Böira

L’Hospitalet de Llobregat, 12/03/2016. Sala Salamandra 1.

Sense paraules. Sense paraules és com em vaig quedar. I com jo, crec que la gentada que va omplir la Salamandra, en una nit màgica, solament enterbolida per una cosa que us explicaré al final. De fet, poques paraules es van dir durant els dos concerts que vam escoltar. Böira i Toundra.

Música senyores i senyors. Pura música. Sense ni una paraula. Els dos micros que van fer servir els Böira per fer uns breus acompanyaments vocals, van desaparèixer de l’escenari quan els Toundra van sortir per tocar. Quatre instruments: guitarra, baix, bateria i teclats en el cas dels Böira, i ja està. Cantants?, per què?, no gràcies!!

Siguem clars. O almenys ho seré parlant de mi. Hola, em dic Josep Maria i el meu nivell d’anglès no arriba per poder entendre a la perfecció moltes de les cançons que escolto en aquest idioma. No canto ni a la dutxa, ni al cotxe, ni quan estic content, ni trist, ni en general. Ni en català, ni castellà ni naturalment en cap altre idioma. I a sobre, quan vaig a un concert, o escolto per primera vegada a un grup, potser sóc jo que estic una mica tarat, no entenc la majoria de paraules que diuen.

Però sí amics meus, dintre del meu cap sí que se’m repeteixen aquelles músiques que he escoltat. Músiques que em fan viatjar. És com si premessin una tecla i, com un mantra, em fa pujar i abaixar el cap compassadament. La música em transporta, fa que tot vagi més a poc a poc o a una altra velocitat. Tot te poca importància o molta. Juga amb mi i amb el meu pensament.

La de dissabte va ser una nit de rock progressiu, de post-rock, de math-rock, de rock instrumental o com ho vulgueu dir. Jo trauria la majoria de paraules i deixaria una de sola: rock, però amb majúscules: ROCK

Els de casa, els aprenents, els Böira, van aprofitar la seva hora al Let’s per portar-nos el seu Si de la runa naixés (Autoeditat, 2015). Cincs músics que amb poc més de dos anys de camí, s’han obert una escletxa en un tipus de música en la qual no hi ha gaire tradició al país, i que vénen de guanyar la Ronda 1 del Bala Perduda a l’Apolo. Amb un post-rock clàssic, contundent, els Böira han sabut aprofitar la versatilitat que els hi dóna portar teclats per donar un toc més líric, molt elegant a les seves composicions. El seu bon gust es reflecteix inclòs a l’hora de fer una meravellosa edició limitada de vinils transparents. Tothom es va voler passejar pels mons onírics per on et transporten les seves cançons i ja des de primera hora, la sala era pràcticament plena.

Els Toundra, eren el plat fort de la nit. Toundra, i quedeu-vos amb la paraula que més us agradi, són considerats la banda més internacional, més important i més influent en la història del rock instrumental a la península. Però això és una cosa que la gent ja sap. Omplen les sales a on toquen. Sigui a on sigui. Les seves composicions són de llibre. És a dir, alternança de sons que passen de la calma a la tempesta, a l’huracà, per tornar després a la calma i tornar a començar. Baix i bateria que fan que quan les notes surten dels altaveus, ho facin amb una increïble potencia i amb un David Maca (Macón) absolutament consolidat en el grup. El quartet de Madrid ha sigut un dels grups que més disc a venut aquest passat 2015 amb el seu IV (Superball Music, 2015). Situats entre Pablo Alboran i Melendi…si, ja pots tancar la boca…

Però Toundra no és solament música. S’ha recuperat el que havien fet grans bandes fa anys. Que les portades dels discs siguin petites obres d’art. Vols tenir-les a les mans i mirar-les mentre l’escoltes. Perdoneu, m’estic posant nostàlgic.

El dissabte, per això, no va ser un dia rodó. Ens vam llevar amb la notícia de la mort d’en Keith Emerson, que juntament amb Lake i Palmer van formar als anys setanta una de les formacions cabdals del rock simfònic o progressiu, EL&P. El seu Trilogy va ser un dels primers vinils que em vaig comprar. Ostres, més nostàlgia…

Crec que el concert que ens van donar Böira i Toundra va ser un gran homenatge pel Keith Emerson i per la música que ell ha representat. Que la música no pari i tots a somiar.

Text: Josep Ma. Català

Fotos: Ma. Carme Montero