diferents èpoques musicals. Va continuar la nit a La Consulta amb l’Hereu Escampa i en Jordi Lanuza punxant discos i al Barrock amb el Dj Delafé. Jo, però, ja vaig retirar a dormir.

Dissabte a la tarda tocava Renaldo & Clara a Can Torres. Em vaig quedar sense veure’ls i em vaig haver de conformar a veure, amb alguns dels músics, la pròrroga i els penals entre Brasil i Xile. Va guanyar Brasil en contra de la voluntat de la majoria de persones que omplien Can Torres. Unes braves, un entrepà i cap a Can Cassó. Potser no ho sabeu, però a Can Torres fan uns entrepans molt bons, però no són massa ràpids (guardant les distàncies, em recorden al Cafè Rovira d’Arenys de Munt) i aquest fet va fer que em perdés en Caïm Riba i l’estrena del Mundo fatal el nou disc dels Me and the Bees.

IMG_0138m

Vaig arribar que engegava Sanjosex i el seu Festival particular. Era el moment de la passarel·la PopArb: primer els mataronins The Free Fall Band van aparèixer vestits de blanc nuclear amb el seu brillant disc The Münster Sights sota el braç. Podríem dir que van fer de taloners del seu protector, en Miqui Puig. Amb la banda l’Agrupació Cicloturista a l’escenari va entrar, vestit com un pinzell, decidit a fer un concertàs. I ho va fer. El cantant de cançons d’amor en va cantar de noves i d’antigues. I n’estic completament segur que a més d’un el va deixar bocabadat. En Miqui Puig va estar il·luminat i grandiós! I per tancar-la, vestits completament foscos, igual que la seva música, van sortir a l’escenari els Anímic. El seu Hannibal ens va hipnotitzar. Emocionant va ser el moment en què el públic va cantar, juntament amb en Ferran Palau, Trenco una branca. El que no em va agradar és que, abans que acabessin, molts ja es giressin cap a l’escenari Envelat Estrella Damm per veure els Mishima. Evidentment, ells eren una de les grans atraccions de la desena edició del PopArb. I ho van demostrar. I ens van deixar una altra imatge d’aquest PopArb: van aparèixer focs artificials enmig dels udols a Tot torna a començar. CaboSanRoque van portar la seva proposta diferent, curiosa i els seus instruments remodelats abans del polifacètic Joan Colomo. Aquest any no va fer la radiofòrmula. Vam tenir la sort d’escoltar La Fília i la Fòbia i les bones cançons que ha fet al llarg d’aquests anys. I van acabar amb una altra imatge, per mi, la imatge que simbolitza el festival: en Joan començant a cantar Els amigos i els del grup a darrera abraçats. Bonic! I van tancar la desena edició del PopArb el grup d’electrònica Lasers.

Enmig d’aquesta bogeria de concerts vam tenir la piscina el dissabte amb els Línia Maginot i DJ Txarly Brown. S’hi estava tan bé, que aquest any no vaig anar al Prat Rodó. L’any vinent, potser…

Moltes gràcies a totes les persones que fan possible el PopArb! I per molts anys!

Ah, per cert! Potser us preguntareu: i el títol de la crònica? Doncs bé, anava escrivint i no li trobava un títol o els típics per aquesta edició “10 anys de PopArb”, “Moltes felicitats per 10 anys de música”, “Per molts anys”… i tenia la resposta davant dels nassos: La Joia del Montseny. Evidentment! La Joia del Montseny és com anomenem la casa que ens deixa la família d’una amiga per passar el PopArb. Té unes vistes al·lucinants! I el PopArb també és la joia del Montseny. I tant que sí!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alba Nàjera

Festa demoscòpica de la Mondo Sonoro: el forn de les noves bandes

Els “amplis” ens reunim per anar, tots junts, a passar una bona estona escoltant música i, de pas, poder celebrar l’aniversari del nostre company i fotògraf Sergi Moro. Felicitats!!!!!

Quedem al mític bar Pepe per fer una cerveseta, però entre converses, “guatsaps” i que van arribant amics i coneguts, ens quedem sense beure res. A més a més, corre la notícia que, encara que tinguem l’entrada, un cop la sala estigui plena, ja no deixaran entrar a ningú. Una mica estrany… però ens decidim per anar a fer cua i assegurar-nos entrar i gaudir dels concerts. Per cert, amb tot, falta l’Albert… s’ha adormit…

Entrem a la sala 1 de Razzmatazz. Ja ha començat L’Hereu Escampa. Els de Manlleu (ni d’Olot, ni de Gurb, ni de Vic… de Manlleu, són de Manlleu, que quedi clar!) són una descàrrega d’energia i potencia en tota regla. Em recorden als Za! i, el comentari de l’Alex és “són els White Stripes catalans” per la posada en escena, no sembla estrany i té un punt d’encertat.

Continuen els Doble Pletina. Una proposta totalment diferent. Fan un pop molt ben arreglat. S’han apuntat a la moda de l’ukelele, però això no treu que facin una proposta molt interessant. Amb la maqueta “Para qué negarlo si se puede demostrar” i, sobretot, amb cançons com “Música para cerrar las discotecas” i “Cruzo los dedos” van començar a ser motiu de conversa entre l’escena musical barcelonesa.

I, finalment, i per acabar amb els grups “promesa” que de ben segur que d’aquí a un temps seran caps de cartell i ompliran sales, els Boreals. Una altra proposta ben diferent a les dues anteriors. Recorden als Animal Collective, tan per la posada en escena com en la proposta músical. De primeres, no em van cridar l’atenció, però a mida que anaven sonant i si hi paraves atenció, es feien interessants.

I arribaven els caps de cartell. La banda amb el millor disc de l’estat espanyol segons la Mondo Sonoro, organitzadora de les festes demoscòpiques, El Columpio Asesino amb el seu “Diamantes”. Els de Pamplona van fer un concert molt correcte, però sense enlluernar com han fet en alguna altra ocasió. Amb cançons com “Perlas”, “Diamantes” i, sobretot, la famosa “Toro” van fer vibrar, cantar i saltar a tots els que ens vam aplegar a la Sala Razzmatazz.

Felicitats a la Mondo Sonoro per aquestes festes demoscòpiques i que durin molts i molts més anys!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro